-Com són els marcians?
-Quan els vegis ho sabràs.
Ray Bradbury. El
pícnic d´un milió d´anys
-I quan
siguem a Pròxima-b podrem parlar català, papa?
-I tant que
sí. Quan siguem allà, farem el que voldrem...
-I l´avi i
la iaia també vindran?
-No Zoe, em
sembla que no. Només la teva mare, tu i jo. Hem tingut molta sort que ens
triessin.
Després del
col·lapse energètic i ecològic al planeta Terra que es va fer irreversible a
mitjans del segle XXI, la idea de colonitzar l´espai va passar de ser una
utopia a convertir-se en una necessitat. Ara, a començaments del segle XXII, ha
arribat per fi el moment de la veritat: una primera missió aeroespacial amb
unes poques desenes de famílies fundaran una primera colònia de terrícoles fora
del Sistema Solar.
-Mira Zoe,
has d´escoltar l´àvia amb atenció i recordar totes les històries que t´explica,
perquè potser no la veurem mai més...
-Però papa,
em vas dir que hi podríem parlar sempre amb l´intercomunicador hologràfic...
-Sí, però no
és igual, ja ho saps.
-De tota
manera, m´agraden molt els contes antics de la iaia!
Després del
Gran Col·lapse, només dues coses van ser decisives per agafar el comandament de
la Terra: la demografia i les armes. Així és com, cent anys després, el Govern
Mundial Unificat és un equilibri bicèfal i dues són les llengües oficials i
obligatòries a tot el planeta: l´anglès i el xinès.
-Papa, per què
només em puc endur una cosa?
-Zoe, ja
saps que al coet hi ha molt poc espai. Si ens ho emportéssim tot no hi
cabríem...
-Ja, però
què trio doncs?
-El que
vulguis, però només una cosa. La que més t´agradi...
Quan el
Govern Mundial Unificat va decidir tirar endavant la colonització de Pròxima-b,
va començar una tria exhaustiva de famílies candidates. La selecció va ser
implacable des del punt de vista mèdic, científic, social i antropològic. La
Zoe i els seus pares, però, hi van ser inclosos per uns altres motius.
-Papa, hi ha
habitants allà on anem?
-I tant que
n´hi ha. Quan hi arribem te´ls ensenyaré.
-Però la
mama va dir que no n´hi havia...I com són?
-Quan els
vegis ho sabràs.
L´estel
Pròxima Centauri és un nan vermell a 4.2 anys llum de la Terra a la
constel·lació de Centaure. La seva vida estimada és d´unes quatre-centes
vegades la del Sol. Al voltant seu orbita Pròxima-b, l´exoplaneta habitable més
proper a nosaltres i, per tant, el millor candidat per substituir la vella i
esgotada Terra i projectar la humanitat cap a les estrelles.
-Papa, ja sé
què m´emportaré.
-Ah si?
-Sí, una
nina. Perquè així podré jugar amb els nens d´allà.
-Em sembla
una idea boníssima, Zoe, sí.
Quan el
Govern Mundial Unificat va fer pública la selecció de famílies escollides per
viatjar a l´espai totes elles eren d´ascendència oriental. Simplement eren les
més ben preparades. Llavors, se´ls va acudir una compensació simbòlica:
inclourien també una família de l´espai europeu d´on era originari l´astrofísic
que primer va descriure Pròxima-b, en un dia llunyà de començaments del segle
XXI.
-Papa, quan
coneixerem les altres persones que pujarem al coet?
-Aviat Zoe.
Recorda que hauràs de parlar en xinès...
-Quin
rotllo, papa. Si no me´n surto parlaré en anglès, eh?
-Sí, no
pateixis. Tothom entendrà l´anglès, també.
Com que el
viatge fins a la Constel·lació de Centaure havia de durar a prop de cinc anys,
s´havia planificat acuradament la convivència entre totes les famílies
seleccionades. Una de les normes més estrictes era la prohibició explícita d’emprar
cap altra llengua de comunicació que no fos el xinès o l´anglès. Aquesta norma
seguiria vigent a Pròxima-b un cop s´hagués establert la primera colònia
d´humans.
-Zoe, com
van les trobades amb l´àvia?
-Molt bé. El
conte que més m´agrada és el del Patufet...
-A mi també
m´agradava molt.
-He pensat
que li explicaré els contes a la nina quan siguem allà.
Després que
les armes i la demografia agafessin el comandament de la Terra, la paraula
cultura va anar perdent tot el seu sentit. Els pocs recursos disponibles en
mans de la bicefàlia del Govern Mundial Unificat havien fet desaparèixer la
diversitat lingüística i la riquesa cultural tal i com era entesa cent anys
enrere. Ara cultura només volia dir: xinès, anglès i tecnologia militar.
-I tu, papa,
què t´enduràs?
-No ho sé.
Em sembla que un llapis.
-La mama
s´endurà cançons. Però no ho diguis a ningú perquè és un secret.
-Ah, no
pateixis. No li diré a ningú.
Amb
l´educació i la informació centralitzades i una dieta homogeneïtzada per a
tothom, a ningú se li acudia dubtar de si aquella era o no la millor forma de
vida. Al cap i a la fi, es tractava de la pura supervivència a través de la
millor gestió possible del poc que quedava. Tot planificat pels experts del
Govern Mundial Unificat.
-Papa, ja he
conegut els altres nens que viatjaran amb nosaltres...
-Ah sí? I
com són?
-Hi ha una nena
que es diu Liu que també durà la seva nina, però els nens tots porten els seus
programadors quàntics.
-Sí, ja se
sap, els nens...
Pocs dies
abans de marxar, la Zoe va tenir un somni estrany. Va somiar que es trobava amb
els nens de Pròxima-b. No parlaven però ho entenien tot, com per telepatia. Li
van explicar com funcionava, i llavors es va adonar que ella també podia
entendre´ls, així com a la seva nina, que pensava en català.
-Papa, els
bacteris poden llegir l´A.D.N.?
-Què, què
dius? Sí, suposo que sí. D´on ho has tret això?
-Ho he
somiat. També sé com es dirà la nostra casa allà a l´espai. Es dirà New
Catalonia.
-Ah si?.
Doncs no sona malament...
Després de
més de cinc anys de viatge, finalment el coet va aterrar a Pròxima-b el dia que
la Zoe feia 9 anys. Juntament amb els seus pares, va ser acompanyada cap al
mòdul prefabricat que hauria de ser la seva llar a partir d´ara. Allà,
palplantada davant els enormes vitralls de l´habitacle, amb la seva nina a les
mans, contemplava un cel ataronjat i verdós que contrastava amb una superfície
rocosa i desèrtica de tons groguencs i vermellosos.
-Papa, papa,
on són els habitants de Pròxima-b? –va dir la Zoe en un perfecte xinès.
-Ja et vaig
dir que els reconeixeries quan els veiessis...
-Sí, però
quan serà això, eh papa?
-Look at that! –va dir el pare
assenyalant cap al vitralls que ara reflectien les seves pròpies figures. Allà
els tens!
**
(Conte guanyador del III Concurs literari Biblioteca Josep Massagué d´Ullastrell.)
