Jo te l'encendré...

 

 

"Jo te l'encendré..."
Caminant pel carrer, passo pel davant de la frase i torno enrere i m'hi planto al davant perquè passa alguna cosa i no sé què és.
D'entrada, s'entén que algú demana que li apaguin una cigarreta a l'esquena, però la frase no diu ben bé això. Més aviat diu "encén-me la cigarreta a l'esquena", cosa perfectament possible si fas servir l'esquena com a paravent, per exemple. Per tant hauria de dir "quémame con el piti en la espalda", o bé "quémame la espalda con el piti". Tot això si agafem "quémame" i "piti" de manera literal. Una pràctica sado-maso, diríem.

"Come on baby light my fire"
Ara bé, si "quémame" i "piti" agafen un sentit eròtic, llavors les coses es compliquen una mica més,  tot i que només pot ser el piti d'algú a l'esquena d'un altre, perquè a la pròpia no és possible. El que sí que podem deduir és que ha de ser el piti del que parla, o bé del que ho ha escrit -que forçosament ha de ser mascle-, a l'esquena de l'altre, sigui mascle o femella. Perquè si fos a la inversa, hauria de dir "quémame con el piti en la espalda", tal i com ja hem discutit abans (cosa, per cert, que també passaria si "espalda" agafés un sentit metafòric com volent dir "més avall de l'esquena"). Aquí tenim una pràctica sexual específica.
Per cert, hi ha una burilla a la vorera i la resta de tags deuen tenir mil històries millors al darrere.

 

Llambordes

 

 

 

Sota l'asfalt ens prometien la platja

des dels murs de París del seixanta-vuit.

Però ara les llambordes treuen el cap

a Arquimedes cantonada Doctor Ullés

per recordar-nos les lluites veïnals

i fer millor la vida dels nostres barris.

Caldrà alçar les barricades un cop més

i cridar que som carrers i no autopistes? 

 

 

Postdata: el poder de la poesia

 

                                       24 hores després

Les passes arran de camí

 

Foto de Pentti Sammallahti

 

Vaig veure aquesta foto per primera vegada l’estiu de 2019 al Fotografiska de Tallinn justament el dia que Vladimir Putin arribava a Hèlsinki en viatge oficial. La retrospectiva sobre el fotògraf finès es titulava “Distant land” i aquesta foto en qüestió estava enquadrada en la sèrie sobre Rússia.

La instantània està datada del 1992. Explica Sammallahti que la va fer al punt àlgid de l'hivern a les illes Solovetsky, a la Mar Blanca, al nord-oest  de Rússia. Degut a la cruesa del clima, aquest lloc queda aïllat del continent sis mesos cada any, fet que el va fer ideal per posar-hi un camp de treball per a presoners polítics russos durant les dècades dels vint i dels trenta del segle XX. A l'illa principal, des del segle XVI s´hi va erigir un gran monestir ortodox fortificat que encara és la principal atracció turística avui dia. Els habitants de la zona diuen que és un lloc sagrat, però ningú tampoc oblida que també va ser un gulag. Sammallahti ens diu que va tardar dues setmanes a fer la fotografia bona, després d’uns cent vint intents anteriors. El fotògraf finès explica que estant a l'única pensió de l'illa veia passar el gos cada dia amb la maleta fins que va gosar preguntar què passava. Li van explicar que el gos pertanyia a un home sense cames que vivia, solitari, als afores del poble i que cada dia enviava el gos a l'única tenda de l'illa, a uns quants quilòmetres de casa seva. L'home posava la llista del que volia a la cartera, juntament amb els diners, i el gos tornava tot seguit amb la comanda. Gairebé sempre, li van dir, a la cartera només hi porta pa i vodka. Sammallahti va decidir llavors fotografiar el gos: va buscar el lloc adient on es veiés el poble i el monestir, el camí ben enquadrat i, per retratar millor el gos, va pensar en fer-lo parar perquè estigués quiet i així fer més instantànies. Va pensar que si posava una llauna de sardines al costat del camí, el gos s’aturaria i el podria enquadrar millor, però el gos mai s’aturava. Finalment, després de dues setmanes de provar-ho, un dia va arribar un gat i es va començar a menjar les sardines; ell va pensar que entre el gat i l'olor de peix segur que pararia, però el gos va continuar com si res. Va ser la foto bona. Sammallahti diu que el gos anava per feina, estava fent la seva rutina diària i per això res el podia distreure.

