dijous, 2 d’octubre del 2014

Tabac rouge: la ment del creador


La darrera proposta de  James Thierrée Tabac Rouge va inaugurar de manera brillant l'edició d'enguany del T.N.T. (Terrassa Noves Tendències) després d'haver rodat per mig món durant un any i mig.

Va ser interessant, a la sortida, constatar la fascinació visual i emocional que havia causat l'espectacle, però també la diversitat d'interpretacions que va obrir en els espectadors: la idea principal respecte a l'argument i fil narratiu és que es tracta d'una reflexió sobre el poder a través d'un rei o un savi que exerceix en un regne imaginari i surreal; cal dir que aquesta visió coincideix amb la majoria de crítiques consultades tan a nivell local com internacional. El mateix Thierrée, però, en les comptades ocasions en què parla de l'espectacle, admet només que és una obra fosca i que les interpretacions són obertes, i que cadascú es faci la seva.

Per la nostra part, el que vam veure allà va ser la ment del propi artista en l'acte íntim de la creació, o sigui una proposta, per dir-ho així, més epistemològica que estètica: una reflexió sobre què sigui aixecar un espectacle -o una novel.la, o una pel.lícula...- i quins esperits s'hi invoquen.

L'autor presentat com a ésser suprem: el que dóna llum, el que anima els personatges, el que posa ordre en el caos, el que decideix també destruir-ho tot de cop, tallar l'energia, abandonar el projecte de sobte... Un autor com a ésser solitari i torturat, però alhora inventor de les mil-i-una fantasies.

No és casual, ens sembla, que les ballarines corresponguessin a cultures diferenciades -asiàtica, africana, mediterrània, eslava...- perquè com si fossin les musses de l'artista, per un cantó, i els propis continguts de l'obra artística per l´altre, es posaven a disposició de l'autor, interactuant amb ell i per tant influint-lo i aconsellant-lo en una reciprocitat productiva. Així mateix, el personatge d'encarregat general, o de capità dels exèrcits si voleu, no era altra cosa que el cervell executiu, la part pràctica d'un mateix, el lòbul pre-frontal que ens diu què es pot fer i què no, aquella part de nosaltres que ens limita, ens censura i ens dóna seny. Significativa també la màquina de cosir, capaç d'aprofitar les restes de la creació, capaç d'articular en un text, partitura o el que fos, les diferents històries, melodies o al·lucinacions que el cervell creatiu aboca cap enfora per tal d'expressar-se. Cosir per ordenar, ordenar per explicar-se millor.

Finalment l'estructura. Podríem veure la gran estructura metàlica amb miralls per un cantó i res per l'altre com la part formal de l'obra artística, i el pas d'una banda a l'altra com la lluita per articular els continguts en una estructura concreta -siguin il·luminació, música, escenografia, etc-. Vist així, els darrers moments de l'espectacle desmuntant l'estructura fins a convertir-la en una cortina gegant de mirallets, seria com el darrer intent de l'autor de desfer-se d'aquest gran condicionant que és la forma i també del propi ego, reflectit continuament en els miralls i que han provocat discussions i abandonament. El caràcter interdisciplinar de l'obra amb el predomini de la dansa donaria fe d'aquest esforç per fugir d'estereotips i que quedés només la impressió de la poètica visual i d'un gran joc que hem compartit amb els artistes. Com el plaer d'una alenada de tabac de pipa.

A la pàgina web de la companyia, Thierrée només dóna com a referència de l'obra un poema de Pasolini on un nen es mira al mirall i el gira per comprovar si allà dins hi ha un cos, i al darrere només hi ha terayines. La proposta epistemològica de James Thierrée inclou una crítica profunda a la Representació, marc formal de l'art occidental per excel·lència -des de la cova de Plató, si voleu-, reduint per tant el llenguatge a la mínima expressió de sons -o barrejant idiomes- i apostant pels recursos no tan narratius com la dansa, la música i el circ: el resultat és una catarsi visual i emocional que no necesita explicacions.

diumenge, 14 de setembre del 2014

Connexió Berlín- Detroit: paper i vinil


Després de veure la poderosa imatge on la protagonista del darrer film de Jim Jarmusch Sólo los amantes sobreviven omple a vessar dues maletes de llibres per gaudir de la lectura en la seva travessa nocturna del Marroc als Estats Units, és gairebé inevitable relacionar el vampir lletraferit amb aquells àngels que omplen de nit la Biblioteca Nacional a El cielo sobre Berlín, la notable pel·lícula de Wim Wenders, esperant que arribin al matí els usuaris per tutelar-los en les seves lectures, treballs i investigacions.




Totes dues pel·lícules coincideixen en la diagnosi d´un Occident cansat i esgotat on la cura de la cultura -una cultura, per cert, encara de paper i vinil- és en mans d´éssers privilegiats -vampirs i àngels- i on allò humà està ensorrat en un paisatge postindustrial apocalíptic, per un cantó, i en un gris paisatge mental emmarcat pel Mur i les esplanades buides per l´altre.


