Kalamaja

Kalamaja és el barri de pescadors de Tallinn. És preciós: cases de fusta pintades amb tons pastel, de tant en tant alguna de vermella; pel que sembla, és el conjunt de cases de fusta més gran i un dels més ben conservats del Bàltic.

D’entrada, sobta perquè s’enfila des de la costa uns set o vuit carrers amunt durant un parell o tres de kilòmetres. Com a barri de pescadors és immens, penses. Després sabràs que aquí hi han viscut els pescadors des de finals del segle XIV i sempre ha estat un barri pobre i modest, però que va créixer molt a les darreres dècades del segle XIX quan va arribar el tren de Sant Petersburg a la ciutat. L’estació és just a l’entrada del barri, i amb el tren van arribar també les indústries i les fàbriques que es van instal·lar arran de les vies: va caldre allotjar tota aquella immensa mà d’obra i així Kalamaja va créixer molt, però sense deixar de ser un barri obrer de cases de fusta.

Avui dia, però, el barri és ple de grans grues. Alguns carrers estan fins i tot tallats per les obres que s’hi fan. Arran de mar s’hi construeixen grans edificis de varis pisos –tot i que seguint l’estil tradicional, és veritat; als carrers de més amunt també hi ha màquines que enderroquen les cases més velles per refer-les –encara se´n veuen de molt antigues–, sovint conservant la part baixa de la façana feta d’obra. És un barri en transformació salvatge. No costa gaire d’imaginar què passa i què passarà: el fet de ser tan a prop del centre històric –amb prou feines deu o quinze minuts a peu– i a tocar de mar el converteix en un lloc privilegiat, tant per viure-hi com per l’especulació. Penses de seguida que aquí hi deu arribar el diner rus, però t’aclareixen que no, que qui està invertint aquí és sobretot capital finès –de fet, ja fa temps que Tallinn s’ha convertit en una mena d’extensió marítima de Hèlsinki, a només dues hores de ferri– perquè molts finesos malden per tenir-hi cases de segona residència que també puguin llogar als turistes quan els convingui.

Moltes d’aquestes cases de fusta tenen també amplis patis, a vegades oberts, a vegades protegits per tanques. Els cartells de les fotos –un en estonià i l’altre en finès– no parlen ni l’un ni l’altre de gossos perillosos: l’un diu “hi ha un gos al jardí” i l’altre diu “tanqueu la porta”.

Civada

Quan tornes de viatge i desfàs la maleta, trobes –entremig d’un llibre– les tiges seques, i tot el cul del separador ple de llavors. Penses en Serguei Dovlàtov quan diu que una maleta i un llibre s’assemblen. I llavors et veus  arribant a una ciutat bàltica i només baixar de l’autobús, algú que t’espera t’ofereix unes espigues granades de civada en senyal de benvinguda. La civada, com a casa nostra el blat, simbolitza la fertilitat i l'abundància. Després, et convida a fer un cafè per fer petar la xerrada i te n’assabentes que qui t’ha fet l’ofrena és la traductora de Shakespeare al seu idioma. Al cap d’una estona marxa misteriosament: diu que ha de tornar a casa perquè espera una trucada important. Penses que només pot ser una trucada d’amor perquè avui és diumenge. Tornes a mirar la maleta: el llibre on hi ha les tiges és d'August Strindberg; es titula Married (casat). Reculls les llavors.

"Parla'm amor, però fes-ho amb amor o calla.
Atorga'm un sol bes i jo te'l tornaré
i te'n faré un de doble amb un doble interès"
W. Shakespeare, "Venus i Adonis" (traducció de Salvador Oliva)

