Per una persona catòlica d´educació, sigui practicant o no,
o fins i tot encara que no sigui creient, viatjar a Israel és també anar a
Terra Santa, vulguis o no vulguis.
Un s´imagina que trepitjar els llocs de l´Evangeli ha de
produir una emoció especial, alguna cosa més que l´assistir a missa cada
diumenge, anar de romeria a Montserrat o fins i tot passejar-se pels marbres
del Vaticà. Alguna cosa potser ja intuïda -fa anys i una mica de lluny- des del
cantó oriental de la Mar Morta en veure la vall del riu Jordà amb Betlem i
Palestina obrint-se davant teu, o des del polsegós sud del Líban i des dels
castells en el cantó sirià per on deurien haver passat i lluitat els cavallers
creuats de camí cap a Jerusalem, o des dels Alts del Golan en intuir Natzaret i
Galilea a l´altre costat.
Però la realitat és tossuda i quan ets sobre el terreny,
dins dels llocs bíblics mateixos, torna aquella mateixa coneguda tendència a
prendre distància que ja has experimentat tant a la teva parròquia com a la
Santa Seu.
Assisteixes a la processó del divendres a la tarda que
travessa la Via Dolorosa com si fos un espectacle, amb la munió de fidels
corrent darrera un capellà negre armat amb un micròfon sense fils mentre una
romeria de portuguesos carreguen una creu que amb prou feines passa per l´estret carreró.
O vas al Sant Sepulcre atapeït de fidels i visitants i no et
sorprens de la gent que va per terra petonejant les antigues làpides o posant
el braç en misteriosos forats per arribar a tocar qui sap què i senyar-se
repetidament. O fer una llarguíssima cua per entrar a la suposada capella del
Sepulcre i adonar-se de la picaresca d´una guia d´un grup italià que li ofereix
el seu bastó a una dona del seu grup per intercedit seguidament per ella davant
els vigilants perquè la deixin colar. Per primer cop t´adones aquí, però, de la
diversitat de gent que hi ha dins l´església: no només llatins, sinó també
nòrdics, orientals i africans.
També aniràs al lloc alternatiu del Sant Sepulcre, fora muralles,
en el Jerusalem oriental, o sigui a La Tomba del Jardí i allà veuràs una
cerimònia cristiana desconeguda per tu que desenvolupen un grup de brasilers i
el seu pastor, una mena de teràpia col·lectiva emocional amb preguntes i
respostes i que acabarà amb una alliberadora plorera general.
Fora muralles també, aniràs a l´Hort de Getsemaní també
curull de grups de peregrins entre els quals un grup d´equatoguineans tots
uniformats amb les mateixes gorres i samarretes i penses en com carai hauran
arribat aquí. I quan una altra gent demana que els facis una foto de cara les
oliveres centenàries penses d´on deuen ser. I et diuen de la Índia i tornes a
sorprendre´t perquè no sabies que a la Índia hi hagués cristians i molt menys
que fessin romeries com aquesta...
Finalment aniràs també a Betlem a l´Església de la
Nativitat. Allà hauràs de fer una altra cua llarguíssima per accedir a la
cripta del naixement, colze a colze amb un grup de russos que es volen colar
tan sí com no, i un altre nombrós grup de dones àrabs de totes les edats que s´organitzen
de manera que mentre les més joves tapen els forats perquè no els passin
davant, les àvies mentrestant seuen a terra o als esglaons esperant que la cua
avanci. Una altra vegada el teu petit món catòlic s´adona que, al menys aquí,
està en franca minoria entre fervents i voluminoses russes –ortodoxes, suposo-
i no menys fervents dones àrabs –probablement també ortodoxes d´una altra
branca. Quan finalment una de les adolescents que fa estona que miren i
xiuxiuegen s´atreveix a preguntar en anglès quina és la llengua que parles i
per tant d´on ets, queda clar en la seva contra resposta que elles són
palestines i que en efecte han vingut de romeria.
