Israel i Palestina (IV): visita a Susiya

El dia 24 d´agost anem d´hora al matí cap al davant del Centre de Convencions de Jerusalem, punt de trobada de la sortida cap a les muntanyes del sud de Yatta amb destinació final al poblat palestí de Susiya enclavat en una estranya situació rodejat d´assentaments jueus i una zona d´entrenament militar just en el límit sud dels Territoris Ocupats.

Tot i arribar amb temps de sobres, ja hi ha alguns grups de joves i parelles amb motxilles que ens anem mirant els uns als altres fins que algú es decideix a preguntar si estem esperant per la sortida de Breaking the Silence. La cosa té un aire com de reunió clandestina fins que arriba algú amb unes llistes i tothom comença a identificar-se. Finalment arribarà un autocar i unes trenta persones juntament amb dos membres de l´organització enfilarem per la carretera número 60 cap al sud. Mentre anem avall, el nostre guia, un ex-soldat de 28 anys ens explicarà la seva implicació amb l´O.N.G. i el seu compromís a favor de la pau i en contra dels assentaments, tot i haver nascut i crescut en un d´ells, en el si d´una família políticament compromesa amb el partit de l´ala dreta Likud, i tenir germans que continuen en el moviment dels colons. També explicarà el seu servei dins l´I.D.F. en la zona que visitarem, les seves experiències en les primeres missions contra palestins i el reenganxament posterior en l´exèrcit. Així mateix ens farà cinc cèntims sobre el context de la visita. En l´actualitat ha acabat els estudis universitaris en Resolució de Conflictes precisament amb una tesi sobre els Acords d´Oslo.

Baixem per la carretera número 60 no perquè sí, sinó perquè aquesta ruta ressegueix l´anomenada Línia Verda, frontera simbòlica entre Israel i els Territoris Ocupats des que va ser fixada en els acords de pau després de la primera guerra entre països àrabs i Israel l´any 1948 i que també parteix Jerusalem per la meitat. Posteriorment, durant la Guerra dels Sis Dies l´any 1967, Israel va ocupar aquests territoris –anomenats també en anglès West Bank- i la resolució 242 de la O.N.U., mai acceptada per Israel, va instar a retirar l´exèrcit israelià novament fora de la Línia Verda. Finalment, en els Acords d´Oslo entre israelians i palestins de principis dels anys noranta, es va tornar a apel·lar a la Línia Verda com a frontera legítima entre Israel i Palestina.

A dia d´avui, l´exèrcit israelià continua ocupant tot aquest territori i la Línia Verda queda força delimitada per un parell d´aspectes ben visibles des de la carretera. Per un cantó el Mur de ciment aixecat després de la segona intifada cap al 2004, que anem deixant a la nostra esquerra mentre anem baixant i que ja més cap al sud es transformarà en tanca metàl·lica i barrera de punxes. I per l´altre, la multitud d´assentaments jueus dins el territori palestí, d´alguna manera resseguint la Línia Verda, com si fos una segona frontera de colons. A la pràctica, aquesta xarxa d´assentaments arran de carretera són una forma de control i contenció de la població palestina perquè comporten alhora la presència obligatòria de l´exèrcit per protegir-los, carreteres d´ús exclusiu i llocs de control a les cruïlles, a més de patrulles circulant contínuament amunt i avall –l´anomenada tàctica militar de "Fer Notar La Nostra Presencia".

Fem una primera aturada en un d´aquests assentaments, bastant gran, on viuen desenes de milers de colons, la majoria d´origen rus, però també anglesos i americans. És des d´organitzacions d´Estats Units des d´on es finança el gruix d´aquestes construccions il·legals amb el consentiment de facto del govern israelià. L´assentament té tot el perímetre tancat i vigilat i a l´accés per carretera hi ha un check point on cal aturar-se. Curiosament no són els soldats qui decideixen si passem o no sinó l´anomenat consell de seguretat dels colons, l´autoritat dels quals dins dels assentaments està per sobre de l´exèrcit, que es limita a protegir-los. Passem sense problemes i fem una volta per la petita ciutat, amb els seus parcs, escoles, centres socials i sanitaris, etc. Avui no hi ha hagut problemes aquí, però en el tour anterior de Breaking the Silence, pocs dies abans d´aquest, en l´aturada a l´assentament de Mitzpe Yair, els colons van fer posar un nen sota les rodes de l´autocar per evitar que el viatge prosseguís, per increïble que sembli.

