En Zakhar coneixia un home, un pescador del llac Mútevo, que sempre feia moltes preguntes sobre la mort i es planyia de la seva curiositat. A aquell pescador el peix no li agradava perquè fos un aliment, sinó perquè era un ésser especial que segur que coneixia el misteri de la mort. Ensenyava a en Zakhar els ulls dels peixos morts i li deia: "Mira quanta saviesa! El peix està entre la vida i la mort, per això és mut i té la mirada buida. El vedell sí que pensa, però el peix no: ja ho sap tot".
Amb tants anys d'admirar el llac, el pescador només pensava en una cosa: que la mort era interessant. En Zakhar tractava de convèncer-lo: "No té pas res d'especial, és una cosa de no-res". Al cap d'un any el pescador no ho va resistir més i va saltar de la barca, amb una corda lligada als peus per no posar-se a nedar sense voler. En el fons, no creia gens ni mica en la mort, el que volia en realitat era veure què hi havia: potser era molt més interessant que viure en un poble o a la riba d'un llac. Veia la mort com una província més que, situada sota el cel, semblava que estigués al fons de l'aigua fresca, i l'atreia.
Alguns pagesos a qui el pescador havia manifestat la intenció de viure una mica la mort i tornar-ne, provaven de dissuadir-lo, mentre que d'altres estaven d'acord amb ell: "Home, per provar-ho no hi perds res. Prova-ho i després ens ho expliques". En Dmitri Ivànovitx ho va provar: el van treure del llac al cap de tres dies i el van enterrar vora la tanca del cementiri del poble. La tomba del pescador no tenia creu: la seva mort no havia afligit cap cor, cap boca no havia resat per ell, perquè no havia mort de cap malaltia sinó a causa de la seva ment curiosa. No havia deixat dona, era vidu, el seu fill era petit i vivia amb una altra gent.
En Zakhar havia anat a l'enterrament amb el nen agafat de la mà: una criatura tendra i assenyada, una mica com la mare, una mica com el pare. Seguia el taüt del pare sense aflicció i amb correcció.
-Oncle Zakhar, el pare s'ha estirat aquí expressament?
-Expressament no, Saixa, però per ximpleria ara t'ha perjudicat. Trigarà a tornar a pescar.
-I per què ploren aquestes senyores?
-Perquè són unes comediantes!
Quan van ficar el taüt al sot, ningú no volgué acomiadar-se del difunt. En Zakhar s'agenollà i acaronà la galta freda i aspra del pescador, que s'havia rentat al fons del llac. Llavors en Zakhar digué al nen:
-Digues adéu al pare, és mort per sempre. Mira-te'l, el recordaràs.
El nen es repenjà al cos del pare, contra la seva camisa vella que feia una olor familiar de suor viva perquè l'hi havien posada per l'enterrament, en duia una altra quan s'havia ofegat. El petit palpà les mans del pare que desprenien aquella humitat del peix; en un dit hi duia un anell de prometatge d'estany, en honor de la mare oblidada. El nen es girà cap a la gent, s'espantà de veure estranys i es posà a somicar tot aferrant-se als plecs de la camisa del pare, com si es protegís. El seu dolor era mut, sense consciència de la vida que tenia per davant i, per culpa d'això, era inconsolable. Estava tan trist per la mort del seu pare que el difunt hauria pogut estar-ne content. Tots els que encerclaven el taüt també es posaren a plorar, per llàstima de l'infant i per compassió de sí mateixos, perquè tots havien de morir i ser plorats igualment.
En Zakhar, tot i la gran aflicció es recordà del que havia de venir.
-Ja n'hi ha prou d'udolar així, Nikifórovna! -digué a una dona que tot eren sanglots i laments-. De pena no udoles pas, sinó perquè et plorin a tu quan et moris. Enduu-te el nen a casa, que ja en tens sis; un de més segur que podrà menjar entre els altres.
La Nikifórovna tornà de cop a la seva consciència de dona i quedà glaçada amb una expressió ferotge: havia estat plorant sense llàgrimes, només arrugant la cara.
-Aquesta sí que és bona! I a sobre diu que un de més encara podrà menjar! Ara és així, però espera't que creixi que comenci a endrapar i a fer malbé pantalons! No acabaré mai la feina!
Una altra dona prengué el nen: la Mavra Fetíssovna Dvànova, que tenia set fills. El nen li agafà la mà, la dona li aixiugà la cara amb la faldilla, el mocà i se l'endugué cap a la barraca. L'infant es recordà d'una canya de pescar que li havia fet el seu pare i que s'havia descuidat plantada al llac. Llavors ja devia haver pescat alguna cosa que pogués menjar-se, així els estranys no el maleirien per prendre'ls el menjar.
-Tieta, a l'aigua hi tinc un peix pescat -digué en Saixa-.Deixa que vagi a agafar-lo, me'l menjaré i així no hauràs d'alimentar-me.
La Mavra Fetíssovna arrugà el front sense voler, s'aixugà el nas amb la punta del mocador de cap i no deixà anar la mà del nen.
