El palíndrom
"In girum imus nocte et consumimur
igni" és el palíndrom que a manera d'enigma –i, en certa manera, de
McGuffin– apareix en el text i en determina el títol. Amb diferents variants,
aquest palíndrom és prou conegut, i la primera referència que se'n té és de
1830 quan és recollit en una enciclopèdia francesa de música, tot i que alguns
autors creuen que podria tenir un origen medieval. Se sap, també, que Umberto
Eco el va utilitzar, també a manera d'enigma, en la famosa novel·la El nom de la rosa. El palíndrom, però,
també és el títol del darrer film de Guy Debord, fundador de la Internacional
Situacionista, moviment pioner en el que després s'ha anomenat "l'accés
obert", o sigui que tothom tingui accés lliure als continguts de qualsevol
artista, negant així, de facto, el concepte de drets d'autor. Aquesta connexió
explicaria l'ús despreocupat que es fa en la novel·la d'altres textos, noms,
músiques i films d'altres autors. Els situacionistes van introduir també el
concepte de “deriva”, una mica en contraposició al de “flâneur”. Mentre el flâneur deambula pel centre de la ciutat
tafanejant, anar a la deriva és
caminar a l’atzar, deixar-se portar cap als afores, cap a l’extraradi, cap als
llocs liminars.
El significat del palíndrom –"donem
voltes en la nit i som consumits pel foc"– es podria prendre en sentit
purament existencialista, o podria ser fins i tot una metàfora de qui escolta
contes a la vora del foc. Però l'essència mateixa del palíndrom –un text que es
pot llegir del dret i del revés– ens indica el caràcter simbòlic d'aquesta
figura retòrica: el que ens fa saber el palíndrom és que la novel·la sencera es
pot llegir del dret i del revés. En altres paraules, que hi ha dos narradors,
un que apareix al començament –íncipit: Ismael– i un altre que apareix a
l'acabament –èxplicit: Godallet. I tots dos van a la deriva.
La fletxa del temps
"La fletxa del temps" és un concepte
manllevat a Stephen Hawking que l'introdueix al seu famós assaig La història del temps. Per simplificar,
la idea és que el Temps comença amb el Big Bang. No té sentit preguntar-se què
hi havia abans perquè no hi havia temps. (Una idea, per altra part, poc
original perquè ja a les narracions de la Teogonia grega se´n dona una
explicació semblant: primer era el Caos, fins que Urà (el cel) i Gea (la terra)
van decidir ajuntar-se i van tenir un fill, Kronos (el temps) i allí va
començar el Cosmos (el món)). Ara bé, amb el Big Bang, l'Univers inicia un
procés d'expansió –en el qual encara estem ara– on el temps corre en una
direcció; però aquest procés, segons la teoria del Big Bang, col·lapsarà i
llavors l'Univers iniciarà un procés de contracció, on el temps –al menys
teòricament– correrà en direcció contrària. La fletxa del temps indica la
direcció del temps en funció que l'Univers es dilati o es contragui.
En el relat de Cabré, Godallet, un dels
narradors, reflexiona sobre la fletxa del temps en el sentit narratiu: si el
temps anés a l'inrevés llavors jo podria recordar el futur, diu en Godallet.
D'alguna manera, Godallet està proposant una segona lectura de la novel·la des
del seu punt de vista, on el lector recordarà el futur –que ja coneix de la
primera lectura– i això li donarà una perspectiva nova del relat. (Cal dir que
aquesta idea de recordar el futur ja el va desenvolupar Siri Husvedt en la seva
darrera novel·la Records del futur.
Però va resoldre el problema d'una manera menys filosòfica: va inventar un
narrador que feia dialogar un jo passat amb un jo futur de tal manera que el
passat era re-visitat i revisat en funció del futur, i així només prenia sentit
com a record del que vindria).
La trama: confusió i silenci
La trama és volgudament inversemblant. Sembla
com si el narrador ho somiés tot o s´ho anés inventant tot sobre la marxa:
"Va callar, no es podia saber si s'adormia o pensava". Pensar és una
cosa que agrada a tots dos narradors: pensar aquí és inventar. Quan es coneixen
la Leo i l'Ismael ella li diu: "M'agrada inventar-me històries", ell
respon: "A mi també, a vegades somio...". Somiar i inventar històries
torna a ser el mateix.
