La planta carnívora de l’existència (en referència a "4" de Rodrigo García)

El preludi de l’obra, amb els quatre actors enllaçats amb cadenes dringant movent-se a l’uníson, lentament, fent tentines, amb cura de no trencar els lligams que els uneixen, per finalment esclatar en una violenta lluita alliberadora que referma la individualitat de cadascú, podria funcionar perfectament com a resum del que Rodrigo García ha anat insistint en el gruix de les seves obres que hem pogut veure des del dos mil cap ençà: una crítica frontal i despietada al sistema de vida occidental –el nostre– on només es prima l’individualisme en contra de la comunitat, on només importa l’èxit per sobre del viure mateix. El ciment de les relacions humanes que es desfan sota aquest punt de vista modern se’ns voldrà imposar des de fora a través de les tecnologies com a forma de control –per exemple les xarxes socials–, simbolitzades a l’obra pel dron musical que sobrevola l’escena, mentre els quatre s’amaguen sota la manta.

Les obres de Rodrigo García funcionen com a acumulació d’imatges i textos, ja sigui recitats o projectats, que deixen a l’espectador la feina d’establir relacions i significats entre ells. Per això cal estar sempre molt atent a tot el que passa o es diu en escena perquè l’atenció activa de l’espectador forma part de l’estructura mateixa de l’obra. Un pot veure, per exemple, una crítica al masclisme en l’escena inicial on un tennista va disparant pilotes cap a una vulva projectada al fons, que s’excita quan algun d’aquests cops fa diana. Tot això acompanyat pels gemecs que algunes tennistes han popularitzat a l’hora d’atacar els seus cops, de clara reminiscència sexual. El tennista és John McEnroe, el campió americà, sempre gallejant, enfrontant-se als àrbitres, als rivals, a la premsa, trencant raquetes com xurros. Per tant gall, aquí, com a mascle. Però l’escena té connotacions més complexes, perquè el sexe que actua com a frontó és la pintura de Gustave Courbet titulada L’origen del món, una obra polèmica del segle xix que va restar oculta gairebé fins a finals del segle xx. Sembla com si Rodrigo García ens volgués mostrar el trànsit que va de l’erotisme a la banalització del sexe, de l’alta cultura pictòrica a la retransmissió esportiva. El tennis com a model d’individualitat. McEnroe com a model de triomfador mal educat. Banalització del sexe que tindrà la seva apoteosi en el concurs televisiu. O l’ús que es fa dels animals com a simples objectes sexuals.

L’entrevista dins del sac de dormir no té altre sentit que arribar al doggy style i a la masturbació pública corejada per tot el públic, mostrant també un altre tret d’aquesta contemporaneïtat malaltissa: la confusió entre allò públic i allò privat, fer de la intimitat un espectacle. “Tot el que és bo passa fora de casa”, diu un personatge de l’obra, com si allò bo fos allò públic i no allò íntim, allò artificial i no allò natural. Allò bo és el concurs televisiu, no la vida dins de casa. La conversa íntima feta mercaderia i venuda com a entreteniment. La trivialització i l’estirabot com a forma de vida.

El mateix sentit tindria l’exhibició de nenes petites com si fossin un concurs de miss, amb el seu maquillatge, pentinats i vestits sofisticats. Espectacle amb nenes perquè també tenen dret a concursar per ser les més guapes. I nosaltres tenim el dret a veure també això a la televisió. Espectacle, sexisme i abús infantil tot en un sol pack. Aquí, a més de la idea del “tot s’hi val”, es planteja també una altra de les icones modernes: l’hedonisme, que serà subratllat després en una bonica dansa sobre la pastilla de sabó gegant –amb marca patrocinadora!–. Hedonisme i plaer com a sortida fàcil. La vaselina com a lenitiu, com a anestèsia, com a fugida contra el dolor de l’existència.

Que la infància no és precisament el territori de la puresa i la felicitat ens ho mostra el monòleg de la rellotgeria. La infància com l’absència d’amor, com el territori de la soledat i l’abandó. Aquell lloc on un es prepara per la lluita que vindrà, per la violència futura. Aquell lloc on un es va confeccionant el seu vestit de ninja, on un comença a entrenar i visualitzar la violència futura a través dels dibuixos animats. El gall Claudi com a paradigma de la violència. Però també com a paradigma del fracàs. Amb la corda lligada al peu no et quedarà altre remei que anar rebent cops una i una altra vegada en un futur loop ple de garrotades i fracassos. Com si tots els teus desitjos i aspiracions futures estiguessin lligades a una corda. La sordidesa de la infància mostrada des de l’aparador d’una rellotgeria, on la vida és fora i tu ets un simple espectador, passiu, entrenant-te per a la violència. Ja saps el que t’espera d’adult, d’espectador passaràs a ninja, a estomacar els altres.

Sembla com si Rodrigo García ens digués que aquesta cultura del videojoc, del soroll i de l’espectacle on vivim immersos no fa altra cosa que retroalimentar un individualisme ferotge que va trencant les cadenes de l’amistat, la família, la parella i l’amor, per portar-nos a un món on la informació arriba ja saturada, sense fissures ni matisos, completament empaquetada, on no cal interacció de cap mena, ni molt menys interpretar o completar res. L’apoteosi de la passivitat.

