KAFKA I ELS ESCACS: LA CONSPIRACIÓ INTERIOR

 Kafka a la fira

Que jo sàpiga, només hi ha dues referències directes als escacs en tota l'obra de Franz Kafka.

La primera és en els seus diaris, concretament en els "Diaris de viatge", mentre fa una estada de tres setmanes a l'Institut Naturista de Rudolf Just a les muntanyes del Harz, Saxònia, una institució on Kafka va aprofundir en disciplines com ara el vegeterianisme, el nudisme, la gimnàstica, el crudiveganisme, etc. Allà s'allotjava en una cabana individual, fet que li permetia una certa intimitat per escriure. 

En l'entrada del 16 de juliol de 1912 anota, entre d'altres coses i entre parèntesis: "Quan estic escrivint em molesten uns jugadors d'escacs, que quan descansen no paren de parlar". El context de l'observació no es dona dins la seva cabana, sinó en el transcurs d'una excursió a un poble veí -Stapelburg- on hi ha una fira amb motiu d'alguna celebració tradicional. Kafka segurament està prenent notes pel diari de viatge en una taula de la fira on acaba de convidar unes nenes a uns refrescos.

L'observació és curiosa perquè abans i després d'aquest parèntesi Kafka ha estat descrivint tot el que hi ha a la fira, i tot és sorollós: la parada de tir, el ball, la roda de la fortuna, els cavallets, les paradetes de dolços, etc. És interessant que la preocupació de l'escriptor en aquests moments sigui la manca de comunicació amb les nenes (que tenen entre sis i tretze anys, ens diu, i parlen un dialecte de l'alemany que Kafka no entén), "...falta una llengua en la qual ens puguem realment entendre", diu. Finalment les convida a pujar al carrusel dels cavallets i s'asseu la més petita a la falda.

Per tot això cal deduir que el retret als escaquistes no és pel joc mateix ni perquè facin soroll, sinó simplement perquè no estan fent el que haurien de fer, jugar en silenci. L'observació de Kafka és una paradoxa que afecta l'escriptura. De la mateixa manera que no pot comunicar-se amb les nenes tot i que comparteixen la llengua alemanya, els escaquistes no comuniquen res quan fan una pausa i només parlen en veu alta. El seu lloc és el silenci de la partida, de la mateixa manera que el lloc de l'escriptor és el silenci de l'escriptura.

Milena

La segona referència al joc és més extensa i més complexa, i cal situar bé el context per entendre'n el significat.

La cita és en una carta dirigida a Milena Jesenská escrita des de Meran, les Dolomites italianes, on Kafka fa una estada llarga de convalescència de la tuberculosi que ja se li ha diagnosticat. Milena és una dona jove, casada, que viu a Viena i que havia proposat a Kafka de traduir alguns contes seus al txec. Arrel d'això, van començar una correspondència l'abril del 1920 que es va allargar, sovint d'una manera apassionada, un parell d'anys i escaig.

Kafka, que en aquells moments està promès amb Julie Wohryzek i vol trencar el compromís, desplega les seves arts de seductor i comença a intimar -només per carta- amb Milena. S'expliquen les seves coses, preocupacions, etc. El cas és que Milena li diu que és infeliç en el seu matrimoni i Kafka li aconsella que marxi de Viena i torni a Bohèmia, una mena de proposta indirecta perquè trenqui el seu matrimoni per reunir-se amb ell.

En la carta datada el 23 de juny del 1920, Kafka li diu coses que ja havia escrit a la seva primera promesa Felice Bauer el 1913 com ara: "vaig provar d'espantar-te per allunyar-te de mi, em vaig maleir". O bé: "has tornat a despertar tots aquells vells dimonis que dormen amb un sol ull tancat i amb l'altre esperen la seva oportunitat". El cas és que ella li retreu d'haver-se pres a la lleugera els seus problemes i que el consell d'abandonar Viena n'és la prova. Ell contesta que de cap manera, que no ho havia escrit a la lleugera, sinó amb molta consciència, impressionat pel seu relat, i que només ara s'adonava de les conseqüències, però "tampoc no em fa por la càrrega material (no guanyo gaire però per a nosaltres dos n'hi hauria prou, crec, si no hi hagués cap malaltia, és clar)".

