Junot Díaz i les traduccions

Per la meva afició a les cultures híbrides vaig entrar fa poc, gràcies a una recomanació, a l´univers de Junot Díaz, un autor dominicà que escriu en anglès sobre el món dels hispans als Estats Units.

Que jo sàpiga, Junot Díaz ha publicat tres llibres fins ara, tots tres traduïts al castellà o català. El primer del 1996 titulat Drown, traduït aquí per Los Boys, un recull de contes  que semblen d´un marcat perfil autobiogràfic; el segon del 2007, una novel.la titulada The Brief Wondrous Life of Oscar Wao, traduïda com  La maravillosa vida breve de Óscar Wao, que no deixa també de ser un recull de narracions familiars amb el contrapunt de la turbulenta història recent de Santo Domingo. Un text aquest que va guanyar els prestigiosos premis Pulitzer i National Books Critics Cercle Awards. I, per últim, un altre recull de contes del 2012 titulat This is How You Lose Her, traduït per I és així com la perds.

De la mateixa manera que llegint Paul Auster ens fem una idea cabal del New York blanc de Brooklin, llegint Junot Díaz ens la fem dels suburbis llatins de New Jersey: la vida dels immigrants dominicans i porto-riquenys, la seva assimilació a la cultura americana i les seves relacions amb les comunitats negres, orientals i caucàsiques, sense perdre de vista mai l´illa originària de Santo Domingo.

L´aspecte costumista dels textos és important, però encara ho és més la construcció de la llengua, perquè l´anglès de Junot està farcit de llatinismes i girs propis de la comunitat hispana i fins i tot la gramàtica s´estira i s´arronsa en funció del castellà subjacent. Per això qui pugui llegir-lo en anglès copsarà la riquesa d´aquest llenguatge híbrid d´anglès fertilitzat d´espanyol, d´espanglish o com se li vulgui dir. La resta, els que l´hem llegit en traducció, ens hem de posar a les mans dels traductors, i aquí és on es complica la cosa, perquè si ja és prou difícil la feina de traslladar matisos a una altra llengua, en el cas que ens ocupa encara ho és més, perquè la llengua original és una espècie d´idiolecte molt particular. En aquest sentit, en la meva opinió, qui millor copsa l´esperit original del text és Achy Obejas, la traductora de la novel·la, potser per la seva condició d´escriptora cubana-americana, que capgira d´alguna manera la direcció en la influència dels idiomes aconseguint un castellà farcit d´anglicismes i amb una gramàtica igualment retorçada, alhora que queden intactes tots els girs dominicans. El traductor de Los Boys es queda a mig camí d´aquest to barrejat i el traductor català penso que encara queda més lluny.

Algunes notes sobre Her

Hi ha qui veu el film com un mer reflex sociològic del món actual en què vivim, amb éssers solitaris, incapaços de relacionar-se socialment i emocionalment amb la resta sense la crossa tecnològica i vivint la vida com si fos un videojoc més de la seva col·lecció. Cal aclarir aquí que es tractaria d´un món occidental, blanc, i d´una edat i una classe social determinada, clar...

Altres destaquen la importància de la veu en allò humà, recolzant-se en les darreres teories neuro-científiques que reforcen aquesta visió constitutiva i constituent de la veu, on els nadons ja amb pocs dies de vida són capaços no només de reconèixer la veu de la mare, sinó fins i tot de discernir diferents veus i diferents idiomes.

En el meu cas, el sistema operatiu protagonista de la pel·lícula, em va portar directament a HAL, l´ordinador rebel de 2001, una odisea del espacio, i per tant vaig veure-hi temes més aviat relacionats amb què és i com es dóna la consciència i per tant també l´enllaçaria amb Blade Runner, un altre clàssic.

Pel mateix motiu, aquest és un film que parla de la identitat, de què li dóna fonament i de com es reconeix. No tant important aquí és la veu com el llenguatge mateix, perquè sense cos, el llenguatge inventa una persona capaç de seduir i enamorar, per tant amb una personalitat i identitat pròpies i úniques. Aquí, com a subtema hi és evident el fet que la identitat dels altres la construïm també des de nosaltres mateixos, amb el nostre saber, els nostres desitjos i intencions. La idea d´identitat sempre canviant, sempre en construcció.