“Si tens una idea, llavors orna-la”, diu un dels personatges de l’obra. Fes-la bonica, exagera-la embolica-la bé, ven-la bé. Potser és petita, però que sembli grossa, ve a dir. “Són tants els que triomfen, que els que fracassen són els interessants”, diu un altre personatge. Rodrigo García ens presenta una visió darwinista de l’existència moderna: una lluita on només el més fort guanya. El cap de llop depredador per un costat i els galls dopats deambulant com a zombis per l’escenari per l’altre seria la metàfora perfecta de l’obra. Ah!, i la planta carnívora de l’existència...

Buscant Fischer

Vaig anar a veure la pel·lícula El caso Fischer sabent que no m’agradaria, sabent fins i tot que en podria sortir indignat, i les expectatives no em van decebre en absolut. Els aficionats als escacs sabem que les pel·lícules amb tema escaquístic solen ser horribles, potser amb poques excepcions com ara la guanyadora de l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa de l’any 1985 titulada La Diagonale du fou, o el film que, tot i dir-se En busca de Bobby Fischer, no tractava justament del campió americà, sinó d’un jugador més modest. La gran força simbòlica del joc l’ha fet tema, també, de nombrosos relats literaris, amb resultats dispars però generalment decebedors, des de la mediocre La tabla de Flandes –amb la seva corresponent adaptació cinematogràfica– fins a obres mestres com ara La defensa de Nabokov –amb adaptació al cinema: La defensa Luzhin–, o Novel·la d’escacs de Stefan Zweig, on, en tots dos casos, també es carreguen les tintes en el tipus de jugador excèntric, intransigent i desequilibrat. És curiós que Nabokov en una entrevista del 1975 al programa de Bernat Pivot Apostrophes, preguntat per si Fischer era un cas de psicoanàlisi, respongués que de cap manera, que simplement era un gran jugador amb unes petites manies.

Ja en el tren de tornada vaig donar voltes als errors més greus, mitges veritats i manipulacions intencionades en què incorria el film, i en arribar a casa vaig anar directe a buscar, entre els meus llibres d’escacs, aquells que podien corroborar-ho o desmentir-ho, per exemple Mis 60 mejores partidas, del mateix Fischer, o la col·lecció més extensa Fischer. 200 partidas que va recollir G. J. Lastra o el llibre d’investigació dels periodistes D. Edmons i J. Eidinow Bobby Fischer se fué a la guerra, text on es van donar a conèixer per primera vegada els informes de la CIA sobre el jugador i la seva mare, i sens dubte la font en què s’inspira bona part del film; també el llibre de G. Kasparov Mis geniales predecesores, vol. IV, o sigui el volum dedicat a Fischer amb molta informació del matx pel campionat del món des del punt de vista soviètic, i fins i tot Campos de fuerza. Fischer y Spasski en Reykjavik, les cròniques del matx que va fer George Steiner per a la revista The New Yorker amb moltes referències als aspectes polítics de la guerra freda.

Aquella nit no vaig poder dormir fins a dos quarts de tres de la matinada, després de confirmar unes quantes coses errònies que el film mostrava de manera intencionada com a certes: per exemple que la família Fischer visqués en una gran casa on la mare organitzava concorregudes festes, quan és sabut que mare i dos fills vivien modestament i fins i tot amb penúria quan van deixar de rebre l’ajuda del suposat pare del nen i van haver de recórrer als Serveis Socials. O que Fischer abandonés la primera partida del matx pel campionat del món contra Spasski en la posició que se’ns mostra al film. El cert és que la partida va continuar, es va ajornar, i va seguir el dia següent on l’americà encara va desaprofitar un parell d’oportunitats de fer taules en el seu afany per guanyar fos com fos. O que Spasski fes revisar la seva cadira adduint que sentia uns sorolls estranys. En realitat va ser Fischer qui es va fer portar una butaca expressament dels Estats Units, i va ser aquesta cadira la que es va desmuntar i passar per raig X sense que es demostrés cap anomalia. O un aspecte de la personalitat de Fischer que recorre el film com un eix, des de la infantesa fins que es proclama campió del món: se’ns mostra el geni americà amb una hipersensibilitat al so que fa que l’alteri en moments d’estrès, ja siguin relacionats amb el joc o no. El cas és que no he trobat cap font on s’indiqui tal cosa, com cap altra relacionada amb malalties mentals o desequilibris emocionals, amb l’excepció d’un informe elaborat per metges russos inclòs en la documentació recollida per preparar el matx contra Spasski on es diu que l’americà probablement pateixi d’esquizofrènia. Sabem, això sí, que la mare de Fischer es va preocupar molt quan es va adonar de l’obsessió malaltissa del seu fill pel joc, de tal manera que no pensava en res més. I sabem que ho va consultar amb psicòlegs i altres especialistes sense que cap d’aquests professionals li aconsellessin que el nen ho deixés. Tot i que aquests dies –suposo que pel fet d’estrenar-se la pel·lícula– corre per les xarxes socials, a través de revistes digitals d’escacs, un vídeo del jove Fischer quan tenia quinze anys participant en un programa de la televisió americana que si el mires sense so, tal i com jo vaig fer la primera vegada, penses que a aquest noi li passa alguna cosa. Tots els trets del llenguatge no verbal fan pensar amb algun tipus de trastorn i no m’estranyaria gens que avui dia fos sotmès a algun tipus d’exploració psicològica per determinar si patia Asperger, com algun especialista contemporani ha suggerit. També és cert que a partir dels anys seixanta va desenvolupar un fort antisemitisme –tot i ser ell mateix jueu!– que no només no va minvar sinó que es va reforçar amb els anys acompanyat de diferents teories conspiratives, amb uns clars trets paranoics que mai no li van ser diagnosticats, que se sàpiga.

