Oliver Laxe, Sirât

Després del llarg pròleg en què se'ns presenta un pare buscant la filla en una rave al desert del Marroc -el McGuffin de la pel·lícula-, el film comença realment quan aquest pare decideix seguir un grup de ravers que han eludit les indicacions dels militars i han decidit seguir viatge cap al sud a la recerca de la següent festa, presumiblement a tocar de Mauritània, travessant el Sàhara de punta a punta.

El relat avançarà -com en el cas de Conrad- a la manera clàssica de les proves de l'heroi: se succeiran les diferents dificultats que aniran sent superades, dificultats físiques -travessar rius i muntanyes-, dificultats logístiques -aconseguir benzina, eludir els militars-, dificultats emocionals -connectar i empatitzar amb els ravers-, etc. Però, de la mateixa manera que passa amb El cor de les tenebres, l'arribada a l'infern no desvetllarà cap misteri, a part de mostrar allò d'efímer que té la vida i el sense sentit de l'existència.

El silenci de la selva i el riu a la novel·la de Conrad tenen el seu corresponent al film amb el silenci del desert, que és un silenci religiós, gairebé místic. A la pel·lícula la bellesa de les imatges, volgudament estetitzants, subratlla l'abisme entre la natura en estat pur i la petitesa de l'home. La mateixa funció té la sura recitada a la televisió de la cabana: el desert conté l'oració primordial, una cosa que el viatger no acaba de copsar i que no li permet connectar amb els nadius que, o bé el rebutgen, o bé solament se n'aprofiten.

Conrad, en la veu de Marlow, insistia vàries vegades que el riu que s'endinsa a la selva li recordava el paisatge de Mart, per silenciós i incomprensible. El film d'Oliver Laxe fa vàries referències a 2001, una odissea de l'espai, per exemple en els plans nocturns dels camions mostrant la lluna plena, els plans aeris dels llums dels vehicles entremig de les muntanyes, o bé els bafles finals al mig del desert, com el monòlit del film de Kubrick.

Naturalment, les referències literàries i cinematogràfiques són moltes altres, des de la més evident -però insubstancial- Mad Max, fins a Freaks, clarament explicitada a la samarreta d'un del ravers (els mutilats ens anticipen el camp de mines), o les explosions finals que remeten a Méliès i als orígens del cinema on, com un joc de màgia, una explosió fa desaparèixer una persona. I per descomptat, a part del llibre de Conrad, no cal oblidar els relats seminals: Orfeu -sortir de l'infern sense mirar enrere- i Odisseu -en aquest cas anant i tornant amb el gos.

El film d'Oliver Laxe obre molts més fronts. Per exemple, els raïls de baixada són els mateixos que els de pujada, tal i com ens fa notar el muntatge, però la gent que baixa i la que puja són diferents. El tren que torna obre significats que van des dels de tipus apocalíptic fins als més prosaics que fan referència a la immigració i els refugiats -sense oblidar, de reüll, tant un descarrilament al mig del desert, com els trens d'Auschwitz, perquè, de fet, el títol de la pel·lícula, que fa referència al pont per sortir de l'infern no ho desmenteix.

Encara queden altres lectures simbòliques per fer, com ara el paper que juga el turisme occidental a països del tercer món, o el valor que es pugui donar al film a la música electrònica, que tal i com diu una raver no significa res, només serveix per ballar. Com Kurtz a El cor de les tenebres, la troupe multicultural de friks simbolitza Europa. Una Europa esgotada, passiva, que es pensa lliure, però que l'únic que fa és fugir i evadir-se. 

Una darrera interpretació del film és buscar el sentit del viatge en el viatge interior del protagonista, i encara una altra és la metàfora del viatge beckettià cap a enlloc. Potser un dels encerts del film és que permet totes aquestes lectures, potser un dels punts fluixos és el gir apocalíptic que no afegeix res de substancial a la història, passant de puntetes al fet que el territori que estan travessant els occidentals sigui la terra dels saharauis, minada i embrutida per la desídia dels espanyols i el colonialisme dels marroquins.

