El narrador a la cassola

 

Sobre les relacions entre El Banquet anual de la Confraria d’Enterramorts de Mathias Enard i La casa de foc de Francesc Serés

 

El desplaçament

El primer tret de semblança entre els textos d'Enard i de Serés és el plantejament de la història: algú viatja cap a un altre lloc –en aquest cas un lloc petit, un microcosmos– i intenta esbrinar-ne les lleis, saber què passa i com funciona aquest lloc. Finalment, haurà de descriure-ho tot per entendre-ho i l'escriptura mateixa en serà l'explicació.

Es tracta d'un desplaçament físic i mental d'algú a qui se li remou el terra de sota els peus, així com els esquemes mentals en què se sustenta. Malgrat tot, aquesta pertinença comuna de tots dos textos no és pas una cosa inhabitual en la narrativa de ficció, de tal manera que, ara mateix, algun teòric nostrat dels esquemes narratius us podria dir que aquest cas es dona, ni més ni menys, que a la meitat de tota obra de ficció que s'ha editat fins ara i de tota obra de ficció que s’escriurà en el futur.

 

El narrador innocent

Els narradors també s'assemblen: tots dos són una mica tontos i fan riure. No pot ser de cap altra manera: s'enfrontaran a reptes que els sobrepassen i que no acabaran d'entendre i per tant el seu punt de partida ha de ser pur, incontaminat. La mirada neta. El narrador d'Enard és justament un antropòleg urbanita que va a fer la tesi sobre nova ruralitat a un poblet petit. El narrador de Serés és mestre i arriba a un llogaret per fer net d'un mal divorci. Tots dos comencen de zero i tots dos seran la riota de les respectives comunitats d’acollida pel seu tarannà maldestre. S’assemblen, fins i tot, en aspectes secundaris com ara que mengen malament: l'un a base de llaunes precuinades, l'altre que passa amb una mica de pa i olives. Les respectives famílies d'adopció els donaran suport gastronòmic, mentre ells n'adoptaran les mascotes: un gos en un cas i dos gats en l’altre. Tots dos narradors recorden poderosament el narrador de L'antropòleg innocent de Nigel Barley, aquell que anava a viure a un poblat de Camerun per fer recerca etnològica i li passaven les mil i una a base de no adonar-se de res.

 

El secret

Les dues comunitats de totes dues novel·les amaguen un secret que el narrador percebrà però que només podrà esbrinar-ne mitges veritats, en un cas, i passar-hi ràpidament per sobre en l'altre. Els secrets dels pobles petits normalment els constitueixen, els donen l'essència, per això l'observador exterior rarament en pot capir l'entrellat profund. Tots dos textos comparteixen  un locus simbòlic amb el mateix nom: la Pedra del Diable. Aquest lloc –que en realitat és un menhir– ens parla de tradicions antigues, de màgia i d'allò irracional i desconegut. El fet de marcar aquest territori és significatiu, i portarà, tant en un cas com en l’altre, a personificar aquest passat desconegut en una sola família, amb la qual el protagonista tindrà una relació propera i hi establirà uns vincles prou estrets com per esdevenir un més de la família. El passat inconegut inclou episodis de violència i mort relativament recents, que les famílies contemporànies al narrador porten sobre seu com una llosa.

 

De porcs senglars, escorpins, cucs i neorurals

En tots dos relats surten porcs senglars i caçadors amb escopetes. El porc senglar ens parla de la part feréstega del bosc, però també és aquest animal salvatge que cada cop s'acosta més als hàbitats humans i es pot convertir fins i tot en plaga que cal mantenir a ratlla. El senglar al text de Serés simbolitza la part oculta, allò que no es veu. A Enard, en canvi, un dels porcs que el narrador segueix porta l’ànima del mossèn del poble, acabat de morir just abans que arribés l’antropòleg, de qui coneixerem els dubtes, temptacions i embriagaments dels darrers anys de la seva vida.

Al text de Serés, el narrador troba escorpins a casa i com que no hi ha manera ni de matar-los ni fer-los fora, acaba aprenent a viure amb ells: els escorpins són l'avançada de tot el que li espera. Al text d'Enard el narrador hi troba cucs. També intenta eliminar-los de diferents formes i sempre tornen a sortir: els lectors sabrem que els cucs són les successives reencarnacions de perversos assassins de la contrada.