Vint-i- cinc anys separen ambdós films però semblen l´un continuació de l´altre. La nit com a metàfora de llibertat. La música en directe de Nick Cave a Berlín i de White Hills a Detroit. L´angoixa existencial dels éssers superiors que els humanitza fins al punt de desitjar la mortalitat. L´única redempció possible a través de l´amor...


Potser un únic punt separa aquestes èpoques properes. Al Berlín de 1987, a punt de caure el mur, encara hi ha motius per l´esperança -puntejats a la pel·lícula amb escenes en color- que s´encarna en el circ i la seva protagonista, amb prou força per fer caure un àngel cap a la terrenalitat. Al Detroit de 2014, en canvi, l´art és un reducte privat i gairebé secret, en un món copat per la mediocritat dels zombis i les restes de la destrucció, sense espai ja per cap esperança a curt termini.

El paper simpàtic de Peter Falk com a exemple d´àngel caigut que pul·lula filosofant entre els mortals, és ocupat al film de Jarmusch per una vampira postmoderna, capritxosa i filodigital que augura els pitjors temps per la cultura i les humanitats...

dimarts, 12 d’agost del 2014

Berlín: búnquers, túnels i refugis


Després d´haver visitat alguns refugis antiaeris de la Guerra Civil espanyola a diferents ciutats catalanes, calia aprofitar l´estada a Berlín per fer una ullada al ric patrimoni del subsòl de la capital alemanya.

Són diverses les estacions de tren on es conserven les instal·lacions habilitades com a refugis antiaeris –a part és clar dels propis túnels-; algunes es poden visitar fent una reserva prèvia o aprofitant les visites programades per diferents associacions. Altres, però són accessibles diàriament i es poden fer diversos recorreguts guiats en diferents idiomes, per exemple a l´estació de Gesundbrunnen, al nord-oest de la ciutat.

També és possible visitar un grandiós refugi atòmic dels moments més tensos de la Guerra Freda, perfectament equipat  i amb tota la maquinària i tecnologia de l´època a punt per ser usat; només és accessible amb visita guiada des del museu Story of Berlin al Ku-Damm.

De l´època del Mur també es poden visitar restes de túnels que es van fer per passar del cantó oriental a l´occidental. A l´estació de Hauptbahnhof es pot concertar visita i el Centre d´Interpretació del Mur, justament al davant, organitza visites guiades però esporàdiques i amb inscripció limitada.

Per últim, pel que fa als búnquers, el més famós –el del Hitler- està ensorrat però un panell en documenta el lloc exacte i les característiques. D´altres es poden visitar mig en runes, i algun altre de sencer i perfectament conservat com ara el que hi ha al carrer Reinhardt al barri de Scheunenviertel, convertit avui en galeria d´art contemporani, que és un prodigi arquitectònic, però que només es pot visitar en grups reduïts i prèvia reserva per internet.
                                                    interior de búnquer
Si consideréssim túnels, refugis i búnquers com la part amagada de la ciutat, la que no es veu a simple vista però la conforma, encara ens quedaria una darrera visita per fer des de Berlín: el camp de concentració de  Sachsenhausen a no gaire més de mitja hora en tren al nord de la ciutat, que t´acaba d´encongir el cor per l´excés d´història acumulada.

dijous, 29 de maig del 2014

García Márquez i l´Àfrica

És sabuda -perquè així ho va manifestar ell en algunes entrevistes- la influència africana en l´obra de Gabriel García Márquez. D´aquesta evidència, tot un seguit d´entesos han teoritzat la gènesi de l´anomenat realisme màgic també en el continent negre, de manera semblant als que reclamen l´origen del blues entre els homes del desert i l´Àfrica Occidental.
No és tan sabut, però sí igualment documentat, que quan l´escriptor colombià es referia a aquesta influència negra en la seva obra solia anomenar no pas escriptors africans sinó a una cantant colombiana, concretament a Totó la Momposina, fins al punt que, a instàncies de l´escriptor, va ser convidada a Estocolm amb motiu de la cerimònia d´entrega del Premi Nobel de Literatura.

Els que vam tenir la sort de veure i sentir Totó la Momposina -una venerable àvia avui dia, però amb un cap i un cos encara al seu lloc- fa uns mesos a l´Apolo de Barcelona, vam entendre immediatament el perquè d´aquesta simbiosi artística ente literatura i música per un cantó i entre Amèrica i Àfrica per l´altra: només sortir a l´escenari envoltada per un nodrit grup de músics tots uniformats com si fossin mariachis, va començar a ressonar un poliritme que ens va remetre directament a l´Àfrica Central i que podria haver estat tocat perfectament per un grup de percussionistes fang.