XIULETS, PINTURES I MANS AMPUTADES

xiulets
El Museu Reial de l'Àfrica Central a Tervuren, a prop de Brussel·les, té a la seva col·lecció d'instruments musicals un xiulet de dos tons en forma d'"U" fet d'ivori pertanyent al poble Pende que viu, o vivia, a la riba del riu Kasai, un dels afluents del Congo.
A la fitxa corresponent del museu, se'ns informa que aquest objecte va ser "recollit" -així, entre cometes- pel capità Léon Rom a la regió de Kasai (?) -així, amb un interrogant-, probablement cap a 1892, i venut per la seva vídua al museu el 1925, un any després de la mort de Rom.
Aquest xiulet va ser considerat un objecte menor i fins i tot va passar molt de temps als magatzems del soterrani, fins que estudis posteriors van demostrar la seva vàlua, no solament material i artística sinó etnològica perquè sembla que era un objecte polivalent en les cerimònies del poble Pende, ja que era usat tant en els rituals d'iniciació dels joves per controlar l'ordre, en els balls de màscares, en la caça i com a avís en cas de guerres amb altres tribus. A part que era un símbol d'estatus i de respecte, i com a tal passava d'un cap de tribu al següent.
En aquest punt, hem de recordar el capità Marlow fent sonar el xiulet del vaixell de vapor a El cor de les tenebres, amb l'única finalitat d'espantar els nadius que s'acosten al barco. Podem pensar que si Conrad hagués sabut alguna cosa dels xiulets Pende probablement hauria eliminat aquesta escena del seu llibre per ridícula.

Museu Reial de l'Àfrica Central, Tervuren

                                                                                                 

léon rom
En la fitxa del museu també se'ns informa que aquest xiulet formava part d'un lot de 219 objectes que la vídua de Rom va vendre al museu per 20.000 francs belgues. El lot incloïa 204 objectes etnogràfics -màscares, llances, joies, etc.-, 12 instruments musicals i tres pintures.
La mateixa fitxa ens fa saber que no s'ha pogut confirmar -a través de les diferents anotacions corresponents als objectes- que Léon Rom els hagués "recollit" de primera mà. Fos quin fos el cas, segueix el text del museu, "no hi ha dubte que la funció militar de Léon Rom podria haver influït en la desigualtat de la transacció durant l'adquisició de la peça" -literalment i en negreta.
Després, el museu ens parla de la carrera militar de Rom i de la seva "macabra notorietat". Se'ns diu que va començar a treballar per l'Estat Lliure del Congo el 1886 i que el 1889, en el seu segon contracte, va començar a treballar a la Força Pública, l'aparell militar de l'Estat Lliure del Congo. El 1890 era cap del destacament militar de Leopoldville. I entre el 1894 i 1895 va ser el cap del destacament de les Cascades Stanley.
Se'ns fa notar que Léon Rom i Joseph Conrad es podrien haver conegut l'any 1890 a Leopoldville. Pel que fa a l'estada de Rom a les Cascades Stanley, ens diu la plana del museu que hauria pogut servir d'inspiració a Conrad pel seu personatge de Kurtz, perquè se sap que Rom -com Kurtz a la novel·la- tenia davant de casa un tancat fet amb cranis humans.

pintures
Conrad, segons el seu diari, només va estar tres dies a Leopoldville durant el seu viatge d'anada cap a les  Cascades Stanley. De tornada n´hi deuria estar algun més perquè ja estava malalt de malària. A El cor de les tenebres, Marlow passa alguns mesos retingut a Leopoldville, perquè el vaixell que ha de comandar està enfonsat. Durant aquesta llarga pausa ens informa que ha vist unes pintures que estan penjades a les parets del destacament, i en preguntar de qui són se li diu que l'autor es diu Kurtz, un home que "és un prodigi", "un emissari de la compassió, de la ciència, del progrés". I, efectivament, una de les pintures que descriu Marlow mostra una dona amb els ulls embenats brandant una torxa encesa, en un fons fosc, gairebé negre, de tal manera que "l'efecte de la torxa a la cara era sinistre". És la primera vegada que Marlow sent a parlar de Kurtz, l'home que anirà a trobar al destacament de les Cascades Stanley.
En aquest punt cal recordar que en el lot que la vídua de Léon Rom va vendre al museu hi havia tres quadres. Sabem també que aquestes tres pintures eren paisatges del Congo i que van ser exhibides al museu de Tervuren com a mínim fins que el van tancar provisionalment el 2012 per fer-li una remodelació i donar-li un canvi d'orientació. A l'arxiu digital del museu, que es pot consultar online, tot i que hi ha desenes i desenes de pintures, dibuixos i esbossos de l'època, de diferents autories, no hi ha ni rastre de les pintures de Léon Rom. Podria ser que el museu les conservés però no les mostrés en aquest arxiu.