El peó d'un peó

I, seguidament, ve la cita escaquística que cal reproduir tota perquè té molta relació amb l'anterior: "Em fa por i em fa por amb els ulls ben oberts i m'enfonso irracionalment en la por (si pogués dormir com m'enfonso en la por ja no estaria viu), només aquesta conspiració interior en contra meu (que entendràs molt millor amb la carta al meu pare, encara que de totes maneres no del tot, perquè la carta està massa construïda per dirigir-se al seu objectiu) que es basa més o menys en el fet que jo, que en el gran tauler d'escacs no sóc més que un peó d'un peó, ni de bon tros, ara no només vull ocupar el lloc de la reina, en contra de les regles del joc i per confondre tot el joc -jo, el peó del peó, és a dir una peça que ni tan sols existeix, que ni tan sols juga-, i després potser també el lloc del rei mateix o fins i tot el tauler sencer, i que, si de debò ho volgués, hauria de ser d'una manera diferent, més inhumana. Per això la proposta que t'he fet té una importància molt més gran per a mi que per a tu. En aquest moment és indubtable, incorruptible, absolutament satisfactòria".

La conspiració interior

La comparació amb el joc d'escacs té a veure per tant amb la proposta, que no és cap altra que la de reunir-se -o que ella escapi del marit perquè ell la mantingui-. Els dimonis que ella ha despertat tornen a ser els del matrimoni (quan ell tot just està trencant el compromís del seu darrer prometatge). Kafka vol i no vol aparellar-se, per això la por i els intents d'allunyar-la (un procés que ja havia experimentat amb Felice Bauer, la primera promesa). Però hi ha una lluita interior, la "conspiració interior", diu ell, que el fa aspirar a un lloc que no li correspon: de peó del peó -el més baix- a rei i reina i al tauler sencer. De fadrí sense problemes a marit, d'escriptor solitari a voler el tauler sencer, o sigui el matrimoni.

En aquest punt és molt interessant la menció que fa a la Carta al pare, que Kafka ha promès ja dues vegades a Milena que li enviarà. La carta l'ajudarà, en certa manera, a comprendre la seva situació. Cal dir que la Carta al pare pren la forma de retret per l'oposició familiar al seu compromís amb Julie Wohryzek, però acaba amb una autoinculpació on l'autor s'humilia davant del pare fins a límits masoquistes, anant-se fent petit fins a gairebé desaparèixer.

Aquí, la conspiració interior actua en termes inversos, vol tornar a fer-se gran fins a esdevenir el rei i la reina del joc. Kafka, en aquest moments torna a considerar seriosament una relació amb Milena. La por, el terror, és el pas de la correspondència en la distància a la realitat de la trobada física. Així hem d'entendre les paraules finals de la cita: "i que, si de debò ho volgués, hauria de ser d'una manera diferent, més inhumana". Què vol dir un matrimoni o un aparellament inhumà? Només pot voler dir un amor en la distància, sense contacte físic, sense sexe explícit, només en el territori de les paraules.

Kafka, naturalment, tornarà a fracassar perquè el seu món és el món solitari de l'escriptura, el món silenciós dels escacs, que no és de carn i ossos, que es juga i només es viu simbòlicament.

DE GAVRILO PRINCIP A MIRKO CZENTOVIC (I EL SR. B)

Sempre m'havia preguntat per què Stefan Zweig a Novel·la d'escacs va fer que el personatge de campió del món d'escacs fos iugoslau. (I també, per què el seu contrincant no tenia un nom concret, i era simplement fos el Sr. B).

No pas perquè el 1942, quan va ser escrit el llibre, no hi haguessin jugadors iugoslaus prou forts com per estar entre els millors (per exemple Vidmar o Pirc), sinó perquè era una raresa i, sobretot, perquè aquesta elecció (i també la del Sr. B) no podia pas provenir de l'atzar, sinó que deuria tenir algun significat.

En efecte, en la interpretació més òbvia, els dos contrincants que s'enfronten en aigües internacionals -per tant, en terreny neutral-, el Sr.B, víctima de la Gestapo, i Mirko Czentovic, campió del món, simbolitzarien l'enfrontament entre el III Reich i les potències aliades. La segona interpretació seria purament biogràfica: el Sr. B, que és austríac, representaria el propi autor Stefan Zweig, i el seu rival seria el nazisme. La partida final és abandonada a mig fer pel senyor B, de la mateixa manera que Stefan Zweig va abandonar la seva vida en creure que la victòria del nazisme era inevitable. En tots dos casos, però, hauria sigut més simple que el campió fos alemany i no pas iugoslau.