Aquell dia a Barcelona, Totó la Momposina es va referir a sí mateixa com a mulata, "Yo no soy negra" va dir, no sense ironia, i com a guardiana i divulgadora de la tradició popular colombiana, on la traça afrodescendent hi està naturalment inscrita.
Resulten curiosos aquests viatges d´anada i tornada per l´Atlàntic, perquè tot i que també és sabut el deute que molts escriptors africans confesen tenir amb García Márquez, també és veritat que una vegada que l´etiqueta realisme màgic va fer fortuna, va ser aplicada retroactivament a autors africans tan dispars i diferents com el nigerià Amos Tutuola, el congolès Sony Labou Tansi, el moçambiquès Mia Couto o els angolans Pepetela i José Eduardo Agualusa, fins al punt que algun d´ells ha arribat a ironitzar-ne o mostrar obertament el seu enuig per aquesta simplificació.

dimecres, 21 de maig del 2014

Més sobre la vida en parella


Per un cantó, després de l´excel·lent pel·lícula Her que barrejava amor i tecnologia en temps de perplexitats emocionals, ha arrencat ara en la cartellera la gens menyspreable 10.000 Km que també barreja amor i tecnologia en temps no només d´incerteses amoroses sinó també laborals, o sigui els nostres.

10.000 Km s´inscriu en aquesta sèrie de films fets aquí, amb pressupostos modestos, però una factura intimista i una bona qualitat d´escriptura i interpretacions. Penso en les recents Una pistola en cada mano, Jo mai, o Tots volem el millor per ella per exemple. En aquest cas la ruptura és la distància, tan física com mental de la parella, invertint els tòpics i presentant un punt de vista masculí conservador i familiar versus un punt de vista femení més arriscat, aventurer i suposadament egoïsta, laboralment parlant. L´arsenal de gadgets tecnològics desplegats pels protagonistes no fa altra cosa que mostrar que l´amor és la mateixa cosa que ha estat sempre i que sense els cossos que es toquin la cosa es refreda i el pla es desdibuixa.

Curiosament, si a Her no feia falta la fisicitat, tot era mental, a 10.000 Km ni el software més sofisticat pot salvar la manca del tacte. I si Her podia llegir-se com una crítica de la solitud i l´enclaustrament contemporanis, 10.000 Km pot veure´s com un reflex de la situació de la generació de 30 anys: sense feina, sense parella i amb cap seguretat a la vista.


Per l´altre, una novel·la: Un hombre enamorado. La literatura nòrdica s´ha posat els darrers anys de moda, sobretot la novel·la negra, amb la saga Larsson al capdavant i encara més recentment el fenomen Jonas Jonasson al top ten de vendes. Però hi ha molta més cosa al nord d´Europa que tot això, per exemple la islandesa Auður Ava Ólafsdóttir, la finesa Sofi Oksanen o l´autor que ens ocupa el noruec Karl Ove Knausgård.

Aquesta darrera obra recentment traduïda al castellà és la segona -després de La muerte del padre- d´una sèrie de sis llargs textos on l´autor es pren a sí mateix com a matèria de ficció per explicar-nos la seva relació amb les dones -els seus dos matrimonis- i sobretot el seu dia a dia com a pare modern de tres criatures en la Suècia del segle XXI, on viu la família, o sigui el paradigma de la societat del benestar i de la igualtat de sexes.

Aquí, el que ens interessa és aquest gens dissimulat punt de vista masculí tant pel que fa a l´enamorament com a la posterior vida en comú i la posada en escena social del matrimoni amb fills tant pel que fa a les relacions amb la família, els amics o els veïns com amb la resta de coneguts, per exemple els altres pares de la guarderia, etc.

La mirada crítica de com un noruec veu la societat sueca és interessant i podria extrapolar-se a una revisió crítica del model nòrdic de relacions humanes en general, en el sentit que el propi autor inclou en el relat les seves pròpies por, excessos i incapacitats. La paròdia del pare metro-sexual perfecte en l´aparença contrastat amb el caos diari en la seva relació amb els fills i les tasques de la llar acaben dinamitant aquesta imatge idíl·lica de la civilitat del nord-enllà.


Una vegada més, dos exemples de l´àmbit artístic que ens mostren l´abisme de les relacions de parella, amb punt de vista masculí, i les dificultats de conjugar compromís i vida plena.



dilluns, 31 de març del 2014

Junot Díaz i les traduccions


Per la meva afició a les cultures híbrides vaig entrar fa poc, gràcies a una recomanació, a l´univers de Junot Díaz, un autor dominicà que escriu en anglès sobre el món dels hispans als Estats Units.

Que jo sàpiga, Junot Díaz ha publicat tres llibres fins ara, tots tres traduïts al castellà o català. El primer del 1996 titulat Drown, traduït aquí per Los Boys, un recull de contes  que semblen d´un marcat perfil autobiogràfic; el segon del 2007, una novel.la titulada The Brief Wondrous Life of Oscar Wao, traduïda com  La maravillosa vida breve de Óscar Wao, que no deixa també de ser un recull de narracions familiars amb el contrapunt de la turbulenta història recent de Santo Domingo. Un text aquest que va guanyar els prestigiosos premis Pulitzer i National Books Critics Cercle Awards. I, per últim, un altre recull de contes del 2012 titulat This is How You Lose Her, traduït per I és així com la perds.