mans amputades
En la primera entrada del seu Diari del Congo datada el 13 de juny de 1890 a Matadi -l'endemà de la seva arribada a l'Àfrica-, Joseph Conrad anota: "He conegut el Sr. Roger Casement, la qual cosa considero un gran plaer en tots els aspectes, i això ha sigut un gran cop de sort".
Casement era un irlandès que en aquells moments treballava per la Companyia de Ferrocarril del Congo, que tot just estaven planejant el traçat de la via entre Matadi i Leopoldville. Casement i Conrad van compartir cambra durant tres setmanes i es van fer amics, de tal manera que seguirien en contacte fins a la mort de Casement.
Roger Casement el 1903 va ser nomenat cònsol de la Gran Bretanya al Congo i els seus informes al govern anglès serien claus per denunciar les atrocitats comeses pel personal civil i militar de l'Estat Lliure del Congo cap els congolesos. A la Biblioteca Nacional de Dublín es conserven vàries cartes de Conrad dirigides a Casement. En una d'elles del 1903, contestant la pregunta del cònsol britànic, Conrad li diu que mai va veure mans tallades durant el seu viatge ni en va sentir a parlar a ningú. Ni per part de la milícia colonial ni com a pràctiques de les tribus natives.
Casement li pregunta això a Conrad perquè en aquell moment ja circulen els relats de diferents missioners denunciant aquestes pràctiques i donant testimonis de centenars de víctimes. Malgrat tot, les fotografies fetes pels mateixos missioners d'homes, dones i nens amb mans i peus amputats acabarien arribant als diaris i revistes europeus i americans i la cosa ja no es va poder negar de cap manera propiciant un escàndol que ni el rei Leopold va poder evitar.
El 1895 el rei va enviar  a la zona Téophile Whalis, Governador General de l'Estat Lliure del Congo, perquè en fes un informe complet. Durant mesos va fer enquestes i va recollir testimonis, i en l'informe provisional que va adreçar al Secretari d'Estat, que es conserva als Arxius Estatals de Brussel·les, denuncia les atrocitats d'alguns agents colonials, entre els quals Léon Rom, de qui cita els 21 cranis que envolten un parterre de flors del seu destacament. L'informe comença amb les reveladores paraules: "La regió on em trobo es podria anomenar el país dels horrors". L'informe final, que es pot consultar al Museu de Tervuren conclou, de manera cínica, que "els abusos no es poden corregir sense suprimir el sistema", o sigui desmuntar tota l'estructura extractiva sencera. No cal dir que el negoci del cautxú va continuar i que Léon Rom va seguir treballant per la Companyia del Kasai fins a la seva mort.

mene bodipo
L'any 2008 vaig tenir la sort de conèixer el bosc tropical del Parc Natural Monte Allen a Guinea Equatorial, el mateix bosc que continua cap a l'est fins al Gabon i més enllà cap al Congo.
L'any 2010 vaig tornar a Guinea i vaig comprar una pintura de l'artista annobonès, que llavors començava, Mene Bodipo, i el vaig penjar al menjador de casa on s'ha estat fins ara.
L'any 2012, abans no tanquessin per reformes, vaig visitar el Museu Reial de l'Àfrica Central a Tervuren, l'únic museu estrictament colonial (a la manera del segle XIX) que quedava. No recordo haver vist els quadres de Léon Rom (que llavors no sabia ni qui era), encara que sí que vaig visitar el soterrani i els magatzems, excepcionalment oberts pel fet que ja no es podrien visitar mai més.
Aprofitant l'anada a Brussel·les vaig comprar a la FNAC d'allà la versió anotada de Penguin Classics de Heart of Darkness, que incloïa The Congo Diary.j 
El Mene Bodipo ja fa molts anys que viu als Estats Units i ara és un artista força reconegut segons indica la seva web respecte de la cotització de la seva obra. El quadre que tenim a casa, tot i que el veig cada dia, no havia pres mai la significació que ara, quinze anys després, clarament té.