La trama és inventada o somiada per un
narrador en estat de xoc, que no sap ni on és ni què es pesca. Hi ha una quarantena
d'acotacions on el narrador ens fa saber que està atordit, confús, desorientat,
descol·locat, despistat, insegur, que no sap on és, que no pot fixar un context
al que li passa, ni traçar un relat coherent, que té una nebulosa al cap, que
se sent com un nàufrag, etc.
I encara són més freqüents els silencis: fins
a noranta-sis acotacions de silenci es troben escampades pel text, de tal
manera que si en comptes d'una novel·la llegida, escoltéssim el relat oral o el
veiéssim representat com una obra de teatre, la percepció temporal dels diàlegs
canviaria considerablement. Ja a les primeres planes del relat, el narrador diu
de manera irònica: "L'Ismael va aprendre, d'un cop sec, la importància
cabdal que el silenci té a la vida".
La identitat
Hi ha qui ha dit que la novel·la és una
reflexió sobre la identitat. De raons no en falten per subscriure aquest punt.
D'entrada, el protagonista –i primer narrador–, no sap qui és. Es dona un nom a
sí mateix, Ismael, però manllevat de Mobby
Dick, justament el narrador del relat de la balena blanca (amb aquest
moviment, el protagonista fa un doble auto-bateig: em dic Ismael i sóc el
narrador). Però després, veurem com el mateix protagonista és anomenat de vuit
maneres diferents més: "cinquanta-set", "Hans Castorf",
"Einstein", "un humà", "un cosí",
"copilot", "Ismael Godall" i "germà".
Una de les protagonistes tampoc sap com se
diu. "Diga'm Marlene Dietrich", contesta quan li pregunten el nom.
Després serà anomenada també de vuit maneres diferents més:
"Marlene", "Marleen", "Lili", Lili
Marleen"," Ingrid", "Ingrid Marlene", "una sueca"
i "la meva dona". Marlena serà el nom d'un altre personatge de
l'obra, que rima amb "falena" i "balena". Un altre personatge
s'anomenarà Leo, Cloe, Deméter, Leo Ferri, etc.
En general, els personatges prenen noms
literaris: Ismael, Doctor Zhivago, Doctora Bovary, Hans Castorf, Lili Marlene o
d'actrius de cinema: Marlene Dietrich, Ingrid (Bergman). Això indica que tenen
una identitat volàtil i poc sòlida i que són batejats per pura associació
d'idees. De la mateixa manera que la trama és volgudament confusa, també els
personatges són confusos i poc delimitats. Alguns aparèixen i desaparèixen al
moment, com la dona policia, d'altres fins i tot es difuminen i es fonen com ara
Lili/Marleen (pag. 150) o Marlene (pag. 151, "com si no hagués existit
mai").
Altres marques de text
Després d'haver-nos fet creure que hi ha dos
narradors, una trama reversible i uns personatges sovint doblats: Leo/Godallet,
Hans Castorf/Hans (soldat), Leo/Marlene/Lili Marleen, manicomi del
pare/residència psiquiàtrica de Leo, etc., resulta que el text està farcit de
marques que ens indiquen el contrari: que no hi ha dos narradors, ni trama, ni
personatges, que tot el text flueix d'un sol cap que va deixant pistes
lingüístiques perquè seguim el rastre de tot l'artifici. Tots són el mateix
personatge i la trama avança per associació d'idees.
Per exemple "Ahà" (referència també
al capità Ahab de Moby Dick) és dit
per cinc personatges diferents inclosos els dos narradors en primera persona i
el narrador en tercera. "Per l'amor de Déu" és dit per quatre
personatges diferents. I el mateix passa amb expressions com "et
mato", "guapa perquè sí", "cagant llets" o "imbècil
del cul". Aquestes marques persistents i d'altres (sovint frases fetes) hi
són per alguna cosa, com també el to groller de tots els personatges: el text
està farcit de "collons", "cagar", "cony",
"cardar", "fotre", "tio", "prendre pel
sac", "puta", "trincar", "hòstia",
"idiota", "cul", "merda" i altres expressions
vulgars per l'estil.
