ART BRUT de Raquel Picolo: elogi de la imperfecció

 

La portada i el títol: Dubuffet

La portada del llibre reprodueix una obra de l'artista Jean Dubuffet, a qui també cal atribuir l'expressió que dona títol a la novel·la.

L'any 2001 recordo haver assistit a una exposició al Macba que em va agradar molt: "La col·lecció Prinzhorn", un recull de dibuixos, pintures i alguna escultura fets per malalts mentals i recollits pel psiquiatra alemany Hans Prinzhorn a principis del segle XX a la clínica que dirigia a Heildelberg. Vaig comprar-ne el catàleg que es titulava La col·lecció Prinzhorn. Traces sobre el bloc màgic, en una clara referència a l’inconscient freudià (el bloc màgic).

Jean Dubuffet, després de veure "La col·lecció Prinzhorn" als anys quaranta a París, va començar a col·leccionar ell mateix compulsivament art de malalts mentals i va encunyar l'expressió "art brut" l'any 1945 per referir-se a l'art fet per malalts mentals. (Llegint aquests dies l'assaig –premi Ciutat de Barcelona– Tosquelles. Curar les institucions de Joana Masó, que desembocarà en una exposició al CCCB, he sabut que Dubuffet també va visitar l'hospital de Saint Alban, on Tosquelles exercia com a psiquiatre, per tal de conèixer un malat/artista i, suposo, comprar-li alguna obra). Art brut en el sentit d'art en brut, art en cru, no mediat per les institucions: els artistes no havien après en escoles d'art, ni les seves obres s'exposarien als museus, simplement feien art per necessitat. Per tant el seu traç era més pur. Va escollir aquest tipus d'art com a model del que havia de ser l'artista i l'art. Ja abans, els surrealistes també van agafar l'art dels malalts mentals com a inspiració: la dissociació del jo, els mètodes al·lucinatoris, l'escriptura automàtica, etc. Com a curiositat, el nazisme també citaria explícitament "La col·lecció Prinzhorn" com a model de l'art degenerat, fent-ne exposicions i requisant i cremant-ne pintures. (També s'ha publicat recentment un còmic d'Oriol Malet titulat Un mon d'art brut, sobre el mateix tema).

 

Estructura

El text d'Art brut està estructurat en una mena de trena de dos blocs diferenciats tipogràficament: l'un en rodona i l'altre en cursiva. I també psicològicament: un bloc narrat en primera persona i l'altre en tercera. Naturalment, tots dos blocs es complementen i conflueixen i acaben explicant la mateixa història. La part en cursiva correspondria a fragments d'una novel·la inèdita de la narradora de la part en rodona. També sabrem que la narradora tenia un diari personal on anotava qüestions íntimes des de la infantesa. Se´ns dóna a entendre, doncs, que el relat en cursiva està basat en les anotacions del diari personal. De manera que s’acumulen diferents capes d’escriptura sobre els mateixos fets en una mena de viatge de reformulació de la realitat des de l’inconscient a través del deliri, de la malaltia i de la literatura.

La primera impressió és que es tracta d'un dietari: textos datats dirigits al fill (estem en un terreny conegut: el referent és Carta al Pare de Kafka, text on es parla –com a Art brut– de por, angoixa, sentir-se diferent i tenir una vida interior i unes aspiracions artístiques que s’han d'amagar i reprimir. O més recentment Mares i fills de Kallifatides que també busseja en els secrets familiars). Però de seguida es veu que és un fals dietari: hi ha marques al text, per exemple la narradora sovint diu que escriu un llibre, ho veu com un conjunt. La datació és un recurs narratiu de compte enrere (A Kallifatides és una setmana la que falta per agafar l'avió de tornada).

