Lectures de confinament (III): premi Òmnium

els finalistes

Quan a mitjans de desembre de l’any passat es van donar a conèixer les tres obres finalistes que optaven al premi Òmnium a la millor novel·la publicada el 2019, es va donar el cas que n’havia llegides dues i em van venien ganes de llegir-ne l’altra per tal de jugar jo mateix a jurat i veure si l’endevinava. Va passar que la novel·la en qüestió s'havia exhaurit momentàniament a la meva llibreria de capçalera i ja me’n vaig oblidar. Però quan el deu de febrer es va donar a conèixer l’obra guanyadora, ja no vaig tenir excusa perquè era justament la que no havia llegit. Un cop el llibre a casa –a la taula dels no-llegits–, va ser passat al davant per altres textos que esperaven torn des de feia més temps o, simplement, em venien més de gust de començar a llegir. Així que va venir el confinament i, finalment, vaig poder fer les meves valoracions pròpies.

expectatives

Tal i com he dit, ja havia llegit Sis nits d’agost i Canto jo i la muntanya balla. I tots dos m’havien agradat molt. Però no només això, sinó que jo ja era un fan del Jordi Lara des que vaig descobrir Una màquina d’espavilar ocells de nit i després de gaudir de debò amb els contes de Mística conilla. Per altra part, Els dics em va enlluernar i em vaig fer un tip de recomanar-lo als amics, abans que sortís la segona obra d’Irene Solà. En canvi, d’en Martí Domínguez no n'havia llegit mai res i això, juntament amb el fet de saber que el seu text era el guanyador, feia que abordés la seva lectura amb unes expectatives diferents que no pas si l’hagués llegit abans.

mètode

Tot i ser uns llibres tan diferents, curiosament tenen una metodologia coincident en la seva gènesi: tots tres parteixen d’una documentació prèvia rigorosa i exhaustiva, sense la qual la novel·la no seria possible. Per dir-ho així, totes tres coincideixen a ser ficcions molt ben documentades. En el cas de Sis nits d’agost, la cerca de documentació i testimonis està integrada en el propi text, cosa que fa avançar l’acció a la manera d’una investigació policial, permetent reconstruir a ulls del lector aquests darrers dies de Xirinacs d’una manera emocionant, tot i saber-ne el final des del principi. Irene Solà ho ha explicat a bastament en entrevistes: el seu punt de partida sempre és un projecte que comporta una investigació documental sobre un tema concret que li interessa, fase aquesta que pot durar força temps, i només quan tot el material es decanta llavors comença a escriure. En el cas de Canto jo i la muntanya balla, el tema d’investigació eren les bruixes i les dones d’aigua, i això la va portar al Pirineu. Per últim, el cas de L’esperit del temps és igualment obvi: calia seguir les passes de l’etòleg austríac Konrad Lorenz –tot i que no és esmentat ni una sola vegada en tota la novel·la– durant l’època nazi per veure com va saber nedar i guardar la roba entremig de la tempesta de dolor i mort que va ocasionar la Segona Guerra Mundial; només fent una ullada als agraïments, podem fer-nos el càrrec de la quantitat d’arxius i bibliografia que ha calgut consultar per aixecar aquesta història.

resultats

Aquestes tres peces són un exemple de quins resultats tan diferents poden arribar a produir projectes nascuts amb eines i materials similars. Naturalment, difereixen les intencions i el tipus de mirada que cadascun dels autors ha aportat a la seva temàtica concreta, el desenvolupament de la qual ha condicionat el tipus de narrador i el to general de l’obra.

En el cas de la novel·la de Jordi Lara, el to és intimista i el narrador ens acompanya, gairebé ens agafa la mà per fer-nos entrar al despatx particular del protagonista, xafardejar els seus papers, o ajeure'ns al paisatge que serà el darrer de la seva vida. Lara aconsegueix una mena de retrat moral del personatge Xirinacs, sense jutjar-lo en cap moment, però intentant comprendre’n les seves raons.

Irene Solà tria una via més poètica per desenvolupar el seu tema. En el seu cas, tot i que hi hagi una trama, la novel·la es fa de seguida coral i l’esperit holístic guanya terreny a les particularitats de cada personatge, de tal manera que la Natura parla per boca de tots. Aquest donar joc narratiu, aquest donar veu a totes les criatures permet incloure el que es veu i el que no es veu al mateix sac: vius i morts, animals, humans, muntanyes i bruixes en una visió panteista de la realitat.

La intenció de Martí Domínguez, necessitava un marc històric incontestable per tal de donar versemblança al motor de les accions dels personatges: “l’esperit del temps” com allò que justifica allò injustificable. Calia narrar la història, per tant, a la manera clàssica, seguint el curs dels esdeveniments i acostant-se al protagonista en el moment que prengués determinades decisions, i allunyant-se’n quan calia recuperar la perspectiva global de l’època. El to general, per tant, és un aconseguit equilibri entre la biografia novel·lada i la crònica històrica.

veredicte

En la meva opinió, aquest seria un cas paradigmàtic per exemplificar l’absurditat de la competició en el món de les arts. Cada obra té els seus mèrits i cadascuna aconsegueix arribar a uns llocs concrets on les altres no hi tenen accés. Cada novel·la d’aquestes tres és única en l’ús que ha fet de la informació, en com l’ha tractada i en el rendiment aconseguit. Irene Solà, per exemple, sembla menys depenent de la literalitat documental, tot i que n'ha fet un ús evident; això li permet un text que sembla de creació literària pura. El seu mèrit, clar, és que la informació prèvia no es noti. En el cas de Domínguez i Lara, la documentació ha de ser i és evident; d’altra manera es restaria versemblança als textos respectius que se sustenten en personatges concrets. L’accent de l’un i l’altre, però, recau en llocs diferents: en un cas més en l’individu i en l’altre en l’època, tot i que en ambdós relats, naturalment, individu i època fan un tot que justifica la complexitat de la narració.

Si jo hagués hagut de dictar un veredicte, hagués determinat un ex-aequo ben merescut!

Lectures de confinament (II): els argonautes

 

L’atzar va voler que entre els llibres pendents de llegir, fins i tot abans de la pandèmia, hi haguessin aquests tres, un comú denominador dels quals  és que tracten de la qüestió trans.

transcultural

El llibre de Bernardine Evaristo Girl, Women, Other –guanyador del Booker Prize 2019– estrictament és una novel·la de personatges, la particularitat dels quals és que tots són dones, d’ascendència africana i residents al Regne Unit. Les vides de les dotze dones s’aniran creuant de diferent manera les unes amb les altres durant més d’un segle mostrant una mena de fris sobre les variacions i valoracions de la identitat dels afro-britànics al llarg dels anys. Identitats no només culturals sinó també religioses, polítiques, sexuals i fins i tot de gènere, ja que una de les protagonistes –Megan/Morgan– neix dona però se sent home i actua com a tal sense renunciar a part del seu cos femení. Ella/Ell es defineix a la novel·la, però, no pas com a transgènere, sinó com de “gènere no binari” o de “gènere neutre” o fins i tot de “gènere lliure”.

transgènere

The Argonauts, de Maggie Nelson, va ser una recomanació del nostre llibreter tot comentant aquell tipus de textos que no es deixen encasellar en un gènere determinat, sigui novel·la, assaig, relat autobiogràfic o el que sigui. I, certament, per un cantó és un llibre que no es deixa atrapar en les classificacions convencionals, i per l’altre és una emocionant aproximació en primera persona a la problemàtica trans a través de la història d’amor, matrimoni i posterior paternitat/maternitat entre l’escriptora Maggie Nelson i l’artista Harry Dodge (nascut Harriet). De la mateixa manera que el personatge de la novel·la de Bernardine Evaristo, Harry Dodge tampoc ha renunciat del tot al seu cos de naixement, i tampoc es defineix a sí mateix com a trans sinó com a una persona de “gènere fluid”. El tema de la identitat personal, en el cas de Harry Dodge, es complica encara més pel fet de ser adoptat –com també li passa a un altre personatge del llibre d’Evaristo–, de la mateixa manera que la identitat familiar de la nova parella agafa paràmetres fora de l’aparent normalitat ja que seran pares a través d’un donant –fet compartit amb un altre personatge d’Evaristo–, a l’hora que Harry ja té un altre fill d’un matrimoni anterior.

transhumans

I, per acabar, el Frankissstein de Jeanette Winterson porta el tema de la identitat encara més al límit ja, que emulant Mary Shelley, proposa un nou monstre transhumà que, igual com passa a la versió original, és un mirall de nosaltres mateixos. La novel·la de Winterson té com a subtítol “una història d’amor” –com tantes n’hi ha a Girl, Woman, Other o com la de The Argonauts–, la que protagonitzen el doctor Stein i el doctor Ry (nascut Mary), o sigui entre Victor Frankenstein i Mary Shelley. Una vegada més el personatge principal és un trans nascut dona i esdevingut home sense renunciar a part del seu cos femení: en aquest cas, tampoc es defineix a sí mateix com a trans sinó com de “gènere doble”–doubleness, en anglès– Les preguntes sobre la identitat es multipliquen en aquest text perquè abracen també la qüestió dels robots, dels cíborgs o de les ments sense cos, a la manera de dades recollides en un macro arxiu informàtic que es podran tornar a activar –amb cos real o simulat– en un futur.

argonautes

La metàfora que fa servir Maggie Nelson és la que més escau a aquests tres protagonistes d’aquests tres llibres fascinants. Tots tres coincideixen en ser homes nascuts en cos femení, sotmesos a tractament hormonal, i que solament han fet arranjaments quirúrgics a la part alta del seu cos i no a la part baixa. Els argonautes són els que naveguen a Argo, la nau de Jasó, la principal característica de la qual és que es va reparant mentre navega, va canviant els seus taulons i les seves veles sense aturar-se a cap port, de tal manera que al cap d’un temps, tot i continuar sent Argo, ja és una altra nau.

 

Lectures de confinament (I): Olga Tokarczuk

 

enlluernament i prevenció

Estrictament, la meva primera lectura de confinament va ser Un lugar llamado Antaño d’Olga Tokarczuk que havia de tornar a la biblioteca el 18 de març i ja no hi vaig poder anar, allargant-se automàticament el venciment fins el 21 d’abril, etc.

Després d’haver estat enlluernat per Cos a finals de l’any passat, m’enfrontava ara amb el que en podríem dir la prova de la desil·lusió, o sigui allò que passa quan un llibre t’ha agradat molt i en comences un altre del mateix autor: com que les expectatives són molt altes, sovint el que arriba és un desencant. Ja tenia a casa Sobre los huesos de los muertos, l’altra traducció de Tokarczuk que es podia trobar a les llibreries, però vaig deixar passar un parell o tres de mesos prudencials intentant allargar aquest moment incòmode de decepció. Entremig –mentre l’autora anul·lava un viatge a Barcelona per parlar de la seva obra el dia 7 de març, precisament quan el virus començava a estendre’s pel nord d’Itàlia –, encara vaig tenir temps d’imprimir-me els discurs d’acceptació del Nobel, vint-i-cinc planes que es llegeixen com un conte. Finalment, em vaig decidir per Un lugar llamado Antaño i, tot just acabar-lo, va començar el confinament.

el narrador tendre

En el discurs del Nobel, l’autora polonesa desenvolupa la seva teoria de les constel·lacions: ve a dir que en una història no hi un únic punt de vista, sinó molts i que tots són igualment importants. Cal donar veu no només als personatges humans, sinó també als animals i les coses: el relat conjuntat de tots forma com una constel·lació a la ment del lector que li permet refer el sentit general de tot plegat d’una manera intuïtivament més precisa. Però per fer això cal un narrador tendre, un narrador que obri el cor a totes aquestes veus per fer-les seves i donar-los sortida en el relat. Tokarczuk diu que cal parlar en quarta persona que és el punt de vista que escau a aquest narrador: una mena d’escriptura fragmentada que transcendeixi gèneres i classificacions.

bieguni

Aquesta teoria de la quarta persona narrativa es pot resseguir clarament a la seva obra de l’any 2007 Bieguni, traduïda al català com a Cos, al castellà com a Los errantes, a l’anglès com a Flights, i a altres idiomes amb altres noms aproximatius.

D’entrada, cal dir que aquest ball de noms a l’hora de traduir el títol no és gens gratuït i respon justament a la meditada precisió de l’autora a l’hora d’anomenar els seus personatges, en qualsevol dels seus textos. Aquí, “bieguni” fa referència a una secta de l’església ortodoxa russa, la creença de la qual era que calia estar sempre en moviment per tal de no ser atrapat pel Maligne. Aquest és un dels eixos del llibre, el viatge, el nomadisme, el moviment; l’altre eix és el cos humà, explorat, sobretot, des dels gabinets de curiositats dels segles divuit i dinou, o sigui des d’una mirada allunyada de l’asèpsia de la ciència mèdica actual.

El text està format per uns quants centenars de fragments que es van teixint a la ment del lector fins a formar aquesta constel·lació que l’autora pretén oferir. Val a dir que la varietat de micro-textos fan difícil d’encasellar el text com a novel·la, assaig, llibre de viatges, recull de contes o reflexions filosòfiques, perquè hi ha una mica de tot. La sensació final en acabar el llibre és com de plenitud, en el sentit literal de la paraula, com si els trossets haguessin finalment format un tot.

un conte de fades

Si Bieguni va ser la consagració internacional de l’autora, onze anys abans un llibre seu va tenir per primera vegada un gran ressò al seu propi país. Un lugar llamado Antaño ja conté aquest aire de complexió que després serà tan evident a Cos. En el cas d’aquesta novel·la, però, l’autora no es val de l’eina de la fragmentació, sinó del recurs de la creació des de zero. Des de la primera línia inventa un món, però un món molt ben delimitat físicament –dos rius, un molí, el bosc, els pobles veïns, etc.– i històricament –d’una guerra a una altra guerra–, per tal d’encabir-hi la genealogia d’una família determinada (en alguna entrevista Tozarczuk ha dit que era la història de la seva pròpia família). Tot això en un to com de conte de fades infantil, malgrat que –tal i com passa amb els contes per a infants– el que s´hi narri sigui terrible i molts fets puguin semblar extraordinaris. Com a altres textos seus, l’elecció dels noms dels personatges no és gens casual i destil·len un estrany equilibri entre el simbolisme i la senzillesa, per exemple: Espiga, Viejo Divino o Hombre Malo. La forma de fer avançar l’acció es fa a través d’anar donant la paraula a diferents protagonistes, encapçalant el fragment amb la veu: “temps de....”, donant a entendre que és el temps que aquell parli (no només persones, sinó també plantes, coses, àngels, verges i fins i tot abstraccions!). Cal dir que l’autora supera el seu repte i aconsegueix un text màgic i tendre.

una novel·la policíaca?

Ja hem dit abans que l’autora polonesa defuig explícitament la classificació mercantilista de la literatura per gèneres. Però llavors què és Sobre los huesos de los muertos sinó una història de gènere negre amb tot els ets i uts? Literalment hi ha una sèrie d’assassinats que cal resoldre. Hi ha misteri, pistes falses i un equip d’inadaptats i ineptes –els protagonistes, clar– que seran els que en treguin l’entrellat.

Per tant, l’estructura és gairebé de ferro, clàssica. Però una vegada més, Tocarczuk crea un món tancat que simbolitza l’univers sencer: aquesta vegada el que pretén l’autora és que veiem la història des del punt de vista dels perdedors, que en aquest relat són els animals i la natura. El recurs, aquí, no és tant donar-los veu pròpia en la trama com fer-los trama mateixa, substrat sense el qual no hi comprensió del que passa.

El resultat aquí, en la meva opinió, no és tan rodó com en els dos textos anteriors que hem comentat; d’alguna manera el format policíac no deixa que el text respiri prou cap a altres direccions i el missatge ecologista i de denúncia política que se’n desprèn queda un xic difuminat un cop s’ha desvetllat el misteri. El gènere aquí pesa massa. Queden, això sí, uns personatges entranyables, i un entorn que endevinem idíl·lic.

 

Agenolleu-vos

 

Benín

A Roma, a la basílica de Sant Joan del Laterà hi ha l’Escala Santa que els peregrins pugen de genolls. Són vint-i-vuit esglaons de marbre, revestits de fusta per protegir-los del desgast de l’ús ininterromput durant segles i segles.

La llegenda diu que l’escala va ser feta portar de Jerusalem a Roma per la mare de l’emperador Constantí al segle quart de la nostra època, pel fet que aquesta era l’escala que va pujar Jesucrist al palau de Ponç Pilat quan aquest el va fer cridar per jutjar-lo.

Al llarg dels anys, l’Església Catòlica ha concedit diferents indulgències als que pugessin l’escala, i fins i tot alguns papes n’han donat exemple seguint la tradició. Normalment, hi vagis el dia que hi vagis o a l’hora que hi vagis, sempre hi sol haver peregrins que fan cua per pujar escales amunt d’aquesta peculiar manera.

Justament perquè l’escala original s’associa al martiri del Crist, el gest de marxar de genolls ve a ser un recordatori del Via Crucis del Salvador que els creients realitzen simbòlicament amb l’esforç d´haver de moure´s sense l’ajuda dels peus, postrant-se a l’hora en sagrada devoció amb el Crucificat.

Fa molts anys, viatjant per l’Àfrica Occidental, vam topar amb l’indret que mostra la fotografia. Sabem que, a més de la llengua, els colonitzadors també van portar la religió al continent negre. Podem perfectament imaginar, doncs, que aquesta escala santa africana sigui el lloc on els habitants de la zona facin el seu culte a Déu.

Tenint en compte l’amplària i els esglaons escrostonats, hom podria pensar en l’èxit i la molta devoció que pugui tenir aquesta escala. Per altra part, les quatre herbotes que s´hi veuen també ens podrien informar que el seu ús sigui merament estacional. Res indica, en una mirada general, cap signe d’abandonament.

El rètol està intacte, ben dret i perfectament pintat. L’únic que es fa una mica estrany és el to imperatiu del cartell. Actua com una ordre tot i que els tons blaus en suavitzen l’obligatorietat. La “a” minúscula d’entremig és una nota simpàtica sobretot per estar impresa a mitja altura respecte de les altres.

Veient la imatge, un es pregunta que a qui se li deuria acudir de fer aquestes escales expressament per ser pujades de genolls. O bé, en cas que ja hi fossin per algun altre motiu, perquè canviar-ne l’ús per fer-ne un espectacle així.

Avui mateix, Divendres Sant del 2020, tenim encara a tot el món de genolls per mor d’un misteri poderós i invisible que ens regula del tot la vida i ens fa humilment conscients de la nostra petitesa.