La darrera proposta de James Thierrée Tabac Rouge va inaugurar de
manera brillant l'edició d'enguany del T.N.T. (Terrassa Noves Tendències)
després d'haver rodat per mig món durant un any i mig.
Va ser interessant, a la sortida, constatar la fascinació
visual i emocional que havia causat l'espectacle, però també la diversitat
d'interpretacions que va obrir en els espectadors: la idea principal respecte a
l'argument i fil narratiu és que es tracta d'una reflexió sobre el poder a través
d'un rei o un savi que exerceix en un regne imaginari i surreal; cal dir que
aquesta visió coincideix amb la majoria de crítiques consultades tan a nivell
local com internacional. El mateix Thierrée, però, en les comptades ocasions en
què parla de l'espectacle, admet només que és una obra fosca i que les
interpretacions són obertes, i que cadascú es faci la seva.
Per la nostra part, el que vam veure allà va ser la ment del
propi artista en l'acte íntim de la creació, o sigui una proposta, per dir-ho
així, més epistemològica que estètica: una reflexió sobre què sigui aixecar un espectacle -o una
novel.la, o una pel.lícula...- i quins esperits s'hi invoquen.
L'autor presentat com a ésser suprem: el que dóna llum, el
que anima els personatges, el que posa ordre en el caos, el que decideix també
destruir-ho tot de cop, tallar l'energia, abandonar el projecte de sobte... Un
autor com a ésser solitari i torturat, però alhora inventor de les mil-i-una
fantasies.
No és casual, ens sembla, que les ballarines
corresponguessin a cultures diferenciades -asiàtica, africana, mediterrània,
eslava...- perquè com si fossin les musses de l'artista, per un cantó, i els
propis continguts de l'obra artística per l´altre, es posaven a disposició de
l'autor, interactuant amb ell i per tant influint-lo i aconsellant-lo en una
reciprocitat productiva. Així mateix, el personatge d'encarregat general, o de
capità dels exèrcits si voleu, no era altra cosa que el cervell executiu, la
part pràctica d'un mateix, el lòbul pre-frontal que ens diu què es pot fer i
què no, aquella part de nosaltres que ens limita, ens censura i ens dóna seny.
Significativa també la màquina de cosir, capaç d'aprofitar les restes de la
creació, capaç d'articular en un text, partitura o el que fos, les diferents
històries, melodies o al·lucinacions que el cervell creatiu aboca cap enfora per
tal d'expressar-se. Cosir per ordenar, ordenar per explicar-se millor.
Finalment l'estructura. Podríem veure la gran estructura
metàlica amb miralls per un cantó i res per l'altre com la part formal de
l'obra artística, i el pas d'una banda a l'altra com la lluita per articular els
continguts en una estructura concreta -siguin il·luminació, música,
escenografia, etc-. Vist així, els darrers moments de l'espectacle desmuntant
l'estructura fins a convertir-la en una cortina gegant de mirallets, seria
com el darrer intent de l'autor de desfer-se d'aquest gran condicionant que és
la forma i també del propi ego, reflectit continuament en els miralls i que han
provocat discussions i abandonament. El caràcter interdisciplinar de l'obra amb
el predomini de la dansa donaria fe d'aquest esforç per fugir d'estereotips i
que quedés només la impressió de la poètica visual i d'un gran joc que hem
compartit amb els artistes. Com el plaer d'una alenada de tabac de pipa.
A la pàgina web de la companyia, Thierrée només dóna com a
referència de l'obra un poema de Pasolini on un nen es mira al mirall i
el gira per comprovar si allà dins hi ha un cos, i al darrere només hi ha
terayines. La proposta epistemològica de James Thierrée inclou una crítica profunda a la Representació, marc formal de l'art occidental per excel·lència -des de la cova de Plató, si voleu-, reduint per tant el llenguatge a la mínima expressió de sons -o barrejant idiomes- i apostant pels recursos no tan narratius com la dansa, la música i el circ: el resultat és una catarsi visual i emocional que no necesita explicacions.