Sí que és veritat, per altra part, que Fischer es va queixar sovint pel soroll del públic, fins al punt d’exigir que es jugués la tercera partida del matx pel títol mundial en una sala aïllada. Però les queixes pels sorolls s’han de posar en paral·lel a les queixes per la il·luminació, pel tipus de tauler i les peces o l’alçada de la taula, o per la quantia dels premis, o la comoditat de les cadires, o dels hotels. Es queixava i exigia millores en tot allò que pogués afectar la concentració dels jugadors o la dignitat del joc.

            

Las setmanes següents me les vaig passar revisant les partides de l’americà, i de la mà del també ex-campió del món Garry Kasparov estudiant el seu estil i l’evolució del seu joc des que era un adolescent –amb dotze anys ja va guanyar el campionat juvenil dels Estats Units, i amb catorze el campionat absolut– fins que es va proclamar campió mundial amb vint-i-nou anys i va deixar de competir. Dit en poques paraules, està clar que no hi ha per Robert James Fischer altre cosa al món que el joc dels escacs, que per tant sempre està jugant, entrenant-se o preparant partides i estudiant els seus rivals. En ser preguntat en diverses ocasions què significaven els escacs per a ell, sempre va dir que era com buscar la veritat, com si fos més una qüestió científica que no pas creativa. Traduït en termes competitius, Fischer surt sempre a guanyar, i molts del seus rivals coincideixen a ressaltar aquesta tenacitat per la victòria com la seva màxima virtut i la manera gairebé maquinal de transformar avantatges en victòries. I aquí em va venir a la ment la meva darrera partida jugada feia cosa de dues setmanes, on, per optar a un premi a la darrera ronda, vaig decidir-me no per un atac suïcida o una defensa prudent, sinó per aconseguir un mínim avantatge ja des de l’obertura per no deixar-lo escapar, fent-lo cada cop més ampli, fins aconseguir el punt de manera implacable. En el més pur estil Fischer, que és el meu, he aconseguit nombrosíssimes victòries durant molts anys.

És curiós que Kasparov –que deu tenir més o menys la meva edat– recordi com estudiava ell mateix quan era petit les partides de Fischer, i com intentava imitar-ne les obertures i l’estil. Quan es va jugar el campionat del món de Reykjavik, jo també era un nen que començava a jugar a escacs de competició, primer a l’escola i després al club d’escacs. També a mi, és clar, em va enlluernar l’estrella americana, i també vaig intentar imitar-ne el joc i les obertures. Vaig començar llavors a jugar la Defensa Índia de Rei o la Benoni, o la variant Najdorf de la Defensa Siciliana; i amb blanques, sortir sempre de peó de rei, joc obert.

No deixa de ser també casual que, més o menys a la mateixa època que Fischer va decidir no defensar el seu títol mundial davant l’aspirant Anatoli Karpov i per tant abandonar els escacs, jo mateix també deixés el club d’escacs pel club de futbol. No tinc cap recança dels anys dedicats al futbol, però moltes vegades m’he preguntat quin hauria sigut el meu progrés escaquístic si no l’hagués tallat en sec en aquell moment que començava a destacar com a jugador jove i a guanyar els primers trofeus de la meva edat. Se sap que és justament a l’adolescència quan els escaquistes progressen més, i és en aquests anys que queda determinada la seva força futura. Fins on hagués arribat com a jugador d’escacs si hagués seguit competint cada setmana durant uns quants anys més?

Les exigències de Fischer per jugar contra Karpov van ser tan exagerades que tothom va coincidir a dir que, en realitat, no volia jugar. Ja havia arribat el més lluny possible d’on podia arribar en allò que més li importava a la vida. Potser l’única cosa que li importava. Li van dir boig, intransigent, excèntric i tot el que vulgueu, però el cas és que tampoc no va acceptar, des del mateix moment que va ser campió, cap contracte de publicitat, esponsorització ni res relacionat amb els diners, com si el joc mateix no es pogués tacar amb qualsevol tipus de mercantilització monetària, com si el seu deure fos, a la manera d’un monjo o un sacerdot, preservar la puresa del jugador d’escacs davant cap altra cosa. Diuen que va deixar escapar milions de dòlars sense dubtar en cap moment de quina havia de ser la seva conducta.

No recordo que per mi el joc fos una obsessió, ni haver sentit cap càrrec de consciència quan vaig decidir dedicar-me al futbol en comptes dels escacs, però recentment, en aturar-me pel carrer un antic company dels anys d’escola primària, el primer que em va dir, després del meu cognom, va ser: «Tu jugaves a escacs, oi?» I no és menys cert que, posteriorment, tots els anys d’institut els vaig fer amb una carpeta amb l’anagrama rodó de la FIDE (Federació Internacional d’Escacs) amb el lema federatiu al semicercle superior: Gens una sumus, o sigui Som una família, i la cita de Fischer al semicercle inferior: Chess is Life, els escacs són la vida. Això i un tauler magnètic que desplegava sovint a l’hora de l’esbarjo per fer partides amb qui volgués jugar. Per tant, tampoc no ha d’estranyar que als vint-i-un anys tornés als escacs de competició fins al dia d’avui.