Però clar, Terra Santa ho és no només pels
cristians...Potser aquí cal reconèixer que el distanciament crític es va
desfent quan accedeixes als dos grans llocs sagrats que sempre has imaginat
antagonistes però que en realitat es toquen literalment, perquè el Mur de les
Lamentacions –el Mur Oest- és en realitat part dels fonaments de l´Esplanada de
les Mesquites que són ben bé a sobre, que alhora és també un lloc sagrat jueu
perquè allà se suposa que hi havia els dos primers temples destruïts. Les
pedres del mur serien les úniques restes que queden del Segon Temple, d´aquí el
seu valor simbòlic. Dos llocs sagrats junts, enganxats, però alhora aïllats
perquè des del mur mateix no hi ha accés a l´esplanada. Has de sortir a fora al
check point i allà una rampa coberta
t´eleva fins dalt, com si fos un gegantí profilàctic per evitar tot contacte i
contaminació.
El Mur, la rampa i Al Aqsa al darrera |
De tota manera, arribar a dalt i trobar-te de cara la Cúpula
de la Roca enlluerna de debò, gairebé encega sobretot en contrast amb l´altra
mesquita de l´esplanada, anomenada d´ Al Aqsa, amb un centenar de dones
assegudes al costat, totes negres, en fileres perfectes, i apunt de començar l´escomesa
verbal al grup de jueus que acaba d´accedir a dalt i que protegits per la
policia donaran tota la volta aguantant estoicament la cridòria de dones i
nens.
Acostar-se al Mur de les Lamentacions també és una experiència.
Primer t´ho mires de lluny, una mica mosquejat quan veus que aquí també hi ha
una segregació de gènere i que el cantó de les dones és ostensiblement més
petit que el dels homes. Finalment decidiràs acostar-t´hi tot i haver de passar
una barrera de devots que intenten que et posis una kipà tant sí com no i que rebutges educadament com has vist que
també han fet altres davant teu. Finalment t´acostes i mires. Et fas selfies com també veus que fan inclús
els que porten kipà, tot i que en
l´accés t´han avisat que no en facis. T´acostes més, respectuosament, i per
primer cop escoltes i t´adones que la gent està resant, llegint el llibre,
xiuxiuejant o en veu alta, alguns sembla que parlin amb algú, altres gemeguen i
algun també plora. Finalment busques a la bossa paper i llapis i escrius el que
et sembla i busques entre la munió de gent que toca les pedres alguna escletxa
lliure per deixar el missatge. Al final surts i vas a mirar el cantó de les
dones d´un tros lluny, moment en què algú comença a cridar en anglès “Oh my
God, oh my god..” i segueix cridant i confessant-se en veu alta sense que ningú
aparentment li faci cas tot i que de vegades sembla ben bé un atac de nervis. La cosa durarà encara molts
minuts més i finalment identificaràs la dona que crida, braços alçats enganxats
al mur, sembla una afroamericana que de segur ha aprofitat per buidar totalment
el pap i estalviar-se unes quantes sessions de psicoteràpia.
Finalment encara podríem parlar d´altres minories religioses
presents en terres bíbliques, des dels pintorescos haredims –jueus ultraortodoxes- que han arribat a colonitzar barris
sencers de Jerusalem amb desenes de
milers de persones vestint encara com ho
feien els seus rebesavis centreeuropeus amb vestits negres i barret o abric
negre i barret rus de pell de guineu, amb els seus rínxols penjant ells, i el
cap cobert o perruca elles. O els drusos, ciutadans israelians però àrabs que
no són ni jues ni cristians sinó que professen un credo minoritari de rel xiïta
i que són presents també a Síria i sobretot al Líban. O els etíops, que n´hi ha
jueus i de cristians amb moltíssima presència a Jerusalem on els cristians
disposen de temples propis i també han assentat les seves arrels a través de
nombrosos restaurants. I també la comunitat baha´i d´origen persa, que té el seu lloc sagrat a
Haifa on dins d´uns meravellosos jardins que s´enfilen muntanya amunt hi ha enterrat
el seu fundador, en una bonica capella de cúpula daurada i que és motiu de
pelegrinatge per fidels de tot el món.
Dones palestines a punt d´entrar a la Cripta de la Nativitat a Betlem |