dilluns, 28 d’octubre del 2013

Educació sentimental: Lou Reed


Encara que a molts els sembli mentida, alguns de nosaltres vam fer bona part de la nostra educació sentimental amb el vinil i la cinta de cassette. Lou Reed va ser una de les potes musicals de la meva adolescència i de les poques que van aguantar el meu viratge cap a la música negra, sobretot el jazz.

Traient literalment la pols dels vells LPs de Lou Reed i la Velvet Underground i repassant els títols de les cançons m’he vist a mi mateix amb setze o disset anys intentant esbrinar la lletra de Sweet Jane o provant de treure els acords de Sunday morning amb la guitarra de la meva germana i assajant de cantar-les amb el característic recitat del novaiorquès.

Quan Lou Reed va visitar el CCCB fa pocs anys vaig fer el tossut i no hi vaig voler anar, incapaç de suportar com un mite de la meva joventut s’avenia a ser exhibit com a producte cultural mediàtic al servei de la politiqueria local. Potser volia conservar les sensacions del concert de principis dels noranta al Velòdrom d’Horta, darrera vegada que vaig sentir una connexió directa amb el poeta de Brooklyn.

Un no sap mai per què uns artistes ens segueixen acompanyant tota la vida i d’altres no. No gaire anys després que escoltés una i altra vegada Rock´n roll Animal, i sense saber que acabarien sent parella, vaig entreveure la resposta en un espectacle de Laurie Anderson anomenat Home of the Brave, on musicava uns versos de William S. Burroughs que deien alguna cosa així: “El llenguatge és un virus que ve de l’espai… i escoltar el teu nom és millor que veure’t la cara”.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

¿Pistola o machete?

La primera vegada que vaig tornar de Guinea Equatorial, a part d´un grapat de petxines de Corisco, l´única cosa que vaig portar de record va ser un machete comprat en una ferreteria de Bata i que va passar miraculosament els controls aeroportuaris de Malabo, Casablanca i Barcelona embolicat en una tovallola. La segona vegada que vaig tornar d´allà vaig portar una cosa molt més valuosa: la història d´un machete.

Va passar que estant a Guinea parlant amb una noia d´allà, la nostra conversa va ser interrompuda pel seu mòbil que es va afanyar a contestar. Per la cara que feia em vaig adonar de seguida que alguna cosa greu estava passant; el cas és que les primeres paraules que va dir la noia que estava amb mi al seu interlocutor van ser: “¿Pistola o machete?”. Quan va penjar em va dir que qui li havia trucat era la seva mare per dir-li que havien trobat morta una amiga seva –crec recordar que va dir que era la seva millor amiga- en un paratge als afores de Malabo. En aquells moments, pel que va dir, no estava clar el motiu de la mort, si és que era un robatori, una agressió sexual o què havia passat.

En la resta de dies que vaig ser allà vaig tornar a veure aquesta noia altres vegades però mai no em va acabar d´explicar  què en sabia del cas ni jo li vaig preguntar res més, però la pregunta que ella va fer a la seva mare em va quedar gravada al cap durant molt de temps: ¿Pistola o machete? Per què aquesta pregunta tan directa quan t´acaben d´anunciar la mort d´un conegut? No va ser fins molts mesos després d´haver tornat que vaig poder fer alguna hipòtesi sobre els fets per tal de donar resposta a aquest enigma. En primer lloc, la noia morta va ser trobada en un paratge proper a la capital, una zona coneguda per ser un lloc d´esbarjo els caps de setmana, on abunden els bars, la música, l´alcohol, i també algunes cases de cites. En segon lloc, qui pot disposar d´una pistola? O bé algun militar o algú proper al poder que pot aconseguir-la. En tercer lloc, per què la pregunta tan sobtada? Perquè qui parlava amb mi i la morta eren amigues i probablement sabia a quins perills s´estava enfrontant.