La pel·lícula és dolenta perquè està plantejada com un film d’herois: El biopic del jove americà que desafia, tot sol, el poder dels russos en plena guerra freda. Això sí, no hi pot faltar la mà negra de la CIA i el govern americà al darrere. Però Fischer no és cap heroi, sinó més aviat un antiheroi. La història realment interessant és la de la mare, nascuda a Suïssa de pares jueus, originaris de Polònia i Rússia, poliglota, d’idees socialistes i prolífica activista social –i per això investigada per l’FBI i la CIA–, que va estudiar medicina a Moscou, i que després de casar-se amb un físic alemany –el senyor Fischer–, fugint del nazisme es van establir a París, van tenir una filla, i van sobreviure amb les classes d’anglès que ella donava i des d’on van tornar a fugir cap als Estats Units, on el seu marit mai no va poder entrar, tot i intentar-ho diverses vegades, per la seva condició de ciutadà alemany. A Amèrica va fer de professora arreu del país, i a Chicago va néixer Bobby fruit d’una relació amb un altre científic hongarès que els va ajudar econòmicament fins que va morir al cap d’uns quants anys. La família finalment acabà a Brooklyn on es van canviar de pis nombroses vegades fins a instal·lar-se en un modest pis de dues habitacions a la zona més perillosa del barri. La mare començà un mestratge d’Infermeria i sovint deixava els nens a càrrec d’amigues. I quan Bobby tenia setze anys i la mare va haver de marxar del barri per fer les pràctiques hospitalàries el deixà a casa tot sol, sense gaire recances, tot i que el mateix any va aconseguir que un concurs de la televisió li pagués un viatge a Rússia, o a l’any següent fes una protesta davant la Casa Blanca perquè el govern americà va decidir no participar a les Olimpíades d’escacs de l’Alemanya Oriental. Així és com va créixer Fischer: sense pare, amb una mare molt decidida i valenta que feia la seva pròpia via –va acabar graduant-se en Medicina i Física i no va deixar mai el seu activisme social–, absolutament incapaç de relacionar-se socialment fora del món dels escacs, i amb un coeficient intel·lectual de vertigen que únicament va aplicar al joc.

               

La vida de Fischer després del campionat del món torna a ser una part interessant que ens escatima el film, perquè no encaixa, és clar, en la història exemplar de l’heroi americà que han volgut construir. Tot i que Fischer mai més no jugarà cap partida en cap competició oficial, la vida continua, i per descomptat, venint d’on venia, la cosa no podia anar bé de cap manera. Com que va rebutjar de fer publicitat, no tenia ingressos, però alhora estava embolicat en una sèrie de plets que van durar anys a resoldre’s i que en general no li van ser favorables –per exemple, amb l’empresa que tenia els drets d’imatge del mundial de Reykjavik als quals va prohibir d’enregistrar. Fischer va desaparèixer del mapa i es va convertir en un fantasma, en una ombra. Ara sabem que es van intentar matxos amb Spasski i Karpov i que hi va haver reunions i negociacions, alguna d’elles fins i tot a Madrid, però mai res va fructificar. I Fischer es va fondre. Fins l’any 1981 no tornem a tenir notícies seves, i és amb motiu d’una detenció policial. Pel que sembla se l’arresta durant quaranta-vuit hores perquè el seu aspecte coincideix amb el sospitós d’un atracament. Recordo vívidament la impressió que em va produir veure les imatges –fotos i vídeos– respecte d’aquest incident: un Fischer amb cabell llarg i barba descuidada, amb aspecte de rodamón denunciant davant les càmeres que havia sigut objecte de tortura mentre va estar detingut a comissaria. On era aquell jove malgirbat i ingenu que havia desafiat els russos uns anys enrere? A partir d’aquí, marxa del país i el trobem vivint a Hongria –pel que sembla amb una jugadora hongaresa d’escacs–, a Filipines, on suposadament tindrà una filla amb una joveneta de Baguio, i al Japó, on es casarà amb la presidenta de la federació d’escacs japonesa. Als anys noranta, va començar el boom dels escacs per internet, i van ser molts els grans mestres que van afirmar haver jugat contra Fischer a través de la xarxa, creant-se així un mite, el de l’escaquista genial a l’ombra, emparat per l’anonimat, que continua competint i impartint mestratge a qui estigui disposat a reptar-lo, o bé a qui tingui la grandíssima sort de ser desafiat pel fantasma del geni americà.