La següent aturada la farem ja en el límit més meridional del West Bank. Pujarem a un turó davant l´anomenada Lucifer Farm, el lloc més alt arran del desert del Negev des d´on es pot contemplar tota la zona i fer-se una idea general de la situació. Com que aquí les fronteres marcades per la Línia Verda han estat retocades per annexionar-se els punts més alts, ens tocarà passar un altre check point com si entréssim a Israel una altra vegada. Els soldats aturaran l´autocar en un lateral, pujaran i demanaran uns quants passaports a l´atzar mentre a baix serem testimonis d´una agra discussió entre el nostre guia i els responsables del control que durarà molts minuts, amb innumerables trucades de telèfon amunt i avall, que finalment s´acabarà quan el conductor –i únic sospitós, pel que sembla- accedeixi a passar per l´arc de reconeixement de metalls per assegurar que no porta armes.

Des de dalt se´ns explicarà per exemple l´estratègia dels colons per apropiar-se dels camp de cultiu dels palestins i dels seus pous d´aigua, a base de construir uns murs baixos de pedra en principi com a seguretat, però també per encerclar de facto les terres, col·locant bidons de metall escampats arreu com si allà si estigués fent alguna cosa –en realitat són camps erms- per emparar-se en una antiga llei otomana que diu que si algú pot demostrar que ha cultivat un camp durant cinc anys llavors legalment és seu.

Des de dalt també es poden veure les carreteres d´ús exclusiu que porten als diferents assentaments de la zona amb els respectius check points. I mirant cap a l´altra banda, una zona d´entrenament militar de vàries desenes de quilòmetres quadrats amb la particularitat que han encerclat una desena de poblets palestins que, pel que sembla, els soldats fan servir per entrenar-se en tècniques d´identificació i detenció de persones, i en les d´assaltar i registrar habitatges.

Quan tornem a la carretera passarem arran dels assentaments de Ma´on i de Carmel, davant del qual el nostre guia recordarà la paradoxa de ser enviat allà per protegir els colons i haver de protegir finalment els nens palestins del poblat proper d´Al Faqr perquè el camí que feien a peu cap a l´escola passava per sota de l´assentament des d´on se´ls tiraven pedres i van acabar havent de fer un comboi de protecció diari a l´entrada i a la sortida de l´escola.

Finalment arribarem a la zona de Susiya, una sèrie de petits campaments palestins rodejats per una anomenada zona de seguretat especial pel fet que a un cantó hi tenen un assentament, a l´altre una zona arqueològica i a l´altre la zona d´entrenament militar. La història de Susiya és particularment crua perquè des de l´any 1986 que els van fer marxar per primera vegada fins avui dia, tres vegades han hagut de marxar els seus habitants i tres vegades més han tornat a establir-se al mateix lloc emparats per sentències favorables dels jutjats israelians. El problema és que mentrestant els han estat demolides les cases, els pous d´aigua han estat reomplerts de runa i enverinats i fins i tot les coves on guardaven el bestiar han sigut ensorrades. Ara la gent viu aquí en tendes, roulottes i barraques d´autoconstrucció, amb el bestiar campant al seu aire.

Susiya tal i com viuen avui dia

Mentre vam fer un passeig veient i fotografiant tota aquesta desfeta, l´altre ex-soldat que ens acompanyava, també un jove de 28 anys que fins llavors no havia obert la boca, va explicar la seva experiència allà, a l´altra costat de la vall on hi ha l´assentament de colons, descrivint el mecanisme de funcionament de les patrulles de soldats al servei dels colons, fins al punt, per exemple, de cobrir, de nit, els escamots de colons que arribaven fins al poblat per malmetre els pous o robar animals. Ara mateix la vida a Susiya és una espècie de lluita per la supervivència, perquè si marxen els colons es quedaran les seves terres i si es queden estan condemnats a viure en la precarietat constant perquè totes les autoconstruccions que han fet han sigut denunciades com a il·legals –inclosos els dipòsits d´aigua, els habitatges i les latrines- i tenen totes una ordre de demolició pendent. Malgrat tot resisteixen i per exemple el dia que hi vam ser hi havia també un grupet de cooperants internacionals per posar en marxa l´escola novament.

Restes de cases enderrocades a Susiya

A la sortida del poble quan vam arribar a l´autocar per tornar a Jerusalem, un jeep militar ens esperava per veure cap on anàvem, mentre un altre vehicle de l´exèrcit bloquejava el pas en la carretera que seguia cap a l´assentament, i un monòlit amb la foto d´un nadó i una inscripció en àrab i anglès homenatjava les víctimes de l´atac que un grup de colons havia realitzat a un poblat com aquell feia poques setmanes a prop de Nablus. El rètol deia: "Ali Dawabsheh, cremat viu”.