Zweig dóna algunes notes biogràfiques dels dos protagonistes. Més extenses pel que fa al Sr. B i més breus i esquemàtiques pel que fa a Mirko Czventovic, però suficients perquè ens fem una idea d'on ve. Se'ns diu que va néixer a la regió del Banat i que el seu pare va ser barquer al Danubi. Amb aquestes dades ja podem saber que Mirko era un serbi, probablement de la regió de la Voivodina, territori del Barat històric travessat pel Danubi. 

La resta de dades biogràfiques com ara que provenia d'una família pobra, que no era gaire bo en els estudis i el seu caràcter fred i calculador, ens fan pensar que el personatge de Mirko probablement està inspirat en un altre serbi il·lustre, en aquest cas de l'Herzegovina: Gavrilo Princip, que va ser l'autor del magnicidi de Franz Ferdinand i la seva dona a Sarajevo l'any 1915, fet que va desencadenar la Primera Guerra Mundial.

Si fos així, la interpretació de la partida s'ampliaria: Czentovic representaria el nou ordre nascut després del desmembrament d'Europa, que va començar a la Primera Guerra Mundial i que va continuar amb la Segona. El Sr. B és l'Europa desmembrada i Mirko n'és alhora l'executor i l'hereu.

Pel que fa al Sr. B, a la novel·la d'Imre Kertész del 2003 Liquidació, el protagonista es diu Sr. B, per una qüestió gens trivial: La "B" és la inicial que precedeix els números que porta tatuats com a expresoner d'Auschwitz. Pel que sembla, quan els números tatuats van sobrepassar les cinc xifres, els nazis van decidir introduir una lletra al davant. A Auschwitz, només van arribar a fer servir la "A" i la "B", a part de la "Z" que tatuaven als gitanos ("Z" de zígeuner, que vol dir gitano).

La decisió nazi d'usar números en els tatuatges dels presoners és, però, posterior a l'escriptura de la novel·la de Zweig, per la qual cosa, seria només una feliç coincidència que ara poguéssim veure el Sr B també com a presoner d'Auschwitz. De fet, en cap moment de la novel·la se'ns diu que sigui jueu, tot i que se'n pot intuir la possibilitat.

Del que no hi ha dubte, però, és que Kertész sí que coneixia la novel·la de Zweig i que, per tant, el Sr. B de Liquidació probablement sigui una referència al Sr. B de Novel·la d'escacs. Amb aquesta altra possibilitat es tancaria un cercle de sentit que faria que seixanta anys després de la publicació del llibre de Zweig, Kertész n'ampliés el significat.

Defensa Petrov

 M’encomano al ulls cecs de Borges,

a la bogeria de Fischer

i a Caissa, deessa nostra,

perquè em treguin de l’atzucac

d’haver gosat desafiar

el noble joc. Si el meu esforç

no arriba enlloc, no cal fer xec

a ningú més.

                    Inclino el rei.

els escacs

Defensa Petrov no és un llibre d'escacs, sinó de poesia, però els escacs hi tenen un paper important, tant a nivell temàtic, com formal, o en el sentit del títol mateix.

El llibre està dividit en dues parts simètriques de trenta-dos poemes cadascuna. Tota la temàtica de la primera part és escaquística. Des d'un punt de vista formal, els seixanta-quatre poemes que formen el llibre es corresponen amb les seixanta-quatre caselles de l'escaquer. El llibre és el tauler de joc, doncs, i els trenta-dos poemes de cada part semblen enfrontats en una partida simbòlica. El títol del llibre, Defensa Petrov, però, fa referència a una obertura del joc dels escacs gens agressiva. Al revés, és una obertura que tendeix cap a la igualtat i l'equilibri.

la partida

Quin tipus de partida es lliura doncs en aquest tauler poètic? Ja hem dit que la primera part del llibre titulada "Les ulleres" té una temàtica que l'unifica: els escacs. Hi ha una altra característica que dóna coherència a aquesta primera part: és la mètrica. Tots els poemes tenen una mètrica precisa. Les característiques de la segona part són unes altres. Hi predomina el vers lliure i la temàtica és diversa, tot i que el to general és de reflexió sobre el llenguatge i sobre els límits de la poesia mateixa. És com si l'escriptor novell es preguntés tot escrivint sobre el sentit de l'escriptura.

qui guanya?

