Tal i com ja vaig escriure
fa un parell d´anys arran de l´èxit editorial de la novel·la Palmeras en la
nieve, hi ha com una mena de subgènere de literatura sobre Guinea
Equatorial construïda sobre l´enyorança de la Colònia, o sigui la bona vida
dels colons en un lloc exòtic, prou lluny de la metròpoli com per imposar sense
gaire embuts morals l´afany civilitzador a una població indígena sotmesa no
només a l´explotació laboral sinó també als instints sensorials dels que es
creuen superiors. L´adaptació cinematogràfica de Palmeras en la nieve
segueix aquesta mateixa línia, només que encara una mica més edulcorada pel
romanticisme.
La casualitat ha volgut, però, que coincideixin a la
cartellera dues pel·lícules sobre Guinea. L´altra és Un día vi 10.000 elefantes,
un fals documental muntat sobre la base de les imatges de l´arxiu d´Hermic
Films, una productora a la qual van encarregar en ple franquisme una sèrie de
pel·lícules de propaganda sobre la Colònia que finalment van tenir molt poca
difusió i van acabar oblidades. Només molt recentment, gràcies a la tenacitat
de Pere Ortín i Vic Pereiró, es va fer justícia d´aquesta expedició amb
l´edició de Mbini. Cazadores de imágenes en la Guinea colonial que
inclou una extensa entrevista amb el seu responsable Manuel Hernández Sanjuán,
així com una selecció de fotografies i tres documentals dels trenta-un que es
van arribar a muntar.
Justament és Pere Ortín qui firma el guió del film, basat
en el relat inèdit de l´escriptor de Guinea Equatorial Juan Tomás Ávila Laurel
titulat Los elefantes en la Luna, i l´estructura de manera que les
imatges d´Hermic tornin a circular davant dels nostres ulls amb l´excusa que el
narrador és un d´aquells natius que carregaven el material de rodatge durant
dies i dies per la selva, les platges o les plantacions.
Tenim, doncs, d´entrada, dos punts de vista molt
diferents: per un cantó el del colon que recorda l´aventura dels anys d´estada
a l´Àfrica on predomina l´exotisme, la violència, la sensualitat, la feina i la
clara divisió entre civilitzadors i civilitzats, només trencada per l´amor, que
tot i els esforços del relat, també s´endevina fruit d´una relació desigual i
imposada. I per l´altre, hi ha la mirada del colonitzat que recorda aquells
anys acompanyant l´equip de cineastes a través dels propis ulls del director,
guionista, operador i muntador, hipnotitzats pel paisatge i la gent i
que gairebé es limiten a posar la càmera i fer una narració en off.
El narrador de Palmeras en la nieve simbolitza el relat
de tants i tants colons –molts d´ells catalans- que van marxar a Guinea des de
petits pobles de la Península per guanyar-se la vida i estalviar alguna cosa en
plena època de penúria a la postguerra i per tant sense fer-se massa preguntes
ni ètiques ni polítiques. El narrador de Un día vi 10.000 elefantes, en canvi,
acaba sent el propi equip d´Hermic a qui s´ha encarregat uns films de
propaganda franquista. La força de les imatges que van rodar, però, fa girar
espectacularment la situació i avui veiem clarament com Palmeras en la nieve és
d´alguna manera una pel·lícula que intenta justificar la colonització i en
canvi Un día vi 10.000 elefantes sembla un film de denúncia. La raó d´aquesta
paradoxa està, en la meva opinió, en l´ús del fora de camp: mentre el relat de
Luz Gabás s´esforça en ensenyar-ho tot –i la pel·lícula ha seguit de manera
planera aquest estil-, el relat d´Hermic és gairebé del que no es veu, del que
hi ha al darrere, de la mirada al·lucinada del que filma –i penso que la
pel·lícula manté aquest to.
El tòpic podria dir que finalment són llargmetratges
complementaris. Però almenys en aquest cas hem de dir que no. Palmeras
en la nieve és una espècie de melodrama romàntic que hagués pogut passar en
qualsevol altre lloc o temps, on Guinea Equatorial n´és només un marc del tot
accessori. En canvi Un día vi 10.000 elefantes és un film sobre la
Colònia i no tindria sentit en cap altre lloc ni context històric.
Cinematogràficament potser el principal mèrit de la pel·lícula de Fernando
González Molina sigui haver fet un producte entretingut, ensucrat i
rendible, i haver trobat localitzacions prou creïbles com per fer-nos passar
Canàries i Colòmbia per Guinea Equatorial. En canvi, als directors Alex Guimerà
i Juan Pajares els cal reconèixer la valentia d´allò més modest però no menys
important. Introduir l´animació al cor del relat s´ha de veure com un encert
que ressalta encara més aquest món invisible que s´endevina darrere del relat i
les imatges d´Hernández Sanjuán. La combinació de relat a l´orella, imatge i
dibuix com a porta d´entrada a la màgia d´allò que no es pot dir, ni veure ni
molt menys filmar, el misteri dels elefants guineans.