Mene Bodipo, El misteri de la mà, 2008

LA VEU!, LA VEU!, Conrad a l'Àfrica

racisme

És coneguda l'andanada que Chinua Achebe va fer contra el llibre de Conrad qualificant-lo de racista ("Una imatge de l'Àfrica: racisme a El cor de les tenebres de Joseph Conrad", Massachussets Rewiew, 17, 1977). No li faltava raó a l'escriptor nigerià a l'hora d'assenyalar coses òbvies com ara que a la novel·la els africans no tenen veu -o bé tenen una veu incomprensible, que ve a ser el mateix- i que la contraposició entre civilització i barbàrie, que és l'eix del text, és tan plana que agafa un caràcter marcadament racista, en no reconèixer als africans cap mena de cultura ni d'organització social. Amb prou feines són ombres que s'entreveuen rere l'espessor del bosc.

Sovint s'ha volgut disculpar Conrad apel·lant a l'esperit de l'època, on aquesta visió jerarquitzada de les cultures era el paradigma imperant. Abans d'anar a l'Àfrica, però, l'escriptor ja havia viatjat per tot el món i sabem per la seva correspondència que el 1881, per mediació del seu oncle, Conrad havia rebut l'encàrrec de recollir tots els cranis de nadius que pogués per tal d'ajudar en la recerca del Museu de Craniologia de Cracòvia, cosa que no sabem si mai va arribar a realitzar.

 

un destacament del progrés

Dos anys abans que El cor de les tenebres, Conrad va escriure la seva primera reflexió sobre el Congo en forma de conte, An Outpost of Progress, que podríem traduir com "Un destacament del Progrés", on ja es plantegen la totalitat de temes de la novel·la, només que d'una manera menys subtil. Per exemple, els homes blancs que són enviats a aquest lloc avançat per recollir ivori són igualment cecs i sords tant pel que fa a la natura com als nadius, però acaben igualment embogint al cap d'uns mesos de la seva arribada. És curiós com, en el conte, les atrocitats per aconseguir més ivori siguin transferides a la comunitat negra, mentre que als dos responsables blancs només  se'ls pugui retreure de fer la vista grossa.

 

el viatge i les seqüeles

Tot i firmar un contracte a llarg termini -presumiblement de dos anys-, el viatge de Conrad al Congo va ser un viatge llampec de poc més de sis mesos, i per la narració tant de la novel·la com del conte i dels seus diaris, més aviat fa la impressió que va ser una fugida en tota regla, deguda al xoc físic -malària i disenteria- i sobretot mental que va patir. Per la seva correspondència sabem que l'estada al Congo va deixar profundes cicatrius que van tardar molt a curar-se si és que se'n va recuperar mai. També, és veritat, que va ser el punt d'inflexió per deixar la vida de mariner i prendre's seriosament l'ofici d'escriure (a l'Àfrica s'havia endut el manuscrit del que seria el seu primer llibre).

Podem especular que, amb una estada tan curta, poca cosa del món dels congolesos podria aprendre, però sí que va tenir els ulls prou oberts per adonar-se de la brutalitat de la maquinària colonial. És probable que fos aquest xoc moral el que el portés a imaginar primer la narració Un destacament del Progrés i després El cor de les tenebres, de tal manera que és comprensible que una de les formes més habituals de llegir la novel·la sigui en clau de viatge interior. El mateix Conrad es va afanyar a dir més d'una vegada que calia fer una lectura simbòlica de la seva obra.

 

el silenci i les veus

Tant al conte com a la novel·la s'insisteix en el caràcter indesxifrable de la natura salvatge, i aquí s'hi inclou tant el riu com la selva i els seus habitants. El llenguatge dels negres és un balbuceig incomprensible i el llenguatge del riu i el bosc és presentat sempre com a silenci, de tal manera que es diu reiteradament que els europeus són sords davant el que puguin dir riu i selva. A part del caràcter simbòlic del silenci de l'entorn (de fet, la selva és molt sorollosa), que per incomprensible el fa igualment amenaçador, també és veritat que aquest silenci africà es contraposa de manera explícita a les veus europees.

Tal i com ens diu Adam Hochschild a El fantasma del rey Leopoldo (Ed. Península 2007) a Europa, des de mitjans del segle XIX, les úniques veus que arribaven de l'Àfrica eren les dels exploradors, que venien els seus llibres plens de tòpics d'aventures com a best-sellers. Una altra veu distorsionada era la dels diaris, que, a part de les aventures de Livingstone i Stanley, publicaven reportatges pagats pels interessos colonials -com ara el rei Leopold II de Bèlgica- que feien passar el seu afany extractiu per empresa civilitzadora.