Vista la partida com l'enfrontament entre dues maneres de fer versos, l'una amb constriccions temàtiques i mètriques, i l'altra aparentment menys constrictiva i clarament autoreflexiva, el títol del llibre ens indica que no hi ha vencedor, sinó un equilibri dinàmic entre totes dues opcions. D'alguna manera, el títol fa evident la falsa dicotomia amb què sovint es vol dividir la poesia, o sigui mètrica estricta versus vers lliure.

llegir i escriure

Abunden en el poemari força textos que fan referència al llegir i l'escriure. Forçant una mica les coses, també podem interpretar el llibre com la contraposició entre el llegir i l'escriure. De fet, la primera part titulada "Les ulleres" la podem clarament referir al llegir. I la segona titulada "Els guants" la podem referir a l'escriure ("Quan em poso els guants d'escriure", diu el primer vers de la segona part). Una vegada més, no hi ha guanyador, perquè llegir i escriure són les dues cares de la mateixa cosa, si és que no són simplement la mateixa cosa: quan llegim el text d'un altre, el que fem és reescriure'l al nostre cap, fent així la nostra interpretació. I al revés, què és escriure sinó llegir el món i el nostre interior?

Josep Anglada Bigordà, Defensa Petrov, Serveis editorials La Temerària, Terrassa 2024.

Pizarnik i els escacs

 En el seu primer llibre La tierra más ajena, que va publicar l'any 1955 quan només tenia dinou anys, Alejandra Pizarnik hi va incloure el següent poema dedicat als escacs:

Ajedrez

todavía la enclítica no destruye
los peones reverentes ante él
millares de montañas
revientan exquisitas
delante del sol rojo
(no sol amarillo)
pensar innato en moldeadas rejas
torta trashumeante de vela sin fogón
quisiera ser masa lingüística
para cortarle la barba
ondas en preciosa lumbre
alzar bandera gratuita
kilómetros de nueces
y golpes en relevante torniquete

En una primera lectura, el poema ens pot semblar una mica hermètic, tot i que el títol, per un cantó, i la referència als peons i al "pensar innato en moldeadas rejas" per l'altre ens diuen que, poc o molt, parla d'escacs. A part d'això, "enclítica" i "masa lingüística" són termes que fan referència a la llengua.

Tampoc costa de veure en el "sol rojo" (no amarillo) el sol de la posta, si el "todavía" inicial fa referència al fet que encara no és fosc del tot. Aquest sol vermell il·luminaria la Terra com si fos un tauler d'escacs. Les peces serien les muntanyes i demés coses del món. Jugar amb la dualitat dia/nit ens manté encara en el camp semàntic dels escacs -blanc/negre-, i la nit serà un tema recurrent en tota l'obra de Pizarnik (el seu llibre del 1965 es dirà Los trabajos y las noches).

Sobta, però, que sigui la "enclítica" qui pugui destruir els peons -el món-, com si una flexió lingüística els pogués fer desaparèixer. Però "enclítica" ens porta per proximitat fonètica a "eclíptica" i ara ja queda clar que és la foscor la que a manera de flexió natural farà desaparèixer les coses. I, al mateix temps, seguim estant en dos camps semantics alhora, en aquest cas l'astronòmic i el lingüístic.

La imatge de voler ser un pastís fet de llenguatge per tallar-li la barba al sol és poderosa i efectiva. Així ens transformem ("trashumeante") i aconseguim el territori volgut, la nit. El territori de la creació artística. Els tres darrers versos es podrien entendre com ja dins el recorregut de l'escriptura poètica: lliure, sonora i rítmica .

D'alguna manera, Pizarnik identifica el joc dels escacs ("pensar innato en moldeadas rejas") amb la creació poètica. Una carta posterior que va enviar al que havia sigut el seu psicoanalista, León Ostrov, ens ho confirmaria:

"Mis poemas los hago con mucha paciencia. Un poeta no tiene apuro, no debe. Un verso, una línea, la escribo palabra a palabra. Cada palabra la anoto en una tarjeta distinta. Las ubico en mi cama y comienza el trabajo. Voy moviendo las tarjetas como peones de un damero de ajedrez. Con los pies voy tapando las palabras. Fumo mucho, desobedezco. Ahora las tarjetas se han ensuciado de tanto taparlas y descubrirlas. Cada vez. Mi cuerpo se revuelve, hago el amor con la poesía, músculo a músculo, tarjeta a tarjeta."

