L’estiu
del 2002 vam travessar la Casamance des
de Tambacunda fins a l’Atlàntic. Un parell de setmanes abans de marxar vam
saber –a través de l’Agència Senegalesa de Notícies– que el conflicte animat
pel M.F.D.C (Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance) havia reviscolat tràgicament amb un
seguit d’emboscades i enfrontaments que havien causat vàries víctimes –entre
morts i ferits– en l’exèrcit senegalès. Per aquesta raó ens va caldre passar
una cinquantena de controls militars o
policials en el periple est-oest i una vintena més entre Ziguinchor i la
frontera gambiana; aturades que podien anar de la simple revisió dels
passaports fins a baixar del vehicle i buidar les bosses d’equipatge per
escorcollar-ho tot minuciosament.
La
impressió d’aquells dies és agredolça: per un cantó, la magnificència del paisatge
i la visió d’un país ric de terra fèrtil, tan diferent de les planes ermes del
nord; la màgia dels manglars en el delta del riu, l’estada idíl·lica a l’illa
de Karabane, les platges de sorra blanca de l’Atlàntic… Per altra banda, el
país estava ocupat per l’exèrcit, el turisme, foragitat i per tant vam haver de
passar el mal tràngol de ser hostes únics a hotels, restaurants i mercats, i
sentir en carn pròpia el malbaratament de l’escassa infraestructura turística i
la nul·la incidència dels nostres diners en la població local.
Tot
i això, em vaig passar el viatge intentant esbrinar i aprofundir en les raons
dels diferents pobles de la Casamance per enfrontar-se al centralisme de Dakar.
Els resultats van ser decebedors: a cada persona que m’acostava per
plantejar-li el tema, el defugia inexorablement, fins que algú em va obrir els
ulls en explicar-me el motiu que es veiessin tan pocs joves pels carrers: tot i
ser vacances escolars, els joves havien marxat dels pobles majoritàriament cap
a Dakar perquè eren els primers a ser detinguts pels militars com a sospitosos
d’ajudar o donar cobertura els grups rebels.
Així
que ja m’havia més o menys resignat fins que, en els darrers dies d’estada a
Cap Skirring –les platges del qual només estaven ocupades pel bestiar pasturant
i els nens jugant a futbol– vaig fer el meu darrer intent en abordar un jove en
una terrassa d’un bar. Recordo com anava mirant insistentment a dreta i
esquerra mentre jo li feia preguntes i com em va tallar secament amb un “d’això
no se’n pot parlar”. Així que, canviant de tema li vaig dir que jo feia de forner
a Catalunya i em vaig disposar, al meu torn, a fer una breu exposició sobre els
catalans, però em va interrompre tot dient: “Vostè és Forner? Si vol, el puc
acompanyar a conèixer el forner de Cap Skirring. No és gaire lluny, als afores
del poble…”. Primer vaig dir que no, però vaig tenir un pressentiment i vaig
acceptar. El forn no era una botiga, sinó una casa particular al pati de la
qual hi havia un forn dels que anomenem de tipus “morú” i que encara se’n veuen
a moltes cases de pagès de casa nostra. L’obrador era el menjador de casa i els
estris les seves mans i un parell de gibrells de plàstic. Em va convidar a
tornar de matinada perquè veiés el procés de la cuita i li vaig donar les
gràcies tot dient-li que no calia i comprometent-me a enviar-li les fotos que
va voler que li fes a les seves filles.
I
va ser a la tornada cap a la mateixa terrassa on estàvem que el noi em va
explicar que simpatitzava amb un partit polític local anomenat Partit de la
Terra, que havia guanyat les darreres eleccions municipals a molts indrets de
la Casamance, però que per llei no es podia presentar a les eleccions generals.
Quan li vaig dir que jo mateix, temps enrere, allà a Catalunya havia
simpatitzat amb un moviment que portava un nom semblant, se li van il·luminar
els ulls i em va dir: “A veure, expliqui’m això de Catalunya…”
