De 12 anys d’esclavitud a la Crítica de la raó negra

Jo vaig ser dels que van sortir emocionats i decebuts del cinema després d’haver vist 12 anys d’esclavitud. Emocionat perquè el film emociona, està fet per arribar al cor de l’espectador, per portar-lo a un clímax d’empatia i fer-li patir, per tant, en carn pròpia totes les indignitats sofertes pel protagonista i, per extensió, per tots els esclaus de les plantacions. Decebut perquè l’èmfasi sentimental, en la meva opinió, va en detriment de l’anàlisi política: es troba a faltar per exemple la contextualització d’aquest estrany moment en què, mentre al nord una família de negres fa una vida aparentment normal, només unes quantes hores al sud, els seus germans no tenen absolutament cap dret. És veritat que la pel·lícula d’Steve McQueen puntua ocasionalment el relat emotiu amb apunts sociològics de la vida a la plantació, on les referències al capitalisme, la por, la cultura i la religió fan de coixí a la trama, però les concessions al melodrama i al gust comercial majoritari fan del film un seriós aspirant als Oscars, sí, però també una oportunitat perduda per anar una mica més enllà en la pedagogia i la denúncia del racisme.

 

A l’altra cantó de la balança se situa el darrer text d’Achille Mbembe Crítica de la raó negra (La Découverte, 2013). Com si fos una conclusió necessària dels anteriors textos del camerunès, De la Postcolònia i Sortir de la Gran Nit, aquesta nova entrega acaba de desmuntar el concepte de Negre explicant com la cultura occidental l’ha inventat en paral·lel al concepte de raça i com va ser posat al servei del capitalisme. Sense deixar-se anar de la mà de Foucault i Fanon com en els anteriors textos ­–i de Glissant també en aquest–, Mbembe analitza el caràcter malaltís d’aquesta invenció, el que li permet no només descriure’n els símptomes, sinó també fer la diagnosi i prescriure’n la medicació. La part més interessant del text, alhora que la més discutible, potser sigui aquesta generalització agosarada del caràcter negre del món a què el capitalisme ens ha portat finalment, on la precarització s’ha fet universal i, per dir-ho així, ja tots som negres.

Resumint, dues obres molt diferents, però en certa mesura complementàries. Dues mirades sobre la història de la Negritud amb dos tractaments en certa manera adaptats a les finalitats perseguides. La pregunta pertinent aquí és saber des de quina òptica se’n traurà més rendiment en pro de la dignitat i humanitat de la vida en comú als nostres dies: des de l’Oscar a la millor pel·lícula o des d’un original assaig que llegiran quatre gats?

Dues verges maltractades

És un tòpic, però quan arribes a l´illa de Bioko de seguida algú et fa saber que els catalans som a Espanya el que els bubis són a Guinea: un poble amb una llengua i una cultura pròpia i una aspiració comuna: l´autodeterminació.

Després, un s´adona que la història de la petjada catalana al tròpic –tant per bé com per mal- encara s´ha d´escriure i que ben bé es podria començar per les traces que la llengua catalana ha deixat en el castellà guineà, com a ara l´ús quotidià del catalanisme “a más a más”.

Si, més endavant, un té la sort  d´assistir el dia de la Mare de Déu d´Agost a un ofici solemne en algun poblet a la falda de la muntanya, llavors ja no tindrà cap dubte que el fervor per Bisila, la verge negra protectora de l´illa, és paral·lel al que els catalans professem per la Moreneta, patrona de Catalunya.

Sabem que els catalans, com els espanyols, vam deixar a l´època de la Colònia el costum de tradicions religioses metropolitanes transplantades amb calçador a territoris equatorials, tals com les processons de Setmana Santa, la festa dels Reis o la construcció de Pessebres, cosa que ignoro si s´ha mantingut  fins ara o ha anat remetent com també passa a casa nostra.