L’episodi més sonat de retorn als taulers, però, és quan desafia obertament el bloqueig americà a Sèrbia –amb motiu de la guerra dels Balcans– i se’n va a jugar a Belgrad el 1992 un matx amistós amb el seu antic rival Spasski, on definitivament es va desfent la incògnita sobre si reté o no la seva força escaquística, perquè tot i que guanya el matx, el nivell de l’un i l’altre és molt inferior al que tenien vint anys enrere. Fischer es guanya a més a més una ordre de recerca per ser extradit als Estats Units. Justament, serà retingut a l’aeroport de Tòquio el 2004 per tenir el passaport caducat i es posarà en marxa el procés d’extradició. Després de nombrosos intents infructuosos sol·licitant clemència o bé una solució raonada del problema, per part de jugadors d’escacs, inclòs Spasski i altres personalitats i estaments de tot el món, serà el govern islandès que, en una sessió especial del seu Parlament, li concedirà la nacionalitat islandesa i podrà passar els darrers anys de la seva vida en una casa prop de Reykjavik on morirà el 2008.

Es tanca així un estrany cercle entre l’individu Fischer, el govern americà i Islàndia. Des que va marxar de Reykjavik fins que hi torna, a la vida de l’americà només hi ha hagut caos, tombs a l’atzar i problemes. Sembla evident que el Fischer a prop del tauler va ser el millor, però lluny de l’escaquer no sabia ben bé què fer perquè la vida no tenia sentit fora de les seixanta-quatre caselles. Per cert, que el títol original del film es Pawn Sacrifice, segurament una referència a la tercera partida del campionat del món, la primera que va guanyar Fischer, on va sacrificar un peó a canvi de la iniciativa. O potser també fa referència a aquesta vida malgastada, erràtica i rocambolesca del jove noi de Brooklyn que, un cop assolit el seu objectiu, va decidir auto-immolar-se davant la mirada atònita de la comunitat escaquística mundial.

Pensant en la trista inadaptació al món que va mostrar Fischer, i en la quantitat de jugadors d’escacs amb rareses, extravagàncies i malalties mentals que hi ha hagut a la història d’aquest joc, gairebé és obligatori preguntar-se si efectivament la família dels escaquistes som tots iguals, o si és que aquesta pendent perillosa de l’obsessió va lligada a la importància del joc a la vida de cadascú. Potser va ser bo, en el meu cas, aquesta aturada en el meu aprenentatge per evitar els vertígens de l’adolescència lligats a la malaltia del joc-ciència.

Fischer va morir l’any 2008 a Islàndia, i al seu enterrament hi van assistir només quatre o cinc persones: la seva dona japonesa i la família islandesa amb qui vivia. Va deixar una herència, però, de dos milions de dòlars que se la van disputar –i van litigar– quatre persones: la seva dona japonesa, la seva filla filipina i els dos nebots americans –els fills de la seva germana. El jutjat va ordenar el 2010 exhumar el cadàver de l’americà per prendre mostres d’ADN, que van demostrar que Fischer no era el pare de la noia filipina. I com que Miyoko Watai va poder demostrar que s’havien casat el setembre de 2004, va ser declarada la seva vídua i hereva, mentre que els nebots van haver de pagar els costos del judici.

Hi ha una foto de Fischer de l’any 1972 a Amsterdam, somrient, pletòric, elegant, amb americana i una corbata que, tot i el blanc i negre de la foto, s’endevina llampant, de coloraines. Fischer era a Amsterdam per entrevistar-se amb l’excampió mundial holandès Max Euwe, en aquell moment president de la FIDE, amb qui havia d’ultimar els detalls finals pel matx d’Islàndia programat pel juliol d’aquell any. Hi ha una altra foto feta a Amsterdam en aquells dies on se’l veu passejant per una gran llibreria d’escacs. És una llibreria dedicada exclusivament als escacs que jo diria que encara està en funcionament avui dia, situada al carrer Haarlem, al nord-oest de la ciutat, gairebé tocant al complex cultural i d’esbarjo de la Gasfabriek al Westerpark. Vaig visitar aquest lloc l’estiu passat i recordo perfectament com em va costar de marxar-ne. De Max Euwe a Amsterdam en queda una plaça –la Max Euweplein, molt a prop de Leidseplein– i un museu, el Max Euwe Centrum, a la mateixa plaça, on hi ha un ambient escaquístic constant, al menys a l’estiu, perquè cada dia hi ha moltíssima gent jugant i mirant, ja sigui en els escacs gegants pintats a terra, ja sigui fent partides ràpides en els bancs que hi ha al voltant. A dins al museu també es pot jugar a escacs. Hi ha una sala amb escaquers i fitxes a disposició dels visitants i també llibres i revistes que es poden consultar. El dia que vaig visitar el Max Euwe Centrum només hi havia uns altres visitants, un pare i un fill, americans per l’accent. Mentre el responsable del centre ens anava explicant les diferents seccions del local, fotos, llibres, vídeos, trofeus, etc., el noi, un adolescent d’uns quinze o setze anys, va anar directe als taulers, va posar les fitxes i va començar a jugar tot sol, o a reproduir alguna partida d’algun llibre o revista. Tot i que el seu pare li va portar uns fulls en anglès que resumien el contingut del que allà es podia veure, el noi va fer com si res, com si tot allò no li interessés gens i va seguir a la seva. Em van venir ganes de jugar contra ell. M’hi vaig acostar, vaig fer un gest i naturalment va fer que sí amb el cap. Quan li vaig preguntar d’on era, no va dir «Chicago», ni «Brooklyn», sinó «Boston» i aquestes van ser les úniques paraules que va pronunciar, a part de moure les peces. Ell va començar amb blanques i jo vaig fer servir la segura Defensa Russa. De seguida vaig veure que era un jugador molt impulsiu i que sens dubte arriscaria tard o d’hora tal i com va passar. Una cosa que aprens amb els anys és a analitzar el teu rival a mesura que juga, per poder adaptar el teu joc a les seves habilitats o poder explotar millor les seves debilitats. En aquest cas, la meva intuïció va ser correcta i, per poder atacar, va debilitar el seu rei en excés cosa que em va permetre un contra-atac que va ser decisiu. La segona partida va ser més fàcil per mi. Sabent ja de quin peu calçava, vaig plantejar un tranquil Gambit de Dama i ja des de l’obertura no li vaig permetre cap possibilitat de complicar la partida, i amb un joc posicional i lent vaig aprofitar la seva impaciència per guanyar un peó, que posteriorment vaig tornar per entrar en un final guanyat

