dijous, 2 d’octubre del 2014

Tabac rouge: la ment del creador


La darrera proposta de  James Thierrée Tabac Rouge va inaugurar de manera brillant l'edició d'enguany del T.N.T. (Terrassa Noves Tendències) després d'haver rodat per mig món durant un any i mig.

Va ser interessant, a la sortida, constatar la fascinació visual i emocional que havia causat l'espectacle, però també la diversitat d'interpretacions que va obrir en els espectadors: la idea principal respecte a l'argument i fil narratiu és que es tracta d'una reflexió sobre el poder a través d'un rei o un savi que exerceix en un regne imaginari i surreal; cal dir que aquesta visió coincideix amb la majoria de crítiques consultades tan a nivell local com internacional. El mateix Thierrée, però, en les comptades ocasions en què parla de l'espectacle, admet només que és una obra fosca i que les interpretacions són obertes, i que cadascú es faci la seva.

Per la nostra part, el que vam veure allà va ser la ment del propi artista en l'acte íntim de la creació, o sigui una proposta, per dir-ho així, més epistemològica que estètica: una reflexió sobre què sigui aixecar un espectacle -o una novel.la, o una pel.lícula...- i quins esperits s'hi invoquen.

L'autor presentat com a ésser suprem: el que dóna llum, el que anima els personatges, el que posa ordre en el caos, el que decideix també destruir-ho tot de cop, tallar l'energia, abandonar el projecte de sobte... Un autor com a ésser solitari i torturat, però alhora inventor de les mil-i-una fantasies.

No és casual, ens sembla, que les ballarines corresponguessin a cultures diferenciades -asiàtica, africana, mediterrània, eslava...- perquè com si fossin les musses de l'artista, per un cantó, i els propis continguts de l'obra artística per l´altre, es posaven a disposició de l'autor, interactuant amb ell i per tant influint-lo i aconsellant-lo en una reciprocitat productiva. Així mateix, el personatge d'encarregat general, o de capità dels exèrcits si voleu, no era altra cosa que el cervell executiu, la part pràctica d'un mateix, el lòbul pre-frontal que ens diu què es pot fer i què no, aquella part de nosaltres que ens limita, ens censura i ens dóna seny. Significativa també la màquina de cosir, capaç d'aprofitar les restes de la creació, capaç d'articular en un text, partitura o el que fos, les diferents històries, melodies o al·lucinacions que el cervell creatiu aboca cap enfora per tal d'expressar-se. Cosir per ordenar, ordenar per explicar-se millor.

Finalment l'estructura. Podríem veure la gran estructura metàlica amb miralls per un cantó i res per l'altre com la part formal de l'obra artística, i el pas d'una banda a l'altra com la lluita per articular els continguts en una estructura concreta -siguin il·luminació, música, escenografia, etc-. Vist així, els darrers moments de l'espectacle desmuntant l'estructura fins a convertir-la en una cortina gegant de mirallets, seria com el darrer intent de l'autor de desfer-se d'aquest gran condicionant que és la forma i també del propi ego, reflectit continuament en els miralls i que han provocat discussions i abandonament. El caràcter interdisciplinar de l'obra amb el predomini de la dansa donaria fe d'aquest esforç per fugir d'estereotips i que quedés només la impressió de la poètica visual i d'un gran joc que hem compartit amb els artistes. Com el plaer d'una alenada de tabac de pipa.

A la pàgina web de la companyia, Thierrée només dóna com a referència de l'obra un poema de Pasolini on un nen es mira al mirall i el gira per comprovar si allà dins hi ha un cos, i al darrere només hi ha terayines. La proposta epistemològica de James Thierrée inclou una crítica profunda a la Representació, marc formal de l'art occidental per excel·lència -des de la cova de Plató, si voleu-, reduint per tant el llenguatge a la mínima expressió de sons -o barrejant idiomes- i apostant pels recursos no tan narratius com la dansa, la música i el circ: el resultat és una catarsi visual i emocional que no necesita explicacions.