De la mateixa manera que llegint Paul Auster ens fem una idea cabal del New York blanc de Brooklin, llegint Junot Díaz ens la fem dels suburbis llatins de New Jersey: la vida dels immigrants dominicans i porto-riquenys, la seva assimilació a la cultura americana i les seves relacions amb les comunitats negres, orientals i caucàsiques, sense perdre de vista mai l´illa originària de Santo Domingo.


L´aspecte costumista dels textos és important, però encara ho és més la construcció de la llengua, perquè l´anglès de Junot està farcit de llatinismes i girs propis de la comunitat hispana i fins i tot la gramàtica s´estira i s´arronsa en funció del castellà subjacent. Per això qui pugui llegir-lo en anglès copsarà la riquesa d´aquest llenguatge híbrid d´anglès fertilitzat d´espanyol, d´espanglish o com se li vulgui dir. La resta, els que l´hem llegit en traducció, ens hem de posar a les mans dels traductors, i aquí és on es complica la cosa, perquè si ja és prou difícil la feina de traslladar matisos a una altra llengua, en el cas que ens ocupa encara ho és més, perquè la llengua original és una espècie d´idiolecte molt particular. En aquest sentit, en la meva opinió, qui millor copsa l´esperit original del text és Achy Obejas, la traductora de la novel·la, potser per la seva condició d´escriptora cubana-americana, que capgira d´alguna manera la direcció en la influència dels idiomes aconseguint un castellà farcit d´anglicismes i amb una gramàtica igualment retorçada, alhora que queden intactes tots els girs dominicans. El traductor de Los Boys es queda a mig camí d´aquest to barrejat i el traductor català penso que encara queda més lluny.

dimarts, 25 de març del 2014

Algunes notes sobre Her


Hi ha qui veu el film com un mer reflex sociològic del món actual en què vivim, amb éssers solitaris, incapaços de relacionar-se socialment i emocionalment amb la resta sense la crossa tecnològica i vivint la vida com si fos un videojoc més de la seva col·lecció. Cal aclarir aquí que es tractaria d´un món occidental, blanc, i d´una edat i una classe social determinada, clar...

Altres destaquen la importància de la veu en allò humà, recolzant-se en les darreres teories neuro-científiques que reforcen aquesta visió constitutiva i constituent de la veu, on els nadons ja amb pocs dies de vida són capaços no només de reconèixer la veu de la mare, sinó fins i tot de discernir diferents veus i diferents idiomes.

En el meu cas, el sistema operatiu protagonista de la pel·lícula, em va portar directament a HAL, l´ordinador rebel de 2001, una odisea del espacio, i per tant vaig veure-hi temes més aviat relacionats amb què és i com es dóna la consciència i per tant també l´enllaçaria amb Blade Runner, un altre clàssic.

Pel mateix motiu, aquest és un film que parla de la identitat, de què li dóna fonament i de com es reconeix. No tant important aquí és la veu com el llenguatge mateix, perquè sense cos, el llenguatge inventa una persona capaç de seduir i enamorar, per tant amb una personalitat i identitat pròpies i úniques. Aquí, com a subtema hi és evident el fet que la identitat dels altres la construïm també des de nosaltres mateixos, amb el nostre saber, els nostres desitjos i intencions. La idea d´identitat sempre canviant, sempre en construcció.

També hi vaig veure de seguida una versió contemporània del Cyrano de Bergerac. És la veu d´un altre que sedueix, en aquest cas, l´altre no hi és -tot i l´acudit del programa d´ordinador que arriba a reflexionar en un diàleg del film que tant els humans com les màquines estem fets de matèria-. I amb una altra ressonància interna perquè el protagonista, escriptor per encàrrec no deixa de sertambé una versió moderna de Cyrano, més ridícula, a mig camí de refinat seductor i rutinari mecanògraf.

Se´m van obrir els ull també quan en una tertúlia sobre el film algú em va fer veure que podria ser llegida fins i tot com un manifest de les teories queer, on no importa amb qui et relacionis, ni quin tipus de relació estableixis, ni pensis mai en termes de sexe o gènere convencionals: així tant la relació del protagonista com de l´amiga amb els respectius sistemes operatius ens estarien reforçant aquesta idea que en termes emocionals i sexuals tot s´hi val i res està per sobre de res.


Finalment, en les pel·lícules de Spike Jonze sempre hi surt un escriptor una mica tonto, desubicat i perplex -sens dubte ell mateix, també a  Being John Malkovich i Adaptation-, que obre la paradoxa de la creació: és aquest ésser fràgil i inestable el que inventa, el que crea realitat, el que fa somiar els altres. El misteri de la literatura, la màgia de la narració podríem dir, ofert en termes de metallenguatge.

També, per acabar, com m´ha fet veure una altra persona, potser es tracta simplement d´una història d´amor, d´una altra bona història d´amor, on tampoc no importen ni la identitat ni la corporeïtat dels protagonistes, sinó simplement que és creïble perquè ens atrapa i ens agrada.

divendres, 21 de març del 2014

Identitats i llengua materna


Han coincidit a principis de març dues obres de teatre que d´alguna manera es complementen en el tractament de la identitat, pel seu enfocament individual i col·lectiu. En tots dos casos, la llengua materna i la seva pèrdua o substitució són l´eix on s´articula la problemàtica narrativa.