Fet i fet, això és el mateix que diria Jorge Luís Borges al pròleg del seu poemari  El otro, el mismo editat el 1964:

"Ajedrez misterioso, la poesía, cuyo tablero y cuyas piezas cambian como en un sueño y sobre el cual me inclinaré después de haber muerto."

I per acabar, aquesta idea de fer l'amor amb les paraules ens la confirma Julio Cortázar, molt amic de Pizarnik, en un poema que li va dedicar i on tanca el cercle escacs/sexe/poesia:

“…Bicho, de acuerdo, / vaya si sé pero es así, Alejandra, / acurrúcate aquí, bebé conmigo, / mirá, las he llamado, / vendrán seguro las intercesoras, / el party para vos, la fiesta entera, / Erszebet, / Karen Blixen / ya van cayendo, saben / que es nuestra noche, con el pelo mojado / (…) y la chica uruguaya que fue buena con vos / sin que jamás supieras / su verdadero nombre, / qué rejunta, qué húmedo ajedrez, / qué maison close de telarañas, de Thelonious, / que larga hermosa puede ser la noche / con vos y Joni Mitchell / con vos y Hélène Martin / con las intercesoras / animula el tabaco / vagula Anaïs Nin / blandula vodka tónic…”.

L'ètica dels escacs i la lògica del capitalisme

els fets

El dia 4 de setembre d'enguany, durant el torneig de Saint Louis, la Sinquifield Cup –un torneig presencial amb ritme de joc lent–, es van enfrontar a la tercera ronda el campió del món Magnus Carlsen amb Hans Niemann, un jove jugador nord-americà de dinou anys, a qui havien convidat al torneig a darrera hora per substituir un altre jugador que no podia participar. Niemann va jugar de manera impecable, sense fer ni un error i va guanyar la partida. L'endemà, Magnus Carlsen va anunciar que es retirava del torneig amb un tuit que incloïa un vídeo antic de Mourinho on deia que si parlava llavors tindria greus problemes. Sense dir-ho, Carlsen acusava Niemann d’haver fet trampes.

El cas és que encara no dues setmanes després tots dos jugadors van coincidir en un altre torneig, el Julius Baer Generation Cup, un torneig de ritme ràpid –15 minuts per jugador i partida– i que es juga online, o sigui cadascú des de casa seva. A la sisena ronda, que és quan els va tocar enfrontar-se, Magnus Carlsen va inclinar el seu rei quan només havia fet un moviment. Va tuitar: el meu abandonament parla per sí mateix. Una altra vegada sense dir-ho ens deia que no jugaria amb un trampós.

 

les reaccions

El món dels escacs va quedar commocionat quan Carlsen es va retirar de Sant Louis sense donar més explicacions. El propi torneig va decidir tirar-hi terra a sobre i va anular les partides jugades per Carlsen i van continuar com si res. Les xarxes van bullir i es van dividir entre els partidaris i els detractors de l'un i l'altre. Un comentarista –i jugador de l'elit escaquista– gens sospitós, Peter Svidler, va fer unes declaracions en el sentit que s'havia d'aprofitar aquest fet per posar sobre la taula un tema que ja feia anys que circulava –en privat– entre els millors jugadors del món, però que era un tabú plantejar-lo públicament: que hi ha jugadors que fan trampes, ajudant-se de mòduls de computació.

Després d'abandonar Magnus Carlsen amb només una jugada a la Julius Baer Generation Cup, una partida que tothom estava esperant, el món dels escacs va entrar directament en estat de xoc. Les postures dels partidaris i detractors es van radicalitzar i es va començar a demanar mesures contra Magnus. La pròpia televisió noruega que retransmetia el torneig es va manifestar en el sentit que aquest fet era una falta d'esportivitat i que per tant Carlsen havia de ser sancionat.

 

els precedents

Com que Carlsen es va negar a donar més explicacions, es va desenterrar una entrevista seva a la televisió noruega d'uns anys enrere on ell manifestava que hi havia jugadors joves que havien fet uns progressos espectaculars en poc temps i que hi havia sospites que no estiguessin fent trampes. Hans Niemann podria ser un d'aquests joves perquè va passar de ser un jugador regular a ser un jugador excel·lent en només dos anys, justament entre els setze i divuit anys.

Que Hans Niemann havia fet trampes era un fet conegut en el món dels escacs. Pel que sembla havia estat expulsat vàries vegades de tornejos online en detectar-se que feia servir mòduls d'anàlisi per jugar les seves partides. La influent plataforma de joc online chess.com fins i tot li va prohibir de participar en els tornejos que organitzen.

