Noruegues

 

Knut Hamsun

Pseudònim de Knut Pedersen, Knut Hamsun (1859/1952) passa per ser el pare de la literura noruega moderna i un dels puntals de les lletres escandinaves. Alguns estudiosos fins i tot el presenten com a precursor de les tècniques d'escriptura contemporània tals com el monòleg interior o la construcció de personatges escindits, complexos i contradictoris (que sovint recorden els de Dostoievski). De fet, escriptors importants com ara Kafka, Hesse, Zweig o fins i tot Paul Auster n'han reconegut el mestratge i la influència.

Autor de més d'una trentena d'obres, entre novel·les, teatre i assaig, Hambre va ser el seu primer gran èxit que va publicar el 1890. Per La bendición de la tierra li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura el 1920. Són dues obres en certa manera complementàries: l'una passa a la ciutat, Oslo, l'altre al camp; l'una la protagonitza un jove aspirant a escriptor, i l'altra algú que només vol cultivar la terra. Totes dues novel·les parlen de pioners: el pioner que vol obrir-se pas al món de les lletres i el pioner que s'obre pas al món de la natura verge.

Hambre vindria a ser el diari de l'escriptor novell, a la manera de L'habitació roja d'Strindberg, tot i que els estats mentals que descriu Hamsun, derivats de passar gana, estan més a prop d'Inferno, del mateix Strindberg. Però en el cas de l'autor suec, aquests estats alterats de consciència són provocats per l'absenta, els somnífers, la morfina i altres drogues que consumia mentre va viure a Berlín i a París, ciutats per cert, on va coincidir i es va relacionar amb Edvard Munch, un altre dels puntals de la cultura noruega.

La bendición de la tierra, en canvi, té un aire més líric que recorda poderosament Walt Whitman. De fet, Hamsun va estar sis anys als Estat Units treballant en tota mena d'oficis d'on en va portar aquesta doble idea de la immensitat d'un país on tot està per fer, i la força poderosa de les grans ciutats, que arrosseguen i empetiteixen l'individu fins a límits anorreadors.

 

Ullmann i Knausgaard

Recentment s'ha publicat Inquiets, la traducció catalana de la darrera obra de l'escriptora noruega Linn Ullmann. Es tracta d'una mena de memòries novel·lades basades en la relació que va tenir amb els seus pares: el cineasta suec Ingmar Bergman i l'actriu noruega Liv Ullmann, els quals es van separar quan ella era molt petita. Els escenaris del text alternen les ciutats d'Oslo i Nova York, on ella viu amb l'àvia, la mare i, sobretot, amb mainaderes, i les visites estiuenques a l'illa de Fårö on viu el pare. L'excusa del text són sis cintes de vàries hores de conversa que va gravar amb el seu pare quan ella ja tenia quaranta-quatre anys i el seu pare vuitanta-sis, el darrer any de la seva vida. El resultat són una mena de memòries d’infantesa, on va haver de créixer sense el caliu directe dels seus progenitors, i, sobretot, un relat del procés de demència del pare, expressada en la reproducció de fragments de les converses gravades. En un estil aparentment caòtic, que reflexa acuradament la seva vida infantil i adolescent, l'autora acaba retratant una forma de vida, en aquest cas la de dos artistes escandinaus, regits per un individualisme ferotge i una concepció del món que bascula entre el temor de Déu i una mena de nihilisme humanitzat.

La darrera novel·la de Karl Ove Knausgaard, The Morning Star, passa íntegrament a Bergen. A diferència de gairebé tot el que ha escrit fins ara, que podríem encasellar en el subgènere de l'auto-ficció, aquest darrer text és una mena d'estudi de personatges. Anem seguint la vida d'una desena de personatges, les històries dels quals a vegades es creuen directament, a vegades tangencialment. D'alguna manera són arquetips de la societat noruega: un escriptor, un periodista, una infermera, un jove que toca en un grup de rock, una assistent en un hospital mental, una recepcionista d'hotel, una artista malalta mental, una oficiant de l'església anglicana, etc. L'excusa del text, que es desenvolupa en només dos dies, és l'aparició al cel d'una estrella nova, presagi que es pot prendre en els dos sentits en què apareix a la Bíblia: com a bon presagi i com a mal presagi. Cal dir que la versió original noruega del text té sis-centes seixanta-sis pàgines, cosa que la traducció anglesa respecta i, se suposa, que també respectaran les successives traduccions que hi vagi havent.

