Hi ha un
conte estremidor d’Andrei Platónov del 1943 titulat “Rescabalar els caiguts”
que explica la història d’una mare desplaçada que, en plena Segona Guerra
Mundial, decideix tornar al seu poble travessant les línies alemanyes després
que hagi perdut tots tres fills en el conflicte, dos nois i una noia. Quan hi arriba,
troba també casa seva destruïda, incendiada i reduïda a una pila de cendra.
Andrei
Platónov, comunista convençut, va caure en desgràcia el 1926 després de
publicar el conte “En Makar té dubtes” on feia una crítica de la burocràcia i
el centralisme en els quals estava caient en aquells moments el règim soviètic.
Se li van vedar els camins de la publicació de la seva obra i va haver de subsistir fent d’editor de literatura
infantil, reculls de contes tradicionals de les repúbliques orientals –països on
havia treballat com a enginyer electromecànic–, guions de cinema, obres de
teatre i periodisme, però sense poder usar mai el seu nom. Molt amic de Vasili
Grossman, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial l’autor de Vida i destí va aconseguir que Platónov
pogués cobrir el conflicte –tal i com va fer el mateix Grossman– com a
periodista de la revista “Estrella Roja” acompanyant els soldats de l’exèrcit
roig en diferents campanyes sobretot als fronts central i del sud, com ara a
Stalingrad.
És evident
que “Rescabalar els caiguts” és fruit d’aquesta experiència directa viscuda –i
escrita– durant la guerra: la mare s’assabenta per una veïna d’on estan enterrats
els seus dos fills mascles, una fossa comuna als afores del poble assenyalada
amb una creu feta amb branques. La mare hi va, s’hi estira de bocaterrosa i
parla amb els fills morts, els dos nois i la noia, morta en un bombardeig en
una altra ciutat. La veïna li ha explicat que, com que no hi cabien tots en el
forat disponible, els alemanys hi van fer passar un tanc per sobre per tal de
compactar els cadàvers i poder-n’hi afegir més. La mare està preocupada pels
seus fills, per si els van xafar o per si tenen fred.
A la nit,
mentre sonen els canons i el cel s’il·lumina per la guerra, la mare s’adorm
sobre la fossa. El conte acaba al matí quan l’exèrcit roig entra al poble i un
tanquista baixa a estirar les cames i veu la dona ajaguda a terra. S’hi acosta
i comprova que és morta. Després li sap greu marxar i deixar-la allà perquè
pensa que podria ser la seva mare, que de fet és la mare de tots els soldats
soviètics.
A encara no
un quart d’hora en tren del centre de Vilna hi ha l’estació de Paneriai, més
que estació sembla més aviat una mena de baixador perquè darrere de les quatre cases que es veuen arran
de l’edifici ja comença el bosc. Aquest espai deu fer la funció de lloc
d’aparcament i reparació dels trens i les vies perquè, a part de les dues vies
principals i una de més estreta que va paral·lela a les altres, davant
l’estació s’obren com un ventall una dotzena més de vies secundàries per on
circula una màquina de manteniment, a part de vàries vies mortes on descansen
un parell o tres de combois en desús perquè es veu pels vagons i les
locomotores que són clarament de l’època soviètica.
Usuaris
occidentals de trens, en baixar busquem el pas subterrani per travessar cap a
l’estació. Mirem a dreta i esquerra i ens adonem que els pocs passatgers que
han baixat amb nosaltres travessen per entremig de les vies com si res, entre
els quals un parell d’avis que, amb traça, van posant els peus amb cura entre les
pedres, els raïls i les travesses i, a poc a poc, travessant vàries vies, arriben
a l’altra banda. Amb mal al cor fem com ells i passem pel mig, no sense mirar
contínuament a banda i banda i amb el sentiment de fer alguna cosa mal feta.
Després, veurem que hi ha un pas elevat però molt lluny, al capdavall de tot de
les vies secundàries, a una distància de varis centenars de metres d’on et deixa el tren, i a
una alçada considerable i sense ascensor, cosa que fa comprensible la decisió
de la gent de passar pel mig.
A la sortida
de l’estació hi ha una carretera mal asfaltada que marxa paral·lela al bosc,
per un cantó, i a les vies del tren per l’altre. Un rètol indica la direcció
del Memorial de Paneriai i en mitja hora més de caminar la carretera acaba a
una petita esplanada on hi caben mitja dotzena de cotxes en bateria que fa la
funció de porta d’entrada i per tant de lloc d’inici de la visita. Arran
mateix, un caminet travessa les vies per un pas a nivell sense barreres que
porten a un parell de monuments que són a l’altra banda dels raïls que
divideixen en aquell punt el bosc en dues meitats. Quan arribem només hi ha un
cotxe a l’aparcament, i quan en marxem només una moto. De fet, durant el parell
d’hores que estarem al bosc només coincidirem amb tres persones més a part de
nosaltres.