Alguns comentaristes d'escacs van capbussar-se en partides antigues de Niemann del període –quan tenia setze anys– on va esclatar el seu joc. Analitzant victòries seves en els tornejos on va assolir la categoria de Gran Mestre van arribar a la conclusió que hi havia dubtes raonables respecte del seu joc, donada la qualitat de les combinacions, gens d'acord amb la força escaquística que tenia en aquells moments.

 

la confessió

Davant tota aquesta pressió ambiental, el que sí que es va veure obligat a parlar va ser Hans Niemann. I ho va fer de seguida després que Carlsen es retirés de Sant Louis. Un cop finalitzada la ronda següent, va ser entrevistat pel comentarista del torneig i davant l'estupor de tothom va reconèixer que sí, que havia fet trampes, però quan tenia dotze anys, i una segona vegada quan en tenia setze. I que era cert que l'havien expulsat de chess.com i que li havien prohibit de jugar més en la seva web. Però que això ja s'havia acabat. Que no havia fet més trampes des de llavors i, per descomptat, tampoc a Sant Louis. Simplement havia tingut sort i aquell mateix matí de la partida amb Carlsen s'havia preparat la línia que després es donaria a la partida i que per això va jugar ràpid i precís.

 

escacs, tecnologia i diners

Per acabar d'entendre la conducta de Magnus Carlsen, en la meva opinió, encara hem d'anar una mica més enrere i aturar-nos en el moment, fa uns mesos, en què va decidir que no defensaria més el seu títol mundial. Es va afanyar a dir que no deixaria de jugar a escacs i que simplement li faltava motivació per repetir una vegada més el que ha fet durant els darrers deu anys i tornar a enfrontar-se als mateixos jugadors. Va arribar a suggerir que potser sí que hagués defensat el seu títol contra algun dels jugadors joves com ara el persa Alireza Firouzja. Va passar una mica més desapercebut el fet que Magnus també suggerís un canvi de format en el campionat del món. I això té molt a veure amb el seu apropament al joc dels joves talents dels escacs: ell proposava un model que inclogués partides de tres ritmes diferents, o sigui mitja hora, quinze minuts i cinc minuts. Ni més ni menys que el tipus de torneig que ell mateix promociona des de la plataforma d'escacs chess24.

D'ençà de l'any 1997 que el programa d'ordinador Deep Blue va guanyar el llavors campió del món Garry Kaspàrov, el joc dels escacs va fer un tomb considerable. D'una part, va quedar ja clar per sempre que les màquines guanyarien sempre els jugadors de carn i ossos perquè la capacitat de càlcul dels enginys és infinitament superior i encara segueix augmentant. Però per altra banda l'aparició del vessant digital va obrir noves perspectives fins llavors insospitades, des de la possibilitat de preparar-se i entrenar amb l'ajut de les màquines fins a l'aparició de webs especialitzades per jugar online, a part d'oferir cursos, xerrades temàtiques, anàlisi de partides, comentari de tornejos etc. I la culminació de tot plegat ha estat que, en aquests moments, es pot seguir per internet en temps real qualsevol torneig presencial o digital que s’estigui jugant a qualsevol lloc del món.

Tot això ha fet que s'obrís en el mon dels escacs una possibilitat de negoci que fins llavors no hi era. En aquests moments molts tornejos estan pensats per ser retransmesos online a través de plataformes digitals especialitzades, amb els seus comentaristes, xats, etc. També els jugadors tenen les seves pròpies pàgines privades en diferents plataformes. Algunes amb milions de seguidors com és el cas del jugador americà Hikaru Nakamura.

El fet de poder no només visualitzar tornejos, sinó també jugar partides amb el telèfon mòbil en qualsevol moment i des de qualsevol lloc ha atret també un públic més jove que s'havia anat allunyant dels escacs presencials jugats amb ritmes lents. El més comú avui dia és fer partides ràpides de cinc minuts i fins i tot ultra-ràpides d'un minut.Tot això ha popularitzat els escacs, els ha monetaritzat i n'ha fet negoci. La contrapartida és que el joc ha migrat cap al mon digital i cap a ritmes de joc més ràpids. El propi campió del món Magnus Carlsen ha invertit part dels seus guanys en plataformes digitals d'escacs i ha promocionat tornejos específics amb ritmes ràpids i semi-ràpids pensats per ser seguits online sense haver d'avorrir-se amb partides llargues.