En el primer cas, la companyia La Perla 29 ha presentat a una de les naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya l´obra Traduccions (Translations) de l´irlandès Brian Friel –de qui els aficionats al teatre recordem l´emotiu muntatge de Dansa d´agost al Lliure de Gràcia uns quants anys enrere­–, ambientada en el primer terç del segle XIX, època en què els anglesos van iniciar la substitució dels topònims en llengua gaèlica pels seus corresponents en llengua anglesa. La confrontació de llengües, en un clar exemple colonitzador, es justifica pel progrés: cal sacrificar un idioma pel bé de la comunitat i per sortir de la misèria. La construcció del text mostra com els suposats bàrbars són els que ostenten el saber –fent etimologies, fins i tot, del grec i el llatí– i els suposats il·lustrats s´imposen simplement per la força i sense cap raó de tipus filològic ni científic.

En el segon cas, s´ha pogut veure al Teatre Lliure per pocs dies el text Seuls del libanès Wajdi Mouawad –de qui els aficionats al teatre recorden l´exitós muntatge de la temporada passada, justament produt per La Perla 29, Incendis–, un exercici en solitari on el reputat autor acollit al Quebec i reconvertit aquí també en actor intenta fer les paus amb els seus orígens i la seva identitat. La pèrdua de la llengua –aquí l´àrab- és també el factor dramàtic que desencadena els desajustaments que suposa haver marxat a l´exili de petit amb els pares. És la llengua oblidada el símbol del xoc cultural que fa oblidar també les maneres, els deures familiars, les olors i els paisatges de la infantesa i, de retruc, provoca l´enfrontament amb el pare.

Mentre a Translations assistim a un genocidi lingüístic planificat, a Seuls se´ns mostra el drama de la identitat reconstruïda en altres latituds. En tots dos cassos, s´entreveu un rerefons de violència, tant individual com col·lectiva,  que el temps malauradament confirmarà i que fa que, encara ara, el binomi de llengua i identitat sigui indestriable en algunes cultures.

dijous, 27 de febrer del 2014

Heterodoxes


1.- dansa

Alguns vam tenir la sort, aquesta passada tardor, de recuperar el primer espectacle de Los Corderos Crónica de José Agarrotado que es remunta a gairebé deu anys enrere. Sort, perquè l´obra impressiona; encara que acostumats ja a una dansa híbrida que explora el teatre i altres camps amb feliços resultats com ara en Sol Picó o Marta Carrasco, el que fan Los Corderos, i això es confirma en el seu darrer treball ULTRAinnocència que s´acaba de veure al Mercat de les Flors, és una altra cosa: buscant el ritme en el soroll, usant les paraules com a moviment, fonent força física, coreografies, humor i narració en un continu no sempre amable de seguir, el resultat final és sempre en forma de pregunta: no tant què és el que hem vist, sinó més aviat qui som, què ens passa i per què això m´ha agradat tant.


 2.- cinema

Un altre franctirador del negoci cultural és Albert Serra. La darrera pel·lícula, ara a la cartellera Història de la meva mort, és un pas més en la relectura de llocs comuns de la cultura occidental: després del Quixot i els Reis d´Orient, ara és el torn de Casanova i Dràcula. Cinema endogàmic sense gaire concessions, Serra acostuma a rodar amb la imatge com a matèria primera, aconseguint moments estèticament brillants que l´acosten a Bela Tarr, per exemple, i on la narració es va construint a remolc, cosa que el fa treballar amb actors no professionals i on la paraula pren una estranya i escassa volada, cosa que l´acosta per exemple a Lisandro Alonso. El resultat sol ser un cinema pausat, de digestió lenta, però també tediós i pretenciós segons els seus detractors.

 
 

3.- exhibició

Precisament, la pel·lícula d´Albert Serra es pot veure a Barcelona a la nova sala de Sants Zum Zeig, una pantalla d´una seixantena de butaques, amb un agradable bar on s´hi pot menjar, però on el més interessant és que s´hi poden veure films de difícil distribució en un format rotatori que permet programar-se un mateix el millor dia i hora per visionar el que interessa. Seguint una mica l´esperit del Meliès i el Maldà, aquest nou cinema aposta per una renovació en el visionat, sense renunciar a la pantalla gran ni als films no-comercials. El que ja fa uns anys ha passat amb el teatre -sales petites i llocs alternatius que permeten la producció i exhibició de textos que d´altra manera no sortirien a la llum- sembla que també podria funcionar amb un cert tipus de cinema, i a part de la pantalla de l´Xcèntric, la Filmoteca i els festivals de cinema independent, hi hagi també llocs habituals on assistir a veure bon cinema.

diumenge, 23 de febrer del 2014

Còmics i llenguatge


Jo vaig ser d'aquells adolescents que no surten de casa sense els retoladors i la llibreta a la bossa. Des de petit que he llegit tebeos i n´he seguit llegint sempre, amb els lògics alts i baixos de l'edat i les preferències. He tingut la sort de viure en una zona i uns moments no només de grans dibuixants, sinó també on s'ha editat i traduït tant el bo i millor del còmic mundial com el dibuix més underground o els fanzines més estripats, Per acabar-ho de rematar, l'aficionat al còmic no només disposa aquí de les trobades anuals dels Salons del Còmic i del Manga, sinó que, a més a més, té al seu abast una petita xarxa de llibreries especialitzades on es poden trobar des dels clàssics de sempre fins a les darreres novetats en diferents idiomes.

