García Márquez i l´Àfrica

És sabuda -perquè així ho va manifestar ell en algunes entrevistes- la influència africana en l´obra de Gabriel García Márquez. D´aquesta evidència, tot un seguit d´entesos han teoritzat la gènesi de l´anomenat realisme màgic també en el continent negre, de manera semblant als que reclamen l´origen del blues entre els homes del desert i l´Àfrica Occidental.

No és tan sabut, però sí igualment documentat, que quan l´escriptor colombià es referia a aquesta influència negra en la seva obra solia anomenar no pas escriptors africans sinó a una cantant colombiana, concretament a Totó la Momposina, fins al punt que, a instàncies de l´escriptor, va ser convidada a Estocolm amb motiu de la cerimònia d´entrega del Premi Nobel de Literatura.

Els que vam tenir la sort de veure i sentir Totó la Momposina -una venerable àvia avui dia, però amb un cap i un cos encara al seu lloc- fa uns mesos a l´Apolo de Barcelona, vam entendre immediatament el perquè d´aquesta simbiosi artística ente literatura i música per un cantó i entre Amèrica i Àfrica per l´altra: només sortir a l´escenari envoltada per un nodrit grup de músics tots uniformats com si fossin mariachis, va començar a ressonar un poliritme que ens va remetre directament a l´Àfrica Central i que podria haver estat tocat perfectament per un grup de percussionistes fang.

Aquell dia a Barcelona, Totó la Momposina es va referir a sí mateixa com a mulata, "Yo no soy negra" va dir, no sense ironia, i com a guardiana i divulgadora de la tradició popular colombiana, on la traça afrodescendent hi està naturalment inscrita.
Resulten curiosos aquests viatges d´anada i tornada per l´Atlàntic, perquè tot i que també és sabut el deute que molts escriptors africans confesen tenir amb García Márquez, també és veritat que una vegada que l´etiqueta realisme màgic va fer fortuna, va ser aplicada retroactivament a autors africans tan dispars i diferents com el nigerià Amos Tutuola, el congolès Sony Labou Tansi, el moçambiquès Mia Couto o els angolans Pepetela i José Eduardo Agualusa, fins al punt que algun d´ells ha arribat a ironitzar-ne o mostrar obertament el seu enuig per aquesta simplificació.

Més sobre la vida en parella

Per un cantó, després de l´excel·lent pel·lícula Her que barrejava amor i tecnologia en temps de perplexitats emocionals, ha arrencat ara en la cartellera la gens menyspreable 10.000 Km que també barreja amor i tecnologia en temps no només d´incerteses amoroses sinó també laborals, o sigui els nostres.

10.000 Km s´inscriu en aquesta sèrie de films fets aquí, amb pressupostos modestos, però una factura intimista i una bona qualitat d´escriptura i interpretacions. Penso en les recents Una pistola en cada mano, Jo mai, o Tots volem el millor per ella per exemple. En aquest cas la ruptura és la distància, tan física com mental de la parella, invertint els tòpics i presentant un punt de vista masculí conservador i familiar versus un punt de vista femení més arriscat, aventurer i suposadament egoïsta, laboralment parlant. L´arsenal de gadgets tecnològics desplegats pels protagonistes no fa altra cosa que mostrar que l´amor és la mateixa cosa que ha estat sempre i que sense els cossos que es toquin la cosa es refreda i el pla es desdibuixa.

Curiosament, si a Her no feia falta la fisicitat, tot era mental, a 10.000 Km ni el software més sofisticat pot salvar la manca del tacte. I si Her podia llegir-se com una crítica de la solitud i l´enclaustrament contemporanis, 10.000 Km pot veure´s com un reflex de la situació de la generació de 30 anys: sense feina, sense parella i amb cap seguretat a la vista.

Per l´altre, una novel·la: Un hombre enamorado. La literatura nòrdica s´ha posat els darrers anys de moda, sobretot la novel·la negra, amb la saga Larsson al capdavant i encara més recentment el fenomen Jonas Jonasson al top ten de vendes. Però hi ha molta més cosa al nord d´Europa que tot això, per exemple la islandesa Auður Ava Ólafsdóttir, la finesa Sofi Oksanen o l´autor que ens ocupa el noruec Karl Ove Knausgård.

Aquesta darrera obra recentment traduïda al castellà és la segona -després de La muerte del padre- d´una sèrie de sis llargs textos on l´autor es pren a sí mateix com a matèria de ficció per explicar-nos la seva relació amb les dones -els seus dos matrimonis- i sobretot el seu dia a dia com a pare modern de tres criatures en la Suècia del segle XXI, on viu la família, o sigui el paradigma de la societat del benestar i de la igualtat de sexes.

Aquí, el que ens interessa és aquest gens dissimulat punt de vista masculí tant pel que fa a l´enamorament com a la posterior vida en comú i la posada en escena social del matrimoni amb fills tant pel que fa a les relacions amb la família, els amics o els veïns com amb la resta de coneguts, per exemple els altres pares de la guarderia, etc.

La mirada crítica de com un noruec veu la societat sueca és interessant i podria extrapolar-se a una revisió crítica del model nòrdic de relacions humanes en general, en el sentit que el propi autor inclou en el relat les seves pròpies por, excessos i incapacitats. La paròdia del pare metro-sexual perfecte en l´aparença contrastat amb el caos diari en la seva relació amb els fills i les tasques de la llar acaben dinamitant aquesta imatge idíl·lica de la civilitat del nord-enllà.

Una vegada més, dos exemples de l´àmbit artístic que ens mostren l´abisme de les relacions de parella, amb punt de vista masculí, i les dificultats de conjugar compromís i vida plena.