 

El cas és que aquest desembre hem sabut de dues agressions, una a cada una de les verges negres a banda i banda del mar. A la nostra, la Moreneta se l´ha volguda vulgaritzar del tot en convertir-la en pura mercaderia comercial del Nadal com a nova figureta caganera del pessebre. En el cas de Bisila, la seva imatge al capdamunt del volcà Basilé a 4.000 metres d´alçada, ha estat malmesa i inutilitzada en un incident que ha indignat tota la comunitat mariana del país. Després de 45 anys a la intempèrie, la imatge –esculpida per cert per l´artista català Modest Gené- va voler ser protegida per una aparatosa estructura de ferro i vidre que a la primera ventada forta va caure sobre la verge amb resultats catastròfics.

Potser ara seria un bon moment per calibrar l´equidistància entre catalans i guineans després de tants anys d´allunyament, i una manera de fer-ho seria preguntar-se si algun illenc de Bioko fóra capaç de col·locar una Moreneta caganera al pessebre de casa seva…

Sobre cultura negra: Cole, Porter, Djangany

Des que vaig tenir la sort d´escoltar-lo en el darrer festival de jazz de Terrassa que m´he tornat un incondicional de Gregory Porter, un cantant i compositor notable que integra en la seva música tota la tradició negra del jazz, des del gospel fins al rap, i ho fa d´una manera senzilla i natural com si fluís dins seu sense cap dificultat: aquest és justament el sentit del seu tercer disc Liquid spirit, un disc excepcional que opta als Grammy del 2014 per partida doble. Si, a més a més, aprofundeixes en les lletres del californià, t´adones que estàs davant d´un activista de la cultura negra amb tots els ets i uts. En aquest darrer disc, hi ha una cançó fascinant que m´ha fet rumiar molt anomenada Musical genocide que és una espècie de declaració de principis on pren partit per la tradició i ve a dir que no serà ell qui la defugirà comparant aquesta postura amb un genocidi musical. La idea és molt potent però problemàtica, perquè sabem prou bé d´on ve la tradició però no cap a on va i a vegades preservar la puresa pot portar a postures incòmodes.

I això m´ha fet pensar en Teju Cole i la seva novel·la que es va traduir l´any passat amb el títol de Ciutat oberta. Teju Cole és un jove escriptor i fotògraf que viu a Nova York, criat a Lagos i amb educació europea que narra precisament el malestar d´un africà dins la cultura afroamericana en la Nova York actual. El protagonista del relat de pare nigerià i mare alemanya se sent incòmode en la cotilla de la cultura negra fins al punt que fins i tot li desagrada que els afroamericans s'adrecin a ell com a germà. La ciutat oberta del títol és per Teju Cole la que acull tothom però alhora una ciutat amb totes les pors post 11 de setembre, una ciutat múltiple que no es deixa reduir en identitats clares i definides. També és un relat complex sobre com s´entén la negritud des de tres punts de vista continentals diferents.

Precisament la ciutat com a catalitzador de l´artista modern africà és un dels eixos que marca el camí d'Elvira Djangany, la comissària internacional per a la col·lecció d´Art Africà Modern i Contemporani de la Tate Modern de Londres. En la línia de Teju Cole, també per a Elvira Djangany conceptes com diàspora o tricontinentalitat són limitadors de la realitat artística de rel africana. Les qüestions identitàries o fins i tot nacionals, a vegades serveixen per explicar socioculturalment la producció d´un artista determinat, però la riquesa de la seva obra, i fins i tot la seva africanitat, depenen sovint, ens diu ella, també de factors individuals que fan transcendir l'obra d´art per fer-la universal. El projecte que assessora Elvira Djangany s´inscriu en un pla més general de relectura de la Historia de l´Art que eviti la mirada eurocèntrica i que la Tate Modern impulsa amb projectes similars d´abast global.

Realisme màgic a la vallesana

Molts anys després, davant la pantalla de l’ordinador, l’aprenent de blogaire havia de recordar aquell matí glaçat en què el seu pare el va fer llevar perquè veiés Mallorca.

Que García Márquez ens perdoni per escarnir-lo però la cosa va anar una mica així. A la matinada, quan el dia clareja, just abans que surti el sol; sempre després de dies ventosos i sempre al gener o al febrer; el ritual que es va repetir tres o quatre vegades mentre era un infant consistia en llevar-se ràpid, creuar el carrer, baixar pel correló dels Gitanos, alçar la vista, i allà davant, sobre l’horitzó, en el tros de mar que deixa veure la depressió del Llobregat des del límit oest del Vallès Occidental, una roqueta, de vegades dues, alguna vegada nítides, d´altres borroses: mira!, Mallorca.

