1.- Descolonitzar la ment
En una recent visita al Tropenmuseum d´Amsterdam –el museu
dels Tròpics-, uns cartells a l´entrada, a la sortida i en altres llocs
visibles, amb l´aparatós títol de Decolonising
the Musem, informaven els visitants que el museu estava en fase de
renovació, i que amb l´ajuda de les crítiques dels visitants i els experts
pretenien oferir un altre enfocament a l´hora de mostrar la seva col·lecció. El
Tropenmuseum, com el Museu Reial de l´Àfrica Central de Tervuren, prop de
Brussel·les, o d´altres museus semblants a França, Alemanya, Portugal o
Anglaterra, són grans contenidors projectats a finals del segle XIX o principis
del XX pensats per exhibir el botí
colonial de cada potència en qüestió sota el paraigües d´allò etnològic. El
d´Amsterdam mostra peces provinents de les Índies Holandeses, tant orientals
com occidentals, o sigui d´Indonèsia i de Surinam, a part de molts objectes
provinents d´altres cultures orientals, d´altres zones de Sud-Amèrica i de
l´Àfrica.
No entrarem aquí, naturalment, en com un país europeu pot
defugir la mirada euro-cèntrica a l´hora d´organitzar un museu on es mostra el
que van ser les seves colònies, ni de si això sigui possible o desitjable. Per
citar un cas diferent però proper, tant a l´espai com en el temps, l´exposició en curs al
CCCB de Barcelona Making Africa
podria pretendre ser un model d´exhibició descolonitzada del treball d´artistes
i dissenyadors africans, i en la meva opinió en part ho aconsegueix, però no del tot, com així
ha fet notar algun comentarista, perquè el fet de ser una exposició pensada i
comissariada des d´Europa –amb assessors africans, això sí- i per ser consumida
per un públic occidental, fa que les claus d´interpretació, el concepte i el to
general tinguin encara una flaire clarament euro-cèntrica. I això potser és bo
que així sigui i, simplement, no es pugui evitar.
Fotograma d´Afronauts de Frances Bodomo, curtmetratge del 2014 |
En tot cas, els bons propòsits dels responsables del
Tropenmuseum resumits en “descolonitzar el museu” fan una clara referència al
concepte Decolonising the Mind que
després ha fet fortuna en el sí dels Estudis Post-colonials. Ngũgĩ Wa Thiong´o,
l´escriptor i assagista kenià, va titular precisament així un llibre que
recollia quatre conferències fetes a principis dels vuitanta sobre llengües i
literatures africanes, on plantejava els arguments (lingüístics, pedagògics i
polítics) que li van fer prendre la decisió radical de deixar l´anglès –la
llengua del colonitzador- com a llengua de redacció dels seus textos i, a partir
d´aleshores, només usar les llengües gikuyu i kiswahili. Sent conseqüent amb
aquesta idea, va fundar un diari en gikuyu i quan, anys més tard, va haver
d´exiliar-se per motius polítics, va posar en marxa a la Universitat de
California, d´on encara és professor emèrit, un programa de traducció a
diferents llengües africanes de textos fonamentals tant de la cultura
occidental com africana.
El tema del paper de les llengües maternes en la literatura
africana no és avui dia cap tema tancat, ni molt menys, en el panorama de la
discussió cultural sobre les essències de l'africanitat. El cas és que fins i
tot ha saltat al món digital de les webs sobre literatura, nombrosíssimes arreu
del continent, i estan sortint recentment diferents iniciatives per vehicular
de la millor manera possible aquesta contradicció entre llengües pròpies i
llengües colonials, o si voleu entre llengües maternes i llengües nacionals.
Per exemple el col·lectiu d´escriptors africans agrupats a l´associació Jalada,
van penjar a la seva web fa tres o quatre mesos la traducció d´un conte
justament de Ngugi Wa Thiong´o a trenta llengües africanes, fet que el
convertia en la publicació més extensament traduïda a diferents llengües
africanes de tota la història. En la seva plana web, al capdavall de la llista
d´idiomes a què s´ha traduït aquest conte, demanen encara traductors voluntaris
per fer més extensa la llista.