Aquesta és la història que hi ha darrera la foto. Però, com a mínim, n'hi ha una altra: fixem-nos en les passes que es veuen arran de camí. N´hi ha a totes dues bandes. Les de l’esquerra estan mig esborrades, però les de la dreta són recents. Sabent que el fotògraf va estar dues setmanes fent provatures amb el gos podem pensar que les passes són de Sammallahti, les de l’esquerra dels dies que va fer fotos fallides, les de la dreta del dia mateix de la foto bona, com si el fotògraf volgués deixar la seva firma. Si no és això, llavors de qui són aquelles passeres?

Relacions de dependència

Hegel, en el capítol IV, secció A, de la Fenomenologia de l’Esperit desenvolupa la concepció paradoxal del que després s’ha anomenat –amb més o menys fortuna– la lògica de l’amo i l’esclau, segons la qual l’un depèn de l’altre en igual manera, perquè cadascun determina la possibilitat d’existència de l’altre: sense amo no hi ha esclaus, sense esclau no hi ha amos.

Hegel, de fet, parteix de l’anàlisi dels conceptes de “domini” i “servitud”, els quals, potser, ens poden ajudar una mica més a afinar sobre el que volem dir quan apliquem la lògica amo/esclau al terreny de les relacions afectives entre éssers humans, o si voleu al camp de l’amor. Sovint titllem aquestes relacions de dependència com a tòxiques, tot i que de vegades també poden contenir components sadomasoquistes perfectament assumits per les dues parts.

Dic tot això, perquè em va sorprendre l’aproximació que en fa l’escriptora Bernardine Evaristo en la seva premiada novel·la Girl, Woman, Other, on en una de les històries de la trama –concretament la que fa referència a Dominique– se’ns narra una relació amorosa de dependència i maltractament emocional entre dues dones que dura molts anys i fins i tot comporta per una d’elles –per tal de seguir l’altra– abandonar-ho tot i començar una nova vida en un altre continent. Se'ns descriu una relació insana que tothom veu a venir menys la interessada a qui costarà molts anys reconèixer-ho i desenganxar-se'n, negant-se fins i tot a escoltar i rebre l’ajuda dels amics que l’adverteixen i la van a visitar a milers de quilòmetres. L’originalitat de l’escriptora anglesa és que ens mostra un comportament de domini i submissió total que, fins ara, se'ns ha mostrat majoritàriament en contextos heterosexuals i s’ha explicat sovint en termes d’actituds patriarcals.

I encara em va sobtar més trobar un conte de Víctor Català aparegut al recull Caires vius del 1907 en què se'ns narra, subtilment, una relació lèsbica que també entraria, d’alguna manera, en la mateixa lògica. El conte es titula “Carnestoltes” i ens explica la presa de consciència –en un dia de Carnestoltes– de la marquesa d’Artigues de l'amor que sent per la seva criada, que està al seu servei des de fa desenes d’anys. Una escena de contacte físic quan estan soles a casa –petons i abraçades– després d’una crisi de maltractament verbal, dóna a entendre que l’atracció és recíproca i que pot contenir elements sadomasoquistes, d’alguna manera confirmats en els pensaments de la marquesa, que finalment s’adona amb goig que és capaç d’estimar, que estima, que estima algú, no importa qui, acaba dient.

Tipus de Rosa

 

A la novel·la Txevengur d’Andrei Platónov hi apareix un cavall que porta el nom de Força Proletària, el propietari del qual, per tal de fer-lo avançar, li diu no pas “Arri!” com seria preceptiu, sinó “Rosa!” perquè amb aquest mot li està dient a l’animal –i ell ho comprèn també així– que ha d’anar endavant sens falta, com si cerqués la tomba de Rosa Luxemburg.