Alguns diuen que el dibuix és un art universal que, com la música o la dansa, no necessita traducció i s'entén a primer cop d'ull. Si hi pensem fredament, però, ens adonarem que fins i tot la pintura, com la resta de les arts, és deutora d'un context cultural -i per tant també d´un llenguatge i sovint d'uns idiomes- que li donen sentit.

Un exemple de còmic que no necessita gairebé diàlegs en cap idioma –en té prou amb unes quantes onomatopeies-  és el sorprenent Pudridero de Johnny Ryan (Entrecomics i Fulgencio Pimentel 2012), una raresa tant en el traç com en el tractament narratiu, però que beu directament de tot el background occidental -des del cinema fantàstic fins a la poesia beat, passant pels superherois-, referents sense el quals la novel·la seria una altra cosa.

 
A l'altre extrem, una obra que fa de l'idioma la seva pròpia matèria: English is not easy de Luci Gutiérrez (Blackie Books 2013) és un èxit editorial merescut perquè ensenya el recorregut vital de l'autora aprenent anglès a Nova York en forma d'original gramàtica dibuixada.


 
Hi ha dibuixos -i dibuixants- que van més enllà de les pròpies paraules i es col·loquen en un pla metalingüístic. Els dibuixos de Miguel Noguera, per exemple Ser madre hoy (Blackie Books 2012) -i els seus espectacles-, clarament ho són. En aquest sentit, entre el que he llegit darrerament m'ha agradat molt el recull de tires que el dibuixant Tom Gault va publicar al diari anglès The Guardian: You´re all just jealous of my jetpack (Draw & Quarterly 2013) és una selecció d'enginyosos esquetxos culturals que fan les delícies d'un cert tipus de lector: picades d'ullet crítiques del nostre món cultural, dibuixat, això sí, amb un estil personalíssim i àcid sentit de l'humor.

I, finalment, hi ha còmics que no importa en quin idioma els llegeixis, perquè la història és traduïble i la veritable força està a les imatges. Per exemple la novel·la gràfica de l'autora belga Judith Vanistendael When David lost his Voice (SelfMadeHero 2012), que ignoro si es pot trobar en el seu original francès o en traducció castellana, però sí que està disponible en la traducció anglesa. Es tracta d'una narració amb un desplegament de recursos gràfics i tècniques visuals molt potent que donen excel·lent cobertura a una melancòlica historia vital d'una família dels nostres dies.

dimarts, 11 de febrer del 2014

Nymphomaniac: l'ànima europea


Des dels inicis, com ara en la hipnòtica mirada d´Europa, aquell film-tren de títol inequívoc que recorria les interioritats de l´Alemanya nazi, l´obra sencera de Lars von Trier pot interpretar-se com una insistent anàlisi de l´ànima europea, o si es vol de la destructiva vocació d´universalitat dels valors del Vell Continent, això que en podríem anomenar la cultura occidental.

El mèrit del danès és que recull i s´inscriu en la tradició nòrdica tant en l´aspecte formal -l´interior de la casa on és acollida la protagonista sembla tret d´un film de Dreyer o un quadre de Hammershøi- com en els continguts on ressonen no només Strindberg o Ibsen sinó també Kierkegaard i Nietzsche -el personatge que dóna la rèplica a la protagonista sembla arribat directament de Gertrud, però amb la verborrea filosòfica d´un personatge de Bergman-. El to és de denúncia i la diagnosi malaltia: des del primer dia, Lars von Trier ens ensenya l´Europa agonitzant dels nostres dies fruit dels seus propis excessos intel·lectuals i de les seves ambicions: després de l´àpat de violència i sexe, el nihilisme com a horitzó i punt d´arribada, tal i com se´ns dibuixava amb precioses imatges a Melancolia.

Sovint el director danès agafa el punt de vista narratiu femení, justament com a revulsiu d´aquesta europeïtat calvinista i reprimida, d´aquest violent món masculí del que som deutors: tant a Rompiendo las olas com a Dancer in the dark, o Dogville, només és possible el miracle gràcies a la força de l´amor encarnat per la dona. Per això la denúncia de la societat patriarcal i la transgressió també planen en la filmografia de l´autor de Los idiotas, pel·lícula que, juntament amb el manifest Dogma, dóna també sentit a aquest impuls d´alliberament formal i moral, en la tradició danesa que alguns anomenen liberalisme cultural.