Altres marques indiquen que el text avança per
un fluir lliure del pensament. La gran acumulació de noms similars a Marlene
-inclosos falena i balena-, n'és un exemple, però també fragments com ara:
"així que pugui em confessaré i diré jo pecador em confesso a Leo"
(pag. 162) on enllaça un desig amb una oració coneguda. Els jocs fonètics entre
"pescat" i "pesquis" en dues frases seguides (pag. 156-57),
"carretera secundària solitària" (pag 134), "el bàrman barbamec
escardalenc" (pag. 128), etc.
També com a associacions lliures es poden
interpretar les cites implícites que es poden anar trobant aquí i allà
escampades pel text: "la nit expandia la tenebra" (Homer), "una
llarga cursa per corredors infinits" (Borges), "carrer estret"
(Pla), "jo sóc el que no sé res" (Sòcrates), "caminava descalç,
amb nua testa" (Foix), "totes les històries d'amor són iguals"
(Tolstoi), "collonades!" (Pla), etc. Només pot ser un sol narrador i
en no gaire bon estat que sigui capaç d'un text tan unificat en termes d'estil,
tan eteri en termes de trama i tan descurat en termes de construcció de
personatges.
És això, potser, la mort?
La cita "...is dies etwa der Tod?",
correspon a un poema de Joseph von Eichendorff titulat "In Abendrot"
i fa referència al crepuscle de la vida: la llum baixa, el paisatge s'encalma i
el cansament de la vida arriba al final i s'accepta amb serenitat. El vers
final pregunta si això és la mort. Richard Strauss en va fer un lied en el que sembla que va ser la seva
darrera composició quan tenia vuitanta-quatre anys.
El vers, però, també és atribuït en la plana
de cites a Rahn de Bavària, un personatge de la novel·la que surt a fora del
text per orientar-nos. Rahn és el mestre alemany de Godallet (i potser el
pare!) –el segon narrador. Crec que aquí se'ns està suggerint que tots dos
narradors estan explicant la mateixa història en un estat d'agonia. Tots dos
van ser ferits en el mateix accident, tots dos inventen trama i personatges per
donar sentit als seus darrers instants. Aquí la mort seria com explicar i
escoltar una història a la vora del foc. Per això inventar, pensar, somiar i
escoltar són la mateixa cosa. Estem davant d'una enèsima versió –tot i que
doble– del conte d'Ambrose Bierce del 1890 "Un esdeveniment al pont sobre
el riu Owl".
I què?
L'altra cita "Y qué?" atribuïda a
Zvi Katz ha estat explicada pel propi autor en alguna entrevista en els termes
del seu atreviment per posar un porc senglar de narrador. En explicar-li aquest
fet, Zvi Katz, un amic seu, va contestar: i què?
La novel·la sencera pot ser llegida com un
text que conté dins seu les instruccions per ser llegit correctament i que
s'està construint davant dels nostres nassos: no és gens casual la llibreta que
van arrossegant diferents personatges on hi van apuntant el que es recorda. Hi
ha alguns fragments que suggereixen aquest doblec meta-literari i
metalingüístic, per exemple: "el fanal es va apagar com si donés per
acabada la conversa" (pag. 40), "somiar és bonic" (pag. 49),
"la mama em va dir que jo era poeta" (pag. 50), "l'Ismael va
trobar divertit jugar amb aquell passerell" –el lector?– (pag. 57),
"no sé si el que recordo em va passar o no recordo res o ho invento"
(pag. 83), "tots dos, dos desconeguts desconfiats, a peu dret, davant d'un
full quasi en blanc" (pag. 100), "ets escriptor", "sóc
lector" (pag. 105), "existeix la Leo?" (pag. 113), "el bar
ja no existeix" (pag. 130), "No: Tu ets el paper i la tinta. I la
ploma" (pag. 140), "assimilant que estava més sol que la una"
(pag. 151), "no tenia clar si allò era una mort, un civet o un conte"
(pag. 182).
Fins i tot el paper del dragonet (pacífic i
tendre) que apareix a l'íncipit es pot interpretar com un altre meta-narrador
que està allà al darrere a l'aguait de què passarà amb la resta, o potser
simplement és el símbol de la mort. Si això és així, el palíndrom i la fletxa
del temps ens indiquen que hi ha dues lectures complementaries que són la
mateixa: la incoherent història inventada d'algú que s'està morint i intenta
donar sentit als seus darrers moments inventant una història i explicant-se-la
a sí mateix. I què?