Sobre literatura nigeriana

1.- Descolonitzar la ment 

En una recent visita al Tropenmuseum d´Amsterdam –el museu dels Tròpics­­-, uns cartells a l´entrada, a la sortida i en altres llocs visibles, amb l´aparatós títol de Decolonising the Musem, informaven els visitants que el museu estava en fase de renovació, i que amb l´ajuda de les crítiques dels visitants i els experts pretenien oferir un altre enfocament a l´hora de mostrar la seva col·lecció. El Tropenmuseum, com el Museu Reial de l´Àfrica Central de Tervuren, prop de Brussel·les, o d´altres museus semblants a França, Alemanya, Portugal o Anglaterra, són grans contenidors projectats a finals del segle XIX o principis del XX pensats per exhibir el botí colonial de cada potència en qüestió sota el paraigües d´allò etnològic. El d´Amsterdam mostra peces provinents de les Índies Holandeses, tant orientals com occidentals, o sigui d´Indonèsia i de Surinam, a part de molts objectes provinents d´altres cultures orientals, d´altres zones de Sud-Amèrica i de l´Àfrica.

No entrarem aquí, naturalment, en com un país europeu pot defugir la mirada euro-cèntrica a l´hora d´organitzar un museu on es mostra el que van ser les seves colònies, ni de si això sigui possible o desitjable. Per citar un cas diferent però proper, tant a l´espai com en el temps, l´exposició en curs al CCCB de Barcelona Making Africa podria pretendre ser un model d´exhibició descolonitzada del treball d´artistes i dissenyadors africans, i en la meva opinió en part ho aconsegueix, però no del tot, com així ha fet notar algun comentarista, perquè el fet de ser una exposició pensada i comissariada des d´Europa –amb assessors africans, això sí- i per ser consumida per un públic occidental, fa que les claus d´interpretació, el concepte i el to general tinguin encara una flaire clarament euro-cèntrica. I això potser és bo que així sigui i, simplement, no es pugui evitar.

Fotograma d´Afronauts de Frances Bodomo, curtmetratge del 2014

              

En tot cas, els bons propòsits dels responsables del Tropenmuseum resumits en “descolonitzar el museu” fan una clara referència al concepte Decolonising the Mind que després ha fet fortuna en el sí dels Estudis Post-colonials. Ngũgĩ Wa Thiong´o, l´escriptor i assagista kenià, va titular precisament així un llibre que recollia quatre conferències fetes a principis dels vuitanta sobre llengües i literatures africanes, on plantejava els arguments (lingüístics, pedagògics i polítics) que li van fer prendre la decisió radical de deixar l´anglès –la llengua del colonitzador- com a llengua de redacció dels seus textos i, a partir d´aleshores, només usar les llengües gikuyu i kiswahili. Sent conseqüent amb aquesta idea, va fundar un diari en gikuyu i quan, anys més tard, va haver d´exiliar-se per motius polítics, va posar en marxa a la Universitat de California, d´on encara és professor emèrit, un programa de traducció a diferents llengües africanes de textos fonamentals tant de la cultura occidental com africana.

El tema del paper de les llengües maternes en la literatura africana no és avui dia cap tema tancat, ni molt menys, en el panorama de la discussió cultural sobre les essències de l'africanitat. El cas és que fins i tot ha saltat al món digital de les webs sobre literatura, nombrosíssimes arreu del continent, i estan sortint recentment diferents iniciatives per vehicular de la millor manera possible aquesta contradicció entre llengües pròpies i llengües colonials, o si voleu entre llengües maternes i llengües nacionals. Per exemple el col·lectiu d´escriptors africans agrupats a l´associació Jalada, van penjar a la seva web fa tres o quatre mesos la traducció d´un conte justament de Ngugi Wa Thiong´o a trenta llengües africanes, fet que el convertia en la publicació més extensament traduïda a diferents llengües africanes de tota la història. En la seva plana web, al capdavall de la llista d´idiomes a què s´ha traduït aquest conte, demanen encara traductors voluntaris per fer més extensa la llista.

2.- Qüestió de llengües o de lloc de naixement?

