dimarts, 28 de gener del 2014

Sobre literatura colonial


Després del continuat èxit editorial des de fa dos anys, amb desenes d´edicions i reimpressions, de la novel·la de Luz Gabás Palmeras en la nieve (Planeta 2012) –un èxit totalment insòlit tractant-se d´un text sobre Guinea Equatorial-, ara acaba de sortir en català a Proa una edició en la mateixa línia. Es tracta de Casino de Santa Isabel de Gemma Freixas, premi Roc Boronat 2013.

No sé si és correcte anomenar literatura colonial a aquests llibres, però en tot cas s´inscriuen en un subgènere literari que fa referència als records d´aquells que van anar a Guinea a treballar i en van tornar, i plasmen en els seus textos no només les seves vivències sinó també les impressions de les terres i les gents que els van servir d´acollida o companyia. Textos que es diferencien notablement d’aquells altres escrits des de la perspectiva dels militars  o religiosos, i que potser va inaugurar José Mas amb En el país de los bubis publicat en primera edició el 1920 i reeditat recentment (Ed. del Viento 2010), interessantíssim testimoni dels primers colons espanyols a Guinea a finals del segle XIX. Ara, molts d´aquests llibres no són escrits pels protagonistes directes de les històries, sinó pels seus familiars que sovint en conserven les cartes i els records explicats en família. En català també hi ha algunes novel·les colonials en aquest sentit i potser de les més reeixides siguin les de Carles Decors Al sud de Santa Isabel (Quaderns Crema 1999) i Aquell món idil·lic (Ed. 62 2007).

Tot i que el contingut de les novel·les colonials sigui un conjunt de tòpics que es van repetint de l´una a l´altra, com ara l´infantilisme o la noblesa dels indígenes, els prototips de colons aprofitats o maltractadors, però també exemplars i generosos, les relacions entre blancs i negres, l´exotisme de la sensualitat desenfrenada, els rituals, els secrets, la bruixeria, etc., també és veritat que, entre línies, sovint s´hi pot entreveure tot un món que ens mostra els costums de la Colònia, podent refer així d´alguna manera no només la psicologia i la sociologia d´aquells moments, sinó també entreveure´n l´ètica i la política.

 
En aquest sentit, Casino de Santa Isabel no aporta ni més qualitat literària ni més varietat de tòpics que altres novel·les precedents. Potser el seu interès estigui en què la intriga dels fets que s´hi narren s´emmarca entre la vigília de la Independència i la fugida dels darrers espanyols uns quants mesos més tard.

A vegades un pensa en tots aquests documents anònims, siguin cartes, postals, informes d´empresa, etc., que encara  guarden centenars de famílies que van ser a Guinea i que per desgràcia es perdran sense la possibilitat de ser usats com a matèria d´estudi de futurs investigadors i que, sens dubte, podrien ajudar a afinar molts aspectes secundaris de la colonització. Aquests arxius invisibles, aquests papers plens de vivències, emocions i segurament també de dolor i mentides són probablement la genuïna literatura colonial.

divendres, 24 de gener del 2014

Qui té por de Txèkhov?


Hi ha una plana web molt consultada anomenada sense por de Shakespeare on es pot consultar l´obra completa de l´anglès ja sigui per obres, capítols, cites cèlebres o paraules clau. No és precisament aquesta voluntat divulgativa ni vulgaritzadora la que mou la companyia Les Antonietes en la seva adaptació de l´Oncle Vània, sinó una cosa més complexa, més propera al que fa Daniel Veronese en l’adaptació dels seus espectacles, alguns també de Txèkhov, l’Oncle Vània inclòs: deglutir el text, pair-lo, quedar-se amb l´essència i tornar a muntar el plat, sense trair ni l´esperit ni el to original, encara que se´n simplifiquin personatges i situacions.

El resultat és un Vània fresc però gens frívol, un Vània amb xandall però no menys melancòlic ni enamoradís. Pels malalts de teatre, es pot consultar el procés de creació de l´obra en el blog de la companyia; així un pot resseguir dia a dia com es van encaixant els mals d´amor, la lluita de classes, la contraposició entre allò rural i la ciutat, entre els treballs manuals i els intel·lectuals. En definitiva, l´ensorrament d´un món i unes persones que ens commou novament fins a les llàgrimes.