La meva explicació de la història fou, per tant, que les amigues s´havien fet confidències, i qui sap si advertiments de prudència, sobre la vida amorosa, els amants, o el que fos d´una relació que una d´elles portava en secret i que acomplia els caps de setmana en  aquells paratges on va trobar la mort. L´amant deuria ser un militar o algú proper al govern, i el greuge de la nit prou gran com per acabar tan malament, potser un trencament o un xantatge. Si l´amiga coneixia la identitat del pistoler això explicaria la polaritat i la precipitació de la pregunta: mort violenta per pistola confirmava les temences, i mort violenta per machete obria altres possibilitats: robatori, violació, o el que fos.

Es pot veure algun machete centreafricà en l´excel·lent reportatge fotogràfic d´Albert Masias Refugiats Mbororo; i també una mica de sang i fetge de machete en els dibuixos del Mario a Un arquero tuerto.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Comunitats de sofriment


1.- Els gitanos: retrat de Carmen Amaya en negatiu
Fa pocs dies, el pintor Joan Pere Viladecans es queixava a la revista Cultura/s de la poca presència que ha tingut sempre a la pintura l´art del flamenc, o en altres paraules, que es poden comptar amb els dits els casos en què el duende  s´ha plasmat plàsticament de forma reeixida.
Per casualitats de la vida, en el termini de tres dies vaig tenir l’ocasió de veure una obra de teatre (Jar) i una pel·lícula (Bajarí) en tots dos casos sobre la bailaora  Carmen Amaya de la qual aquest any es compleixen els 50 anys de la seva mort i els cent del seu naixement. I curiosament en tots dos casos l´estratègia narrativa és la mateixa: fer créixer l´alçada del mite subratllant la seva absència. Ni a l´escena ni al film hi ha gairebé imatges de Carmen Amaya, un referent gitano que la majoria dels mortals només som capaços de relacionar amb la pel·lícula Los Tarantos que Rovira Beleta va rodar a mitjans dels seixanta.
En el text teatral, un ballarí que ha fet fortuna torna al barri de la infantesa –el Somorrostro- en principi per retre homenatge a la difunta Carmen Amaya però en realitat torna per enfrontar-se als dimonis de la seva condició i adonar-se que la infància no va ser el paradís que té idealitzat sinó les carències del barraquisme franquista. Al film la que torna és la néta de la germana de Carmen Amaya, ballarina també que col·laborarà, juntament amb la seva mare, amb músics locals en un espectacle d´homenatge a la gitana barcelonina.
Tots dos espectacles es poden veure també com una reflexió de la condició del gitano a la societat, vista amb ulls d´infant: la del nen que ha hagut de fugir lluny per obrir-se pas i acabar triomfant  en el ball; i la del nen a qui compren uns botins de bailaor i que mira amb admiració els artistes de la seva família.
En un moment on la Unió Europea acaba de fer un advertiment a França pel menysteniment amb què tracta els gitanos de pas pel seu territori, tots dos espectacles coincideixen a encasellar el gitano integrat en el món de la faràndula, en el cante, en el ball o en la música en general. L´imaginari dels nens no té altre horitzó que ser artista. Malgrat Carmen Amaya, no sembla que haguem anat gaire més enllà.



2.- L´immigrant: un altre Koltès, sisplau
Amb els morts de Lampedusa encara a la retina, el monòleg de La nit just abans dels boscos encara agafa un to més inquisidor. La versió que ha estrenat aquests dies l´actor Òscar Muñoz segueix una estratègia inversa de les que havíem vist fins ara: en aquest cas l´actor va a buscar els espectadors directament al carrer. Citats en una plaça de la ciutat, aquests seran abordats per un individu que els cridarà, els tocarà, insultarà, els parlarà a cau d´orella, els portarà a un carreró i finalment els farà pujar a casa seva, un racó improvisat en una fàbrica abandonada. El text de Koltès, pensat probablement per donar veu a un magribí de l´extraradi, es multiplica avui al nostre cap per acollir dins seu a qualsevol que estigui al marge del que mana l´ordre establert: sigui sense papers, sense sostre, sense feina o qualsevol altra insubmissió social, cultural o econòmica. El text de Koltès et mira als ulls i et pregunta per què tens por, de què tens por. És el mirall on ens veiem reflectits, encara, nosaltres tal com som.