Aquest microbús de la foto, que mou també la força proletària dels suburbis de les grans ciutats d’aquí cap allà, tot i ser japonès d’origen, sembla que també respongui al nom de Rosa. Ara bé, si mirem atentament la imatge, ens adonarem –pels papers que hi ha al parabrises, per exemple– que l’acció transcorre a un país àrab. Si aquest país fos Síria, es podria dir Rosa de Damasc; si fos Egipte potser seria la Rosa d’Alexandria o, fins i tot, la Rosa Porpra d’El Caire; si fos Palestina portaria el nom de Rosa de Jericó i si fóssim a la part est de Jerusalem es diria Rosa de Getsemaní.

Però si mirem més atentament i ens fixem en la matrícula del quadrúpede veurem que té un cedre blanc dibuixat sobre un fons blau: això vol dir que som al Líban i que el vehicle està reposant, ben d’hora al matí, als voltants de l’estació d’autobusos de Beirut, just abans d’obrir les portes per deixar pujar la força proletària, que es dirigirà –no pas abans que el cotxe s’ompli– amunt o avall d’aquest petit i allargassat país: com el cavall de Txevengur, aquesta altra bèstia ensumarà també tombes revolucionàries tan bon punt com s’engegui i es posi en marxa; i fent cas del tot a l’ordre de “Rosa!” els cavalls del motor començaran a fer força arran de terra per dirigir-se cap als deserts polsegosos del nord o del sud.

Malgrat totes aquestes voltes, la imatge va ser presa sota els efectes d’una altra revolució més propera; ens la indica els número cinc rere el vidre del davant i l’atzar d’alguns números més de la matrícula: el cinc és el mes de maig i l’any el seixanta vuit. I darrera el maig del 68 s’amaga encara –com en un joc de nines russes–, una altra Rosa que s’ha presentat, de vegades, a sí mateixa  com a “cupletista marxista”.

Agenolleu-vos

 

Benín

A Roma, a la basílica de Sant Joan del Laterà hi ha l’Escala Santa que els peregrins pugen de genolls. Són vint-i-vuit esglaons de marbre, revestits de fusta per protegir-los del desgast de l’ús ininterromput durant segles i segles.

La llegenda diu que l’escala va ser feta portar de Jerusalem a Roma per la mare de l’emperador Constantí al segle quart de la nostra època, pel fet que aquesta era l’escala que va pujar Jesucrist al palau de Ponç Pilat quan aquest el va fer cridar per jutjar-lo.

Al llarg dels anys, l’Església Catòlica ha concedit diferents indulgències als que pugessin l’escala, i fins i tot alguns papes n’han donat exemple seguint la tradició. Normalment, hi vagis el dia que hi vagis o a l’hora que hi vagis, sempre hi sol haver peregrins que fan cua per pujar escales amunt d’aquesta peculiar manera.

Justament perquè l’escala original s’associa al martiri del Crist, el gest de marxar de genolls ve a ser un recordatori del Via Crucis del Salvador que els creients realitzen simbòlicament amb l’esforç d´haver de moure´s sense l’ajuda dels peus, postrant-se a l’hora en sagrada devoció amb el Crucificat.

Fa molts anys, viatjant per l’Àfrica Occidental, vam topar amb l’indret que mostra la fotografia. Sabem que, a més de la llengua, els colonitzadors també van portar la religió al continent negre. Podem perfectament imaginar, doncs, que aquesta escala santa africana sigui el lloc on els habitants de la zona facin el seu culte a Déu.

Tenint en compte l’amplària i els esglaons escrostonats, hom podria pensar en l’èxit i la molta devoció que pugui tenir aquesta escala. Per altra part, les quatre herbotes que s´hi veuen també ens podrien informar que el seu ús sigui merament estacional. Res indica, en una mirada general, cap signe d’abandonament.

El rètol està intacte, ben dret i perfectament pintat. L’únic que es fa una mica estrany és el to imperatiu del cartell. Actua com una ordre tot i que els tons blaus en suavitzen l’obligatorietat. La “a” minúscula d’entremig és una nota simpàtica sobretot per estar impresa a mitja altura respecte de les altres.