 
 

Vània
Companyia Les Antonietes
Espai Lliure de Montjuïc
Prorrogat fins el 2 de febrer

divendres, 17 de gener del 2014

El forner de Cap Skirring




L’estiu del 2002 vam travessar la Casamance  des de Tambacunda fins a l’Atlàntic. Un parell de setmanes abans de marxar vam saber –a través de l’Agència Senegalesa de Notícies­– que el conflicte animat pel M.F.D.C (Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance) havia reviscolat tràgicament amb un seguit d’emboscades i enfrontaments que havien causat vàries víctimes –entre morts i ferits– en l’exèrcit senegalès. Per aquesta raó ens va caldre passar una cinquantena de  controls militars o policials en el periple est-oest i una vintena més entre Ziguinchor i la frontera gambiana; aturades que podien anar de la simple revisió dels passaports fins a baixar del vehicle i buidar les bosses d’equipatge per escorcollar-ho tot minuciosament.

La impressió d’aquells dies és agredolça: per un cantó, la magnificència del paisatge i la visió d’un país ric de terra fèrtil, tan diferent de les planes ermes del nord; la màgia dels manglars en el delta del riu, l’estada idíl·lica a l’illa de Karabane, les platges de sorra blanca de l’Atlàntic… Per altra banda, el país estava ocupat per l’exèrcit, el turisme, foragitat i per tant vam haver de passar el mal tràngol de ser hostes únics a hotels, restaurants i mercats, i sentir en carn pròpia el malbaratament de l’escassa infraestructura turística i la nul·la incidència dels nostres diners en la població local.

Tot i això, em vaig passar el viatge intentant esbrinar i aprofundir en les raons dels diferents pobles de la Casamance per enfrontar-se al centralisme de Dakar. Els resultats van ser decebedors: a cada persona que m’acostava per plantejar-li el tema, el defugia inexorablement, fins que algú em va obrir els ulls en explicar-me el motiu que es veiessin tan pocs joves pels carrers: tot i ser vacances escolars, els joves havien marxat dels pobles majoritàriament cap a Dakar perquè eren els primers a ser detinguts pels militars com a sospitosos d’ajudar o donar cobertura els grups rebels.

Així que ja m’havia més o menys resignat fins que, en els darrers dies d’estada a Cap Skirring –les platges del qual només estaven ocupades pel bestiar pasturant i els nens jugant a futbol– vaig fer el meu darrer intent en abordar un jove en una terrassa d’un bar. Recordo com anava mirant insistentment a dreta i esquerra mentre jo li feia preguntes i com em va tallar secament amb un “d’això no se’n pot parlar”. Així que, canviant de tema li vaig dir que jo feia de forner a Catalunya i em vaig disposar, al meu torn, a fer una breu exposició sobre els catalans, però em va interrompre tot dient: “Vostè és Forner? Si vol, el puc acompanyar a conèixer el forner de Cap Skirring. No és gaire lluny, als afores del poble…”. Primer vaig dir que no, però vaig tenir un pressentiment i vaig acceptar. El forn no era una botiga, sinó una casa particular al pati de la qual hi havia un forn dels que anomenem de tipus “morú” i que encara se’n veuen a moltes cases de pagès de casa nostra. L’obrador era el menjador de casa i els estris les seves mans i un parell de gibrells de plàstic. Em va convidar a tornar de matinada perquè veiés el procés de la cuita i li vaig donar les gràcies tot dient-li que no calia i comprometent-me a enviar-li les fotos que va voler que li fes a les seves filles.

I va ser a la tornada cap a la mateixa terrassa on estàvem que el noi em va explicar que simpatitzava amb un partit polític local anomenat Partit de la Terra, que havia guanyat les darreres eleccions municipals a molts indrets de la Casamance, però que per llei no es podia presentar a les eleccions generals. Quan li vaig dir que jo mateix, temps enrere, allà a Catalunya havia simpatitzat amb un moviment que portava un nom semblant, se li van il·luminar els ulls i em va dir: “A veure, expliqui’m això de Catalunya…”