Però la manera d’explicar la història ens porta a un altre gènere: la confessió. Una mare que confessa al seu fill una etapa de la seva vida en què va patir una sèrie de crisis relacionades amb una malaltia mental mentre el mateix fill està ingressat també per un problema de salut mental. Tenia al cap Les confessions de Sant Agustí i, encara recent, la lectura de Confessió de Tolstoi, on tot i parlar d'una crisi religiosa, inclou episodis d'al·lucinacions, depressió i lucidesa extrema, trets que també surten a Art brut i que concorden amb una malaltia mental. I més recentment la novel·la d'Ocean Vuong On earth we’re briefly gorgeus  que es tracta curiosament d'una confessió invertida, d'un fill a una mare que també pateix una malaltia mental, en aquest cas una Síndrome de Post-estrés Traumàtic degut a haver viscut la guerra del Vietnam quan era nena (un text on es parla també d'addiccions i de l'esquizofrènia de l'àvia). Així mateix, una mena de confessió és La meva lluita de Karl Ove Knausgaard, on en els dos darrers volums es parla obertament de la malaltia mental de la, llavors, seva dona. D'una manera crua, narra els seus internaments voluntaris a l'hospital. Sembla que es va publicar amb el seu consentiment. Ares, el nom de la narradora d’Art Brut, és un nom dolç de verge pallaresa (a València d'Àneu hi ha una ermita dedicada), però també és el deu grec de la guerra i la lluita (el que serà el deu Mart dels romans): la confessió és també “La meva lluita” de l'Ares, que com Hitler i Knausgaard hagués pogut titular així la seva novel·la.

El fet d'estar escrit en forma de dietari, però, em va fer considerar altres formats. Dietari acotat: un mes de compte enrere que és el que falta perquè el fill acabi el seu internament. Això em va recordar un recés espiritual. Aquells dies concrets de tancament i meditació per tal de purificar l'ànima. Una suspensió temporal per tal de pensar en uns temes concrets: una auto-investigació sobre l'art i la malaltia mental. Les Meditacions metafísiques de Descartes en serien el model: cinc dies de donar voltes als mateixos temes per anar avançant mica en mica cap a alguna mena de conclusió. Confessió, però meditació espiritual també.

 

Forma

Tot i això, el text em recorda David Foster Wallace sobretot en com s'aborden les relacions no sempre fàcils entre metge i pacient. Els contes de Foster Wallace estan plens d'aquests combats entre l'ortodòxia científica i la ironia i el sarcasme del malalt. A Art brut es vol fer evident aquest malestar en aquesta relació complexa: psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes i altres terapeutes i pseudo-terapeutes desfilen de manera ambivalent per les seves planes. Però encara hi ha una altra escriptora, també contista, que relata la seva experiència d'ingressos hospitalaris per brots de malaltia mental: Neus Canyelles, sobretot al seu text Les millors vacances de la meva vida, text en què narra els seus ingressos a l’ala de psiquiatria de l’hospital. Tot i que al llarg de la seva obra la malaltia mental sempre hi és present d'esquitllada.

"Escric tal com raja", diu a la pàgina 130 la narradora (això recorda l’escriptura automàtica, l’associació d'idees, l’avantguarda, el surrealisme), gairebé sense corregir (potser amb faltes d'ortografia o errors tipogràfics). "No segueixo ni ordre cronològic ni temàtic". No son repeticions sino variacions i records complementaris, "escric en espiral" (Neus Canyelles escriu en espiral, repeteix i varia contínuament els mateixos temes). Escriptura en espiral que lliga els dos narradors. Escriptura en espiral com a etern retorn del mateix. Escriptura en espiral que mareja i altera el coneixement. Escriptura en espiral com a estat alterat de consciència.

La portada es diu "Monument al fantasma", una obra de Jean Dubuffet que forma part d'una sèrie sobre monstres que hi ha repartits pel mon (el de la portada és a Houston, Texas). "Monstre" és una de les paraules més repetides al text, només superada per "por" i "culpa".

Sobre els noms: ja hem parlat de l’ambivalència del personatge principal Ares. El fill es diu Víctor, i amb això ens indica victòria, superació. Els metges no tenen nom i només a un d’ells se li diu Batablanca un nom simbòlic per anomenar l’autoritat i l’asèpsia de la institució sanitària. L’altre protagonista de la història es diu Roberto i curiosament és l’únic personatge del qual se´ns diu que se li mantindrà el nom real –recurs literari per fer-lo creïble–. Però Roberto és clarament un símbol de la desinhibició, del desig pur, del trencament de tabús. I, com a tal, també és el símbol de l’art pur, de l’art brut. Altres personatges són prototips o homenatges, com ara el personatge que sempre vol una dona, vingut directament de la pel·lícula Amarcord de Fellini (“Io voglio una donna!”, cridava allà, insistentment, un personatge enfilat dalt d’un arbre).

