Llegir Alice Munro

Per Sant Jordi d´aquest any vaig comprar per regalar el darrer llibre de contes de la canadenca Alice Munro Estimada vida. Poc em podia imaginar llavors que, després de llegir-lo, seguiria compulsivament amb El progreso del amor, La vida de las mujeres, La vista desde Castle Rock, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, Las lunas de Júpiter, Amistad de juventud, Demasiada felicidad, El amor de una mujer generosa, Escapada i Secretos a voces. En edicions diverses, d´editorials diverses, de butxaca, tapa dura, trobats en diferents llibreries, i fins i tot un parell d´ells –localitzats en llibreries virtuals– van viatjar milers de quilòmetres per correu abans de fer pila amb la resta.

És veritat que portava un temps interessat en la teoria queer, que seguia més o menys els debats sobre la nova masculinitat, o  que fa molts anys que –com molts mascles– estic perplex pels nous rols que juguen les dones en tots els camps, però també en el relliscós reducte de les emocions. Que acabava de llegir un parell de textos de la sociòloga Eva Illouz: L´Amor, la Raó, la Ironia i ¿Por qué duele el amor?. I també és veritat que no perdia ocasió en sopars, trobades, sobretaules, festes, o reunions diverses de plantejar aquests temes i interpel·lar amics i amigues que en ocasions acceptaven el repte, però en d´altres em miraven amb cara d´estranyesa.

Per altra part, tot i no ser un gran lector comparat amb gent que conec, sí que és veritat que al llarg dels anys a vegades m´he concentrat en temes, gèneres literaris o autors, suposo que com tothom. Voler llegir tot el que hi hagi d´un autor, però, és una cosa que no se sol repetir gaire sovint. Recordo l’obsessió juvenil per Cortázar i Borges –i per Nietzsche i El Víbora!-, per exemple. I després per Gombrowicz, Canetti, Beckett, Carver... I els darrers anys m´ha passat una mica amb Bolaño i sobretot amb Sebald.

Per mi la literatura –com totes les arts– és consol, i sempre m’havia malfiat de tots aquests que fan apologia de la literatura com a coneixement. Però aquesta vegada els haig de donar la raó: a les planes d´Alice Munro he trobat més llum que en tots aquests assajos sobre el cos, el gènere, la sexualitat i les derives de l´amor. A més a més és una narradora extraordinària. Potser simplement la cosa és tan senzilla com el que diu aquesta pintada capturada l´estiu passat al barri de Graça de Lisboa: “O amor é importante!”.

D´Addis Abeba a Palafolls (passant per Malabo)

 

Vaig tenir la sort de ser a Addis Abeba el passat 1 de setembre i de veure amb els meus propis ulls la gran manifestació –que algunes fonts xifren en 80.000 persones- que va recórrer el centre de la ciutat desafiant la insistent pluja que descarregava des de primeres hores del matí. D'entre les nombroses columnes de gent que anaven desfilant des dels suburbis del nord de la ciutat cap a la zona d'Arada, vaig poder llegir finalment una pancarta en anglès –la immensa majoria eren escrites en amarinya-, el lema de la qual era clar i diàfan: “La Constitució és la garantia de la Religió”. La protesta, s'inscrivia, doncs, en el marc d'una Constitució, on la minoria musulmana –un terç de la població, però que va creixent exponencialment- se sent incòmoda en un Estat que es declara oficialment  cristià-ortodoxe.

Pocs dies després vaig participar a la Via Catalana, concretament en el tram 523 corresponent a Palafolls. Per dir-ho grollerament, la protesta catalana, entre altres coses, també posa el dit a la nafra en l'esgotament de la Constitució espanyola del 1978.

Suposo que és una obvietat dir que l'ocupació de l'espai públic per part de la ciutadania és un indicador fiable no només de la llibertat d'expressió, sinó de la salut democràtica d'una comunitat. És interessant observar, en el cas d´Etiòpia, com una Constitució, que sol ser presentada per part dels africanistes com a modèlica pel seu plantejament federal i de reconeixement de les minories, pot ser qüestionada per una part important de la propia població –i no només els musulmans- en una demostració de força suficient per fer pensar en una revisió a curt termini.  L'ocupació in extenso del territori per part de la Via Catalana merexeria una interpretació més acurada que la propia festa participativa que se'n desprenia. En tot cas, en el crit de la independència també trontollen  alguns dels falsos mites de la sacralitzada Transició espanyola.
Tot això porta a pensar en per què no són possibles les manifestacions a Guinea Equatorial, malgrat que les lleis ho permetrien. Ja vaig argumentar en un altre lloc que la reforma de la Constitució guineana, era a la pràctica un Cop d´Estat encobert per assegurar la continuïtat en el fill del dictador, i que la població, de fet, ha continuat vivint en un Estat d'Excepció permanent, on l´ocupació de l´espai públic per protestar –i a la pràctica tot tipus de disidència- només pot ser interpretat des del poder com un  afrontament i una provocació, i no pas com un dret ciutadà bàsic.

Un trozo invisible de este mundo

"Un trozo invisible de este mundo", o sigui teatre. Diumenge passat 15 de setembre al Teatre Lliure el públic es posa dret massivament tot just surten a saludar els actors per primera vegada. "Una mica exagerat, no?", diu qui m´acompanya, al meu costat. I penso que sí, però encara no sé ben bé per què.
Perquè els textos estan ben escrits i la interpretació de Juan Diego Botto és, al meu parer, magnífica. La música, el clima, l'escenografia, la interacció amb el públic... en fi, cap queixa. Però no m'ha acabat d'emocionar...
Que potser ja tenim el cap massa ple d´immigrants, sense papers, dictadures, desapareguts, que ens hem tornat insensibles? Espero que no sigui això.
En canvi només sentir les punyents melodies guineanes en la veu d'Astrid Jones ja se'm va posar la pell de gallina. Tot i que interpreta la història d'una congolesa morta en un CIE español, no vaig poder treure'm del cap ni un segon la tragèdia de la seva pròpia gent, els "fernandinos" de Santa Isabel a l'antiga Fernando Poo. Astrid, tot i que probablement nascuda i educada a Espanya o en algun altre país europeu, portava inscrit al rostre, als gestos i sobretot a la veu el pes dels seus ancestres: esclaus anglòfons alliberats a Libèria o a Sierra Leona, que van fer fortuna i es van convertir en elit política, econòmica i intel·lectual a la Guinea colonial espanyola i que ho van perdre tot després de la independència.
Fa mesos, en una llibreria d'ocasió vaig trobar un text d´Édouard Glissant que no ha parat de donar-me alegries: el fil conductor és el mestissatge i la barreja cultural. Diu Glissant que la missió del poeta avui dia és escriure davant de totes les llengües del món, però seguint el "rastre" de la pròpia, sobretot si és mestissa o criolla. Juan Diego Botto escriu davant la llengua de tots els invisibles, però el rastre ens arriba en la veu de la guineana: rastre d'Àfrica, d'anglès, d'espanyol, i finalment de pidgin la llengua mestissa dels seus pares i avis, encara viva avui dia a Guinea Equatorial.