Actualitat de Brecht

Fa cosa de dos estius vam visitar la casa on va viure Bertolt Brecht amb la seva dona Helene Weigel des del 1949 quan va tornar de l´exili fins a la seva mort el 1956. La casa és al barri berlinès de Mitte, a l´antic sector oriental, molt a prop de la Gran Sinagoga i de l´immens cementiri jueu, i no gaire lluny de la seu del teatre Volksbühne a la plaça Rosa Luxemburg. Res del que va passar aquell matí feia pressagiar ni l´actualitat de Brecht ni que fóssim a un altre lloc ple de turistes com tants d´altres n´hi ha a la ciutat. De fet, no hi havia ningú tret de la noia responsable de l´obligada visita guiada, en cas que estessis interessat a entrar. A la noia l´acabava de picar una vespa a la cara -"eine Abelle", va dir ella-, de les que voltaven per l´acollidor pati de la casa que donava la benvinguda al visitant en aquell assolellat matí de juliol. Amb la cara inflada per la picada i potser per una petita reacció al·lèrgica, la noia ens va dir que érem els primers, i que com que s´havia d´entrar necessàriament acompanyats per ella  i en rigorosos torns horaris, doncs que esperaríem que arribés algú altre i així ella intentaria refer-se de l´incident, "Avui no és el meu millor dia", va dir en un to irritat. Així que li vam dir que anàvem a fer una volta i que tornaríem al cap de mitja hora o així a veure què.

Vam aprofitar per entrar al cementiri del costat, molt a prop de la casa, on hi ha enterrat el propi Brecht, al costat de la seva dona, en una senzilla tomba a terra amb una  pedra irregular en forma de làpida que simplement diu: "Bertolt Brecht".

Vam fer la foto corresponent, però la veritat és que ens vam entretenir en altres tombes d´altres personantges coneguts que hi havia per allà a prop. Recordo que em va fer particular il·lusió fotografiar-me davant del panteó de Hegel o Fichte, o sentir una fibladeta d´emoció aturats davant la tomba de l´escriptora Christa Wolf coberta de flors i pots plens de llàpissos i bolígrafs que, vam imaginar, la gent va deixant allà en homenatge a la seva escriptura.

Quan ens va semblar que ja feia prou estona que ens passejàvem per allà, vam tornar a la casa i per sorpresa nostra, hi havia una parella d´italians, més grans que joves, que s´esperaven per la visita al vestíbul, on hi ha una petita exposició de cartells, llibres i objectes diversos de l´escriptor. I de cop va aparèixer també la noia-guia amb mitja ceba aguantada a la galta amb la mà, suposem que com a remei casolà a la inoportuna picada de vespa. La senyora italiana no era gaire simpàtica i va intentar obtenir el nostre suport, que no li vam donar, perquè la visita no fos ni en anglès ni en alemany, que ella no entenia, mentre que el seu marit es va mostrar totalment passiu i impassible. Finalment va protestar ella sola a la noia que es va limitar a donar-li uns resums explicatius escrits en varis idiomes, però ja va fer mala cara tota l´estona fins al final.

Així que el panorama ja us el podeu imaginar: la guia amb mitja ceba a la cara, l´italià anant traduint contínuament tot el que es deia a la seva dona, amb cara d´ofesa i de pomes agres, jo esforçant-me pel meu compte intentant xafardejar tot el que podia, i la meva companya xerrant en alemany amb la guia interessant-se per les propietats antiinflamatòries de la ceba.

Total que, malgrat tot, la visita a la casa és força interessant i si ho preguntes, se t´informa també de molts detalls de la vida quotidiana de l´escriptor i del tipus de convivència que es va produir entre aquelles parets. Així per exemple, al seu escriptori es conserven els escacs que usava Brecht per reproduir partides o jugar amb els amics. Podem veure a la seva biblioteca quina literatura llegia, així com la quantitat d´obres en francès o en anglès i en d´altres llengües que hi tenia. O la visita als dormitoris o a la cuina, amb tots els objectes tal qual. Des de regals i records de tota mena fins a tots els plats i olles, pots i culleres, tasses i gots, com a qualsevol altra casa. Finalment se´ns va explicar que quan la parella es va distanciar, van decidir quedar-se a viure a la mateixa casa però en ales separades, cadascú a les seves habitacions, unides per la cuina que té dues portes que porten cap al territori de cadascú. Al garatge, encara hi ha també el cotxe de l´escriptor, que treia al carrer regularment, si no cada dia. Fins i tot, quan havia d´anar al teatre que hi ha al mateix carrer de casa seva, potser encara no dos-cents metres més avall, ell hi anava amb cotxe.