Resulta en aquest sentit particularment interessant que l´estructura de Nymphomaniac correspongui no tant a La Ronda de Schiller sinó més aviat a Les mil i una nits. Efectivament, no es tracta d´una roda tancada de festives relacions eròtiques, sinó del plaer de la narració, d´explicar i escoltar, en aquest cas un seguit de capítols sexuals mecànics i sense ànima que acaben en l´autodestrucció i el reconeixement malaltís de l´addicció.

La comparació amb Les mil i una nits és clarivident: mentre l´Orient ha inventat -i en certa manera conservat- una tradició eròtica on la dona és el centre del misteri amorós, Occident ha medicalitzat i passat per la ciència la sexualitat, aconseguint així desencantar també l´amor i el poder femení en les relacions de parella. El resultat no és tant l´alliberament sexual, sinó la identificació de patologies de rel emocional, l´entronització de la dona com a objecte i la pornografia com a model. És simptomàtic que la protagonista expliqui la seva història com a conseqüència d´haver descobert el poder femení sobre l´home, però que al final es reconegui equivocada per no haver sabut identificar l´ingredient secret de la sexualitat: l´amor.

El film, finalment, deixa un regust agre a la boca perquè si per un cantó aposta per un reencantament en les relacions humanes perquè no depenguin de fredes transaccions físiques i emocionals, per l´altra, l´autor ens està dient, que el model d´home occidental que escolta, també és una ficció, i que si cal redefinir els papers de l´amor, tant necessitats n´estem els uns com les altres. El pare de la protagonista, un metge humanista que sembla tret d´una obra de Txèkhov, ensenya a la filla a veure l´ànima dels arbres quan aquests estan despullats de fulles a l´hivern. En aquest nostre hivern europeu, l’ànima se´ns mostra cansada, apallissada, desorientada, gairebé exhausta.

dimarts, 28 de gener del 2014

Sobre literatura colonial


Després del continuat èxit editorial des de fa dos anys, amb desenes d´edicions i reimpressions, de la novel·la de Luz Gabás Palmeras en la nieve (Planeta 2012) –un èxit totalment insòlit tractant-se d´un text sobre Guinea Equatorial-, ara acaba de sortir en català a Proa una edició en la mateixa línia. Es tracta de Casino de Santa Isabel de Gemma Freixas, premi Roc Boronat 2013.

No sé si és correcte anomenar literatura colonial a aquests llibres, però en tot cas s´inscriuen en un subgènere literari que fa referència als records d´aquells que van anar a Guinea a treballar i en van tornar, i plasmen en els seus textos no només les seves vivències sinó també les impressions de les terres i les gents que els van servir d´acollida o companyia. Textos que es diferencien notablement d’aquells altres escrits des de la perspectiva dels militars  o religiosos, i que potser va inaugurar José Mas amb En el país de los bubis publicat en primera edició el 1920 i reeditat recentment (Ed. del Viento 2010), interessantíssim testimoni dels primers colons espanyols a Guinea a finals del segle XIX. Ara, molts d´aquests llibres no són escrits pels protagonistes directes de les històries, sinó pels seus familiars que sovint en conserven les cartes i els records explicats en família. En català també hi ha algunes novel·les colonials en aquest sentit i potser de les més reeixides siguin les de Carles Decors Al sud de Santa Isabel (Quaderns Crema 1999) i Aquell món idil·lic (Ed. 62 2007).

Tot i que el contingut de les novel·les colonials sigui un conjunt de tòpics que es van repetint de l´una a l´altra, com ara l´infantilisme o la noblesa dels indígenes, els prototips de colons aprofitats o maltractadors, però també exemplars i generosos, les relacions entre blancs i negres, l´exotisme de la sensualitat desenfrenada, els rituals, els secrets, la bruixeria, etc., també és veritat que, entre línies, sovint s´hi pot entreveure tot un món que ens mostra els costums de la Colònia, podent refer així d´alguna manera no només la psicologia i la sociologia d´aquells moments, sinó també entreveure´n l´ètica i la política.

 
En aquest sentit, Casino de Santa Isabel no aporta ni més qualitat literària ni més varietat de tòpics que altres novel·les precedents. Potser el seu interès estigui en què la intriga dels fets que s´hi narren s´emmarca entre la vigília de la Independència i la fugida dels darrers espanyols uns quants mesos més tard.

A vegades un pensa en tots aquests documents anònims, siguin cartes, postals, informes d´empresa, etc., que encara  guarden centenars de famílies que van ser a Guinea i que per desgràcia es perdran sense la possibilitat de ser usats com a matèria d´estudi de futurs investigadors i que, sens dubte, podrien ajudar a afinar molts aspectes secundaris de la colonització. Aquests arxius invisibles, aquests papers plens de vivències, emocions i segurament també de dolor i mentides són probablement la genuïna literatura colonial.

divendres, 24 de gener del 2014

Qui té por de Txèkhov?