Al conte, aquesta veu (que literalment se sent en forma de crit a través del riu als darrers paràgrafs de la història) és la veu del Progrés, en nom del qual els dos treballadors blancs han estat contractats per la seva tasca a l'Àfrica. A la novel·la, la veu és la veu de Kurtz.

 

kurtz

Comparant el conte i la novel·la queda força clar -i així ho va reconèixer el mateix Conrad més endavant- que el que volia dir l'autor sobre la seva experiència al Congo es podia dir més ben dit i de manera més extensa que no pas ho va fer en el seu primer intent.

Paisatge i africans continuaran lluny de la comprensió occidental. Per accentuar aquest sentiment de llunyania cultural, Conrad usarà explícitament un llenguatge elusiu i embolcallant, sovint enllaçant cascades de metàfores com ara: "Els boscos eren impassibles com a màscares, pesants com les portes tancades d'una presó, amb el seu aspecte de coneixement amagat, de pacient expectació, de silenci inabastable". I, sobretot, introduirà dos narradors que filtraran la història: un narrador anònim que explica la història que Marlow va explicar que va viure en primera persona.

La cerca de Kurtz riu amunt és la principal innovació d'un text respecte de l'altre -una mena de McGuffin, de fet-. Això fa que els dos protagonistes del conte, que estan en un mateix pla, es desdoblin en la novel·la en Marlow (l'heroi que arriba, busca i mira sense entendre res) i Kurtz (l'antiheroi triomfador que ja està de tornada).

 

europa

Conrad va haver d'anar a signar el seu contracte a Brussel·les perquè la companyia que el va contractar treballava pel rei Leopold II de Bèlgica, que era, de facto, l'arrendador de totes les terres del Congo. Marlow va signar el seu contracte en una ciutat que "sembla un sepulcre blanc" (mai no es menciona Brussel·les a El cor de les tenebres, de la mateixa manera que mai no es menciona el Congo).

De Kurtz, el que sabem és que es va educar "parcialment en anglès"(com Conrad, de fet) i que "la seva mare era mig anglesa i el seu pare mig francès". Del nom en deduïm també una part alemanya. Només amb això ja se'ns fan explícites tres potències europees que es van repartir l'Àfrica a la Conferència de Berlín el 1885. Més endavant el text encara ho dirà més clar: "Tota Europa va contribuir a fer Kurtz". No es pot ser més explícit: Kurtz, a la novel·la, simbolitza Europa.

 

la veu!, la veu!

Tot i que coneixem pel relat de Marlow que les darreres paraules de Kurtz abans de morir seran: "L'horror!, l'horror!", durant l'aproximació riu amunt cap al lloc on es troba Kurtz un tema recurrent que tothom comenta és la fascinació per la veu de Kurtz, "una veu greu, profunda, vibrant" capaç de seduir tothom. Una veu que parla d'art, política, que recita poesia, que explica històries, etc. Una veu que enamora i s'imposa de tal manera durant el relat que, quan finalment Marlow coneix Kurtz, el narrador fins i tot s'atreveix a substituir la fórmula de l'horror per la de la veu, repetint vàries vegades "Una veu!, una veu!".

Aquesta veu, que és Europa (i la veu del Progrés, tal i com se'ns deia a Un destacament del Progrés), dirà encara algunes altres coses en el seu deliri abans de morir. Per exemple dirà: "El meu Pla, el meu ivori, la meva estació, el meu riu, el meu...". I també dirà: "Extermineu tots els salvatges".

Estem temptats de veure en aquesta veu europea el logos occidental. Aquest logos que mutarà de raó colonial a raó tecnològica i possibilitarà les grans matances del segle XX, l'holocaust i la bomba atòmica.

Al final del llibre, Marlow tornarà a "la ciutat sepulcral" per visitar la vídua de Kurtz. Quan aquesta li pregunti per les darreres paraules del seu marit, Marlow li dirà que les hi va adreçar a ella. Europa només vol sentir mentides sobre el que va fer a l'Àfrica. No en vol saber res del seu comportament inhumà.