2.- Qüestió de llengües o de lloc de naixement?
És sabut que la proposta radical de Ngũgĩ Wa Thiong´o va provocar un terrabastall en el
món de la literatura africana amb un munt d´opinions a favor i en contra.
Chinua Achebe ja havia donat la seva visió del tema en un article anterior publicat
el 1975 titulat The African Writer and
the English Language. Achebe venia a dir que l´anglès és la llengua comuna
de tots els nigerians i que tot i sent veritat que escriure en la llengua del
colonitzador és una forma de submissió, no és menys cert que l´escriptor en fa
un ús que la força –gramaticalment i fins i tot morfològicament- i la fa seva,
resultant una mena d´anglès nou que permet expressar l´experiència africana de
l´autor de manera suficient. És menys sabut, però, que tots dos escriptors es
van conèixer l´any 1962 a Kampala, Uganda, en el marc de la primera conferència
d´escriptors africans en llengua anglesa on Achebe participava i el kenià
–encara estudiant- hi va assistir, com també hi va participar un jove però ja
aleshores prolífic Wole Soyinka, l´altre gegant de les lletres nigerianes, que
acabaria sent Premi Nobel el 1986. Allà es va plantejar per primera vegada el
dilema entre llengües, en el marc d’una pregunta encara més general i difícil sobre
què sigui la literatura africana.
Tal com fa notar el mateix Achebe en aquest article, el
primer escriptor nigerià d´ampli ressò ho va fer en llengua anglesa al segle
XVIII. En efecte, Olaudah Equiano va publicar a Londres el 1789
The interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano la narració de la seva pròpia història com a esclau. Achebe fa notar que l´anglès d´Equiano és deutor de la llengua igbo i que fins i tot s´hi pot reconèixer la parla d´una regió determinada. L´altre exemple que dóna Achebe és el cas d´Amos Tutuola. La primera novel·la de Tutuola El bevedor de vi de palma va ser acollida en alguns sectors occidentals com aire fresc provinent de l´Àfrica, en canvi també va tenir crítiques ferotges pel baix nivell d´anglès mostrat en la seva redacció. Achebe el defensa, justament posant-lo com a exemple d´escriptor que sap expressar el seu món malgrat no dominar del tot l´idioma, a través de forçar-lo i torçar-lo des de la seva llengua materna.
The interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano la narració de la seva pròpia història com a esclau. Achebe fa notar que l´anglès d´Equiano és deutor de la llengua igbo i que fins i tot s´hi pot reconèixer la parla d´una regió determinada. L´altre exemple que dóna Achebe és el cas d´Amos Tutuola. La primera novel·la de Tutuola El bevedor de vi de palma va ser acollida en alguns sectors occidentals com aire fresc provinent de l´Àfrica, en canvi també va tenir crítiques ferotges pel baix nivell d´anglès mostrat en la seva redacció. Achebe el defensa, justament posant-lo com a exemple d´escriptor que sap expressar el seu món malgrat no dominar del tot l´idioma, a través de forçar-lo i torçar-lo des de la seva llengua materna.
Un altre cas encara diferent és el de Ken Saro-Wiwa quan titula
la seva obra del 1985 Sozaboy: a novel in rotten English, o sigui una
novel·la en anglès podrit. En una nota d´autor feta com a prefaci explica que
aquest anglès podrit és una barreja de pidgin-English nigerià (crioll), anglès
trencat i alguns flaixos ocasionals d´anglès correcte, fruit de l´observació de
la parla de determinats sectors de la població amb poca educació i
oportunitats, però que fan un ús prou flexible de la llengua anglesa com per
manllevar paraules, models sintàctics i imatges des de la seva llengua materna.
Saro-Wiwa remet aquesta investigació a vint anys enrere i qualifica la seva
aposta com un experiment del qual només ell n´és responsable. Estem aquí, per
tant, en un altre estadi de creació d´un model d´anglès, no pas per
insuficiència o per influència inconscient, sinó gairebé de laboratori.
