dijous, 14 de juny de 2018

Ramats de cabres

Londres


Quan camines per una ciutat que no és la teva estàs llegint contínuament els signes i símbols nous que se´t van presentant al davant i que has d´anar interpretant per tal d´orientar-te en territori desconegut, ja siguin edificis, places, monuments, senyals de trànsit o rètols informatius de tota mena. Tot i que el primer precedent d´explorador de la ciutat moderna que ens ve al cap sigui el flâneur de Baudelaire, Walter Benjamin a Carrer de sentit únic en va fer d´aquesta idea un text fascinant que explora el territori de l´ànima, de la mateixa manera que en El llibre dels Passatges la contemplació urbana pels carrers de París acaba sent un recorregut per la història.
Per tant, ni et mous ni mires les coses d´una manera normal; per això als turistes se´ls veu d´una hora lluny. Passejant per Bloomsbury et pots trobar una escena com la de la fotografia; el rètol diu “sisplau, no doneu menjar a les cabres”, i de seguida penses quines cabres? I mires amunt i avall per si les veus enlloc i després dedueixes que potser són, o eren, darrere les parets de l´edifici, o en el parc que s´endevina darrere els murs. Inevitablement et ve a la memòria el ramat de cabres que vas veure tantes vegades a la infantesa pels carrers del teu poble, desenes, potser més de cent, que ocupaven la calçada de banda a banda i que obeïen el cabrer a cops de roc i xiulets.
El rètol anterior que havíem llegit encara no cinc minuts abans als Brunswick Square Gardens ens informava dels residents il·lustres de la zona alhora que en localitzava les cases en un plànol de la plaça: els escriptors Virginia Wolf, J. M. Barrie –el creador de Peter Pan-, E. M. Forster, el teòric de l´art John Ruskin o l´economista John Maynard Keynes vivien aquí a pocs metres els uns dels altres. El rètol posterior que vam llegir encara no dos carrers més avall indicava una de les cases on va viure Charles Dickens, avui convertida en museu.
Si fem cas a la famosa dita de Benjamin segons la qual sota tot document de la cultura s´hi amaga necessàriament un document de la barbàrie, llavors només podem pensar que les cabres a què fa referència el rètol de la foto són una menció directa dels ramats de turistes que van de la casa d´uns escriptors a la dels altres per tal de deixar-ne constància gràfica. Els turistes culturals com a plaga de la ciutat moderna.

dijous, 7 de juny de 2018

Faceblindness

Beirut


Fa poc, estant a la feina, una persona va preguntar per mi. Quan vam ser cara a cara em va dir “No te´n recordes de mi?” i jo me´l vaig mirar bé i vaig contestar “Em sap greu, però no”, tot i que la cara em sonava lleugerament. Llavors, per l´edat que tenia, vaig dir “Vam anar a cole junts?”, sense precisar encara si fos a primària o a secundària. “Sí”. Em va dir el seu nom i el seu cognom i va tornar a repetir “No te´n recordes?”. Vaig fer que no amb el cap i, a manera de disculpa, vaig afegir “És clar que han passat quaranta-cinc anys, no?”. Encara va insistir anomenant amics comuns i situacions en les quals havíem participat junts. Jo vaig recordar els noms i les cares dels altres i les situacions que havíem compartit, però no la seva.
Hi ha un desordre cognitiu anomenat prosopagnòsia consistent en la incapacitat per reconèixer cares. Es pot patir en diferents graus, i els que el tenen en grau extrem no reconeixen ni la seva pròpia cara. Per identificar familiars i amics s´han de basar en altres trets que no siguin els facials, ja sigui la roba, la forma de caminar o la veu. La seva vida és un cúmul de desorientació, dubtes i malentesos perquè mai estan segurs del tot si coneixen o no la persona que tenen al davant.
Quan el company d´institut va començar a anomenar les activitats que jo feia llavors a l´escola perquè quedés clar que ell sí que es recordava de mi, a mi se´m van aparèixer ben clares les faccions del professor de matemàtiques, a qui tothom temia per exigent: la cara ampla, galtifuda, el bigoti poblat, la mirada penetrant. Un excel·lent professor que em va inculcar el rigor, l´esforç i l´amor per les coses complexes.

dijous, 31 de maig de 2018

Escala

R. em va enviar aquesta foto, que va fer a l´interior de l´equipament cultural de la Fabra i Coats a Barcelona, amb un lema que deia “foto blindspot”. Li vaig preguntar si sabia que Teju Cole al seu llibre Blind spot havia inclòs unes quantes fotos d´ escales de mà, i em va contestar que no. Per tant R. va afinar molt la mirada, de fet.
L´escriptor i fotògraf americà d´origen nigerià ve a dir que l´escala de mà ens iguala a tots, perquè n´hi ha arreu del món i es fan servir de la mateixa manera: o bé ens permeten pujar o bé ens permeten baixar. Per altra part, diu també Teju Cole, a nivell simbòlic per exemple, una escala de mà en un cementiri ens pot fer imaginar els àngels pujant i baixant a través d´ella, en referència a l´escala de Jacob que, segons el Gènesi, arribava fins al Cel.
Les escales mecàniques dels grans magatzems són una altra cosa. O pugen o baixen, o bé n´hi ha un doble joc, unes que pugen i altres que baixen, sense ambigüitat possible; en canvi, les escales impossibles que va dibuixar Escher no porten enlloc, esgoten el seu poder simbòlic en sí mateixes, com a simple il·lusió òptica.
Per tant, si haguéssim de buscar un equivalent modern a l´escala de mà, l´hauríem de trobar en l´ascensor, que permet pujar i baixar, i que quan està en repòs, conté totes les opcions potencials d´anar amunt o avall. Per això, la imatge d´una escala de mà dins d´un ascensor és, com a mínim, inquietant. Un símbol dins d´un símbol. A la fotografia, l´escala de mà manté una certa dignitat que traspua de la noblesa de la fusta de què està feta, en contrast amb la lluentor de l´alumini i els florescents de la caixa.

Com que l´ascensor correspon a un edifici anomenat Fàbrica de Creació, i atès que R. ha fet, últimament -a les seves aules- els seus flirtejos artístics, ens podríem preguntar si aquest artefacte complex no porta directament al cel de l´Art, o bé si, donada la idiosincràsia dels artistes, ascensor i escala es compensem per no fer excessiu el subidón creatiu o, per contra, per suavitzar la davallada de la decepció.
No podem evitar, però, d´imaginar-nos la porta de l´ascensor tancant-se i, com si fos una pel·lícula de David Lynch, el florescent i les fletxes de pujar i baixar començant a fer pampallugues, mostrant-nos i amagant-nos la secreta relació catàrtica entre l´escala, l´ascensor i el moviment.
 


dijous, 24 de maig de 2018

Like

Amsterdam


En una de les escenes d’El planeta de los simios els protagonistes, passejant per la platja, descobreixen semi enterrada la part superior de l´estàtua de la Llibertat de Nova York, donant a entendre a l´espectador que l´acció de la pel·lícula està esdevenint en un futur llunyà on les traces del món anterior han quedat sepultades, de la mateixa manera que estan sepultades avui en dia les traces del neolític o el paleolític.
De quina manera, ens podem preguntar, percebran els homes del futur les traces digitals que estem deixant nosaltres ara mateix? Potser els caldrà excavar en antics cementiris d´ordinadors i telèfons mòbils i refer-ne després els programaris o, simplement, potser tot el que piulem ara ja és informació perduda que no es podrà recuperar mai? Entendran les generacions futures o els que vinguin de l´espai tota aquesta dèria incontrolada del whatsap i l´instagram?