Referències literàries i artístiques: el text és ple de referències literàries, algunes explícites i d’altres implícites. En diré algunes que poden ser interessants per la comprensió del text.

-Brossa: (d’ell és el poema inicial, una referència a les avantguardes i al surrealisme, a l’associació d'imatges –no cal oblidar tampoc els poemes visuals de Brossa: Art Brut és un text que també parla d’art visual). El poema de Brossa funciona com a punt d'arrancada /escriptura automàtica, però també en direcció contrària: el poema es va il·luminant gràcies a les referències constant dins el text de l novel·la.

-Ray Bradbury: inaugura el text amb la cita inicial, metàfora del malalt mental. Bradbury és un referent del conte i també del fantàstic. Bradbury obra el text, però també el tanca: l’escena final del coet és una referència al conte de Bradbury “The rocket” inclòs a L’home il·lustrat.

-Kavafis: quan l’Ares té divuit anys fa una coneixença que li obrirà l’accés al món de l’art. Quan es coneixen ella està llegint Kavafis. Podem pensar que està llegint poemes d'amor, però probablement la narradora ens vol fer adonar que llegeix “Itaca”: comença el viatge de la vida (referència també al mite fundacional d’Ulisses), comença el camí cap a l'art i la malaltia.

-Freud: la narradora ens diu que ella era una persona rara perquè a quinze anys ja llegia Freud. I el que més li atreia era la noció de l’inconscient. Art Brut és un llibre freudià. Els temes freudians recorren el text.

-A. Machado, Poesia completa. És el llibre que agafa Ares en el seu primer permís per sortir al pati (pati de l’hospital que és descrit com “els llimbs”, l’infern és fora, el cel és dins). Poesia com a escut, protecció a la sortida de l'hospital, associat a petons, riure i benestar.

 

Conclusions

Art Brut és un llibre escrit per algú que estima Freud perquè els seus temes recorren l’obra. La narradora en algun moment diu que” la psicoanàlisi té una màgia que enllaça amb la necessitat de contar i escoltar històries”. I continua: “necessitava narrar i publicar la meva història, mig real i mig delirant”, “em calia que algú m’escoltés i posés punts i comes al meu relat”. Només en aquest sentit de col·laboració entre terapeuta i pacient s’entén aquí la necessitat de “publicar la meva història”: d’alguna manera el metge és l’editor, el que fa la revisió final, el col·laborador necessari perquè la història tingui sentit.

Per tant, no seria estrany de veure Art brut com una immensa sessió de psicoanàlisi d’un més de durada on aniran aflorant –també com si fossin personatges– tot de conceptes freudians els més importants dels quals, el trauma i el tabú, estaran tan ancorats en l’inconscient que caldrà intentar fer-los aflorar a través de multitud de mètodes: ja hem parlat de l’escriptura automàtica i l’associació lliure d’imatges, però caldrà bussejar també en els somnis (per cert, que la narradora en una ocasió somia amb tigres, una referència clara a Borges), en la infantesa i més enrere, just fins al moment previ al naixement (en aquest episodi es pot veure la noció freudiana de transferència, ja que aquest mateix fet és referit per la narradora Ares en el relat en rodona, i per un altre malalt en el relat en cursiva), caldrà indagar en la sexualitat i el riure, en la repressió i, de manera més general en les pulsions de vida i mort.

Cal dir que el trauma serà feliçment escatit i, d’alguna manera, redimit en fer-se explícit. Pel que fa al tabú, en la meva opinió, cal resseguir-lo entre línies al llarg del text. La relació de la narradora Ares amb els pares ocupa molt poc espai en el text en comparació amb el que dedica a la germana o als nòvios i alguns amics. Només cap al final diu: “la depressió em va deixar mig òrfena de pare i mare”. Aquest podria ser el gran tabú d’Ares, la narradora, que no s’acaba d’atrevir a enfrontar-se als seus progenitors en termes d’igualtat. Si això fos així, tindríem que el text dirigit al fill en forma de fals dietari, també seria un text dirigit al lector amb forma de confessió. Però també seria un text dirigit a ella mateixa en forma de meditació i, finalment, –recuperant Kafka– també seria una carta als pares.

 

(Aquest text és la base de la presentació que es va fer de la novel·la Art brut de Raquel Picolo el passat vint-i-tres de febrer a Amics de les Arts de Terrassa)