Veient la imatge, un es pregunta que a qui se li deuria acudir de fer aquestes escales expressament per ser pujades de genolls. O bé, en cas que ja hi fossin per algun altre motiu, perquè canviar-ne l’ús per fer-ne un espectacle així.

Avui mateix, Divendres Sant del 2020, tenim encara a tot el món de genolls per mor d’un misteri poderós i invisible que ens regula del tot la vida i ens fa humilment conscients de la nostra petitesa.

Bad Murphy's

Les torres gòtiques es veuen des de lluny. Només entrar als carrers medievals, una adolescent americana li diu al seu pare que fa molt de temps això havia sigut la Unió Soviètica; el pare no diu res i fa cara de fàstic, la noia repeteix: long time ago. A mesura que et vas acostant al centre, el número de turistes augmenta exponencialment, de la mateixa manera que els bars, restaurants i tendes de records. Quan comences a trobar persones disfressades amb vestits medievals, penses que ja deus ser al rovell de l'ou i, efectivament, per un carreró s'arriba a la plaça de l'ajuntament que està atapeïda de paradetes, bars, restaurants i grups diversos dirigits amb banderetes de colors i altaveus que estan fent visites guiades. La ciutat vella sembla artificial: neta, arreglada i pintada amb colors ocres com un pessebre. Aquí, ja no caldria parlar ni de gentrificació perquè absolutament tota la zona medieval està dedicada al turisme sense cap tipus de mania ni mala consciència.

 A l'altre cantó de la plaça, a través del carrer Mündi s´arriba al carrer Pikk: tenim una adreça per anar a dinar. Plantats davant del portal, res indica que a dins hi hagi un bar o un restaurant; tampoc hi ha timbre, només un tauler numèric, com a tantes cases. Tenim el codi, el marquem i s'obre la porta com per art de màgia. Al segon pis, hi ha un espai gran, diàfan, amb grans finestrals i molta llum; una barra en un cantó i una pissarra que anuncia el plat del dia. Al local, només hi ha un noi que feineja amb un ordinador i un grupet de noies que mengen alguna cosa. Quan mires els cartells i t'hi fixes, t'adones que aquest és un lloc on fan cine, concerts, exposicions, conferències i cursos de tota mena; o sigui que no és tant un bar sinó una espècie d'ateneu. Havent dinat, tirem carrer Pikk avall i girem per Pagori per seguir pel carrer de sobre cap enrere, passar per davant d'un teatre i tornar a girar a la dreta per sortir de la zona medieval en direcció Telliskivi. Just abans de creuar l'arc que marca la fi de la ciutat antiga es posa a ploure a bots i barrals i ens refugiem a una església ortodoxa russa. Després de visitar-la, ens esperem al portal que pari. Plou tant, que de cop comencen a sortir pometes pel desaigua del pati de l'església: provenen de les pomeres de l’hort que hi ha a l'altre cantó del mur. L'aigua les ha arrencat i les arrastra carrer avall.

Seguei Doblàtov va viure a Tallinn del 1973 al 1976, on hi va treballar com a periodista. Casa seva era a la ciutat nova, a prop del parc Kadriog, però la redacció del diari L'Estònia Soviètica, on escrivia, era al carrer Pikk. La seu del KGB local era al carrer Pagori, just davant del diari: Dovlàtov explica que l'informador del diari només havia de travessar el carrer per anar a donar  part de qualsevol cosa o fer algun xivatasso. En alguns relats, Dovlàtov parla del bar Mündi com del millor de la ciutat; segurament és on anava amb els companys de la redacció a emborratxar-se. Avui dia, al carrer Mündi només hi ha el restaurant Turg, d'aspecte medieval i un pub irlandès anomenat Bad Murphy's. Tot i que el restaurant té més possibilitats d´haver allotjat l'antic bar Mündi, és evident que nosaltres apostem clarament pel Bad Murphy's per tal de retre homenatge en forma de vodka a l'escriptor de Sant Petersburg.