En tot això estava pensant quan xafardejant per la xarxa vaig trobar la foto de Robert Ramos de Mallorca vista des del Tibidabo, publicada a la revista digital Nuvol.com fa un parell de setmanes. I tornant de veure l´exce.lent -com cada any- World Press Photo, un es pregunta, com els Buggles: matarà mai la imatge la màgia de la paraulat? No ho crec.

My World Chess Championship

Ha començat, encara no fa una semana, a Chennai, Índia, el Campionat del món d´escacs que enfronta l´indi Viswanathan Anand –actual campió- amb l´aspirant, el jove noruec de 22 anys Magnus Carlsen. El món dels escacs segueix  amb expectació aquest matx perquè veuen en el jove Carlsen un nou geni del tauler: alguns el comparen amb Fischer pel seu esperit de lluita, i d´altres el veuen com a un nou prototip d´escaquista cibernètic, que ja ha crescut i s’ha format amb els ordinadors i els mòduls d’ anàlisi, i que per tant concep la seva feina i el seu joc amb l´ajuda i l’ estil que dónen les màquines. El primer escaquista ciborg, podríem dir…

Les partides es poden seguir en directe a la web de la Federació Internacional d´Escacs (FIDE) amb comentaris en anglès per part d´especialistes, o en les múltiples webs d´escacs d´arreu del món. De moment, després de 4 partides –el matx està programat al millor de 12-, el resultat està igualat amb 4 taules, dues de les quals sense lluita i les altres dues amb clara iniciativa del campió, que no ha pogut materialitzar.

Els que hem crescut, escaquísticament parlant, a l´ombra de Fischer primer, i de Kasparov després, arrufem el nas davant dels elogis cap al jove jugador nòrdic. Com sempre passa, tendim a fer més grans del que eren els nostres mites: ens sembla improbable que sorgeixi algú que els pugui desbancar.

 

Personalment, tot i que també vaig tenir els meus dies d´afany competitiu, el que més m´agrada dels escacs és mirar com juguen els altres, o reproduir  partides antigues, o com a molt, jugar partides amistoses de cafè. No és estrany, doncs, que els meus millors records escaquístics dels darrers anys es corresponguin no pas amb la consecució d´algun trofeu o fita esportiva, sinó amb aquelles rares ocasions en què uns desconeguts et conviden a fer una partida amb ells, com m´ha passat, per exemple, passejant pels carrer de Damasc, o en la terrassa d´un bar de la ciutat de Praia, a l´illa de Santiago, en l´arxipèl·lag de Cap Verd, Àfrica.

 

Tots volem el millor per a ella: unió, autonomia, federació, independència

Fa un parell o tres d’anys, vam ser molts els que ens vam deixar seduir per la primera pel·lícula de Mar Coll Tres dies amb la família, en aquell doble moviment que, de vegades, té l’art de fascinar-te per un cantó i fer-te mal per l’altre, en sentir-te massa identificat amb allò que passa a la ficció. La segona pel·lícula de la directora catalana era esperada, per tant, amb una certa expectació.

El film, però, tot i que contextualitzat en una família benestant catalana convencional, indaga en aquesta ocasió cap a altres direccions vitals. Malgrat que la pròpia autora proposa una lectura en termes de construcció social de la identitat, és evident que l’estructura oberta del film permet molts altres punts de vista, igualment interessants.

La primera consideració és intentar esbrinar si la protagonista està bé o no. Dit en altres paraules: si les seqüeles de l’accident són prou greus com per fer-li impossible la vida diària d’una manera autònoma. Aquí hi ha la primera tensió important del film: entre la unió tancada que proposa la família, en termes de superprotecció, i els intents que vagi recuperant mica en mica la normalitat. La protagonista és llançada a la pel·lícula just en aquest moment vital, oscil·lant entre germanes i marit per un cantó i metges i feina per l’altre.