Fusells

Curiosament han coincidit aquests dies dues estrenes sobre textos de Brecht a la cartellera catalana. Concretament al teatre Almeria es representa des de principis de febrer fins a mitjans de març Fusells, basada en Els fusells de la senyora Carrar amb producció de Descartable Teatre i sota la direcció de  Daniel J. Meyer.
No cal dir que aquesta fàbula sobre el compromís social, tot i que mai no ha perdut la seva vigència, té un sentit ple en aquests dies que ens toca viure on les retallades i la pèrdua de drets de tot tipus són el nostre pa de cada dia. L´argument de l´obra contextualitzat a la Guerra Civil espanyola té fàcil translació a la vida quotidiana de cadascú de nosaltres: quan vegis que van mal dades, fes de seguida alguna cosa, sembla que ens vulgui dir Brecht en aquest text. Però no hi ha acció sense consciència. És la consciència que porta al compromís. És aquí on aflora el vessant pedagògic de la manera de fer brechtiana: el fet de portar les situacions al límit desencadena la necessitat d´actuar, deixant de banda la prudència i les vel·leïtats religioses. A l´obra, la situació crítica del front i les morts de la família porten necessàriament a agafar les armes. Obrir els ulls i veure què passa avui dia a casa nostra i a tot el món ens hauria de comprometre -sense esperar més ni fer-nos gaires preguntes- amb els febles i necessitats, sembla que ens digui aquesta adaptació ara.

I també a finals de gener es va estrenar a la Sala Maria Plans de Terrassa un espectacle anomenat Aula Brecht, que ja va dirigir, com ara, fa més de trenta anys Carles Grau i que va interpretar llavors Feliu Formosa el qual en va fer les traduccions i suposem que també va contribuir a fer-ne la tria. Ara és l´actor Òscar Intente qui dóna vida als textos armat només, com llavors, amb una pissarra buida i un grapat de guixos.

I, en aquest punt, és on cal preguntar-se altra vegada sobre l´actualitat de Brecht. Cal dir d´entrada que l´aposta és agosarada perquè passem de la paraula nua -molt ben dita- al grinyoleig i la boira de guix que va arribant cap als espectadors. La tria de textos és prou acurada per fer-nos adonar que les coses no han canviat gens pel treballador. No ja de trenta anys cap aquí, sinó de quan van ser escrits, bona part d´ells segurament abans de la segona guerra mundial.

Aula Brecht

Per exemple, tal i com va comentar el propi Òscar Intente en la presentació prèvia de l´obra que es va fer la vigília de l´estrena a la llibreria La Temerària, el text anomenat  Preguntes d'un treballador que llegeix, una mena de cant a l´alliberament a través de la cultura, podria interpretar-se perfectament avui dia com les bondats de les xarxes i la informació alternativa a internet per desemmascarar el discurs oficial de les elits polítiques i econòmiques. I el proletariat decimonònic pendria aquí la forma del precariat en general, que inclouria des de joves fins a immigrants i refugiats. Per això és bo, penso, no haver caigut a la temptació de convertir l´aula en un locutori i la pissarra en una pantalla digital.

Altres textos mantenen la vigència sense haver de fer, però, cap traslació ni interpretació prèvies com ara l´al·legoria sempre vàlida que el peix gran es menja sempre el petit, que es desenvolupa en el relat  Si els taurons fossin persones? O l´explotació sense escrúpols dels febles a Diverses maneres de matar. Ara bé, particularment em va cridar força l´atenció el text que obre la sessió titulat El pobre B.B., una mena d´autocrítica del propi autor que es presenta com a gandul, amant de les dones, dels plaers mundans i la xerrameca amb els amics. Ni més ni menys de la idea que em vaig fer d´ell en visitar la casa berlinesa: un tipus mandrós i aburgesat, incapaç no ja de canviar de casa, sinó fins i tot de caminar dues mansanes.