 

la puresa dels escacs

Magnus Carlsen ha sigut titllat –ja quan tenia vint anys– de persona seriosa, introvertida i fins i tot melancòlica. També se sap que és un treballador incansable i que les seves preparacions són exhaustives en tots els sentits: físic, tècnic, psicològic i emocional. A tot això hi afegeix un esperit competitiu fora de mida, fet que fa que busqui la victòria fins i tot en posicions en què sembla impossible de progressar. En general, Carlsen s’ha comportat sempre de manera exemplar, per això es fa estranya la seva conducta en l'afer Niemann. Sembla com que hi hagi un component profundament ètic que fa actuar Carlsen d'aquesta manera tan radical i, aparentment, megalòmana. És probable que la seva posició de campió mundial el faci actuar amb la responsabilitat màxima de qui ha de donar exemple i protegir el noble joc de tot tipus de tripijocs, fins i tot amb el risc que et titllin de mal educat, o d'abús de poder, volent ser jutge i part alhora.

 

max weber

Cal recordar en aquest punt l'assaig seminal de Max Weber L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme. Potser aquest ascetisme calvinista que sembla traspuar Magnus Carlsen podria ser analitzat també des del punt de vista de la seva feina, de com s'ha guanyat la vida i de com vol seguir guanyant-se-la a partir d'ara.

Max Weber ve a dir que els protestants treballen per deure i que fer diners, per tant, és una mena d'obligació que serà recompensada. Fer bé la teva feina i guanyar diners és, per tant, la manera correcta de comportar-se en aquest mon. Pels catòlics, això és diferent perquè d'alguna manera se'ls ha ensenyat a menystenir els béns d'aquest mon –perquè la recompensa serà a l'altre. Fins i tot per molts catòlics està mal vist guanyar massa diners.

Un punt clau que Max Weber fa notar en la diferència entre catòlics i protestants és el fenomen de la confessió. Els catòlics pequen i a través del sagrament de la confessió són perdonats. El món calvinista no té aquest procediment. "Ser protestant és ser com un monjo des del primer moment" fa notar Max Weber. Els protestants, per tant, detesten el pecat. Hans Niemann va pecar i va confessar, però mai serà perdonat des d'una ment calvinista com la de Carlsen.

 

escacs, trampes i negoci

Per altra part, des del tomb dels escacs cap a l'àmbit digital no hi pot haver una cosa pitjor que algú que faci trampes servint-se dels propis mitjans digitals. Perquè el negoci s'ensorraria. Quina gràcia tindrà jugar online sabent que et poden fer trampes en qualsevol moment? I el mateix val pels tornejos presencials: així s'ha d'entendre que just a la ronda posterior a la retirada de Magnus Carlsen del torneig de Saint Louis es decretés des de l'organització un retard de quinze minuts en la retransmissió online de les jugades (en un intent que, en el cas que algun jugador rebés ajuda exterior pel procediment que fos, almenys aquest fet li representés un entrebanc, ja que el còmplice no rebria les jugades fetes sobre el tauler a l'instant).

En aquest sentit s'ha d'interpretar també que la plataforma de joc més important del moment, chess.com fes un comunicat uns dies després informant que havia suspès indefinidament el compte de Hans Niemann al seu portal. I que havien enviat un correu a l'americà informant-lo detalladament de totes les vegades que havia fet trampes en els seus tornejos, i que no havien sigut només dues sinó moltes més.

En una entrevista del 2019 ja Magnus Carlsen advertia que en el joc dels escacs prevalia, per sobre de tot, una norma bàsica que era la confiança en el rival. Si es trenca aquesta confiança s'acaba el joc tal i com el coneixem. En aquests moments, el cas encara no està resolt del tot i que a les darreres declaracions de Carlsen, aquest apunta cap a un dels entrenadors de Niemann, Maxim Dugly que ja havia esta involucrat en algun cas semblant en el passat. Per altra banda, la FIDE (Federació Internacional d'Escacs) ha decidit intervenir en la polèmica i ha fet un comunicat oficial anunciant que iniciarà una investigació sobre l'afer tant bon punt es presentin les primeres proves. Al mateix temps apel·la a la responsabilitat de Carlsen de donar exemple en la seva conducta com a campió del món i es compromet a crear una comissió de fair play i a millorar els protocols per tal de prevenir les trampes en els tornejos que depenguin d’ells. Caldrà estar atent a les properes jugades.