Hi ha una plana web molt consultada anomenada sense por de Shakespeare on es pot consultar l´obra completa de l´anglès ja sigui per obres, capítols, cites cèlebres o paraules clau. No és precisament aquesta voluntat divulgativa ni vulgaritzadora la que mou la companyia Les Antonietes en la seva adaptació de l´Oncle Vània, sinó una cosa més complexa, més propera al que fa Daniel Veronese en l’adaptació dels seus espectacles, alguns també de Txèkhov, l’Oncle Vània inclòs: deglutir el text, pair-lo, quedar-se amb l´essència i tornar a muntar el plat, sense trair ni l´esperit ni el to original, encara que se´n simplifiquin personatges i situacions.

El resultat és un Vània fresc però gens frívol, un Vània amb xandall però no menys melancòlic ni enamoradís. Pels malalts de teatre, es pot consultar el procés de creació de l´obra en el blog de la companyia; així un pot resseguir dia a dia com es van encaixant els mals d´amor, la lluita de classes, la contraposició entre allò rural i la ciutat, entre els treballs manuals i els intel·lectuals. En definitiva, l´ensorrament d´un món i unes persones que ens commou novament fins a les llàgrimes.

 
 

Vània
Companyia Les Antonietes
Espai Lliure de Montjuïc
Prorrogat fins el 2 de febrer

divendres, 17 de gener del 2014

El forner de Cap Skirring




L’estiu del 2002 vam travessar la Casamance  des de Tambacunda fins a l’Atlàntic. Un parell de setmanes abans de marxar vam saber –a través de l’Agència Senegalesa de Notícies­– que el conflicte animat pel M.F.D.C (Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance) havia reviscolat tràgicament amb un seguit d’emboscades i enfrontaments que havien causat vàries víctimes –entre morts i ferits– en l’exèrcit senegalès. Per aquesta raó ens va caldre passar una cinquantena de  controls militars o policials en el periple est-oest i una vintena més entre Ziguinchor i la frontera gambiana; aturades que podien anar de la simple revisió dels passaports fins a baixar del vehicle i buidar les bosses d’equipatge per escorcollar-ho tot minuciosament.

La impressió d’aquells dies és agredolça: per un cantó, la magnificència del paisatge i la visió d’un país ric de terra fèrtil, tan diferent de les planes ermes del nord; la màgia dels manglars en el delta del riu, l’estada idíl·lica a l’illa de Karabane, les platges de sorra blanca de l’Atlàntic… Per altra banda, el país estava ocupat per l’exèrcit, el turisme, foragitat i per tant vam haver de passar el mal tràngol de ser hostes únics a hotels, restaurants i mercats, i sentir en carn pròpia el malbaratament de l’escassa infraestructura turística i la nul·la incidència dels nostres diners en la població local.

Tot i això, em vaig passar el viatge intentant esbrinar i aprofundir en les raons dels diferents pobles de la Casamance per enfrontar-se al centralisme de Dakar. Els resultats van ser decebedors: a cada persona que m’acostava per plantejar-li el tema, el defugia inexorablement, fins que algú em va obrir els ulls en explicar-me el motiu que es veiessin tan pocs joves pels carrers: tot i ser vacances escolars, els joves havien marxat dels pobles majoritàriament cap a Dakar perquè eren els primers a ser detinguts pels militars com a sospitosos d’ajudar o donar cobertura els grups rebels.

Així que ja m’havia més o menys resignat fins que, en els darrers dies d’estada a Cap Skirring –les platges del qual només estaven ocupades pel bestiar pasturant i els nens jugant a futbol– vaig fer el meu darrer intent en abordar un jove en una terrassa d’un bar. Recordo com anava mirant insistentment a dreta i esquerra mentre jo li feia preguntes i com em va tallar secament amb un “d’això no se’n pot parlar”. Així que, canviant de tema li vaig dir que jo feia de forner a Catalunya i em vaig disposar, al meu torn, a fer una breu exposició sobre els catalans, però em va interrompre tot dient: “Vostè és Forner? Si vol, el puc acompanyar a conèixer el forner de Cap Skirring. No és gaire lluny, als afores del poble…”. Primer vaig dir que no, però vaig tenir un pressentiment i vaig acceptar. El forn no era una botiga, sinó una casa particular al pati de la qual hi havia un forn dels que anomenem de tipus “morú” i que encara se’n veuen a moltes cases de pagès de casa nostra. L’obrador era el menjador de casa i els estris les seves mans i un parell de gibrells de plàstic. Em va convidar a tornar de matinada perquè veiés el procés de la cuita i li vaig donar les gràcies tot dient-li que no calia i comprometent-me a enviar-li les fotos que va voler que li fes a les seves filles.

I va ser a la tornada cap a la mateixa terrassa on estàvem que el noi em va explicar que simpatitzava amb un partit polític local anomenat Partit de la Terra, que havia guanyat les darreres eleccions municipals a molts indrets de la Casamance, però que per llei no es podia presentar a les eleccions generals. Quan li vaig dir que jo mateix, temps enrere, allà a Catalunya havia simpatitzat amb un moviment que portava un nom semblant, se li van il·luminar els ulls i em va dir: “A veure, expliqui’m això de Catalunya…”