La segona tensió és el propi matrimoni. La consolidada federació anterior –tarja compartida, feines estables, casa a l’Eixample, dona de fer feines– veiem com va naufragant en una deriva que sembla inevitable, tot i els esforços i bona voluntat del marit.

I el tercer pol de tensió és justament fruit del fracàs dels dos primers. Semblaria que sense autonomia ni matrimoni, la protagonista es deixaria caure mansament en el si de l’úter familiar primigeni. Però aquí és on el film no és gens complaent i introdueix una amiga de la joventut que destapa una força nova i obre noves perspectives per la protagonista, de tal manera que finalment es reconeix com a una altra, i com a tal, ja no li val intentar recuperar el que era, sinó obrir-se a l’abisme de la independència. No sabem com acaba la història, però podem intuir que no gaire bé...

El film, doncs, pot ser vist com el viacrucis d’un estat post traumàtic o com les seqüeles d’un traumatisme sever. Però també pot ser interpretat com un alliberament del passat amb la dolorosa construcció d’una nova identitat que ja no té cabuda en els marcs familiars on s’havia forjat fins ara, i que necessita altres models de convivència.

 

 

Educació sentimental: Lou Reed

Encara que a molts els sembli mentida, alguns de nosaltres vam fer bona part de la nostra educació sentimental amb el vinil i la cinta de cassette. Lou Reed va ser una de les potes musicals de la meva adolescència i de les poques que van aguantar el meu viratge cap a la música negra, sobretot el jazz.

Traient literalment la pols dels vells LPs de Lou Reed i la Velvet Underground i repassant els títols de les cançons m’he vist a mi mateix amb setze o disset anys intentant esbrinar la lletra de Sweet Jane o provant de treure els acords de Sunday morning amb la guitarra de la meva germana i assajant de cantar-les amb el característic recitat del novaiorquès.

Quan Lou Reed va visitar el CCCB fa pocs anys vaig fer el tossut i no hi vaig voler anar, incapaç de suportar com un mite de la meva joventut s’avenia a ser exhibit com a producte cultural mediàtic al servei de la politiqueria local. Potser volia conservar les sensacions del concert de principis dels noranta al Velòdrom d’Horta, darrera vegada que vaig sentir una connexió directa amb el poeta de Brooklyn.

Un no sap mai per què uns artistes ens segueixen acompanyant tota la vida i d’altres no. No gaire anys després que escoltés una i altra vegada Rock´n roll Animal, i sense saber que acabarien sent parella, vaig entreveure la resposta en un espectacle de Laurie Anderson anomenat Home of the Brave, on musicava uns versos de William S. Burroughs que deien alguna cosa així: “El llenguatge és un virus que ve de l’espai… i escoltar el teu nom és millor que veure’t la cara”.

¿Pistola o machete?

La primera vegada que vaig tornar de Guinea Equatorial, a part d´un grapat de petxines de Corisco, l´única cosa que vaig portar de record va ser un machete comprat en una ferreteria de Bata i que va passar miraculosament els controls aeroportuaris de Malabo, Casablanca i Barcelona embolicat en una tovallola. La segona vegada que vaig tornar d´allà vaig portar una cosa molt més valuosa: la història d´un machete.

Va passar que estant a Guinea parlant amb una noia d´allà, la nostra conversa va ser interrompuda pel seu mòbil que es va afanyar a contestar. Per la cara que feia em vaig adonar de seguida que alguna cosa greu estava passant; el cas és que les primeres paraules que va dir la noia que estava amb mi al seu interlocutor van ser: “¿Pistola o machete?”. Quan va penjar em va dir que qui li havia trucat era la seva mare per dir-li que havien trobat morta una amiga seva –crec recordar que va dir que era la seva millor amiga- en un paratge als afores de Malabo. En aquells moments, pel que va dir, no estava clar el motiu de la mort, si és que era un robatori, una agressió sexual o què havia passat.