The Prophecy #1, Fabrice Monteiro, 2013 |
De la mateixa manera que Ngũgĩ Wa Thiong´o, tant Chinua
Achebe com Wale Soyinka i Ken Saro-Wiwa van ser escriptors amb una educació
superior, tots van ser professors universitaris, i tots van dedicar una atenció
especial a defensar i difondre les seves cultures pròpies: Chinua Achebe és
encara un referent en el seu recull i interpretació de l´art i filosofia del
poble igbo, Soyinka va estudiar i difondre la cultura ioruba, sobretot el
teatre, i va traduir a l´anglès molts textos d´altres autors escrits en ioruba,
i Saro-Wiwa va fer el mateix respecte del poble ogoni, essent fundador fins i
tot d´un moviment polític en la seva defensa. Tots tres van combatre també les
successives dictadures nigerianes durant els anys setanta, vuitanta i noranta,
cosa que els va costar presó, violència i exili, i en el cas de Saro-Wiwa fins
i tot la mort l´any 1995 justament després de l´atreviment d´enfrontar-se no
només al govern nigerià, sinó d´exigir responsabilitats a la companyia
petrolera anglo-holandesa Shell per la contaminació irreversible del delta del
Níger a la regió dels Ogoni.
3.- Qüestió de temes o de lloc de residència?
I fem un salt i ocupem-nos ara d´alguns autors nigerians més
joves i amb carrera exitosa a Occident, per fer el darrer tomb a la qüestió de què
vulgui dir ser un escriptor nigerià.
És sobradament coneguda la reacció que Chimamanda Ngozi
Adichie narra en la coneguda conferència El perill d´una sola història quan el seu professor de literatura als Estats
Units, després de llegir els seus primers relats, li diu que allò no és
literatura africana, que els seus personatges es comporten, senten i actuen com
els de qualsevol altre autor occidental i que per tant la presumpta africanitat
dels seus relats no es veu per enlloc. Chimamanda munta tota la xerrada per
alertar-nos dels perills dels prejudicis en general, i envers els africans en
particular. Dels quals no se´n lliura tampoc un escriptor, encara que sigui un
estudiant jove. En efecte, els personatges de Chimamanda solen ser joves
africans que es mouen pel món mostrant la seva essència però també les seves
diferències. Chimamanda va néixer a Nigèria, però en l´ambient d´un campus
universitari, i no és que no hi hagi a les seves obres referències a les
ètnies, la pobresa, o la política nigeriana, que hi són, sinó que el focus està
ja en un altre lloc: en les relacions familiars, amoroses i, sobretot, en la
vida d´un jove africà a Occident, per tant en el racisme, els prejudicis
culturals, i tota una altra gama de temàtiques lluny del ruralisme ètnic i del
relat de crítica estàndard.
Foto de Teju Cole 2016 |
M´atreviria a dir que un cas semblant és del Teju Cole, un
autor nascut als Estats Units de pares nigerians, però que es va criar a Nigèria fins als 17 anys. Només amb dos llibres s´ha convertit en una estrella de les lletres
africanes, reclamat arreu del món, i no només respecte a la seva literatura,
sinó també a les seves idees estètiques i respecte al paper de l´escriptor. Tot
i que el seu primer llibre Every day is
for the thief –editat a Nigeria el 2007 i reeditat després a Anglaterra i
els Estats Units el 2014-, està ambientat a Nigèria i tracta el tema de la
corrupció, el text pel seu estil i la seva forma ja s´allunyava força de
l´estereotip de la novel·la africana a què estem habituats. Teju Cole, que
també és un fotògraf talentós, va fer el pas definitiu amb la seva segona obra Ciutat oberta, gran èxit de crítica i
vendes i traduït a múltiples llengües. Aquí, la narració ja se situava a Nova
York, on un jove metge africà se sent estranger tant entre els que l´anomenen
germà –els afroamericans- com entre la resta d´habitants de la ciutat. Com un
modern Ulisses africà, com un Stephen Dedalus a Nova York, narrarà el seu
viatge circular ple de dolor i amb prou feines mitigat per uns quants trets de
cultura europea.
