1.- dansa
Alguns vam tenir la sort, aquesta passada
tardor, de recuperar el primer espectacle de Los Corderos Crónica de José Agarrotado que es remunta a gairebé deu anys enrere.
Sort, perquè l´obra impressiona; encara que acostumats ja a una dansa híbrida
que explora el teatre i altres camps amb feliços resultats com ara en Sol Picó
o Marta Carrasco, el que fan Los Corderos, i això es confirma en el seu darrer
treball ULTRAinnocència que s´acaba de veure al
Mercat de les Flors, és una altra cosa: buscant el ritme en el soroll, usant
les paraules com a moviment, fonent força física, coreografies, humor i
narració en un continu no sempre amable de seguir, el resultat final és sempre
en forma de pregunta: no tant què és el que hem vist, sinó més aviat qui som,
què ens passa i per què això m´ha agradat tant.
Un altre franctirador del negoci cultural és
Albert Serra. La darrera pel·lícula, ara a la cartellera Història de la meva mort, és un pas més en la relectura de llocs
comuns de la cultura occidental: després del Quixot i els Reis d´Orient, ara és el torn de Casanova i Dràcula. Cinema endogàmic sense gaire concessions, Serra
acostuma a rodar amb la imatge com a matèria primera, aconseguint moments
estèticament brillants que l´acosten a Bela Tarr, per exemple, i on la narració
es va construint a remolc, cosa que el fa treballar amb actors no professionals
i on la paraula pren una estranya i escassa volada, cosa que l´acosta per
exemple a Lisandro Alonso. El resultat sol ser un cinema pausat, de digestió
lenta, però també tediós i pretenciós segons els seus detractors.
3.- exhibició
Precisament, la pel·lícula d´Albert Serra es
pot veure a Barcelona a la nova sala de Sants Zum Zeig, una pantalla d´una
seixantena de butaques, amb un agradable bar on s´hi pot menjar, però on el més
interessant és que s´hi poden veure films de difícil distribució en un format
rotatori que permet programar-se un mateix el millor dia i hora per visionar
el que interessa. Seguint una mica l´esperit del Meliès i el Maldà, aquest nou
cinema aposta per una renovació en el visionat, sense renunciar a la pantalla
gran ni als films no-comercials. El que ja fa uns anys ha passat amb el teatre
-sales petites i llocs alternatius que permeten la producció i exhibició de
textos que d´altra manera no sortirien a la llum- sembla que també podria
funcionar amb un cert tipus de cinema, i a part de la pantalla de l´Xcèntric,
la Filmoteca i els festivals de cinema independent, hi hagi també llocs
habituals on assistir a veure bon cinema.