En la resta de dies que vaig ser allà vaig tornar a veure aquesta noia altres vegades però mai no em va acabar d´explicar  què en sabia del cas ni jo li vaig preguntar res més, però la pregunta que ella va fer a la seva mare em va quedar gravada al cap durant molt de temps: ¿Pistola o machete? Per què aquesta pregunta tan directa quan t´acaben d´anunciar la mort d´un conegut? No va ser fins molts mesos després d´haver tornat que vaig poder fer alguna hipòtesi sobre els fets per tal de donar resposta a aquest enigma. En primer lloc, la noia morta va ser trobada en un paratge proper a la capital, una zona coneguda per ser un lloc d´esbarjo els caps de setmana, on abunden els bars, la música, l´alcohol, i també algunes cases de cites. En segon lloc, qui pot disposar d´una pistola? O bé algun militar o algú proper al poder que pot aconseguir-la. En tercer lloc, per què la pregunta tan sobtada? Perquè qui parlava amb mi i la morta eren amigues i probablement sabia a quins perills s´estava enfrontant.

La meva explicació de la història fou, per tant, que les amigues s´havien fet confidències, i qui sap si advertiments de prudència, sobre la vida amorosa, els amants, o el que fos d´una relació que una d´elles portava en secret i que acomplia els caps de setmana en  aquells paratges on va trobar la mort. L´amant deuria ser un militar o algú proper al govern, i el greuge de la nit prou gran com per acabar tan malament, potser un trencament o un xantatge. Si l´amiga coneixia la identitat del pistoler això explicaria la polaritat i la precipitació de la pregunta: mort violenta per pistola confirmava les temences, i mort violenta per machete obria altres possibilitats: robatori, violació, o el que fos.

Es pot veure algun machete centreafricà en l´excel·lent reportatge fotogràfic d´Albert Masias Refugiats Mbororo; i també una mica de sang i fetge de machete en els dibuixos del Mario a Un arquero tuerto.

Comunitats de sofriment

1.- Els gitanos: retrat de Carmen Amaya en negatiu

Fa pocs dies, el pintor Joan Pere Viladecans es queixava a la revista Cultura/s de la poca presència que ha tingut sempre a la pintura l´art del flamenc, o en altres paraules, que es poden comptar amb els dits els casos en què el duende  s´ha plasmat plàsticament de forma reeixida.
Per casualitats de la vida, en el termini de tres dies vaig tenir l’ocasió de veure una obra de teatre (Jar) i una pel·lícula (Bajarí) en tots dos casos sobre la bailaora  Carmen Amaya de la qual aquest any es compleixen els 50 anys de la seva mort i els cent del seu naixement. I curiosament en tots dos casos l´estratègia narrativa és la mateixa: fer créixer l´alçada del mite subratllant la seva absència. Ni a l´escena ni al film hi ha gairebé imatges de Carmen Amaya, un referent gitano que la majoria dels mortals només som capaços de relacionar amb la pel·lícula Los Tarantos que Rovira Beleta va rodar a mitjans dels seixanta.
En el text teatral, un ballarí que ha fet fortuna torna al barri de la infantesa –el Somorrostro- en principi per retre homenatge a la difunta Carmen Amaya però en realitat torna per enfrontar-se als dimonis de la seva condició i adonar-se que la infància no va ser el paradís que té idealitzat sinó les carències del barraquisme franquista. Al film la que torna és la néta de la germana de Carmen Amaya, ballarina també que col·laborarà, juntament amb la seva mare, amb músics locals en un espectacle d´homenatge a la gitana barcelonina.
Tots dos espectacles es poden veure també com una reflexió de la condició del gitano a la societat, vista amb ulls d´infant: la del nen que ha hagut de fugir lluny per obrir-se pas i acabar triomfant  en el ball; i la del nen a qui compren uns botins de bailaor i que mira amb admiració els artistes de la seva família.
En un moment on la Unió Europea acaba de fer un advertiment a França pel menysteniment amb què tracta els gitanos de pas pel seu territori, tots dos espectacles coincideixen a encasellar el gitano integrat en el món de la faràndula, en el cante, en el ball o en la música en general. L´imaginari dels nens no té altre horitzó que ser artista. Malgrat Carmen Amaya, no sembla que haguem anat gaire més enllà.