Tant Chimamanda Adichie com Teju Cole entrarien en la
categoria d´afropolitans, terme posat
en circulació per l´escriptora d´origen ghanès Taiye Selasi per referir-se a sí
mateixa després de ser catapultada a l´èxit internacional a través de la seva
obra Lejos de Ghana. Justament en una
entrevista recent que aquesta autora fa a Teju Cole a les planes del Guardian londinenc, l´autor nigerià
preguntat per la seva identitat com a escriptor, acaba responent que ell se
sent còmode quan el descriuen com a africà, nigerià, afropolità, brooklynita,
americà, pan-africà, negre, yoruba o el que sigui, i fins i tot en altres
entrevistes s´ha declarat deutor de la cultura europea pels seus estudis a
Londres.
Potser no podríem dir el mateix d´un altre parell d´autors
nigerians que han assolit també l´èxit internacional però que es mantenen
fidels a una temàtica més local. Per exemple el cas de Helon Habila, que va
treballar de periodista a Nigèria i que va créixer llegint en haussa i
aficionant-se a la novel·la negra des d´adolescent. Habila va obtenir el premi
de la Commonwealth amb la seva primera
obra Waiting for an Angel, i va
tornar a ser nominat el 2011 amb la tercera Oil
on Water. En tots dos casos la temàtica és la violència en la vida
quotidiana sota la dictadura amb la mirada de joves periodistes que són el punt
de vista del relat. Tot i la seva ascendència haussa hi ha un fil directe que
lliga la literatura de Habila amb la de Saro-Wiwa. De manera explícita a Oil on Water on són descrits els
segrestos d´occidentals lligats al negoci del petroli per part de les milícies resistents
del delta del Níger, i el paper que hi juga l´exèrcit i les poblacions
contaminades de la regió.
L´altre cas és el del darrer best seller nigerià al món, o
sigui la irrupció de Chigozie Obioma amb la seva primera obra The Fishermen, un text que, a primera
vista, sembla un altre llibre sobre nens africans en el seu poblet, en un relat
de superació i un context d´inestabilitat política. Però té raó l´autor quan en
múltiples entrevistes que el volen fer hereu de Chinua Achebe per ser igbo, o
de la tradició africana de la història dels nens, com ara L´enfant noir de Camara Laye, sense negar-ne la influència també se
n´ha desmarcat apuntant que ja de petit –tal i com es reflexa a la seva
novel·la- ell va tenir tres llengües: igbo, ioruba i anglès. O la forta
influència que va tenir després d´autors occidentals, des dels clàssics grecs
fins a Nabokov, o de Soyinka mateix. I és cert que aquí la temàtica ens pot
enganyar perquè el text d´Obioma, efectivament està més a prop de les tragèdies
gregues que no pas d´Amkoullel, l´enfant
péul d´Hampâté Bâ.
Resumint, sembla que les generacions més joves tenen clar
que l´essència d´un escriptor no es troba enlloc fora de l´acte mateix
d´escriure i que les llengües triades, els llocs de naixement i de residència i
les temàtiques escollides són, entre d´altres factors atzarosos, elements que
determinen però no condicionen la llibertat creativa de qui gosa agafar paper i
llapis. Cada cop més són les editorials, festivals i webs independents dedicades a difondre la literatura africana des del continent. Per exemple, i per tancar el cercle iniciat el 1962, la gent de Writivism des de Kampala porten des del 2012 difonent literatura africana a la seva web, però també editant i mantenint un festival anual de literatura, no només d´autors del continent sinó també de la diàspora, sota el lema de restoring connections. Podríem afegir, però, la paradoxa que bona part de webs més radicals dedicades a joves autors i obres inèdites com
ara Brittle Paper estan sustentades per escriptors i estudiants africans des
dels Estats Units, i són seguides des de tot el món, també des de l´Àfrica.