Realisme màgic a la vallesana

Molts anys després, davant la pantalla de l’ordinador, l’aprenent de blogaire havia de recordar aquell matí glaçat en què el seu pare el va fer llevar perquè veiés Mallorca.

Que García Márquez ens perdoni per escarnir-lo però la cosa va anar una mica així. A la matinada, quan el dia clareja, just abans que surti el sol; sempre després de dies ventosos i sempre al gener o al febrer; el ritual que es va repetir tres o quatre vegades mentre era un infant consistia en llevar-se ràpid, creuar el carrer, baixar pel correló dels Gitanos, alçar la vista, i allà davant, sobre l’horitzó, en el tros de mar que deixa veure la depressió del Llobregat des del límit oest del Vallès Occidental, una roqueta, de vegades dues, alguna vegada nítides, d´altres borroses: mira!, Mallorca.

En tot això estava pensant quan xafardejant per la xarxa vaig trobar la foto de Robert Ramos de Mallorca vista des del Tibidabo, publicada a la revista digital Nuvol.com fa un parell de setmanes. I tornant de veure l´exce.lent -com cada any- World Press Photo, un es pregunta, com els Buggles: matarà mai la imatge la màgia de la paraulat? No ho crec.

My World Chess Championship

Ha començat, encara no fa una semana, a Chennai, Índia, el Campionat del món d´escacs que enfronta l´indi Viswanathan Anand –actual campió- amb l´aspirant, el jove noruec de 22 anys Magnus Carlsen. El món dels escacs segueix  amb expectació aquest matx perquè veuen en el jove Carlsen un nou geni del tauler: alguns el comparen amb Fischer pel seu esperit de lluita, i d´altres el veuen com a un nou prototip d´escaquista cibernètic, que ja ha crescut i s’ha format amb els ordinadors i els mòduls d’ anàlisi, i que per tant concep la seva feina i el seu joc amb l´ajuda i l’ estil que dónen les màquines. El primer escaquista ciborg, podríem dir…

Les partides es poden seguir en directe a la web de la Federació Internacional d´Escacs (FIDE) amb comentaris en anglès per part d´especialistes, o en les múltiples webs d´escacs d´arreu del món. De moment, després de 4 partides –el matx està programat al millor de 12-, el resultat està igualat amb 4 taules, dues de les quals sense lluita i les altres dues amb clara iniciativa del campió, que no ha pogut materialitzar.

Els que hem crescut, escaquísticament parlant, a l´ombra de Fischer primer, i de Kasparov després, arrufem el nas davant dels elogis cap al jove jugador nòrdic. Com sempre passa, tendim a fer més grans del que eren els nostres mites: ens sembla improbable que sorgeixi algú que els pugui desbancar.

 

Personalment, tot i que també vaig tenir els meus dies d´afany competitiu, el que més m´agrada dels escacs és mirar com juguen els altres, o reproduir  partides antigues, o com a molt, jugar partides amistoses de cafè. No és estrany, doncs, que els meus millors records escaquístics dels darrers anys es corresponguin no pas amb la consecució d´algun trofeu o fita esportiva, sinó amb aquelles rares ocasions en què uns desconeguts et conviden a fer una partida amb ells, com m´ha passat, per exemple, passejant pels carrer de Damasc, o en la terrassa d´un bar de la ciutat de Praia, a l´illa de Santiago, en l´arxipèl·lag de Cap Verd, Àfrica.

 

Tots volem el millor per a ella: unió, autonomia, federació, independència

Fa un parell o tres d’anys, vam ser molts els que ens vam deixar seduir per la primera pel·lícula de Mar Coll Tres dies amb la família, en aquell doble moviment que, de vegades, té l’art de fascinar-te per un cantó i fer-te mal per l’altre, en sentir-te massa identificat amb allò que passa a la ficció. La segona pel·lícula de la directora catalana era esperada, per tant, amb una certa expectació.

El film, però, tot i que contextualitzat en una família benestant catalana convencional, indaga en aquesta ocasió cap a altres direccions vitals. Malgrat que la pròpia autora proposa una lectura en termes de construcció social de la identitat, és evident que l’estructura oberta del film permet molts altres punts de vista, igualment interessants.

La primera consideració és intentar esbrinar si la protagonista està bé o no. Dit en altres paraules: si les seqüeles de l’accident són prou greus com per fer-li impossible la vida diària d’una manera autònoma. Aquí hi ha la primera tensió important del film: entre la unió tancada que proposa la família, en termes de superprotecció, i els intents que vagi recuperant mica en mica la normalitat. La protagonista és llançada a la pel·lícula just en aquest moment vital, oscil·lant entre germanes i marit per un cantó i metges i feina per l’altre.

La segona tensió és el propi matrimoni. La consolidada federació anterior –tarja compartida, feines estables, casa a l’Eixample, dona de fer feines– veiem com va naufragant en una deriva que sembla inevitable, tot i els esforços i bona voluntat del marit.

I el tercer pol de tensió és justament fruit del fracàs dels dos primers. Semblaria que sense autonomia ni matrimoni, la protagonista es deixaria caure mansament en el si de l’úter familiar primigeni. Però aquí és on el film no és gens complaent i introdueix una amiga de la joventut que destapa una força nova i obre noves perspectives per la protagonista, de tal manera que finalment es reconeix com a una altra, i com a tal, ja no li val intentar recuperar el que era, sinó obrir-se a l’abisme de la independència. No sabem com acaba la història, però podem intuir que no gaire bé...

El film, doncs, pot ser vist com el viacrucis d’un estat post traumàtic o com les seqüeles d’un traumatisme sever. Però també pot ser interpretat com un alliberament del passat amb la dolorosa construcció d’una nova identitat que ja no té cabuda en els marcs familiars on s’havia forjat fins ara, i que necessita altres models de convivència.