De Palmeras en la nieve a Un día vi 10.000 elefantes

Tal i com ja vaig escriure fa un parell d´anys arran de l´èxit editorial de la novel·la Palmeras en la nieve, hi ha com una mena de subgènere de literatura sobre Guinea Equatorial construïda sobre l´enyorança de la Colònia, o sigui la bona vida dels colons en un lloc exòtic, prou lluny de la metròpoli com per imposar sense gaire embuts morals l´afany civilitzador a una població indígena sotmesa no només a l´explotació laboral sinó també als instints sensorials dels que es creuen superiors. L´adaptació cinematogràfica de Palmeras en la nieve segueix aquesta mateixa línia, només que encara una mica més edulcorada pel romanticisme.

La casualitat ha volgut, però, que coincideixin a la cartellera dues pel·lícules sobre Guinea. L´altra és Un día vi 10.000 elefantes, un fals documental muntat sobre la base de les imatges de l´arxiu d´Hermic Films, una productora a la qual van encarregar en ple franquisme una sèrie de pel·lícules de propaganda sobre la Colònia que finalment van tenir molt poca difusió i van acabar oblidades. Només molt recentment, gràcies a la tenacitat de Pere Ortín i Vic Pereiró, es va fer justícia d´aquesta expedició amb l´edició de Mbini. Cazadores de imágenes en la Guinea colonial que inclou una extensa entrevista amb el seu responsable Manuel Hernández Sanjuán, així com una selecció de fotografies i tres documentals dels trenta-un que es van arribar a muntar.

Justament és Pere Ortín qui firma el guió del film, basat en el relat inèdit de l´escriptor de Guinea Equatorial Juan Tomás Ávila Laurel titulat  Los elefantes en la Luna, i l´estructura de manera que les imatges d´Hermic tornin a circular davant dels nostres ulls amb l´excusa que el narrador és un d´aquells natius que carregaven el material de rodatge durant dies i dies per la selva, les platges o les plantacions.

Tenim, doncs, d´entrada, dos punts de vista molt diferents: per un cantó el del colon que recorda l´aventura dels anys d´estada a l´Àfrica on predomina l´exotisme, la violència, la sensualitat, la feina i la clara divisió entre civilitzadors i civilitzats, només trencada per l´amor, que tot i els esforços del relat, també s´endevina fruit d´una relació desigual i imposada. I per l´altre, hi ha la mirada del colonitzat que recorda aquells anys acompanyant l´equip de cineastes a través dels propis ulls del director, guionista, operador i muntador, hipnotitzats pel paisatge i la gent i que gairebé es limiten a posar la càmera i fer una narració en off.

El narrador de Palmeras en la nieve simbolitza el relat de tants i tants colons –molts d´ells catalans- que van marxar a Guinea des de petits pobles de la Península per guanyar-se la vida i estalviar alguna cosa en plena època de penúria a la postguerra i per tant sense fer-se massa preguntes ni ètiques ni polítiques. El narrador de Un día vi 10.000 elefantes, en canvi, acaba sent el propi equip d´Hermic a qui s´ha encarregat uns films de propaganda franquista. La força de les imatges que van rodar, però, fa girar espectacularment la situació i avui veiem clarament com Palmeras en la nieve és d´alguna manera una pel·lícula que intenta justificar la colonització i en canvi Un día vi 10.000 elefantes sembla un film de denúncia. La raó d´aquesta paradoxa està, en la meva opinió, en l´ús del fora de camp: mentre el relat de Luz Gabás s´esforça en ensenyar-ho tot –i la pel·lícula ha seguit de manera planera aquest estil-, el relat d´Hermic és gairebé del que no es veu, del que hi ha al darrere, de la mirada al·lucinada del que filma –i penso que la pel·lícula manté aquest to.

El tòpic podria dir que finalment són llargmetratges complementaris. Però almenys en aquest cas hem de dir que no.  Palmeras en la nieve és una espècie de melodrama romàntic que hagués pogut passar en qualsevol altre lloc o temps, on Guinea Equatorial n´és només un marc del tot accessori. En canvi Un día vi 10.000 elefantes és un film sobre la Colònia i no tindria sentit en cap altre lloc ni context històric. Cinematogràficament potser el principal mèrit de la pel·lícula de Fernando González Molina sigui haver fet un producte entretingut, ensucrat  i rendible, i haver trobat localitzacions prou creïbles com per fer-nos passar Canàries i Colòmbia per Guinea Equatorial. En canvi, als directors Alex Guimerà i Juan Pajares els cal reconèixer la valentia d´allò més modest però no menys important. Introduir l´animació al cor del relat s´ha de veure com un encert que ressalta encara més aquest món invisible que s´endevina darrere del relat i les imatges d´Hernández Sanjuán. La combinació de relat a l´orella, imatge i dibuix com a porta d´entrada a la màgia d´allò que no es pot dir, ni veure ni molt menys filmar, el misteri dels elefants guineans.

                                  

Aleksiévitx, Serés, Butler: maneres de donar veu als que no en tenen

El passat 5 de novembre Judith Butler va fer una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona titulada Cossos que encara importen dins dels debats paral·lels a l´exposició +HUMANS.

En un marc occidental on parlem de precariat, refugiats de guerra i immigrants, la pensadora americana va intentar conduir els seus arguments des de les tesis que va desenvolupar al seu text seminal Bodies that matter on va posar en qüestió les nocions de sexe, gènere i identitat sexual, i va cimentar les teories queer i transgènere.