És sabut que la proposta radical de Ngũgĩ Wa  Thiong´o va provocar un terrabastall en el món de la literatura africana amb un munt d´opinions a favor i en contra. Chinua Achebe ja havia donat la seva visió del tema en un article anterior publicat el 1975 titulat The African Writer and the English Language. Achebe venia a dir que l´anglès és la llengua comuna de tots els nigerians i que tot i sent veritat que escriure en la llengua del colonitzador és una forma de submissió, no és menys cert que l´escriptor en fa un ús que la força –gramaticalment i fins i tot morfològicament- i la fa seva, resultant una mena d´anglès nou que permet expressar l´experiència africana de l´autor de manera suficient. És menys sabut, però, que tots dos escriptors es van conèixer l´any 1962 a Kampala, Uganda, en el marc de la primera conferència d´escriptors africans en llengua anglesa on Achebe participava i el kenià –encara estudiant- hi va assistir, com també hi va participar un jove però ja aleshores prolífic Wole Soyinka, l´altre gegant de les lletres nigerianes, que acabaria sent Premi Nobel el 1986. Allà es va plantejar per primera vegada el dilema entre llengües, en el marc d’una pregunta encara més general i difícil sobre què sigui la literatura africana.

Tal com fa notar el mateix Achebe en aquest article, el primer escriptor nigerià d´ampli ressò ho va fer en llengua anglesa al segle XVIII. En efecte, Olaudah Equiano va publicar a Londres el 1789
The interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano la narració de la seva pròpia història com a esclau. Achebe fa notar que l´anglès d´Equiano és deutor de la llengua igbo i que fins i tot s´hi pot reconèixer la parla d´una regió determinada. L´altre exemple que dóna Achebe és el cas d´Amos Tutuola. La primera novel·la de Tutuola El bevedor de vi de palma va ser acollida en alguns sectors occidentals com aire fresc provinent de l´Àfrica, en canvi també va tenir crítiques ferotges pel baix nivell d´anglès mostrat en la seva redacció. Achebe el defensa, justament posant-lo com a exemple d´escriptor que sap expressar el seu món malgrat no dominar del tot l´idioma, a través de forçar-lo i torçar-lo des de la seva llengua materna.

Un altre cas encara diferent és el de Ken Saro-Wiwa quan titula la seva obra del 1985 Sozaboy: a novel in rotten English, o sigui una novel·la en anglès podrit. En una nota d´autor feta com a prefaci explica que aquest anglès podrit és una barreja de pidgin-English nigerià (crioll), anglès trencat i alguns flaixos ocasionals d´anglès correcte, fruit de l´observació de la parla de determinats sectors de la població amb poca educació i oportunitats, però que fan un ús prou flexible de la llengua anglesa com per manllevar paraules, models sintàctics i imatges des de la seva llengua materna. Saro-Wiwa remet aquesta investigació a vint anys enrere i qualifica la seva aposta com un experiment del qual només ell n´és responsable. Estem aquí, per tant, en un altre estadi de creació d´un model d´anglès, no pas per insuficiència o per influència inconscient, sinó gairebé de laboratori.

The Prophecy #1, Fabrice Monteiro, 2013

             

De la mateixa manera que Ngũgĩ Wa Thiong´o, tant Chinua Achebe com Wale Soyinka i Ken Saro-Wiwa van ser escriptors amb una educació superior, tots van ser professors universitaris, i tots van dedicar una atenció especial a defensar i difondre les seves cultures pròpies: Chinua Achebe és encara un referent en el seu recull i interpretació de l´art i filosofia del poble igbo, Soyinka va estudiar i difondre la cultura ioruba, sobretot el teatre, i va traduir a l´anglès molts textos d´altres autors escrits en ioruba, i Saro-Wiwa va fer el mateix respecte del poble ogoni, essent fundador fins i tot d´un moviment polític en la seva defensa. Tots tres van combatre també les successives dictadures nigerianes durant els anys setanta, vuitanta i noranta, cosa que els va costar presó, violència i exili, i en el cas de Saro-Wiwa fins i tot la mort l´any 1995 justament després de l´atreviment d´enfrontar-se no només al govern nigerià, sinó d´exigir responsabilitats a la companyia petrolera anglo-holandesa Shell per la contaminació irreversible del delta del Níger a la regió dels Ogoni.

3.- Qüestió de temes o de lloc de residència?

I fem un salt i ocupem-nos ara d´alguns autors nigerians més joves i amb carrera exitosa a Occident, per fer el darrer tomb a la qüestió de què vulgui dir ser un escriptor nigerià.

És sobradament coneguda la reacció que Chimamanda Ngozi Adichie narra en la coneguda conferència El perill d´una sola història quan el seu professor de literatura als Estats Units, després de llegir els seus primers relats, li diu que allò no és literatura africana, que els seus personatges es comporten, senten i actuen com els de qualsevol altre autor occidental i que per tant la presumpta africanitat dels seus relats no es veu per enlloc. Chimamanda munta tota la xerrada per alertar-nos dels perills dels prejudicis en general, i envers els africans en particular. Dels quals no se´n lliura tampoc un escriptor, encara que sigui un estudiant jove. En efecte, els personatges de Chimamanda solen ser joves africans que es mouen pel món mostrant la seva essència però també les seves diferències. Chimamanda va néixer a Nigèria, però en l´ambient d´un campus universitari, i no és que no hi hagi a les seves obres referències a les ètnies, la pobresa, o la política nigeriana, que hi són, sinó que el focus està ja en un altre lloc: en les relacions familiars, amoroses i, sobretot, en la vida d´un jove africà a Occident, per tant en el racisme, els prejudicis culturals, i tota una altra gama de temàtiques lluny del ruralisme ètnic i del relat de crítica estàndard.

