Després de veure la poderosa imatge on la protagonista del
darrer film de Jim Jarmusch Sólo los amantes sobreviven omple a vessar
dues maletes de llibres per gaudir de la lectura en la seva travessa nocturna
del Marroc als Estats Units, és gairebé inevitable relacionar el vampir
lletraferit amb aquells àngels que omplen de nit la Biblioteca Nacional a El
cielo sobre Berlín, la notable pel·lícula de Wim Wenders, esperant que
arribin al matí els usuaris per tutelar-los en les seves lectures, treballs i
investigacions.
Totes dues pel·lícules coincideixen en la diagnosi d´un
Occident cansat i esgotat on la cura de la cultura -una cultura, per cert,
encara de paper i vinil- és en mans d´éssers privilegiats -vampirs i àngels- i
on allò humà està ensorrat en un paisatge postindustrial apocalíptic, per un
cantó, i en un gris paisatge mental emmarcat pel Mur i les esplanades buides
per l´altre.
Vint-i- cinc anys separen ambdós films però semblen l´un
continuació de l´altre. La nit com a metàfora de llibertat. La música en
directe de Nick Cave a Berlín i de White Hills a Detroit. L´angoixa
existencial dels éssers superiors que els humanitza fins al punt de desitjar la
mortalitat. L´única redempció possible a través de l´amor...
Potser un únic punt separa aquestes èpoques properes. Al
Berlín de 1987, a punt de caure el mur, encara hi ha motius per l´esperança
-puntejats a la pel·lícula amb escenes en color- que s´encarna en el circ i la
seva protagonista, amb prou força per fer caure un àngel cap a la terrenalitat.
Al Detroit de 2014, en canvi, l´art és un reducte privat i gairebé secret, en
un món copat per la mediocritat dels zombis i les restes de la destrucció,
sense espai ja per cap esperança a curt termini.
El paper simpàtic de Peter Falk com a exemple d´àngel caigut
que pul·lula filosofant entre els mortals, és ocupat al film de Jarmusch per una
vampira postmoderna, capritxosa i filodigital que augura els pitjors temps per
la cultura i les humanitats...
