La síndria de Txékhov

Un dels contes més coneguts d'Anton Txékhov –"La senyora del gosset"– tracta, entre d'altres coses, d'un doble adulteri. Dmitri Dmítritx Gúrov i Anna Serguéievna enganyen els seus respectius cònjuges, primer a Crimea on passen l'estiu i després a Moscou on la infidelitat s'allargarà en el temps.

Després de la primera trobada íntima a l'hotel d'ella, Anna Serguéievna se sent culpable, plora i fins i tot li arriba a dir a ell que no l'ha respectada. Mentrestant, Dmitri Dmítritx agafa una síndria que hi ha sobre la taula, en talla un tros i se'l menja lentament. Després van estar callats durant mitja hora, ens diu el narrador.

A primer cop d'ull, la síndria és la pròpia Anna Serguéievna, que en Gúrov s'ha menjat. Pot simbolitzar el desig amorós, el sexe, tot i que no deixa de ser la fruita adient per fer-se passar la set, sent on són: d'estiueig al sud, a Ialta, i per això és normal que n'hi hagi a les habitacions dels hotels. L'actitud de Dmitri Dmítritx també ens indica que, mentre que ella s'ho pren a la valenta, per ell el que ha passat no té cap importància.

Vladimir Nabokov també s'hi fixa, en la síndria, i en el seu Curs de literatura russa ens diu que la fruita simbolitza més aviat un estat d'ànim. I relaciona la síndria amb un esturió una mica passat que Gúrov es menja amb un amic en un restaurant de Moscou, durant els dies en què no fa altra cosa que pensar en ella. De la satisfacció de la síndria al malestar i el desassossec del peix passat.

Nabokov ho deixa aquí, però hi ha un parell d'escenes cap al final del conte que ens poden ajudar a donar, encara, una altra volta a la interpretació d'aquests apunts gastronòmics. Anna Serguéievna visita Gúrov a Moscou cada dos o tres mesos venint d'una ciutat de províncies. Queden a un hotel. El dia de la trobada amb què es clou el conte, Gúrov va cap a l'hotel i, de pas, acompanya la seva filla a l'escola. Neva i el pare li explica a la filla per què, tot i que estan a tres graus positius, cauen aquells flocs grossos i humits. La nena aprofita i li pregunta per què a l'hivern no trona i ell també l'hi explica. Ja a l'habitació amb Anna Serguéievna es repeteix l'escena de la primera trobada: ella plora inconsolable i no pot ni parlar. Ell pensa: bé, deixem que plori. I seguidament encarrega un te i se'l pren mentre ella continua plorant girada d'esquena.

Hem passat de la síndria al te, cosa ben normal a Moscou, a part que sabem que està nevant i fa fred. Però l'actitud d'ell és la mateixa: una certa impassibilitat mentre ella plora, i un silenci perllongat que nega qualsevol possibilitat de diàleg. Però, què hi pinta l'escena precedent amb la filla? Ell respon a la nena amb explicacions científiques respecte de fenòmens físics que es donen durant la caminada. Gúrov parla amb una certa seguretat sobre lleis de la natura. Però un cop és amb la seva amant fa silenci, perquè els problemes que es plantegen amb aquest amor secret no tenen cap enunciació clara que es pugui formular. Si això fos així, tant la síndria, com l'esturió i el te simbolitzarien lleis morals relatives a l'amor per les quals no hi ha paraules que puguin ser pronunciades.

De la mateixa manera que la poma de Newton anuncia la Llei de la Gravitació Universal, la síndria de Txékhov ens indica la impossibilitat de fixar cap llei relativa a l'amor entre els humans. No hi ha paraules per cap Llei de la Gravitació Universal de l'Ànima.

 

Vides de Txékhov

El 1989, cap al final de la seva vida, Natalia Ginzburg va publicar una biografia de Txékhov titulada Anton Txékhov. Vida a través de les lletres. Irène Némirovsky, unes quantes dècades abans, també va escriure una biografia de l'autor rus, que es publicaria pòstumament el 1946 amb el títol de La vida de Txékhov.

Tots dos textos, més que biografies ortodoxes, tal i com entenem aquest gènere, són més aviat exercicis literaris que agafen com a excusa les dades biogràfiques d'Anton Pàvlovitx i en fan un relat que pot ser llegit com una ficció. Una mena de conte llarg, sec i sintètic en el cas de Ginzburg, i una mena de novel·la curta, poètica i sensible en el cas de Némirovsky.