De Descartes a Olof Palme

 En l'actual número 68 del carrer  Västerlånggatan, residència llavors de l'ambaixador francès Pierre Chanut a l'illa de Gamla Stan, va viure René Descartes els quatre mesos d'estada que va tenir a Estocolm entre l'octubre de 1649 i l'onze febrer de 1650 en què hi va morir.
Després de dos anys de cartejar-se, la reina Cristina de Suècia va demanar al filòsof que l'anés a veure per tal de gaudir de les seves lliçons en persona. El filòsof francès va mostrar les seves reticències a viatjar però finalment hi va accedir. Tot i que la residència de Chanut era amb prou feines a cinc cents metres del castell de la reina, aquesta va emplaçar el filòsof a trobar-se a les cinc del matí en ple hivern, a les cambres glaçades de Tre Kronor, la residència real. Aviat es va veure que no s'avenien gaire, i a mitjans de gener només havien fet cinc sessions. El filòsof va emmalaltir a primers de febrer i va morir deu dies després. La causa de la mort va ser pneumònia segons el metge de Chanut. És sospitós que Descartes no es deixés tractar pel metge personal de la reina i que demanés que li administressin un vomitiu.
Sempre es va sospitar que el filòsof hauria pogut estar enverinat, i el cas és que la polèmica ha arribat als nostres dies on alguns autors han estudiat el cas concloent que els símptomes que va patir el francès serien compatibles amb un enverinament per arsènic.
Com a catòlic en un país protestant, va ser enterrat en una fossa per a orfes al cementiri de l'esglèsia d'Adolf Fredriks a l'actual barri de Norrmalm. Les restes del francès van tardar setze anys a ser repatriades a França, tres després que el Papa prohibís les seves obres.
Avui dia, dins l'església d'Adolf Fredriks, hi ha un monument commemoratiu sobre Descartes. Al petit cementiri que envolta el temple hi ha enterrat Olof Palme, el Primer Ministre socialdemòcrata suec assassinat el 1986 quan sortia del cinema amb la seva dona en el cèntric carrer de Sveavägen, precisament el mateix carrer on hi ha la seva tomba. L'assassinat de Palme -que va causar al seu moment una commoció tant nacional com internacional-  encara avui dia és un tema no resolt, tot i que, en el moment de la seva mort, no li faltaven enemics arreu del món, ja que, entre d'altres coses, s'havia manifestat contra l'apartheid sud-africà, els règims neoliberals de Reagan i Tatcher, a favor de la causa palestina, la primavera de Praga o del règim castrista, de la mateixa manera que, amb anterioritat havia criticat les dictadures de Franco i Pinochet o la guerra del Vietnam.

45 cerebros y 1 corazón

Beirut

Per què la fascinació per les excavacions? Potser no és tant la fascinació pel passat com per allò ocult. Parat davant l’excavació esperes que aparegui alguna cosa –la que sigui–que ha estat allà amagada durant anys i anys, a vegades milers d’anys. L’observador, a la foto, espera alguna senyal, intenta llegir els moviments dels que hi treballen, les coses que ja estan al descobert, per desxifrar el que passa, quina època hi deu haver allà sota, esperant. El que observa la foto mateixa, però, hi afegeix encara més curiositat, perquè es pot entretenir en els detalls, per exemple el carretó sense roda i en estrany equilibri en primer pla, mentre l’altre carretó puja, tibat per l’home del barret, fent ziga-zagues fins a la pila de sorra de la dreta, que es nota que té un aspecte més humit. L’activitat és dins el forat que s’endevina al fons, cap on un home baixa decidit, i cap a on l’observador mira no menys decidit. Què hi hagi allà dintre és un enigma, però a fora hi ha més coses. Darrera el carretó que puja hi ha un trípode amb una càmera de fotos, sembla, segurament tant per anat documentant la marxa de la feina com per retratar les peces o objectes que en puguin sortir. El que mira la foto, veu algú en primer pla que mira les excavacions i just abans del forat, una càmera també enfoca cap el desconegut: un vertigen d’imatges. Allò que emergeix, queda simbolitzat per la persona amb samarreta rosada que sembla ficada dins d’un forat, i també per l’escala de mà recolzada als arcs de mà esquerra. Els arcs ja han sortit a la llum, ja els podríem datar i reconèixer, de la mateixa manera que els tres o quatre forats del seu davant: què són? Potser tombes, potser només cates per endevinar el subsòl?

Si ens tornem a allunyar una mica, veurem els tendals per protegir-se del sol. La terra protegeix el que hi ha a sota, els tendals fan una mica d’ombra. Lones i sorra recorden el circ, la carpa a l’interior de la qual passen coses màgiques, però també ens fa pensar en la provisionalitat dels camps de refugiats, en el lloc fràgil i improvisat que acull éssers humans que fugen d’un conflicte. A baix, a mà esquerra, hi ha una taula de despatx, perquè l’arqueologia també és burocràcia i papers. Ara bé, si alceu els ulls amunt, veureu les façanes de les cases amb ferides de guerra, marques de foc de morter probablement. El que està fora de l’excavació també és excavable? Podem treure la pols dels forats de la façana i mirar d’interpretar què hi va passar allà?