Israel i Palestina (III): els assentaments i el paper de l´exèrcit. Breaking the Silence

Si algú vol aprofundir una mica més en el conflicte entre Israel i Palestina, llavors pot apuntar-se a alguna de les sortides que organitza l´O.N.G. Breaking the Silence per conèixer de primera mà la realitat dels assentaments.

Breaking the Silence va ser fundat el 2004 per ex-soldats que havien fet el servei militar en els Territoris Ocupats durant la Segona Intifada i que no estaven gens satisfets ni de com havien actuat personalment ni del paper de l´exèrcit en general envers la població palestina durant el conflicte. La primera aparició pública d´aquesta organització va ser presentant una exposició a Tel Aviv de fotos fetes pels propis soldats durant aquests anys. I van continuar després recollint testimonis d´abusos i males pràctiques en l´exèrcit, relatats sempre en primera persona pels propis soldats protagonistas, que d´aquesta manera trencaven el silenci sobre la manera d´actuar de l´I.D.F. (Israel Defense Forces). 

A dia d´avui porten recollits més de mil testimonis, no només de la Segona Intifada sinó també de l´operació militar a Gaza de l´estiu passat (Protective Edge), que han editat en una sèrie de llibres en hebreu i anglès, algun dels quals també s´ha traduït recentment a l´espanyol. A part de la labor informativa que fan a Israel que inclou xerrades i conferències a escoles, universitats i associacions de tota mena –incloent-hi kibbutzs i trobades amb ultraortodoxes, colons i haredims- també han començat a donar-se a conèixer arreu del món ja sigui amb exposicions, en entrevistes als diaris o en trobades de Drets Humans.

A part de la vessant de denúncia i difusió, potser el tret distintiu de Breaking the Silence és que  també organitza tours guiats als llocs dels fets. O sigui que et permet conèixer com són els assentaments de colons israelians en territori palestí i també com ho pateixen les comunitats palestines que hi han de conviure, ja sigui en els poblats o campaments contigus, ja sigui en el centre de la ciutat. Fins a aquest estiu se´n podien fer dos de diferents, l´un a la ciutat d´Hebron i l´altra a les muntanyes del sud de Yatta a tocar ja del desert. T´has d´apuntar des de la seva plana web on solen informar amb un marge de temps de poques setmanes de la data del tour, l´idioma –en fan en hebreu i en anglès- i el punt de trobada, que sol ser sempre un lloc conegut ja sigui de Jerusalem o Tel Aviv. Com que solen ser tours d´entre vint o trenta persones, s´omplen de seguida -i sobretot a l´estiu s´acaben fent llistes d´espera de centenars d´aspirants-, per tant si algú vol assistir-hi cal preveure amb antelació les dates i afanyar-se a fer la reserva. Només se´t demana que portis aigua, alguna cosa per menjar i aparell de gravació d´imatges. Hi ha una aportació voluntària d´uns 30 euros per cobrir el transport de tot el dia i la documentació que et facilitaran que inclou des de mapes i textos explicatius –editats en col·laboració amb l'organització israeliana de drets humans B'Tselem- fins a llibrets de testimonis  on es relata l´experiència dels soldats a la zona.

 

Fins ara Breaking the Silence ha sigut una organització més o menys tolerada a Israel però que ha pogut anar fent la seva labor mica en mica i de manera discreta. L´estiu de l´any passat, però, ja va mostrar el seu poder de convocatòria en les trobades contra les operacions militars a Gaza que van reunir  regularment milers de persones en la plaça Yizzak Rabin de Tel Aviv. Darrerament però, ha internacionalitzat la seva lluita arribant a aconseguir que bona part dels seus recursos arribin d´agències de cooperació europees –entre les quals l´espanyola A.E.C.I.D.- i de grups de drets humans i fundacions privades d´arreu del món. Això no ha agradat a la diplomacia israeliana i ha fet que en els darrers mesos se´ls hagi acusat des del propi govern israelià d´antipatriotes i de desacreditar l´exèrcit, fins al punt que la mateixa ministra d´Afers Estrangers hagi posat en qüestió el desplegament internacional de l'organització arribant a pressionar diferents països europeus per fer que rebutgin les seves activitats. Fins i tot se'ls ha titllat públicament de “pomes podrides”.

Needcompany & Jan Lauwers, The blind poet: Destrucció, violència, art

 

Sembla com si la Needcompany de Jan Lauwers s’hagués aturat a pensar sobre sí mateixa i a preguntar-se pel seu estatus de Modèlica Companyia Multicultural de Teatre. El resultat seria la posada en escena de The blind poet que vam poder gaudir el passat 1 d’octubre  dins el TNT –Terrassa Noves Tendències.