2.- L´immigrant: un altre Koltès, sisplau

Amb els morts de Lampedusa encara a la retina, el monòleg de La nit just abans dels boscos encara agafa un to més inquisidor. La versió que ha estrenat aquests dies l´actor Òscar Muñoz segueix una estratègia inversa de les que havíem vist fins ara: en aquest cas l´actor va a buscar els espectadors directament al carrer. Citats en una plaça de la ciutat, aquests seran abordats per un individu que els cridarà, els tocarà, insultarà, els parlarà a cau d´orella, els portarà a un carreró i finalment els farà pujar a casa seva, un racó improvisat en una fàbrica abandonada. El text de Koltès, pensat probablement per donar veu a un magribí de l´extraradi, es multiplica avui al nostre cap per acollir dins seu a qualsevol que estigui al marge del que mana l´ordre establert: sigui sense papers, sense sostre, sense feina o qualsevol altra insubmissió social, cultural o econòmica. El text de Koltès et mira als ulls i et pregunta per què tens por, de què tens por. És el mirall on ens veiem reflectits, encara, nosaltres tal com som.

Llegir Alice Munro

Per Sant Jordi d´aquest any vaig comprar per regalar el darrer llibre de contes de la canadenca Alice Munro Estimada vida. Poc em podia imaginar llavors que, després de llegir-lo, seguiria compulsivament amb El progreso del amor, La vida de las mujeres, La vista desde Castle Rock, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, Las lunas de Júpiter, Amistad de juventud, Demasiada felicidad, El amor de una mujer generosa, Escapada i Secretos a voces. En edicions diverses, d´editorials diverses, de butxaca, tapa dura, trobats en diferents llibreries, i fins i tot un parell d´ells –localitzats en llibreries virtuals– van viatjar milers de quilòmetres per correu abans de fer pila amb la resta.

És veritat que portava un temps interessat en la teoria queer, que seguia més o menys els debats sobre la nova masculinitat, o  que fa molts anys que –com molts mascles– estic perplex pels nous rols que juguen les dones en tots els camps, però també en el relliscós reducte de les emocions. Que acabava de llegir un parell de textos de la sociòloga Eva Illouz: L´Amor, la Raó, la Ironia i ¿Por qué duele el amor?. I també és veritat que no perdia ocasió en sopars, trobades, sobretaules, festes, o reunions diverses de plantejar aquests temes i interpel·lar amics i amigues que en ocasions acceptaven el repte, però en d´altres em miraven amb cara d´estranyesa.

Per altra part, tot i no ser un gran lector comparat amb gent que conec, sí que és veritat que al llarg dels anys a vegades m´he concentrat en temes, gèneres literaris o autors, suposo que com tothom. Voler llegir tot el que hi hagi d´un autor, però, és una cosa que no se sol repetir gaire sovint. Recordo l’obsessió juvenil per Cortázar i Borges –i per Nietzsche i El Víbora!-, per exemple. I després per Gombrowicz, Canetti, Beckett, Carver... I els darrers anys m´ha passat una mica amb Bolaño i sobretot amb Sebald.

Per mi la literatura –com totes les arts– és consol, i sempre m’havia malfiat de tots aquests que fan apologia de la literatura com a coneixement. Però aquesta vegada els haig de donar la raó: a les planes d´Alice Munro he trobat més llum que en tots aquests assajos sobre el cos, el gènere, la sexualitat i les derives de l´amor. A més a més és una narradora extraordinària. Potser simplement la cosa és tan senzilla com el que diu aquesta pintada capturada l´estiu passat al barri de Graça de Lisboa: “O amor é importante!”.

D´Addis Abeba a Palafolls (passant per Malabo)

 

Vaig tenir la sort de ser a Addis Abeba el passat 1 de setembre i de veure amb els meus propis ulls la gran manifestació –que algunes fonts xifren en 80.000 persones- que va recórrer el centre de la ciutat desafiant la insistent pluja que descarregava des de primeres hores del matí. D'entre les nombroses columnes de gent que anaven desfilant des dels suburbis del nord de la ciutat cap a la zona d'Arada, vaig poder llegir finalment una pancarta en anglès –la immensa majoria eren escrites en amarinya-, el lema de la qual era clar i diàfan: “La Constitució és la garantia de la Religió”. La protesta, s'inscrivia, doncs, en el marc d'una Constitució, on la minoria musulmana –un terç de la població, però que va creixent exponencialment- se sent incòmoda en un Estat que es declara oficialment  cristià-ortodoxe.