Tot i això, el que se'ns mostra a la novel·la és una mena de calidoscopi de la societat nòrdica actual: els problemes de parella, la insatisfacció general, la inexistent relació pares/fills, les modes de la joventut com ara el rock satànic o l'abús de l'alcohol en general.

 

Munch, les sardines i el petroli

Si alguna cosa lliga tots aquests llibres que hem comentat, és la idea d'una certa angoixa existencial, per altra banda present també a tota Escandinàvia: des de Kierkegaard a Hammershøi, Strindberg, Bergman i fins i tot Ibsen (per cert, una mica abans de volar cap a Oslo vam poder veure al Teatre Lliure la versió de la Schaubühne d'Un enemic del poble. Poc ens podíem imaginar que, uns dies després, davant la Casa Museu d'Ibsen, ens trobaríem la porta tancada amb un cartell que deia literalment: "Lamentem que La Casa Museu Ibsen hagi d'estar tancada indefinidament per manca de suport. Tenim ganes de tornar a rebre visitants").

Una visita a Stavanger al Museu de la Indústria Conservera, per un cantó, i al Museu del Petroli per l'altre, ens mostra d'una sola tacada la revolució copernicana, en termes econòmics, que ha patit Noruega des d'una cultura de la indústria de la pesca a principis del segle vint, fins a la diversificació financera dels beneficis del petroli a partir dels anys vuitanta. La inversió en educació, sanitat, infraestructures, subsidis i pensions han fet de la societat noruega una illa de prosperitat, estabilitat i benestar general.

Ara bé, hi ha tota una altra cara que també s'endevina en tots els textos que hem comentat i que també va saber expressar en imatges el pintor nacional per excel·lència Edvar Munch. El crit existencial, el fàstic pel sense sentit de la vida i les seves conseqüències: la solitud, l'alcoholisme i el sofert calvinisme de la perfecció.

La societat del benestar portada a un grau alt d'eficiència, però, també és capaç de generar productes culturals impensables: les llibreries noruegues tenen panys i panys de paret de llibres sota el lema de "Krim" i, ara mateix, per exemple, la Biblioteca Nacional Noruega a Oslo dedica una interessant exposició no pas a Knut Hamsun, sinó a Jo Nesbø i el seu personatge, el comissari Harry Hole.

 

Matrimoni Knausgård / Boström

 

el cas

No és gaire habitual que una parella d’escriptors –marit i muller en el moment dels fets– publiquin, cadascú pel seu costat, els relats en forma de novel·la d’una part concreta de la seva vida en comú, i molt menys si els fets que es narren són prou controvertits com per incloure els episodis de malaltia mental d’ella –amb els seus ingressos hospitalaris corresponents–, la crisi de convivència mútua en una granja d’un poblet del sud de Suècia, i la decisió compartida de tenir un altre fill –tot i que ja en tenien tres més, dues nenes i un nen– que finalment serà una altra nena. Fets, tots plegats, que desencadenaran la separació definitiva.

La versió d’ell, titulada En primavera, la publicarà el 2016. La d’ella, titulada Filla d’octubre la publicarà el 2019. Les traduccions, en castellà l’una i en català l’altra ens han arribat el 2021 i 2022 respectivament, però només amb un interval de tres mesos entre l’una i l’altra.

 

estratègies narratives

El to de Karl Ove és el mateix, si fa no fa, que el dels sis volums de La meva lluita, o sigui el gust pel detall mínim de la vida quotidiana barrejat amb llargues paragrafades de monòleg interior on filosofa sobre qüestions ètiques o literàries. Ja al darrer volum d’aquella sèrie, encara vivint a Malmö, ens parlava cruament de la malaltia mental de la seva dona i dels seus ingressos a l’hospital. Ho feia descrivint com ell s’ocupava dels nens, encara petits  i com rebia les visites tant de la mare d’ell com de la mare d’ella per ajudar-lo amb el dia a dia de les criatures per tal que ell tingués una mica de temps propi per escriure. A En primavera, l’estratègia narrativa és exactament la mateixa: ell es cuida dels nens, una de les quals acabada de néixer, els lleva, els dona l’esmorzar, els acompanya a l’escola, fa els biberons, canvia a la criatura, etc. Tot això amb la seva parella o bé absent, o bé al llit dormint fruit de la medicació que pren. Es veu a l’escriptor robant minuts preciosos del seu temps per tancar-se al seu estudi per tal d’escriure.

