Des dels inicis, com ara en la hipnòtica mirada
d´Europa, aquell film-tren de títol inequívoc que recorria les
interioritats de l´Alemanya nazi, l´obra sencera de Lars von Trier pot
interpretar-se com una insistent anàlisi de l´ànima europea, o si es vol de la
destructiva vocació d´universalitat dels valors del Vell Continent, això que en
podríem anomenar la cultura occidental.
El mèrit del danès és que recull i s´inscriu
en la tradició nòrdica tant en l´aspecte formal -l´interior de la casa on és
acollida la protagonista sembla tret d´un film de Dreyer o un quadre de
Hammershøi- com en els continguts on ressonen no només Strindberg o Ibsen sinó
també Kierkegaard i Nietzsche -el personatge que dóna la rèplica a la
protagonista sembla arribat directament de Gertrud, però amb la verborrea
filosòfica d´un personatge de Bergman-. El to és de denúncia i la diagnosi
malaltia: des del primer dia, Lars von Trier ens ensenya l´Europa agonitzant
dels nostres dies fruit dels seus propis excessos intel·lectuals i de les seves
ambicions: després de l´àpat de violència i sexe, el nihilisme com a horitzó i
punt d´arribada, tal i com se´ns dibuixava amb precioses imatges a Melancolia.
Sovint el director danès agafa el punt de
vista narratiu femení, justament com a revulsiu d´aquesta europeïtat calvinista
i reprimida, d´aquest violent món masculí del que som deutors: tant a Rompiendo
las olas com a Dancer in the dark,
o Dogville, només és possible el
miracle gràcies a la força de l´amor encarnat per la dona. Per això la denúncia
de la societat patriarcal i la transgressió també planen en la filmografia de
l´autor de Los idiotas, pel·lícula que, juntament amb el manifest Dogma, dóna també sentit a aquest impuls
d´alliberament formal i moral, en la tradició danesa que alguns anomenen
liberalisme cultural.
Resulta en aquest sentit particularment
interessant que l´estructura de Nymphomaniac
correspongui no tant a La Ronda de Schiller sinó més aviat a Les mil
i una nits. Efectivament, no es tracta d´una roda tancada de festives relacions
eròtiques, sinó del plaer de la narració, d´explicar i escoltar, en aquest cas un seguit de capítols sexuals mecànics i sense ànima que
acaben en l´autodestrucció i el reconeixement malaltís de l´addicció.
La comparació amb Les mil i una nits és
clarivident: mentre l´Orient ha inventat -i en certa manera conservat- una
tradició eròtica on la dona és el centre del misteri amorós, Occident ha
medicalitzat i passat per la ciència la sexualitat, aconseguint així desencantar
també l´amor i el poder femení en les relacions de parella. El resultat no és
tant l´alliberament sexual, sinó la identificació de patologies de rel emocional,
l´entronització de la dona com a objecte i la pornografia com a model. És
simptomàtic que la protagonista expliqui la seva història com a conseqüència
d´haver descobert el poder femení sobre l´home, però que al final es reconegui
equivocada per no haver sabut identificar l´ingredient secret de la sexualitat:
l´amor.
El film, finalment, deixa un regust agre a la
boca perquè si per un cantó aposta per un reencantament en les relacions
humanes perquè no depenguin de fredes transaccions físiques i emocionals, per
l´altra, l´autor ens està dient, que el model d´home occidental que escolta,
també és una ficció, i que si cal redefinir els papers de l´amor, tant
necessitats n´estem els uns com les altres. El pare de la protagonista, un
metge humanista que sembla tret d´una obra de Txèkhov, ensenya a la filla a
veure l´ànima dels arbres quan aquests estan despullats de fulles a l´hivern.
En aquest nostre hivern europeu, l’ànima se´ns mostra cansada, apallissada,
desorientada, gairebé exhausta.