També hi vaig veure de seguida una versió contemporània del Cyrano de Bergerac. És la veu d´un altre que sedueix, en aquest cas, l´altre no hi és -tot i l´acudit del programa d´ordinador que arriba a reflexionar en un diàleg del film que tant els humans com les màquines estem fets de matèria-. I amb una altra ressonància interna perquè el protagonista, escriptor per encàrrec no deixa de sertambé una versió moderna de Cyrano, més ridícula, a mig camí de refinat seductor i rutinari mecanògraf.

Se´m van obrir els ull també quan en una tertúlia sobre el film algú em va fer veure que podria ser llegida fins i tot com un manifest de les teories queer, on no importa amb qui et relacionis, ni quin tipus de relació estableixis, ni pensis mai en termes de sexe o gènere convencionals: així tant la relació del protagonista com de l´amiga amb els respectius sistemes operatius ens estarien reforçant aquesta idea que en termes emocionals i sexuals tot s´hi val i res està per sobre de res.

Finalment, en les pel·lícules de Spike Jonze sempre hi surt un escriptor una mica tonto, desubicat i perplex -sens dubte ell mateix, també a  Being John Malkovich i Adaptation-, que obre la paradoxa de la creació: és aquest ésser fràgil i inestable el que inventa, el que crea realitat, el que fa somiar els altres. El misteri de la literatura, la màgia de la narració podríem dir, ofert en termes de metallenguatge.

També, per acabar, com m´ha fet veure una altra persona, potser es tracta simplement d´una història d´amor, d´una altra bona història d´amor, on tampoc no importen ni la identitat ni la corporeïtat dels protagonistes, sinó simplement que és creïble perquè ens atrapa i ens agrada.

Identitats i llengua materna

Han coincidit a principis de març dues obres de teatre que d´alguna manera es complementen en el tractament de la identitat, pel seu enfocament individual i col·lectiu. En tots dos casos, la llengua materna i la seva pèrdua o substitució són l´eix on s´articula la problemàtica narrativa.

En el primer cas, la companyia La Perla 29 ha presentat a una de les naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya l´obra Traduccions (Translations) de l´irlandès Brian Friel –de qui els aficionats al teatre recordem l´emotiu muntatge de Dansa d´agost al Lliure de Gràcia uns quants anys enrere­–, ambientada en el primer terç del segle XIX, època en què els anglesos van iniciar la substitució dels topònims en llengua gaèlica pels seus corresponents en llengua anglesa. La confrontació de llengües, en un clar exemple colonitzador, es justifica pel progrés: cal sacrificar un idioma pel bé de la comunitat i per sortir de la misèria. La construcció del text mostra com els suposats bàrbars són els que ostenten el saber –fent etimologies, fins i tot, del grec i el llatí– i els suposats il·lustrats s´imposen simplement per la força i sense cap raó de tipus filològic ni científic.

En el segon cas, s´ha pogut veure al Teatre Lliure per pocs dies el text Seuls del libanès Wajdi Mouawad –de qui els aficionats al teatre recorden l´exitós muntatge de la temporada passada, justament produt per La Perla 29, Incendis–, un exercici en solitari on el reputat autor acollit al Quebec i reconvertit aquí també en actor intenta fer les paus amb els seus orígens i la seva identitat. La pèrdua de la llengua –aquí l´àrab- és també el factor dramàtic que desencadena els desajustaments que suposa haver marxat a l´exili de petit amb els pares. És la llengua oblidada el símbol del xoc cultural que fa oblidar també les maneres, els deures familiars, les olors i els paisatges de la infantesa i, de retruc, provoca l´enfrontament amb el pare.

Mentre a Translations assistim a un genocidi lingüístic planificat, a Seuls se´ns mostra el drama de la identitat reconstruïda en altres latituds. En tots dos cassos, s´entreveu un rerefons de violència, tant individual com col·lectiva,  que el temps malauradament confirmarà i que fa que, encara ara, el binomi de llengua i identitat sigui indestriable en algunes cultures.