L’estratègia narrativa de Linda Boström a Filla d’octubre és totalment una altra: les cent cinquanta pàgines del text són una barreja de les seves estades a l’hospital psiquiàtric de Helsinborg entre el 2013 i el 2017, les seves relacions amb altres interns, infermers, metges i, sobretot, una reflexió sobre els tractaments d’electroxoc a què va ser sotmesa en aquesta institució. També parla de la seva família: la mare actriu del Dramaten, el pare, violent i també ingressat per malaltia mental... Parla del marit i els nens també, però sobretot d’ella mateixa: una infància rebel i una joventut amb diferents interessos que la portaran al teatre, la ràdio, el cinema documental i l’escriptura. L’estil és volgudament entortolligat i sovint confús, reflectint l’estat mental i anímic en què es trobava quan relata els fets.

 

l’interlocutor

Ara bé, si alguna cosa distingeix clarament els dos textos és el fet de a qui estan adreçats: Karl Ove escriu la novel·la per a la seva filla nounada. I, de fet, acaba amb un epíleg datat el 2016 on ens diu que ja té dos anys. En primavera és el testimoni, per tant, dels fets que van envoltar el naixement i primers anys  de vida de la nena que el seu pare pren cura de transcriure, per tal que quedi testimoni de com la va cuidar i estimar des del primer moment, tal i com li diu ja a les primeres planes del llibre. El text conté una desena d’il·lustracions –aquarel·les amb colors i temes primaverals– que endolceixen una mica el contingut cru d’algunes escenes alhora que subratllen que el text va dirigit a un nen.

L’interlocutor de Linda, però, és el seu marit Karl Ove. Tot el text va dirigit a ell, amb qui parla, discuteix i matisa els fets de la seva convivència, com si, de fet, estigués contestant una carta que li ha estat escrita prèviament. Podem arribar a pensar que Filla d’octubre és la resposta a En primavera. Ara bé, el to emprat no és tant de retret –que n'hi ha– com d’explicació. El text de Linda està més a prop d’una confessió personal que no pas d’una llista de greuges. Diguem que vol ser –o bé almenys d’alguna manera funciona– com una mena de justificació, tant de la seva conducta com de la seva malaltia: genètica, infància i electroxocs estarien al darrere de moltes de les preguntes que subtilment planteja Karl Ove.

 

la lluita dels escriptors

Una de les coses més interessants després d’acarar tot dos textos és veure de quina manera dos escriptors amb família nombrosa han de buscar i trobar temps propi per dedicar-se a escriure. És significatiu que a la novel·la de Karl Ove Knausgård l’únic escriptor que hi surt sigui ell, i que mai es mencioni que ella també escriu, ni com, ni on, ni quan (excepte a l’epíleg, i en forma de retret, perquè li fa saber a la filla que tot i que a la Linda no li agrada el món rural, resulta que ja ha escrit dos llibres mentre han viscut a la granja).

Pel text d’ella sabem que ell es tanca a la seva caseta del jardí a escriure i que no se’l pot molestar, i que moltes de les estades de les respectives àvies, tampoc no tenen altra funció que alliberar el temps del pare envers les criatures per dedicar-lo a l’escriptura. També sabem que bona part de l’escriptura d’ella la comença a l’hospital, primer com a teràpia suggerida pel personal sanitari i després simplement perquè allí té temps per dedicar a ella mateixa.

 

el macro-text

Cal dir que els textos de l’un i l’altra es complementen d’alguna manera. Però també permeten desemmascarar les respectives estratègies narratives. Cada un dels dos autors es construeixen com a personatges atractius al lector, però vistos des de la perspectiva dels contra-personatges creats pels respectius cònjuges mostren les misèries de la tria interessada dels fets, dels silencis i les coses no dites. Per exemple, és significatiu de quina manera tan diferent descriuen l’un i l’altra les estades de vacances dels estius de diferents èpoques: en general optimistes des del punt de vista d’ell; pessimistes i angoixants des del punt de vista d’ella. D’alguna manera, el matrimoni Knausgård/Boström es despulla en el macro-text resultant d’ajuntar les dues novel·les.

Al text de Karl Ove se'ns explica una estada a l’illa de Fårö a la casa d’hostes d’Igmar Bergman a rel de participar en una trobada acadèmica sobre el cineasta suec. Karl Ove ens narra com van mirar junts, amb la seva dona –embarassada de poques setmanes de la darrera filla–, Secrets d’un matrimoni i com a ell, de jove, el va colpir l’adaptació al cine que la dona de Bergman –la noruega Liv Ullmann– va fer de la novel·la del seu marit Converses íntimes. Sembla com si Karl Ove i Linda, emulant Bergman i Ullmann conversessin íntimament a través del que calla cadascú al seu text, fent aflorar així algun que altre secret dels que van contribuir a posar fi al seu matrimoni.