Tentacles

Londres

Ella va somiar que li sortien tentacles blaus al braç esquerre. Com que normalment no recorda els somnis, ho va dibuixar per no oblidar-se´n. El dia abans, havíem vist una exposició on hi havia meduses vives, submergint-se hipnòticament. Pocs dies després del somni vam anar al teatre a veure Moby Dick. La funció ens va deixar així-així, o sigui que de tornada vam parar en una pulpería i ens vam cruspir una ració de pop.

                     

Granyena

Per fer temps per dinar vam fer un volt pels carrerons de Granyena, a les Garrigues, i vam entrar a l´església. A la tarda vam visitar les pintures rupestres d´El Cogul, a pocs quilòmetres de distància. De les desenes d´imatges que es poden veure a La Roca del Moro, les més importants mostren les figures de vuit dones, ordenades en parelles que representen probablement un ritual de fecunditat, cossos esvelts, amb els caps acampanats. La Roca del Moro va ser un lloc sagrat durant milers d´anys: algunes pintures tenen entre vuit i deu mil anys d´antiguitat i les darreres inscripcions són del segle I a. c. i corresponen als vots d´un soldat romà anomenat Secundus.

Aquest text hauria estat impossible de no estar llegint l´excel·lent llibre de Teju Cole Blind Spot.  

New Ullastrell

-Com són els marcians?

-Quan els vegis ho sabràs.

Ray Bradbury. El pícnic d´un milió d´anys

-I quan siguem a Pròxima-b podrem parlar català, papa?

-I tant que sí. Quan siguem allà, farem el que voldrem...

-I l´avi i la iaia també vindran?

-No Zoe, em sembla que no. Només la teva mare, tu i jo. Hem tingut molta sort que ens triessin.

Després del col·lapse energètic i ecològic al planeta Terra que es va fer irreversible a mitjans del segle XXI, la idea de colonitzar l´espai va passar de ser una utopia a convertir-se en una necessitat. Ara, a començaments del segle XXII, ha arribat per fi el moment de la veritat: una primera missió aeroespacial amb unes poques desenes de famílies fundaran una primera colònia de terrícoles fora del Sistema Solar.

-Mira Zoe, has d´escoltar l´àvia amb atenció i recordar totes les històries que t´explica, perquè potser no la veurem mai més...

-Però papa, em vas dir que hi podríem parlar sempre amb l´intercomunicador hologràfic...

-Sí, però no és igual, ja ho saps.

-De tota manera, m´agraden molt els contes antics de la iaia!

Després del Gran Col·lapse, només dues coses van ser decisives per agafar el comandament de la Terra: la demografia i les armes. Així és com, cent anys després, el Govern Mundial Unificat és un equilibri bicèfal i dues són les llengües oficials i obligatòries a tot el planeta: l´anglès i el xinès.

-Papa, per què només em puc endur una cosa?

-Zoe, ja saps que al coet hi ha molt poc espai. Si ens ho emportéssim tot no hi cabríem...

-Ja, però què trio doncs?

-El que vulguis, però només una cosa. La que més t´agradi...

Quan el Govern Mundial Unificat va decidir tirar endavant la colonització de Pròxima-b, va començar una tria exhaustiva de famílies candidates. La selecció va ser implacable des del punt de vista mèdic, científic, social i antropològic. La Zoe i els seus pares, però, hi van ser inclosos per uns altres motius.

-Papa, hi ha habitants allà on anem?

-I tant que n´hi ha. Quan hi arribem te´ls ensenyaré.

-Però la mama va dir que no n´hi havia...I com són?

-Quan els vegis ho sabràs.

L´estel Pròxima Centauri és un nan vermell a 4.2 anys llum de la Terra a la constel·lació de Centaure. La seva vida estimada és d´unes quatre-centes vegades la del Sol. Al voltant seu orbita Pròxima-b, l´exoplaneta habitable més proper a nosaltres i, per tant, el millor candidat per substituir la vella i esgotada Terra i projectar la humanitat cap a les estrelles.

-Papa, ja sé què m´emportaré.

-Ah si?

-Sí, una nina. Perquè així podré jugar amb els nens d´allà.

-Em sembla una idea boníssima, Zoe, sí.

Quan el Govern Mundial Unificat va fer pública la selecció de famílies escollides per viatjar a l´espai totes elles eren d´ascendència oriental. Simplement eren les més ben preparades. Llavors, se´ls va acudir una compensació simbòlica: inclourien també una família de l´espai europeu d´on era originari l´astrofísic que primer va descriure Pròxima-b, en un dia llunyà de començaments del segle XXI.

-Papa, quan coneixerem les altres persones que pujarem al coet?

-Aviat Zoe. Recorda que hauràs de parlar en xinès...

-Quin rotllo, papa. Si no me´n surto parlaré en anglès, eh?

-Sí, no pateixis. Tothom entendrà l´anglès, també.

Com que el viatge fins a la Constel·lació de Centaure havia de durar a prop de cinc anys, s´havia planificat acuradament la convivència entre totes les famílies seleccionades. Una de les normes més estrictes era la prohibició explícita d’emprar cap altra llengua de comunicació que no fos el xinès o l´anglès. Aquesta norma seguiria vigent a Pròxima-b un cop s´hagués establert la primera colònia d´humans.

-Zoe, com van les trobades amb l´àvia?

-Molt bé. El conte que més m´agrada és el del Patufet...

-A mi també m´agradava molt.