Pocs dies després vaig participar a la Via Catalana, concretament en el tram 523 corresponent a Palafolls. Per dir-ho grollerament, la protesta catalana, entre altres coses, també posa el dit a la nafra en l'esgotament de la Constitució espanyola del 1978.

Suposo que és una obvietat dir que l'ocupació de l'espai públic per part de la ciutadania és un indicador fiable no només de la llibertat d'expressió, sinó de la salut democràtica d'una comunitat. És interessant observar, en el cas d´Etiòpia, com una Constitució, que sol ser presentada per part dels africanistes com a modèlica pel seu plantejament federal i de reconeixement de les minories, pot ser qüestionada per una part important de la propia població –i no només els musulmans- en una demostració de força suficient per fer pensar en una revisió a curt termini.  L'ocupació in extenso del territori per part de la Via Catalana merexeria una interpretació més acurada que la propia festa participativa que se'n desprenia. En tot cas, en el crit de la independència també trontollen  alguns dels falsos mites de la sacralitzada Transició espanyola.
Tot això porta a pensar en per què no són possibles les manifestacions a Guinea Equatorial, malgrat que les lleis ho permetrien. Ja vaig argumentar en un altre lloc que la reforma de la Constitució guineana, era a la pràctica un Cop d´Estat encobert per assegurar la continuïtat en el fill del dictador, i que la població, de fet, ha continuat vivint en un Estat d'Excepció permanent, on l´ocupació de l´espai públic per protestar –i a la pràctica tot tipus de disidència- només pot ser interpretat des del poder com un  afrontament i una provocació, i no pas com un dret ciutadà bàsic.

Un trozo invisible de este mundo

"Un trozo invisible de este mundo", o sigui teatre. Diumenge passat 15 de setembre al Teatre Lliure el públic es posa dret massivament tot just surten a saludar els actors per primera vegada. "Una mica exagerat, no?", diu qui m´acompanya, al meu costat. I penso que sí, però encara no sé ben bé per què.
Perquè els textos estan ben escrits i la interpretació de Juan Diego Botto és, al meu parer, magnífica. La música, el clima, l'escenografia, la interacció amb el públic... en fi, cap queixa. Però no m'ha acabat d'emocionar...
Que potser ja tenim el cap massa ple d´immigrants, sense papers, dictadures, desapareguts, que ens hem tornat insensibles? Espero que no sigui això.
En canvi només sentir les punyents melodies guineanes en la veu d'Astrid Jones ja se'm va posar la pell de gallina. Tot i que interpreta la història d'una congolesa morta en un CIE español, no vaig poder treure'm del cap ni un segon la tragèdia de la seva pròpia gent, els "fernandinos" de Santa Isabel a l'antiga Fernando Poo. Astrid, tot i que probablement nascuda i educada a Espanya o en algun altre país europeu, portava inscrit al rostre, als gestos i sobretot a la veu el pes dels seus ancestres: esclaus anglòfons alliberats a Libèria o a Sierra Leona, que van fer fortuna i es van convertir en elit política, econòmica i intel·lectual a la Guinea colonial espanyola i que ho van perdre tot després de la independència.
Fa mesos, en una llibreria d'ocasió vaig trobar un text d´Édouard Glissant que no ha parat de donar-me alegries: el fil conductor és el mestissatge i la barreja cultural. Diu Glissant que la missió del poeta avui dia és escriure davant de totes les llengües del món, però seguint el "rastre" de la pròpia, sobretot si és mestissa o criolla. Juan Diego Botto escriu davant la llengua de tots els invisibles, però el rastre ens arriba en la veu de la guineana: rastre d'Àfrica, d'anglès, d'espanyol, i finalment de pidgin la llengua mestissa dels seus pares i avis, encara viva avui dia a Guinea Equatorial.