PUNXAR LA BUTLLOFA: DEL POST-HUMANISME A L'EXTINCIÓ
cosmisme
Nikolai Fedórov (1829/1903) es considera un dels fundadors del corrent anomenat "cosmisme rus", moviment que va animar tant la ciència de la cosmonàutica com les nocions de "post" i "trans" humanisme. Amb la seva filosofia de la "tasca comuna", Fedórov va imaginar una Humanitat incardinada en el Cosmos de tal manera que tots els éssers de la Terra, vius i morts, tenien una missió superior en el sentit de col·laborar i perfeccionar-se per assolir un estadi que superés la mort. Aquesta idea de pertinença còsmica incloïa també els altres éssers que hi pogués haver a l'espai, d'aquí que una de les tasques humanes que calia acomplir era la de començar a explorar la Via Làctia.
Mentre que la "tasca comuna" ja porta implícita la visió post-humanista del món que ha arribat fins als nostres dies a través de l'ecologia i l'emergència climàtica, el fet de voler superar la mort iniciava la visió trans-humanista tot posant la tecnologia al servei de preservar i allargar la vida (i ressuscitar els morts!). La crio-gènesi, la manipulació genètica, els cíborgs i en general tota la tecnologia aplicada a aquestes tasques -com ara la IA- beuen també d'aquest corrent primigeni.
post-humanisme, trans-humanisme i ciència-ficció
Un dels deixebles més destacats de Fedórov va ser Alexandr Bogdànov (1873/1928), metge i científic rus pioner de les transfusions de sang, la qual cosa veia com una tècnica trans-humanista per allargar la vida, arribant a fundar el 1928 el primer Institut d'Hematologia del món. Malauradament va morir relativament jove per culpa d'una infecció que va agafar en una de les transfusions que es va fer a ell mateix, ja que només experimentava amb voluntaris de confiança i amb sí mateix. Bogdànov va ser també un polític destacat que durant la Revolució va arribar a disputar el lideratge del partit bolxevic al mateix Lenin. També va fundar, després de la Revolució, el moviment Proletkult ("cultura del proletariat"), una xarxa de casals culturals autònoms estesos arreu del territori soviètic i que van acabar sent fagocitats pel partit comunista per tal de mantenir-ne un control centralitzat.
Bogdànov va escriure sobre ciència, política i filosofia, però també va escriure ficció. Un dels seus textos més celebrats és Bandera Roja escrit i publicat el 1908, encara en l'època tsarista. Es tracta d'una distòpia que explica el segrest, més o menys convingut, d'un ciutadà rus per una nau marciana que el portarà a conèixer l'organització política de Mart que és una societat comunista del tot realitzada. Bogdànov adopta en aquesta obra de ciència-ficció un punt de vista clarament post-humanista, ja que les intencions dels marcians són del tot col·laboratives i l'únic que volen és ajudar els terrícoles a resoldre els seus afers ecològics, científics i socials.
bugonia
El cinema de Yorgos Lanthimos, tot i que sovint es presenta en forma de distòpies, no adopta pas un punt de vista ni post ni trans-humanista, sinó que simplement denuncia la pèrdua d'humanitat en el món tardo-capitalista que és el nostre. En altres paraules, més aviat intenta treure la màscara "post" i "trans" on s'ha acabat justificant i refugiant aquest humanisme perdut en temps de la post-modernitat.
A Bugonia les referències "post" són, entre altres llocs, les abelles en perill d'extinció del protagonista degut als productes químics. Experimentació bio-tecnològica que, també entre altres coses, treballa per allargar (de fet ressuscitar, referència "trans") la vida de la mare del mateix protagonista. Tot això manejat per ments extraterrestres (en aquest cas d'Andròmeda) que intenten, com passa a Bandera Roja, salvar el planeta Terra del col·lapse. A diferència del marcians, els andromedans no se'n surten i decideixen punxar la butllofa i decretar l'extinció de la raça humana.
cinema de la post-modernitat
Seria simplista pensar que el cine de Lanthimos és un pur exercici de retòrica personal, tot i que és veritat que sovint el seu punt de vista incomoda la crítica i els espectadors i provoca tan aviat rebutjos com adhesions incondicionals. Bona part tant dels rebutjos com de les adhesions als seus films fan referència a l'estranyesa que provoquen. Una estranyesa que agrada i discomforta.
Ara bé, el bon cinema sempre acaba parlant dels problemes del seu temps, i ho ha de fer amb les eines del seu temps. Per exemple, parlant d'estrenes recents, tant Sentimental Value de Joachim Trier com Father Mother Brother Sister de Jim Jarmusch tracten, entre altres coses, de la incomunicació familiar tant entre pares i fills com entre germans i germanes. I totes dues pel·lícules ho fan inscrivint-se en una tradició que remet a Bergman i Ozu respectivament, els dos grans mestres que van disseccionar la família moderna. En tots dos casos el deute formal i estilístic hi és present d'una manera clara.
En canvi, tant One Battle after Another de Paul Thomas Anderson com Bugonia de Yorgos Lanthimos, tot i enfrontar-se també als temes del nostre temps, ho fan amb un altre llenguatge que podríem classificar com a post-modern on la ironia, el pastitx, l'estranyesa i el grotesc dominen la pantalla. El film de Paul Thomas Anderson sota la aparença del cine d'acció fa una crua i directa crítica de les polítiques immigratòries occidentals i més concretament de l'era Trump amb el seu imperi de de la conspiranoia i la post-veritat. Bugonia s'inscriu en una estètica semblant on el relat conspiranoic i de ciència-ficció serveix per radiografiar el moment actual que ens toca viure. L'ultra-violència i l'estranyesa ens remeten en aquest cas a autors com ara Tarantino i David Lynch
extinció
Les escenes finals de Bugonia que ens mostren un món sense humans on la vida continua, ja les hem vistes en altres films apocalíptics, però aquí prenen el seu veritable sentit "post": la Terra continuarà malgrat els humans. Curiosament, al film de Jarmush s'explica un acudit que enllaça amb aquest final: eplica el diàleg entre tres planetes germans, dos que estan sans i un altre que està malalt d'"humanitat". Els sans li diuen al malalt que no es preocupi perquè ja li passarà.
En tots els films de Lanthimos el tema de la incomunicació humana és central. A Bugonia també: les converses entre els dos cosins són un bucle unidireccional fet de retalls conspiranoics dispersos trets d'internet, però el discurs de l'andromedana no és menys buit: tant quan parla de ciència com quan parla de ciència-ficció sembla un discurs que es va inventant sobre la marxa, com si fos fet amb IA de retalls trobats a la xarxa. I és que aquest és un dels temes del film, la construcció de les veritats en el món contemporani on ciències i pseudo-ciències s'igualen en el discurs capitalista de la post-veritat i el negoci.
La nau andromedana és ridícula, sembla un calamar gegant fet de plastilina, i a dins s'hi representa un espectacle que més que un judici a la Humanitat sembla una funció d'Els Pastorets. Un detall de perversa ironia final es dona quan l'emperadriu andromedana punxa literalment la butllofa de l'atmosfera terràqüia i a sota només hi queda la Terra lànguida i plana.