El bosc de
Paneriai, pel fet de ser a prop de Vilna i arribar-hi el tren, es va convertir
a principis del segle XX en un lloc de passeig i esbarjo per la gent de la
ciutat, fins al punt que als anys trenta s’hi va voler construir un complex de vacances,
del qual se’n conserven els planells i els dibuixos de propaganda. El bosc de
Paneriai, també pel fet de ser a prop de Vilna i arribar-hi el tren, es va
convertir en un lloc de mort i destrucció només deu anys després: segons fonts
del Museu Jueu de Vilna es calcula que hi van ser assassinats i enterrats uns
setanta mil jueus –lituans i polonesos–, a part d’uns quants milers d’altres
minories com ara gitanos o partisans lituans i polonesos, etc., a part d’uns
vuit mil soldats de l’exèrcit roig fets presoners a la zona. En total, tal i
com indiquen els rètols del Memorial hi van perdre la vida i hi van ser
enterrades unes cent mil persones.
Ja a l’època
comunista es va voler recordar els caiguts a Paneriai i es va erigir un mural
de pedra gravat per donar testimoni dels morts soviètics. La comunitat jueva de
Vilna també va fer el seu mural corresponent. Quan va arribar la independència
el 1991, es va fer un mural idèntic al de l’època soviètica però indicant només
el número total de “persones” que havien mort allí durant la guerra i no pas de
“ciutadans soviètics” com deia el text original. Amb els anys, la resta de
minories que tenen víctimes al bosc han anat també fent els seus memorials
particulars de tal manera que avui dia n’hi ha una quinzena i cal estar atent
per moure’s pels diferents camins i anar resseguint els monuments commemoratius
de jueus, polonesos, lituans, gitanos, russos i d’altres que estan escampats en
unes dues hectàrees de bosc aproximadament.
Aquest
memorial es completa amb la visita d’algunes de les fosses comunes, naturalment
buides, que s’han enjardinat i museïtzat, per dir-ho d’alguna manera, per tal
de fer-ne un accés fàcil i que et puguis fer una idea de la magnitud de les
matances i els enterraments. Se sap, per la documentació de l’època i per
testimonis presencials, que els nazis van desenterrar i cremar molts cadàvers
abans de la retirada, es calcula que uns cinquanta mil. La resta van ser
inhumats en el seu moment, i per tant a l’actualitat al bosc de Paneriai només
queda el buit de les fosses i de les trinxeres. Només cal que et desviïs una
mica dels camins marcats i entris més profundament al
bosc per anar trobant més rastres de fosses i trinxeres que omplen aquest bosc
quilòmetres i quilòmetres. De fet, entre el 2015 i el 2019 es van fer estudis
de radio-geologia que van permetre cartografiar exactament el camp, que
comprenia unes vint hectàrees, i recuperar restes de les cabanes de fusta dels
vigilants, del triple filat espinós que encerclava el camp, dels raïls de via estreta
que arribaven fins dins mateix del lloc, de diferents camins i portes
d’entrada, així com els rètols que advertien de la zona minada que encerclava
tot el recinte i els diferents posts de vigilància.
En un
principi, l’exèrcit alemany va construir aquest camp, que els locals anomenaven
“la base”, com un magatzem de combustible que havia d’avituallar la seva
maquinària de guerra en la invasió de Rússia pel flanc nord després de
l’anomenada Operació Barbarossa. Per tal motiu és van construir set fosses
excavades a terra –i un seguit de trinxeres que les comunicava– d’uns trenta
metres de diàmetre i entre cinc i set de fondària. No van servir mai per la
tasca per la qual havien estat pensades perquè ja el 1941 hi van portar,
assassinar i enterrar un primer grup de jueus del gueto de Vilna, fet del qual hi ha constància
documental i gràfica. Les matances es van allargar fins el 1944 moment de la
contraofensiva soviètica.
El conte de
Platónov va encapçalat per un lema que diu: “Des de l’abisme et crido. Paraules
dels morts”. Passejant pel bosc de Paneriai un té exactament aquesta mateixa
impressió, que els morts et criden des de dins de les fosses. Com la mare del
conte, ens podem apropar a les immenses
tombes i sentir els morts com ens parlen. Cal dir que el bosc de Paneriai a
l’agost és un esclat de vida: insectes, plantes, flors, bolets, verdor per tot
arreu i uns arbres que arriben al cel. Un es pregunta, sense poder-ho evitar,
com pot ser que en un lloc amb tanta bellesa es fessin les matances que es van fer.
Andrei
Platónov va publicar el 1945 un altre conte titulat “El retorn” on explicava
l’arribada a casa d’un soldat de l’exèrcit roig un cop acabada la guerra i com havia
sobreviscut la seva família –dona i dos fills– a la rereguarda durant els quatre
anys que ell va ser fora. El conte no va agradar gens a les autoritats
soviètiques i l’escriptor va ser definitivament silenciat fins a la seva mort
el 1951. Sabem que Vasili Grossman va parlar al seu enterrament tot i que no
sabem què va dir. Segurament va parlar de trens. Fill de ferroviari, els trens
són una constant en l’obra d’Andrei Platónov. Després d’haver visitat el
Memorial no es poden oblidar les vies del tren que divideixen el bosc
en dos, com una ferida, ni els raïls de via estreta que s’endinsen directament fins al
cor de les tenebres.