La idea és que, des del punt de vista de les polítiques del cos, estan en un mateix nivell d´estudi tots els que han de viure en precari, des dels transexuals fins als refugiats. I de la mateixa manera que és possible una teoria feminista o queer, també ho ha ser una que englobi immigrants, refugiats i precariat en general. Tot i que el punt de vista de Butler és performatiu, en el sentit que les minories excloses no existeixen fins que s´organitzen i es fan visibles per lluitar pels seus drets, el fet que el propi cos sigui una construcció històrica fa que necessiti un vocabulari  propi que el deslliuri dels tòpics i imposicions de cada època determinada. I aquí és on fer una teoria dels que viuen en precari ha de servir com a exploració de les possibilitats futures de viure millor. Un exercici de democràcia, en el sentit de preguntar-se i qüestionar qui decideix que uns cossos visquin millor que altres i per què alguns han de viure amenaçats o protegits. Cal fer una crítica al sentit comú, diu Butler, i al discurs hegemònic, i lluitar per aquest dret polític bàsic dels cossos de poder-se moure i viure millor. Cal qüestionar-se aquesta idea generalitzada que castiga el que està en precari. I Butler creu que el llenguatge és la millor manera d´imaginar el possible.

Estris de cuina dins una nau. Foto de F. Serés

Després de sentir la conferència de Judith Butler se´m va fer clara la incomoditat que vaig sentir tot llegint el darrer llibre de Francesc Serés La pell de la frontera on a través d´un text diversificat s´acaba donant veu, també, als temporers de la fruita de la zona de la Franja, majoritàriament treballadors en precari de l´Àfrica occidental i del nord, i eslaus i centre europeus. Incomoditat que no venia marcada pel tema ni pel retrat despullat dels immigrants, sinó per una intenció podríem dir-ne ontològica que sobrevola tot el llibre: la idea que aquestes històries no existirien si algú no les hagués explicades, idea que l´autor va puntejant de tant en tant com si només el llenguatge fes reals els sofriments dels que pateixen, i que hi ha un deure en l´escriptor d´obrir aquest espai al servei dels que viuen en precari. Malgrat tot, en el text de Serés es fa evident també que els immigrants només s´han fet presents quan s´han agrupat i organitzat, ja sigui acampant a la Plaça de Catalunya o a l´Església del Pi, però que aquesta ha sigut no només una visió incòmoda, sinó fins i tot intolerable pel pensament hegemònic d´una  Barcelona deutora del turisme globalitzat.

Tot i que la finalitat de Serés aquí no és tant la de teoritzar com la d´empatitzar la precarietat: com el pagès o el professor que fan el que poden, així també l´escriptor -ell mateix escrivint en una llengua minoritària- farà el que podrà. I aquesta veu dolorida en primera persona acabarà sent també la mala consciència del lector que se sent identificat amb un malestar a mig camí del sentiment de culpa i la necessitat de redempció. El retrat de l´immigrant, malgrat les fotos i el context multinacional, acabarà sent en realitat també el del ciutadà local desbordat pels esdeveniments.

Tendes de treballadors de la fruita de La Franja. Foto de F. Serés

Encara un altre moviment molt diferent és el que proposa Svetlana Aleksiévitx en els seus textos per donar veu a gent de l´antiga Unió Soviètica. Tal és el cas, per exemple de Temps de segona mà. La fi de l´home soviètic on retrata de manera no menys crua la vida, les il·lusions i desenganys de tota aquesta gent que va néixer i créixer sota el règim soviètic i va viure de primera mà la Perestroika de Gorbatxov, l´ensorrament del règim després -inclòs el Partit Comunista i tota la infraestructura socialista-, el breu cop d´estat de l´Exèrcit i l´arribada al poder de Ieltsin, i la posterior implantació d´una economia de mercat accelerada i salvatge que va fer enriquir les màfies i la gent sense escrúpols, a base d´assassinats i extorsions i que va deixar a la misèria la gran majoria, ara ja sense l´assistència ni del Partit ni de l´Estat.

Aquest daltabaix econòmic, social i psicològic és narrat a través de múltiples veus, provinents de múltiples entrevistes enregistrades en una gran varietat d´espais i a una gran varietat de gent, tot i que predominen les veus de les dones, en confessions fetes en la intimitat de les cuines, un espai tradicionalment de confidències en l´antiga cultura soviètica.

Estilísticament el més sorprenent és que l´autora, a part esclar de la feinada de les entrevistes i de fer les preguntes adients, fa una intervenció aparentment mínima en les paraules dels testimonis perquè les deixa tal qual, només amb breus incisos en cursiva ja sigui per indicar estats d´ànim, interrupcions o aclarir alguna altra cosa, i notes a peu de pàgina per contextualitzar noms o fets concrets. I dic aparentment perquè sí que ha fet la tria dels textos i, com un muntador de cinema, n´ha decidit el lloc en el discurs perquè acompleixin la missió final de retratar una gent i una època. I cal dir que ho aconsegueix amb escreix i emociona.

És curiós que a les llibreries s´hagin de buscar els textos de Butler i Aleksiévitx a la secció d´assaig i el de Serés a narrativa, perquè tots tres fan el mateix: donar veu als que no en tenen, tres autors per tant estrictament polítics. Tots tres fan una funció també de denúncia,  i tots tres mostren la injustícia d´un món que dóna per fet que uns han de viure millor que els altres com si això fos el més natural del món. És interessant de veure com a través del llenguatge tots tres intenten carregar de raons els més febles, intentant canviar la sintaxi de les relacions,  però deixen alhora el lector sense alè sabent que els més febles es quedaran allà igual, de la mateixa manera, vivint pitjor, perquè l´esforç per canviar les coses no és petit i afecta ni més ni menys que al gruix del sistema de vida occidental..