Foto de Teju Cole 2016

           

M´atreviria a dir que un cas semblant és del Teju Cole, un autor nascut als Estats Units de pares nigerians, però que es va criar a Nigèria fins als 17 anys. Només amb dos llibres s´ha convertit en una estrella de les lletres africanes, reclamat arreu del món, i no només respecte a la seva literatura, sinó també a les seves idees estètiques i respecte al paper de l´escriptor. Tot i que el seu primer llibre Every day is for the thief –editat a Nigeria el 2007 i reeditat després a Anglaterra i els Estats Units el 2014-, està ambientat a Nigèria i tracta el tema de la corrupció, el text pel seu estil i la seva forma ja s´allunyava força de l´estereotip de la novel·la africana a què estem habituats. Teju Cole, que també és un fotògraf talentós, va fer el pas definitiu amb la seva segona obra Ciutat oberta, gran èxit de crítica i vendes i traduït a múltiples llengües. Aquí, la narració ja se situava a Nova York, on un jove metge africà se sent estranger tant entre els que l´anomenen germà –els afroamericans- com entre la resta d´habitants de la ciutat. Com un modern Ulisses africà, com un Stephen Dedalus a Nova York, narrarà el seu viatge circular ple de dolor i amb prou feines mitigat per uns quants trets de cultura europea.

Tant Chimamanda Adichie com Teju Cole entrarien en la categoria d´afropolitans, terme posat en circulació per l´escriptora d´origen ghanès Taiye Selasi per referir-se a sí mateixa després de ser catapultada a l´èxit internacional a través de la seva obra Lejos de Ghana. Justament en una entrevista recent que aquesta autora fa a Teju Cole a les planes del Guardian londinenc, l´autor nigerià preguntat per la seva identitat com a escriptor, acaba responent que ell se sent còmode quan el descriuen com a africà, nigerià, afropolità, brooklynita, americà, pan-africà, negre, yoruba o el que sigui, i fins i tot en altres entrevistes s´ha declarat deutor de la cultura europea pels seus estudis a Londres.

Potser no podríem dir el mateix d´un altre parell d´autors nigerians que han assolit també l´èxit internacional però que es mantenen fidels a una temàtica més local. Per exemple el cas de Helon Habila, que va treballar de periodista a Nigèria i que va créixer llegint en haussa i aficionant-se a la novel·la negra des d´adolescent. Habila va obtenir el premi de la Commonwealth  amb la seva primera obra Waiting for an Angel, i va tornar a ser nominat el 2011 amb la tercera Oil on Water. En tots dos casos la temàtica és la violència en la vida quotidiana sota la dictadura amb la mirada de joves periodistes que són el punt de vista del relat. Tot i la seva ascendència haussa hi ha un fil directe que lliga la literatura de Habila amb la de Saro-Wiwa. De manera explícita a Oil on Water on són descrits els segrestos d´occidentals lligats al negoci del petroli per part de les milícies resistents del delta del Níger, i el paper que hi juga l´exèrcit i les poblacions contaminades de la regió.

L´altre cas és el del darrer best seller nigerià al món, o sigui la irrupció de Chigozie Obioma amb la seva primera obra The Fishermen, un text que, a primera vista, sembla un altre llibre sobre nens africans en el seu poblet, en un relat de superació i un context d´inestabilitat política. Però té raó l´autor quan en múltiples entrevistes que el volen fer hereu de Chinua Achebe per ser igbo, o de la tradició africana de la història dels nens, com ara L´enfant noir de Camara Laye, sense negar-ne la influència també se n´ha desmarcat apuntant que ja de petit –tal i com es reflexa a la seva novel·la- ell va tenir tres llengües: igbo, ioruba i anglès. O la forta influència que va tenir després d´autors occidentals, des dels clàssics grecs fins a Nabokov, o de Soyinka mateix. I és cert que aquí la temàtica ens pot enganyar perquè el text d´Obioma, efectivament està més a prop de les tragèdies gregues que no pas d´Amkoullel, l´enfant péul d´Hampâté Bâ.

Resumint, sembla que les generacions més joves tenen clar que l´essència d´un escriptor no es troba enlloc fora de l´acte mateix d´escriure i que les llengües triades, els llocs de naixement i de residència i les temàtiques escollides són, entre d´altres factors atzarosos, elements que determinen però no condicionen la llibertat creativa de qui gosa agafar paper i llapis. Cada cop més són les editorials, festivals i webs independents dedicades a difondre la literatura africana des del continent. Per exemple, i per tancar el cercle iniciat el 1962, la gent de Writivism des de Kampala porten des del 2012 difonent literatura africana a la seva web, però també editant i mantenint un festival anual de literatura, no només d´autors del continent sinó també de la diàspora, sota el lema de restoring connections. Podríem afegir, però, la paradoxa que bona part de webs  més radicals dedicades a joves autors i obres inèdites com ara Brittle Paper estan sustentades per escriptors i estudiants africans des dels Estats Units, i són seguides des de tot el món, també des de l´Àfrica.