Però, per què ho van fer això? Eren escriptores i estaven en el seu dret d'escriure del que volguessin, però el sentit comú ens diu que tant un text com l'altre tenen també intencions més concretes. La més evident és la d'homenatjar el mestre admirat: això es nota amb la cura, tendresa i compassió amb què és tractat el protagonista, com si fos un més dels propis personatges txekhovians. Però també s'hi endevina alguna intenció de recerca, de desfer algun entrellat, perquè la vida de l'autor rus, tot i ser una vida de novel·la, manté una sèrie de zones grises difícils de desbrossar, entre d'altres coses perquè el propi Txékhov es va cuidar prou de mantenir-les en un segon pla: de les seves relacions amoroses, per exemple, poca cosa se'n sap, i del seu procés creatiu ben poca cosa n'ha transcendit, per no dir dels intríngulis en el nucli de la seva pròpia família, germans i pares.

Si fem una ullada a la correspondència, tindrem accés a alguns detalls particulars que ens perfilaran millor el Txékhov home, però les zones obscures persistiran i l'única conclusió que en traurem és que es tractava d'un home molt reservat que protegia alguns aspectes de la seva vida amb una estratègia de discreció. No pas perquè volgués ocultar algun secret, penso, sinó perquè allò de què no parla era el rovell de l’ou de la seva pròpia personalitat: l'escriptura per una part, i la fèrria responsabilitat que es va auto-imposar cap al éssers estimats, que es podria resumir en la màxima mèdica d'"abans que res, no fer mal".

Sobta, per exemple, que en les cartes amb la que va ser la seva dona Olga Knipper, ella insisteixi sovint a preguntar-li què està escrivint, o altres aspectes sobre la feina d'escriptura i que ell, de manera invariable li contesti amb evasives. Fins al punt que Olga acaba coneixent algun conte important –com ara La senyora del gosset– només quan aquest ja s'ha publicat en una revista, o alguna obra de teatre quan aquesta ja ha estat lliurada als responsables del teatre on ella treballa.

En les cartes amb els amics, editors i família passa una mica el mateix: solen tractar d’afers purament pràctics com ara els diners i els terminis de publicació, però poca cosa més. Cal buscar amb lupa per fer-se una idea d'aquesta personalitat amable, bondadosa i esquerpa que es va dibuixant. De relacions sentimentals amb altres dones n'han transcendit una colla de cartes: una vegada més, el que se'n pot despendre d'aquests textos és el joc del gat i la rata que tan agradava a l'escriptor rus: mai es compromet a res, però tampoc mai renuncia a res. Es manté en un punt mitjà molt enutjós per les seves estimades, ja que la seva passivitat fa que res avanci ni es concreti, com si no volés córrer aquest risc –el risc d'estimar massa, podríem dir.

En la controvèrsia contemporània sobre si cal conèixer la biografia d'un escriptor per tal d'entendre millor la seva obra, el cas d'Anton Txékhov és paradigmàtic en el sentit que la seva obra funciona sola i no ens cal saber res d'ell per gaudir plenament dels seus contes i el seu teatre. Curiosament, però, un cop conegudes les zones d'ombra de la seva biografia, en rellegir la seva obra se'ns n'il·luminen alguns aspectes. La biografia no aporta res nou a l'obra, però l'obra sí que dona moltes claus de la biografia: als contes i al teatre cal buscar els desllorigadors. Per boca dels seus personatges ens parla l'autor rus, i ens parla no només d'allò que ens passa a tots nosaltres –i que per això ens agrada–, sinó també d'allò que li passava a ell. En aquest sentit el conte L'home estotjat és una veritable autobiografia, i altres contes clau que ens poden ajudar a entendre la seva personalitat són, en la meva opinió, L'estepa, El monjo negre i Camperols, entre d’altres.Tots els embolics de parella en les seves obres de teatre, on mai ningú és correspost en els seus desitjos, són una clau per pensar en la seva vida amorosa. Per acabar, El bisbe i L'hort dels cirerers no es poden llegir d'altra manera que com a testament literari i vital d'un home que sap que s'està morint. Brindem per Txékhov!