Es veu que Espanya és el segon país de món, després de Cambotja, amb més fosses comunes per obrir. Maria Arnal i Marcel Bagès ens ho recorden amb el seu preciós disc “45cerebros y 1 corazón”, que fa referència al que es va trobar, fa un parell d’anys, en una fossa comuna de la Guerra Civil a Burgos. Si us fixeu en la imatge, davant la taula de despatx, hi ha un cor vermell dibuixat. Tant el que mira l’excavació, com el que mira la foto, també sembla  que esperin que surtin del forat les restes del seu avi, desaparegut l’any 39 i colgat de terra ,segurament, o bé en una fossa comuna o bé en qualsevol marge.

La casa de Rafa

S’està representant a la Sala Beckett de Barcelona l´obra de Juan Mayorga El Chico de la última fila, dirigida per Andrés Lima. Tot i que és un text multi premiat –premi Max 2008 al millor autor, per exemple– i del qual se n’han fet fins a vint-i-quatre produccions arreu del món, molts de nosaltres només coneixíem, fins ara, la versió cinematogràfica que en va fer François Ozon, amb el títol de Dans la maison i que va guanyar la Concha de Oro del Festival de Sant Sebastià el 2012.

Apuntava bé François Ozon titulant “Dins la casa”, com bé apuntava també el protagonista de l’obra, el jove aspirant a escriptor, quan el seu mestre li demana un títol per la compilació de relats que ha fet sobre el que passa dins la casa del seu company d’institut Rafa; el noi proposa “Els números imaginaris”, i no pas en referència al fet que el noi accedeix a la casa de l’amic per ajudar-lo en els exercicis de matemàtiques, a canvi de classes de filosofia –una bonica broma de l’autor Juan Mayorga que es va llicenciar en totes dues branques, Filosofia i Matemàtiques.

Efectivament, la casa és la clau perquè el jove escriptor anirà entregant exercicis on esmicolarà amb estudiada ironia, humor i sarcasme la vida avorrida, ordinària i frustrada d´una família de classe mitjana –o sigui la dels espectadors. Però la casa de Rafa, com la casa d’Asterión al conte de Borges, és la casa del llenguatge, és la casa de la invenció dels personatges, de forçar les trames i els girs dramàtics, de mentir i exagerar per bé de la història, en una paraula, d’aixecar el relat mateix gairebé del no-res, potser d’haver entrevist la mare al passadís o haver escoltat una conversa del pare al telèfon.

Com al film d’Ozon –i al text mateix de Mayorga–, el muntatge d’Andrés Lima juga amb la calculada ambigüitat dels punts de vista del narrador dels textos i del narrador de l’obra de teatre, que els espectadors identifiquem amb el jove alumne i el seu professor. Això fa que realitat i ficció s’encavalquin contínuament donant versemblança a la rocambolesca història d´intrusió d’uns voyeurs a casa dels altres, un parell d’ells a través d’un text interposat. Al muntatge de la Beckett, aquest encavalcament es visualitza amb les escenes de la família en segon pla, darrera una cortina, com si fossin ombres, per anar conquerint el primer pla i mostrar-se completament a mesura que els relats del noi avancin. Com si la història familiar vingués del més enllà cap a la realitat –realçat fins i tot amb escenes de fum.

Crec honestament que Mayorga no ens enganya i que el seu text es mou sempre en el camp de la pura ficció, a la manera d’un exercici d’estil sobre què és l’escriptura dramàtica, o la literatura si voleu: els números imaginaris, diu un dels personatges de l’obra, no existeixen, però els pots representar, i fer operacions amb ells. Doncs això.