L’obra s’estructura en set monòlegs on cada un dels actors i músics de l’espectacle busseja en les seves arrels per escatir trets de la seva identitat. El balanç general no pot ser més desolador  perquè tant les referències històriques com les biogràficament més properes es funden totes en les guerres o en les desgràcies. El passat de quaranta generacions de ferrers en la família del propi director porta directament a la Guerra Santa de les Creuades. El judaisme d’una altra porta inevitablement lligat l’Holocaust. El fet de ser àrab o musulmà tampoc por desfer-se de l’estigma de la sospita i la malfiança. Si tens rels germàniques portaràs les guerres mundials a sobre. Si les tens xineses o nòrdiques també hi haurà conflictes on relacionar-les. En el terreny purament personal els records on cada actor fonamenta part de la seva identitat són també ferides no menys sagnants. Que si la mare addicta a les drogues i sempre col·locada,  que si el pare borratxo i la mare induint el fill a robar, la soledat i l’exclusió de l’emigrant del sud en terres europees, aquella vida que vaig deixar de salvar per covardia o la tendència al càncer que m’identifica.

Els estudis sobre la memòria ens diuen que els records s’associen sempre amb emocions i que això explicaria perquè normalment els records dolents i traumàtics queden gravats a foc en la nostra ment. Això que val en termes individuals, hi ha qui ho extrapolaria també en termes col·lectius. Malgrat tot, en la meva opinió, l’acumulació de fets desagradablement traumàtics del conjunt d’actors de l’obra obeeix a una altra finalitat: per un cantó relativitzar el concepte d’identitat col·lectiva –ja sigui en termes de nacionalitat, religió o cultura–, i per l’altra mostrar que la identitat individual no està mai tancada, està sempre en construcció, oberta a un futur incert d’experiències que continuaran modelant-nos.

I aquí és on entra la figura del poeta cec representada per Abu al’ala al Ma’arri nascut a prop d’Alep, a l’actual Síria, l’any 973. Al Ma’arri va tenir molt èxit a la seva època i va arribar fins i tot a viure molts anys al cor del califat a Bagdag sota la protecció dels poderosos. Anys després, però, la seva poesia va caure sota sospita pel seu marcat escepticisme cap a la religió i el seu pessimisme general sobre la condició humana. Fins al punt que recentment, quan va començar la guerra de Síria i les tropes d’Al Qaeda van entrar al seu poble, el primer que van fer va ser decapitar-ne l’estàtua. L’altra poeta citada, Wallada bint al Mustakfi va viure al segle XI a Al Andalus en el bell mig de l’esplendor cultural àrab a la Península Ibèrica i entre altres coses va lloar el paper de la dona en aquesta societat, mentre a Europa només pensaven en les Creuades, època on no només s’imposa l’armadura del cavaller sinó també el cinturó de castedat de la dona durant l’absència.

Mitjançant la tria dels versos d´aquests dos poetes, Lauwers llança una crítica directa a l’eurocentrisme i a l’androcentrisme. Perquè si la història l’escriuen els vencedors, en el nostre món aquests són occidentals i homes. “Jo sóc totes les dones”, diu una de les actrius. “I també sé tirar pedres”, diu l’altra. “Nosaltres érem el centre del món”, diu l’actor noruec referint-se als víkings. “La Xina ja domina el món”, diu l’actriu indonèsia amb arrels xineses. El món àrab va ser també el centre del món durant uns quants segles. I per tant mitjançant aquests poetes l’obra llança una crítica a les imposicions culturals, religioses i de gènere.

Lauwers aposta, amb Al Ma’arri, pel relativisme i l’escepticisme però no necessàriament pel pessimisme. Tot i que l’escenografia final destaqui monstruosament les màquines de guerra i un gegantí tumor cancerós, hi ha alguna cosa poètica en l’ase mort que ha presidit tota l’obra i que protagonitzarà la coreografia final cavalcat per la primera actriu. L’ase –o el cavall– heroi anònim que carrega sobre seu tot el pes de les Creuades, serà elevat a símbol de l’alliberament de la desgràcia a través de l’art. I ho faran, més de mil anys després, els hereus d’aquells que el van ferrar i que ara són artistes. “Shakespeare també era un poeta cec, i Joyce i Homer...”, diu un dels actors, com si l’art estigués més enllà de les identitats, com si pogués també transcendir la violència: l´equí i la diva fent la volta d’honor per sobre de guerres i de malalties.