Han coincidit aquest principi d´any dues pel·lícules d´aguna
manera emparentades en quant a la temàtica de fons -que no d´argument- i
sobretot en quant a la manera tècnica d´abordar-la. Totes dues són les primeres
obres dels seus directors, l´egarenc Sergi Pérez i l´hongarès László Nemes i totes dues han
guanyat premis importants: el Gaudí a la millor pel·lícula i l´Òscar a la
millor pel·lícula de parla no anglesa respectivament. Totes dues són difícils i
incòmodes de visionar i això explica que malgrat l´opinió unànimament favorable
de la crítica, no hagin estat grans èxits de taquilla i només els premis han
fet que aguantessin unes setmanes més a les pantalles.
És simptomàtic que el director d´El camí més llarg per
tornar a casa, quan va presentar la seva pel·lícula en una sessió de
Filmoteca a la seva ciutat natal, demanés al públic assistent un esforç de
comprensió addicional donat el caràcter simbòlic i metafòric de les imatges, com
si ens volés preparar per un viatge que anés més enllà de les emocions. En les
poques entrevistes que hem pogut llegir on el director hongarès ha parlat del
seu film, en canvi, s´ha limitat a justificar la seva aposta tècnica -no menys
radical ni abstracta que la de l´egarenc- en el fet, precisament, que per raons
familiars feia temps que volia parlar de l´Holocaust.
Tots dos directors coincideixen a donar un protagonisme i un
tractament especial al so. En el cas de la cinta catalana a través d´una
angoixant banda sonora feta de música electrònica i industrial i d´una
distorsió evident i sovint exagerada de la resta de sons ambientals i
complementaris, inclosos alguns diàlegs, fet aquest que provoca una incomoditat
a l´espectador que el predisposa a entomar l´argument en un estat de
desassossec i neguit constant.
En el cas de la cinta hongaresa també s´indueix l´espectador
a un estat d´alerta a través del so, però amb múltiples estratègies com ara el
volum exagerat d´alguns sons -cops de porta, crits- contrastat amb el xiuxiueig
d´alguns diàlegs o amb els silencis, i sobretot la barreja d´idiomes -alemany,
hongarès, polonès i potser d´altres-. Tot plegat forma una espècie de paisatge
sonor que té la missió de cobrir el que no es veu amb els ulls.
 |
| El hijo de Saúl |
És en la planificació de les imatges on els dos films
s´allunyen més, tot i que comparteixen igualment un cert aire de família. Així,
en El camí més llarg per tornar a casa les imatges, seguint el mateix
patró que el so, també se´ns mostren sovint distorsionades, deformades,
desenfocades, etc, i en un mateix pla pot canviar la llum gairebé 360º passant
d´una figura perfectament il·luminada a quedar fosca o a contrallum i una altra vegada il·luminada.
En el cas del film guanyador de l´Òscar, gairebé el que no
veiem és més important que el que es veu. Per això la funció dels plans rodats
és sovint ocultar el que està passant i magnificar el que està fora de càmera
fins a un límit esborronador. Hi haurà, per tant, també imatges
desenfocades i un cert tractament de la llum, però amb uns objectius ben diferents.
Tot i que els dos films s´entesten a filmar dos sentiments
extrems, dues emocions molt concretes però molt abstractes a l´hora -dolor i
horror-, l´estratègia general per abordar aquesta tasca difereix notablement.
Així, el director terrassenc intenta, en la meva opinió, captar un estat de
consciència concret, el del protagonista poc després d´haver sofert una pèrdua
que el deixa en un estat gairebé de devastació. Totes les claus interpretatives
de la pel·lícula van en aquest sentit: intentar entrar dins del cap del
protagonista per veure, sentir i compartir el dolor. Caldrà, per tant, visionar
efectivament com a símbols i metàfores no només les claus de casa oblidades
dintre i la relació amb el gos -que és el fals fil conductor de l´argument-
sinó el propi paper dels llocs recorreguts, des del llit conjugal a la casa
compartida, fins al cotxe, la clínica veterinària, el bar, el bosc, la casa
dels amics, el tanatori, la gossera i la tornada a casa. Com un nou Ulisses que
redobla Homer i Joyce, el protagonista recorrerà l´oceà de la desolació passant
proves de dificultat diversa -com pantalles emocionals d´un cruel videojoc- per
tornar a l´origen, un lloc on sap que ja ningú l´espera.
 |
| El camí més llarg per tornar a casa |
El plantejament del director hongarès és gairebé invers. No
interessa tant què hi ha al cap del protagonista -de fet no importa gaire si el
protagonista és boig o no, o si té un fill o se l´imagina- com el que hi ha al seu
costat, perquè l´horror és sobretot al voltant seu, en tot moment. Estem en un
camp de concentració nazi i la manera de filmar l´horror ve marcat ja des del
pla que obre la pel·lícula: amb la pantalla borrosa d´un verd intens dels
boscos polonesos -ens podem imaginar Auswichtz, per exemple- entren des del fons
per un cantó les veus d´una gentada que camina i uns altres que els guien, i
per l´altra el rostre del protagonista que anirà ocupant tot el pla fins a
quedar perfectament enfocat. La seva cara ja no la deixarem més durant tot el
metratge del film fins al final, on a través de la corredissa d´un nen la càmera tornarà a entrar al paisatge. Com un mirall veurem què passa al voltant, sempre d´una manera
indirecta, incompleta, borrosa i difuminada. L´horror anirà passant pel costat
com un riu que flueix, com l´aire que es respira. El rostre del protagonista
és, per tant, un mur, un límit, no anirem mai més endintre. El límit del que és
humà probablement.
Com a la pel·lícula catalana, hi ha un argument evident que
ens fa anar endavant, en aquest cas l´aparició del cadàver d´un nen que el
protagonista voldrà salvar dels forns crematoris per enterrar-lo com cal segons
la tradició jueva. Una tasca per tant també titànica que serveix per
il·lustrar-nos, de cua d´ull, en el dolorós i horrible dia a dia dels jueus que van ser obligats a ajudar en les tasques
d´extermini en els camps de la mort. Transitarem entremig de provats fets
històrics, com ara els que van documentar els fets amb fotografies o relats
escrits, o els que van organitzar revoltes i fugues. Però també passarem a
través de poderoses imatges simbòliques com el fet de travessar el riu amb el
cos mort del nen que surarà riu avall en una imatge doblement invertida del
mite fundacional de Moisès, salvat per liderar el camí cap a la terra promesa.
Aquí com al film de Santi Pérez el viatge per l´horror no contindrà cap promesa futura ni
res a redimir, i a l´altra banda del riu, com a la porta de casa, cap rastre d´humanitat
per ser comfortat.
