Alguns encara recordem aquell Vània al carrer 42, la pel·lícula de Louis Malle estrenada el 1994, i uns quants encara tenim present la darrera versió de L'oncle Vània que vam poder veure al teatre Lliure dirigida pel lituà Oskaras Koršunovas. Drive my car, del director Rysuke Hamaguchi, no té res a veure ni amb el film de Louis Malle –una pel·lícula on els actors passaven sense transició de les seves vides diàries als assajos fent-ne una mateixa cosa–, ni amb la versió amb pantalles, projeccions de vídeo i guitarra elèctrica de Koršunovas, tot i que xucla l'essència de Txèkhov, però d'una altra manera.
El film necessita les tres hores de metratge per acostar-se al ritme pausat del teatre, i la repetició constant de diàlegs de l'obra de Txèkhov van en la mateixa direcció: acostumar l'oïda al llenguatge del rus. El personatge principal, que dirigeix l'obra teatral a la pel·lícula, els diu això mateix als actors quan encara estan a la primera fase de passar el text: cal estar atent a les paraules mateixes perquè són elles que donaran la clau emocional de la interpretació.
La manera que té aquí el director del film de relacionar els personatges de Txèkhov amb els de la pel·lícula no és pas una identificació mimètica o de rols semblants d'uns i altres sinó una cosa més global: tots els personatges del film són éssers ferits que estan encallats a la vida i es poden identificar amb tots els personatges del rus i amb el sentiment global de tristesa i desolació que emana de L'oncle Vània. El més notable d'aquest enfocament és subratllar l'efecte catàrtic del teatre: només amb una identificació profunda de l'obra i els personatges, els actors són capaços de transmetre-ho al públic, que se sent transformat per l'experiència viscuda a flor de pell i en directe.
La pel·lícula conté, naturalment, molts més aspectes que la fan atractiva. Per exemple, una reflexió sobre la creativitat: la dona del protagonista, un altre ésser ferit, treballa com a guionista de telesèries, i només és capaç d'imaginar arguments a través del combustible del sexe i el dol. O sigui les dues grans pulsions de vida i mort, que són el marc extrem a què s'hauran d'enfrontar els actors, tant de l'obra de teatre com de la pel·lícula mateixa. De passada, se'ns convida a pensar en el paper del teatre, el cinema i les sèries en el camp de l'entreteniment i la cultura contemporània.
L'elenc triat per fer l'obra de teatre és fruit d'un projecte de la ciutat d'Hiroshima –ciutat ferida per excel·lència– i la condició és que sigui un càsting obert a països de tota l'Àsia: finalment els actors triats són japonesos, coreans, xinesos i fins i tot i ha una actriu muda que s'expressa amb llenguatge de signes. Això és una manera de dir que L'oncle Vània és un clàssic universal. Suposo que aquesta és també la raó de la tria del cotxe que dona títol al film: un vell model esportiu de la marca SAAB, vermell i singular, antic i europeu com el teatre mateix.
El cotxe serà també casa i espai d'intimitat i confessions: dins el cotxe hi ha la veu de la dona morta i la veu de la dona xofer. Interior a-temporal, com un escenari, on conviuen passat, present i futur. El cotxe circula lent a través de ciutats i autopistes. Viatja cap al nord, també lent, a través de túnels i carreteres secundàries desertes. Travessa el mar. Sempre paisatges desolats i deshumanitzats, tot per arribar a una casa ensorrada a la neu. (Un viatge cap a la neu que, per cert, recorda poderosament el recorregut que fa el protagonista de Hana-Bi, film interpretat i dirigit per Takeshi Kitano, cap al Mont Fuji, just abans de la seva redempció). És el viatge dels personatges txekhovians: sempre a la deriva per acabar fracassant estrepitosament. Aquí prenen sentit les imatges inicials del film on veiem el protagonista interpretant un altre clàssic universal, en aquest cas de Beckett: Tot esperant Godot.
El títol del film "Drive my car" podria ben bé voler dir "condueix la meva vida" i, de fet, el cotxe del protagonista només serà conduït, a part de per ell mateix, per dues dones, una que obra i una altra que tanca la pel·lícula. Entremig, a dins i a fora del cotxe, només s'hi haurà fet teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada