KAFKA I ELS ESCACS: LA CONSPIRACIÓ INTERIOR

 Kafka a la fira

Que jo sàpiga, només hi ha dues referències directes als escacs en tota l'obra de Franz Kafka.

La primera és en els seus diaris, concretament en els "Diaris de viatge", mentre fa una estada de tres setmanes a l'Institut Naturista de Rudolf Just a les muntanyes del Harz, Saxònia, una institució on Kafka va aprofundir en disciplines com ara el vegeterianisme, el nudisme, la gimnàstica, el crudiveganisme, etc. Allà s'allotjava en una cabana individual, fet que li permetia una certa intimitat per escriure. 

En l'entrada del 16 de juliol de 1912 anota, entre d'altres coses i entre parèntesis: "Quan estic escrivint em molesten uns jugadors d'escacs, que quan descansen no paren de parlar". El context de l'observació no es dona dins la seva cabana, sinó en el transcurs d'una excursió a un poble veí -Stapelburg- on hi ha una fira amb motiu d'alguna celebració tradicional. Kafka segurament està prenent notes pel diari de viatge en una taula de la fira on acaba de convidar unes nenes a uns refrescos.

L'observació és curiosa perquè abans i després d'aquest parèntesi Kafka ha estat descrivint tot el que hi ha a la fira, i tot és sorollós: la parada de tir, el ball, la roda de la fortuna, els cavallets, les paradetes de dolços, etc. És interessant que la preocupació de l'escriptor en aquests moments sigui la manca de comunicació amb les nenes (que tenen entre sis i tretze anys, ens diu, i parlen un dialecte de l'alemany que Kafka no entén), "...falta una llengua en la qual ens puguem realment entendre", diu. Finalment les convida a pujar al carrusel dels cavallets i s'asseu la més petita a la falda.

Per tot això cal deduir que el retret als escaquistes no és pel joc mateix ni perquè facin soroll, sinó simplement perquè no estan fent el que haurien de fer, jugar en silenci. L'observació de Kafka és una paradoxa que afecta l'escriptura. De la mateixa manera que no pot comunicar-se amb les nenes tot i que comparteixen la llengua alemanya, els escaquistes no comuniquen res quan fan una pausa i només parlen en veu alta. El seu lloc és el silenci de la partida, de la mateixa manera que el lloc de l'escriptor és el silenci de l'escriptura.

Milena

La segona referència al joc és més extensa i més complexa, i cal situar bé el context per entendre'n el significat.

La cita és en una carta dirigida a Milena Jesenská escrita des de Meran, les Dolomites italianes, on Kafka fa una estada llarga de convalescència de la tuberculosi que ja se li ha diagnosticat. Milena és una dona jove, casada, que viu a Viena i que havia proposat a Kafka de traduir alguns contes seus al txec. Arrel d'això, van començar una correspondència l'abril del 1920 que es va allargar, sovint d'una manera apassionada, un parell d'anys i escaig.

Kafka, que en aquells moments està promès amb Julie Wohryzek i vol trencar el compromís, desplega les seves arts de seductor i comença a intimar -només per carta- amb Milena. S'expliquen les seves coses, preocupacions, etc. El cas és que Milena li diu que és infeliç en el seu matrimoni i Kafka li aconsella que marxi de Viena i torni a Bohèmia, una mena de proposta indirecta perquè trenqui el seu matrimoni per reunir-se amb ell.

En la carta datada el 23 de juny del 1920, Kafka li diu coses que ja havia escrit a la seva primera promesa Felice Bauer el 1913 com ara: "vaig provar d'espantar-te per allunyar-te de mi, em vaig maleir". O bé: "has tornat a despertar tots aquells vells dimonis que dormen amb un sol ull tancat i amb l'altre esperen la seva oportunitat". El cas és que ella li retreu d'haver-se pres a la lleugera els seus problemes i que el consell d'abandonar Viena n'és la prova. Ell contesta que de cap manera, que no ho havia escrit a la lleugera, sinó amb molta consciència, impressionat pel seu relat, i que només ara s'adonava de les conseqüències, però "tampoc no em fa por la càrrega material (no guanyo gaire però per a nosaltres dos n'hi hauria prou, crec, si no hi hagués cap malaltia, és clar)".

El peó d'un peó

I, seguidament, ve la cita escaquística que cal reproduir tota perquè té molta relació amb l'anterior: "Em fa por i em fa por amb els ulls ben oberts i m'enfonso irracionalment en la por (si pogués dormir com m'enfonso en la por ja no estaria viu), només aquesta conspiració interior en contra meu (que entendràs molt millor amb la carta al meu pare, encara que de totes maneres no del tot, perquè la carta està massa construïda per dirigir-se al seu objectiu) que es basa més o menys en el fet que jo, que en el gran tauler d'escacs no sóc més que un peó d'un peó, ni de bon tros, ara no només vull ocupar el lloc de la reina, en contra de les regles del joc i per confondre tot el joc -jo, el peó del peó, és a dir una peça que ni tan sols existeix, que ni tan sols juga-, i després potser també el lloc del rei mateix o fins i tot el tauler sencer, i que, si de debò ho volgués, hauria de ser d'una manera diferent, més inhumana. Per això la proposta que t'he fet té una importància molt més gran per a mi que per a tu. En aquest moment és indubtable, incorruptible, absolutament satisfactòria".

La conspiració interior

La comparació amb el joc d'escacs té a veure per tant amb la proposta, que no és cap altra que la de reunir-se -o que ella escapi del marit perquè ell la mantingui-. Els dimonis que ella ha despertat tornen a ser els del matrimoni (quan ell tot just està trencant el compromís del seu darrer prometatge). Kafka vol i no vol aparellar-se, per això la por i els intents d'allunyar-la (un procés que ja havia experimentat amb Felice Bauer, la primera promesa). Però hi ha una lluita interior, la "conspiració interior", diu ell, que el fa aspirar a un lloc que no li correspon: de peó del peó -el més baix- a rei i reina i al tauler sencer. De fadrí sense problemes a marit, d'escriptor solitari a voler el tauler sencer, o sigui el matrimoni.

En aquest punt és molt interessant la menció que fa a la Carta al pare, que Kafka ha promès ja dues vegades a Milena que li enviarà. La carta l'ajudarà, en certa manera, a comprendre la seva situació. Cal dir que la Carta al pare pren la forma de retret per l'oposició familiar al seu compromís amb Julie Wohryzek, però acaba amb una autoinculpació on l'autor s'humilia davant del pare fins a límits masoquistes, anant-se fent petit fins a gairebé desaparèixer.

Aquí, la conspiració interior actua en termes inversos, vol tornar a fer-se gran fins a esdevenir el rei i la reina del joc. Kafka, en aquest moments torna a considerar seriosament una relació amb Milena. La por, el terror, és el pas de la correspondència en la distància a la realitat de la trobada física. Així hem d'entendre les paraules finals de la cita: "i que, si de debò ho volgués, hauria de ser d'una manera diferent, més inhumana". Què vol dir un matrimoni o un aparellament inhumà? Només pot voler dir un amor en la distància, sense contacte físic, sense sexe explícit, només en el territori de les paraules.

Kafka, naturalment, tornarà a fracassar perquè el seu món és el món solitari de l'escriptura, el món silenciós dels escacs, que no és de carn i ossos, que es juga i només es viu simbòlicament.

KAFKA: LA CARTA AL PARE COM A MANERA DE FER-SE PETIT

 Una carta que no és una carta

Sabem pels biògrafs i els estudiosos que Kafka era un gran lector de literatura de gènere epistolar (Kleist, Flaubert,etc.), un gran lector de reculls de cartes d'altres escriptors. També sabem que les seves pròpies cartes, que ocupen milers de pàgines, són del tot indestriables de la resta de la seva producció literària. En poques paraules, que ell mateix és del tot conscient que quan escriu una carta -a qui sigui- fa literatura. No de cap altra manera es poden llegir avui dia les seves cartes a Felice Bauer, Milena Jesenská o Max Brod.

El cas de la Carta al pare encara és més complex, perquè es tracta d'una carta escrita -en coneixem el manuscrit i les correccions-, però mai enviada (de fet, la va remetre a Milena el 1920 dient-li que la guardés bé i no l'ensenyés a ningú), tot i que Kafka es va cuidar prou de repetir que ell l'havia lliurada a la seva mare perquè la fes arribar al seu pare, tot i que pel que sembla la carta li va ser retornada sense que hagués arribat mai a la seva destinació. Aquest territori ambigu del "sí però no" és l'espai on Kafka es troba més a gust, on pot, de fet, desenvolupar la seva idea literària a lloure.

Per tot plegat, el primer que cal dir és que la Carta al Pare no és una carta, o si és vol dir millor, és i no és una carta. Quan en parla a Milena, li diu que "la carta està massa construïda per dirigir-se al seu objectiu". Té forma de carta, hi ha un destinatari definit, uns arguments que s'exposen, però no hi ha cap tipus de comunicació ni resposta. Cosa que naturalment Kafka no pretenia ni esperava perquè la finalitat de la carta era una altra: parlar amb sí mateix i auto-mortificar-se.

Estratègies contra el poder

Un dels grans temes de la literatura de Kafka -si és que no és l'únic, tractat en les seves múltiples variants- és el tema del poder i de com encarar-lo. En un dels aforismes de Zürau -escrits el 1918 en una convalescència a casa de la seva germana Ottla- ens dona una pista de com enfrontar-se al poder: "Fer-se infinitament petit, o bé ser-ho. El segon cas és un acompliment, per tant comporta inactivitat. El primer cas és un començament, per tant implica acció".

En el cas de la Carta al pare, el poder és el pare, però també la família i, en certa manera, el matrimoni. Escrita el 1919, l'excusa de la carta és l'oposició paterna a l'enèsim intent de casar-se per part de Kafka, en aquest cas amb Julie Wohryzek a qui havia conegut en un balneari de Schelesen lloc on està datada la carta.

La primera promesa

Tal i com explica Elias Canetti en l'anàlisi de la correspondència entre Kafka i la seva primera promesa Felice Bauer (L'altre procés. Les cartes de Kafka a Felice: més de set-centes planes, tres prometatges i tres trencaments, cinc anys de cartes, "cinc anys de tortura", diu Canetti), Kafka no va tenir mai cap intenció de casar-se perquè veia en el matrimoni -i per extensió en la família- una altra de les formes de poder. Li diu clarament a Felice en una carta amb una imatge esborronadora: "tu i jo, lligats pels canells camí del patíbul". L'únic que li interessava era una relació a distància -Felice vivia a Berlin-, sense tracte íntim, cartes que alimentaven allò únic que li interessava: l'escriptura. De fet, durant els tres primers mesos de correspondència amb Felice, l'any 1913, Kafka escriu tres contes importants que tenen molta relació amb el seu prometatge: La sentència, El fogoner i La metamorfosi.

La sentència explica una història molt semblant a la Carta al pare: un pare que no solament no deixa casar el seu fill sinó que l'incita al suïcidi. El fogoner i La metamorfosi focalitzen el poder en la família i el matrimoni: en el primer cas, un jove és expulsat de la família per no haver-se de casar amb la criada a qui ha deixat embarassada, i adopta com a nova família el fogoner del vaixell que el porta a Amèrica, l'ésser més insignificant del barco, que a més han despatxat de la feina. En el segon, és el fer-se petit -escarabat, animal- la forma d'escapar de la família.

Humiliar-se davant del pare

A la Carta al pare, les estratègies d'enfrontament al poder, per tant al pare, són les mateixes: ser i fer-se minúscul, insignificant. La forma processal que agafa la carta hi ajuda, perquè l'argumentació està organitzada com un judici, amb els al·legats preliminars, els acusats, els acusadors, les proves aportades pels uns i pels altres, la declaració dels testimonis, els al·legats finals, i la necessitat que es dicti sentència i hi hagi càstig i expiació de culpa.

Només que, com sempre en Kafka, els camins no són tan lineals i el que comença sent una inculpació al pare, acaba sent una autoinculpació del fill que anul·la i exculpa l'acusat, alhora que l'acusador-el fill- en auto-inculpar-se s'acaba convertint en acusat i demana per tant per sí mateix càstig i culpa. És la forma de fer-se el màxim de petit davant del pare, la humiliació màxima: fer un judici de sí mateix i auto-inculpar-se. 

El mateix any que va fer la Carta al pare, 1919, Kafka també va escriure  A la colònia penitenciària, l'argument del qual és molt semblant: un botxí, que és també qui dicta sentència i imposa les penes, acaba convertint-se voluntàriament en acusat i s'auto-ajusticia ell mateix amb una màquina de tortura que ell mateix s'encarrega de posar en funcionament.

La Carta al pare com a exemple de contradicció lògica

Kafka va tenir una relació conflictiva amb la llengua alemanya -"tensa i problemàtica" diu George Steiner. Com li passaria a Paul Celan anys després, considerava que aquesta era la llengua de l'enemic. Tot i això, ens repeteix moltes vegades tant als seus diaris com a les seves cartes, que l'únic lloc on se sent més o menys confortable és en l'escriptura. El llenguatge mateix, però, és una estructura de poder que, en organitzar-se jeràrquicament i de manera seqüencial fa que sovint el sentit quedi oprimit sota el pes de l'argumentació. Fa la impressió que Kafka va lluitar en tota la seva obra contra aquesta paradoxa i va ser sempre  conscient de l'opressió del discurs mateix sobre el que es vol dir. Per això la totalitat de les seves històries tenen aquest to contradictori i ambigu, aquesta mena de confusió i estranyesa que sovint porta a temàtiques properes del malson i a paràboles desesperades. Aquest clima d'irrealitat i desesperança es pot veure clarament en la narració Un metge de poble, escrita el mateix any que la Carta al pare.

En la meva opinió, la Carta al pare és un exemple d'aquesta lluita formal per escapar a un discurs de direcció única. La manera com ho aconsegueix és molt recargolada i sadomasoquista -Sade era un dels seus autors favorits-, però en certa manera reeixida: es tracta de construir dos discursos paral·lels que s'anul·lin l'un a l'altre, que es boicotegin contínuament. Per això l' acusador -el fill- acaba auto-acusant-se, aconseguint així que el seu discurs -que ens arriba a dir que potser era mentida- s'anul·li a sí mateix. Fins i tot quan, cap al final dóna veu al pare, acaba rectificant i reconeixent que tot allò només eren paraules seves. És un text que implosiona sobre sí mateix i queda reduït a cendra a base d'enfrontar contradiccions lògiques en el mateix argumentari. La impressió final, tot i haver adoptat la forma rigorosa d'una sessió processal, és de desordre lògic i psicològic, de solitud i de confusió. Aquesta estratègia implosiva, Kafka la va portar al límit en alguns dels seus darrers relats com ara Una doneta i Josefina la cantant o el poble de les rates.

Alimentar fantasmes

Com bé diu Harold Bloom, no hi ha autoritat espiritual en Kafka, ni per part de Déu  ni per part del pare. No hi ha mai la benedicció del pare. L'home està sol en el món amb la seva fragilitat, només queda l'escriptura. Ara bé, solament pot ser una escriptura crua i despullada, elusiva i evasiva, perquè tal i com diu un altre aforisme de Zürau: "Hi ha una meta però cap camí. El que nosaltres anomenem camí és dubte". L'escriptura de Kafka porta la culpa inserida com a pecat original, per això sempre s'obre a futurs temptatius i incerts que normalment porten a l'autodestrucció.

En un conte de la primera època -Dissort-, Kafka equipara l'escriptura a una conversa amb fantasmes. Per altra part, és força coneguda una de les darreres cartes que Kafka va escriure a Milena, el març del 1922, on l'autor txec renega d'escriure cartes. Li diu que les persones no l'han traït mai, però les cartes sí, sobretot les que ell mateix escriu. Perquè en les cartes no hi ha cap tipus de comunicació, sinó simplement una conversa de fantasmes. Quan un escriu una carta, diu, conversa amb el fantasma del destinatari, però també amb el fantasma del remitent. Escriure cartes, no és altra cosa que alimentar fantasmes. Nosaltres desapareixerem, diu, però els fantasmes mai es moriran de gana.