De "The sentinel" a Oumuamua

“The sentinel” és el relat curt d’ Arthur C. Clarke que va fer decidir Stanley Kubrick de demanar la col·laboració d’aquest escriptor anglès de ciència ficció per tal d’escriure el guió del que seria després la pel·lícula –i una novel·la– que aquí es va estrenar amb el títol de 2001 una odissea del espacio. En el conte original –que es va ser escrit el 1948 i publicat per primera vegada el 1951 amb el títol de “Sentinel of Eternity”–, uns astronautes estan explorant la superfície de la Lluna amb un vehicle  quan un d’ells veu un punt brillant dalt d’una muntanya i decideix baixar a comprovar de què es tracta, pensant que serà algun tipus de roca polida que reflexa el Sol. Quan arriba a dalt, però, es troba amb una piràmide metàl·lica que manté un perímetre al seu voltant totalment net de pols i roques, cosa que fa deduir a l’astronauta que es tracta d’algun tipus de tecnologia encara activa que, sens dubte, no prové de la Terra sinó que probablement és obra d’alguna civilització de fora del Sistema Solar. Se’ns farà saber després, que aquest tipus de piràmides –que n’hi ha milions arreu de l’espai– són com antenes-sentinelles que algú ha deixat allà per tal de vigilar els diferents llocs de l’univers on es pot produir vida.

A la pel·lícula de Kubrick, ja ho sabem, les piràmides es converteixen en monòlits –tot i que ens els primers storyboards encara conserven la forma piramidal– i la petita trama del conte es multiplica fins a formar un film complex de profundes implicacions filosòfiques, científiques i religioses. Però el sentit original del conte es manté: algú ha deixat aquells estris allà per vigilar-nos, i per tant això implica que hi ha vida extraterrestre. De fet, a la primera carta que Kubrick envia a Arthur C. Clarke anys abans que el projecte es materialitzés, li ve a dir que entre tots dos podrien fer la millor pel·lícula mai feta sobre aquest tema. I a fe que ho van aconseguir!

Tot això ve a tomb pel cas d’ Oumuamua. Fa un parell d’anys, des d’un observatori de Hawaii es va detectar un objecte provinent de fora del Sistema Solar –es va dir en un primer moment que probablement fos un cometa o un asteroide– amb una estranya forma allargada que s’acostava al Sol accelerant la seva velocitat des dels 26 Km/segon fins al 87 Km/segon en el punt més proper al Sol, per després desaccelerar una altra vegada fent un gir de 60 º per tornar a encarar el seu camí cap a fora del Sistema Solar, desviant-se un 10% del seu rumb per passar més proper a la Terra, moment que se´l va poder mesurar de diferents maneres. Per la seva forma –com un cigarret–, el primer nom amb què van pensar batejar-lo els científics de Hawaii va ser “Rama” que és precisament el nom d’una nau alienígena que apareix en una novel·la d’Arthur C. Clarke titulada Rendezvous with Rama. Finalment, però, van donar-li el nom d’ Oumuamua que en la llengua indígena de Hawaii literalment significa “el primer missatger que arriba d’un passat llunyà”. Un cop fetes les mesures, però, va resultar que l’objecte no es deixava encasellar ni com a asteroide ni com a cometa, tant pel seu estrany comportament en la velocitat i el gir sobre si mateix –com un pal llançat a l´aire amb força–, com per la seva forma, el seu color vermellós i la seva alta densitat –que pressuposa una composició majoritàriament metàl·lica. Després de classificar-lo com a asteroide hiperbòlic, finalment la Unió Astronòmica Internacional va crear una nova categoria per anomenar-lo i se li va dir simplement “objecte interestel·lar número 1”, sent-ne, per tant, el primer exemplar estudiat i documentat com a tal.

La polèmica, però, va continuar quan un grup de científics de Harvard, encapçalats pel propi director del Departament d’Astronomia, van publicar un article on, basant-se en el conjunt de característiques observades en la forma, composició i comportament d’aquest objecte, es proposava encara una altra interpretació per Oumuamua en el sentit que es tractés o bé de les restes d’una nau extraterrestre que hagués arribat per casualitat al Sistema Solar en forma de deixalla aeroespacial, o bé d’una mena de nau lleugera –lightsail, en l’original anglès–, també provinent d’altres civilitzacions, que estigués fent un recorregut per la nostra galàxia alimentada i propulsada a través de la llum i les radiacions de les estrelles, en una espècie de missió de reconeixement. Malgrat que la comunitat científica està molt dividida a l’hora d’interpretar què sigui Oumuamua, no és menys cert que el repte que han llançat els astrònoms de Harvard, en el sentit d’obrir la ment a conjectures que semblaven fins fa poc reservades a la ciència ficció, és del tot estimulant: Oumuamua com a sentinella.