Finalment, hi ha neorurals: en tots dos casos són gent nouvinguda que no s'ha adaptat del tot i que viuen mig aïllats i sense l'acceptació dels indígenes: els neorurals de Serés són hippies que acabaran plantant marihuana, o parelles joves idealistes que volen canviar de vida; els neorurals d’Enard són jubilats anglesos que s'han comprat cases a bon preu, les han arreglades i que no es relacionen amb ningú, o també un artista que viu sol a casa seva i és vist per tothom com un excèntric.

 

El què

Tant un text com l'altre ens ve a dir que a sota de cada història hi ha generacions i generacions d'altres relats que la suporten. Aquesta genealogia queda plasmada en les ruïnes, en els arxius consultats, en les batalles, llegendes i tot allò que altres autors hagin escrit sobre el lloc. La llosa del temps pesa sobre els personatges. Ara bé, la resolució d'aquesta idea es manifesta de maneres diferents en les dues novel·les. La visió d'Enard és més budista, per entendre'ns: se'ns informa que bona part dels personatges de la història són reencarnacions d'altres persones, animals o coses que tenen una relació més propera o més llunyana amb el que està passant. Serés parteix d'una mena d’ontologia lingüística: si algú no explica aquestes històries, es perdran i serà com si no haguessin passat mai, com si no haguessin existit. En un cas el narrador queda diluït en el magma general dels esdeveniments, en l’altre, el narrador és el fundador de la història, pel sol fet que l'explica.

 

El narrador a la cassola

L'antropòleg barceloní Gustau Nerín publicava el 2008 un text sobre la vida a Guinea Equatorial basat, sobretot, en anècdotes referides al menjar i al beure, i a la vida social que implica el fet de compartir àpats amb la població indígena. El títol “L'antropòleg a l’olla” no només feia menció a l'apartat gastronòmic de l’estudi (completat, per cert, amb una dotzena de receptes centreafricanes), sinó que, irònicament, ens remetia a les vinyetes del  TBO on l'explorador blanc acabava sempre dins l'olla dels nadius salvatges fent la xup-xup. Una altra manera de dir, també, que l'estudiós s´ha implicat tant en el tema d'estudi que ha perdut la distància necessària per a poder treure'n conclusions objectives.

Això és, en la meva opinió, el que els passa al dos narradors de les respectives novel·les: tots dos acaben dins l'olla que volien explicar, engolits i fagocitats pel lloc, les persones i les circumstàncies de la història. El narrador d’Enard, feliçment engolit, feliçment deixat anar, somiant en un món més sostenible conreant verdures ecològiques. El narrador de Serés, rebelment engolit, resistint-se fins a la darrera frase, repetint que ell estava allà i ho va veure tot. Curiosament, en el final del text de Serés també s'albira un futur ecològicament millor simbolitzat en l'hereva dels poders màgics de la família que passarà de bruixa a enginyera per tal de canalitzar millor els seus coneixements sobre l'aigua.

 

 

Aleksiévitx, Serés, Butler: maneres de donar veu als que no en tenen

El passat 5 de novembre Judith Butler va fer una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona titulada Cossos que encara importen dins dels debats paral·lels a l´exposició +HUMANS.

En un marc occidental on parlem de precariat, refugiats de guerra i immigrants, la pensadora americana va intentar conduir els seus arguments des de les tesis que va desenvolupar al seu text seminal Bodies that matter on va posar en qüestió les nocions de sexe, gènere i identitat sexual, i va cimentar les teories queer i transgènere.

La idea és que, des del punt de vista de les polítiques del cos, estan en un mateix nivell d´estudi tots els que han de viure en precari, des dels transexuals fins als refugiats. I de la mateixa manera que és possible una teoria feminista o queer, també ho ha ser una que englobi immigrants, refugiats i precariat en general. Tot i que el punt de vista de Butler és performatiu, en el sentit que les minories excloses no existeixen fins que s´organitzen i es fan visibles per lluitar pels seus drets, el fet que el propi cos sigui una construcció històrica fa que necessiti un vocabulari  propi que el deslliuri dels tòpics i imposicions de cada època determinada. I aquí és on fer una teoria dels que viuen en precari ha de servir com a exploració de les possibilitats futures de viure millor. Un exercici de democràcia, en el sentit de preguntar-se i qüestionar qui decideix que uns cossos visquin millor que altres i per què alguns han de viure amenaçats o protegits. Cal fer una crítica al sentit comú, diu Butler, i al discurs hegemònic, i lluitar per aquest dret polític bàsic dels cossos de poder-se moure i viure millor. Cal qüestionar-se aquesta idea generalitzada que castiga el que està en precari. I Butler creu que el llenguatge és la millor manera d´imaginar el possible.