-He pensat que li explicaré els contes a la nina quan siguem allà.

Després que les armes i la demografia agafessin el comandament de la Terra, la paraula cultura va anar perdent tot el seu sentit. Els pocs recursos disponibles en mans de la bicefàlia del Govern Mundial Unificat havien fet desaparèixer la diversitat lingüística i la riquesa cultural tal i com era entesa cent anys enrere. Ara cultura només volia dir: xinès, anglès i tecnologia militar.

-I tu, papa, què t´enduràs?

-No ho sé. Em sembla que un llapis.

-La mama s´endurà cançons. Però no ho diguis a ningú perquè és un secret.

-Ah, no pateixis. No li diré a ningú.

Amb l´educació i la informació centralitzades i una dieta homogeneïtzada per a tothom, a ningú se li acudia dubtar de si aquella era o no la millor forma de vida. Al cap i a la fi, es tractava de la pura supervivència a través de la millor gestió possible del poc que quedava. Tot planificat pels experts del Govern Mundial Unificat.

-Papa, ja he conegut els altres nens que viatjaran amb nosaltres...

-Ah sí? I com són?

-Hi ha una nena que es diu Liu que també durà la seva nina, però els nens tots porten els seus programadors quàntics.

-Sí, ja se sap, els nens...

Pocs dies abans de marxar, la Zoe va tenir un somni estrany. Va somiar que es trobava amb els nens de Pròxima-b. No parlaven però ho entenien tot, com per telepatia. Li van explicar com funcionava, i llavors es va adonar que ella també podia entendre´ls, així com a la seva nina, que pensava en català.

-Papa, els bacteris poden llegir l´A.D.N.?

-Què, què dius? Sí, suposo que sí. D´on ho has tret això?

-Ho he somiat. També sé com es dirà la nostra casa allà a l´espai. Es dirà New Catalonia.

-Ah si?. Doncs no sona malament...

Després de més de cinc anys de viatge, finalment el coet va aterrar a Pròxima-b el dia que la Zoe feia 9 anys. Juntament amb els seus pares, va ser acompanyada cap al mòdul prefabricat que hauria de ser la seva llar a partir d´ara. Allà, palplantada davant els enormes vitralls de l´habitacle, amb la seva nina a les mans, contemplava un cel ataronjat i verdós que contrastava amb una superfície rocosa i desèrtica de tons groguencs i vermellosos.

-Papa, papa, on són els habitants de Pròxima-b? –va dir la Zoe en un perfecte xinès.

-Ja et vaig dir que els reconeixeries quan els veiessis...

-Sí, però quan serà això, eh papa?

-Look at that! –va dir el pare assenyalant cap al vitralls que ara reflectien les seves pròpies figures. Allà els tens!

**

(Conte guanyador del III Concurs literari Biblioteca Josep Massagué d´Ullastrell.)

Vint-i-dues putades que li pots fer a una cafetera elèctrica de càpsules

1.- Pitjar el botó d´engegar i parar unes dues-centes vegades, fins que t´adonis que no està endollada.

2.- Deixar-la engegada totes les vacances. Que es vagi escalfant.

3.- Fer-li fer cent cinquanta cafès seguits, sense descansar.

4.- Deixar-la en mans d´un nen petit perquè s´entretingui.

5.- Reomplir les càpsules amb fruites i cereals, folrar-les amb paper d´alumini, engegar i a veure què passa.

6.- Fer-la treballar sense aigua, que xiscli i tregui fum.

7.- Enganxar-li les etiquetes de les taronges i els melons fins que no quedi espai disponible.

8.- Fer-li una morrejada llarga tot xuclant el pitorro.

9.- Intentar endollar-li un USB allà on es pugui.

10.- Emborratxar-la amb cava i vomitar-li a sobre.

11.- Penjar-la a l´estenedor perquè s´airegi.

12.- Intentar desmuntar-la i després preguntar-li al veí si la pot arreglar.

13.- Fer-li un jerseiet per l´hivern.

14.- Pintar-la dels colors del Barça.

15.- Fer-li retrets per qualsevol cosa i després renyir.

16.- Retirar-li la paraula una setmana seguida.

17.- Demostrar més carinyo a la liquadora.

18.- Mirar catàlegs de cafeteres noves davant dels seus nassos.

19.- Donar-li copets als costats cada cop més forts.

20.- Alçar-li la mà i amenaçar de tornar-la a la caixa.

21.- Posar-la a la venda a Wallapop per dinou euros noranta.

22.- Abandonar-la al costat del contenidor i fotre-li una coça de propina.

L’ esquinç

Tinc un esquinç al canell esquerre. No recordo haver-m´hi fet cap cop ni haver fet cap estrebada fora del normal. La doctora diu que és una afecció del líquid sinovial que lubrica els tendons. I que podria haver-se produït per algun moviment repetitiu de la feina. Però jo penso que pot ser degut a alguna altra cosa. A l´excés de teatre, per exemple. Tota una temporada d´aplaudir cada setmana. També podria ser per un ús desmesurat del teclat de l´ordinador. Porto tot l´any escrivint relats sense parar. O també pot ser d´aguantar els llibres que llegeixo: darrerament un de set-centes pàgines amb tapa dura -els relats complets de Lydia Davis-, un altre de vuit-centes també amb tapa dura -la darrera novel·la de Paul Auster-, i ara mateix un altre per l´estil -la darrera traducció del Knausgaard. Això cansa!