Estris de cuina dins una nau. Foto de F. Serés

Després de sentir la conferència de Judith Butler se´m va fer clara la incomoditat que vaig sentir tot llegint el darrer llibre de Francesc Serés La pell de la frontera on a través d´un text diversificat s´acaba donant veu, també, als temporers de la fruita de la zona de la Franja, majoritàriament treballadors en precari de l´Àfrica occidental i del nord, i eslaus i centre europeus. Incomoditat que no venia marcada pel tema ni pel retrat despullat dels immigrants, sinó per una intenció podríem dir-ne ontològica que sobrevola tot el llibre: la idea que aquestes històries no existirien si algú no les hagués explicades, idea que l´autor va puntejant de tant en tant com si només el llenguatge fes reals els sofriments dels que pateixen, i que hi ha un deure en l´escriptor d´obrir aquest espai al servei dels que viuen en precari. Malgrat tot, en el text de Serés es fa evident també que els immigrants només s´han fet presents quan s´han agrupat i organitzat, ja sigui acampant a la Plaça de Catalunya o a l´Església del Pi, però que aquesta ha sigut no només una visió incòmoda, sinó fins i tot intolerable pel pensament hegemònic d´una  Barcelona deutora del turisme globalitzat.

Tot i que la finalitat de Serés aquí no és tant la de teoritzar com la d´empatitzar la precarietat: com el pagès o el professor que fan el que poden, així també l´escriptor -ell mateix escrivint en una llengua minoritària- farà el que podrà. I aquesta veu dolorida en primera persona acabarà sent també la mala consciència del lector que se sent identificat amb un malestar a mig camí del sentiment de culpa i la necessitat de redempció. El retrat de l´immigrant, malgrat les fotos i el context multinacional, acabarà sent en realitat també el del ciutadà local desbordat pels esdeveniments.

Tendes de treballadors de la fruita de La Franja. Foto de F. Serés

Encara un altre moviment molt diferent és el que proposa Svetlana Aleksiévitx en els seus textos per donar veu a gent de l´antiga Unió Soviètica. Tal és el cas, per exemple de Temps de segona mà. La fi de l´home soviètic on retrata de manera no menys crua la vida, les il·lusions i desenganys de tota aquesta gent que va néixer i créixer sota el règim soviètic i va viure de primera mà la Perestroika de Gorbatxov, l´ensorrament del règim després -inclòs el Partit Comunista i tota la infraestructura socialista-, el breu cop d´estat de l´Exèrcit i l´arribada al poder de Ieltsin, i la posterior implantació d´una economia de mercat accelerada i salvatge que va fer enriquir les màfies i la gent sense escrúpols, a base d´assassinats i extorsions i que va deixar a la misèria la gran majoria, ara ja sense l´assistència ni del Partit ni de l´Estat.

Aquest daltabaix econòmic, social i psicològic és narrat a través de múltiples veus, provinents de múltiples entrevistes enregistrades en una gran varietat d´espais i a una gran varietat de gent, tot i que predominen les veus de les dones, en confessions fetes en la intimitat de les cuines, un espai tradicionalment de confidències en l´antiga cultura soviètica.

Estilísticament el més sorprenent és que l´autora, a part esclar de la feinada de les entrevistes i de fer les preguntes adients, fa una intervenció aparentment mínima en les paraules dels testimonis perquè les deixa tal qual, només amb breus incisos en cursiva ja sigui per indicar estats d´ànim, interrupcions o aclarir alguna altra cosa, i notes a peu de pàgina per contextualitzar noms o fets concrets. I dic aparentment perquè sí que ha fet la tria dels textos i, com un muntador de cinema, n´ha decidit el lloc en el discurs perquè acompleixin la missió final de retratar una gent i una època. I cal dir que ho aconsegueix amb escreix i emociona.

És curiós que a les llibreries s´hagin de buscar els textos de Butler i Aleksiévitx a la secció d´assaig i el de Serés a narrativa, perquè tots tres fan el mateix: donar veu als que no en tenen, tres autors per tant estrictament polítics. Tots tres fan una funció també de denúncia,  i tots tres mostren la injustícia d´un món que dóna per fet que uns han de viure millor que els altres com si això fos el més natural del món. És interessant de veure com a través del llenguatge tots tres intenten carregar de raons els més febles, intentant canviar la sintaxi de les relacions,  però deixen alhora el lector sense alè sabent que els més febles es quedaran allà igual, de la mateixa manera, vivint pitjor, perquè l´esforç per canviar les coses no és petit i afecta ni més ni menys que al gruix del sistema de vida occidental..