                   Carlsen/Niemann, Saint Louis 2022, foto: Lennart Ootes
 

 

 

Jugar-se els morts

 

Rarament, a la literatura, s’ha fet servir el joc dels escacs com a joc d’apostes, com si fos una variant més del pòquer –tot i l’estreta relació que, sorprenentment, s’ha donat els darrers anys entre escacs i pòquer, fins al punt que jugadors de l’elit mundial han fet el transvasament del noble joc del tauler a les cartes i n´han fet d’això, amb prou d’èxit, el seu modus vivendi.

Una curiosa excepció a aquesta regla es dóna a Les ànimes mortes, la inacabada obra de Nikolai Gógol. L’argument d’aquesta novel·la, la primera part de la qual es va publicar el 1842, gira entorn d’un misteriós personatge anomenat Txítxikov (atenció: spoiler!) que es fa passar per un noble terratinent, però que en realitat és un antic funcionari que es busca la vida a base de tripijocs en el llindar de la legalitat. El seu negoci és comprar ànimes mortes, i per entendre què dimonis pugui ser això, cal contextualitzar el lloc i l’època: en aquests moments a Rússia encara és vigent el servatge entre els propietaris de les terres i els vassalls que les habiten, fins a un punt que la relació és d’esclavatge i propietat; un terratinent es defineix, doncs, per les ànimes que posseeix, o sigui la quantitat de persones que habiten les seves terres i li pertanyen legalment, obligades a treballar per ell i que no poden ni desplaçar-se sense el consentiment de l’amo i que, a més a més, poden ser venudes a un altre propietari.

Això, per un cantó. Per l’altre, donada la gran extensió de Rússia i la complexitat de la burocràcia, cada cop que un serf mor, a efectes legals continua viu fins a l’aparició del nou cens, que pot tardar mesos i anys a actualitzar-se. Els propietaris, però, han de continuar pagant els impostos corresponents fins que ja no figurin en el cens següent. El negoci de Txítxikov consisteix a desplaçar-se a una província llunyana on no el coneguin, fer-se passar per noble, fer coneixença dels terratinents locals i aconseguir que li cedeixin els morts, cosa que molts fan de gust i gratuïtament per tal d’estalviar-se despeses, i d’altres els hi venen a preus irrisoris –per sota d’un ruble, per exemple, quan el preu mitjà de venta d’un serf viu és de cinc cents rubles–, i fins i tot hi ha qui desconfia i regateja per aconseguir preus fins a tres o quatre rubles per mort. L’operació de venda es legalitza a l’Audiència local i Txítxikov pot marxar de la província amb ben bé un miler d’ànimes mortes a les seves mans. L’estafa consisteix en el fet que quan una propietat entra en deutes, pot ser hipotecada, juntament amb tots els serfs, a una mitjana de cinc cent rubles el serf, operació que Txítxikov farà en una altra província on ningú no el conegui, amb el temps just abans no desapareguin del cens.

És en aquest context que el protagonista de la novel·la ensopega amb un terratinent anomenat Nodriov que és un jugador compulsiu i que sabem que l’acaben de plomar en una partida de cartes contra uns militars. Quan Txítxikov li proposa de comprar-li les seves ànimes mortes. Nodriov veu l’oportunitat de treure´n un rendiment superior si se les juguen a cartes. Després de molt insistir i de regatejar la quantitat en efectiu a jugar-se contra els morts, i després de negar-se Txítxikov a embrancar-se a jugar contra un professional de les juguesques, finalment Nodriov, a la desesperada, proposa jugar-s´ho tot a una partida d’escacs: els seus morts contra cent rubles. Txítxikov que ha aguantat estoicament la negativa durant molta estona, finalment té un moment de dubte perquè ell mateix es considera un bon jugador d’escacs, i el fet de poder sumar un centenar o més d’ànimes mortes a la seva llista fa que cedeixi i accepti el repte. Mal fet! Els lectors ja sabem que Nodriov és un trampós i que farà les mil-i-una per mirar de guanyar la partida.

I això és el que, efectivament passa: d’entrada Nodriov demana quines peces d’avantatge li dóna Txítxikov; quan aquest li diu que cap, llavors pretén, com a mínim, poder començar amb dos moviments seguits. Quan Txítxikov s’hi torna a negar, el seu rival mou igualment dos peons alhora, un amb la mà i l’altre arrossegat amb la màniga de la bata. Quan algunes jugades més endavant Txítxikov s’adona que, com a mínim, tres peons s’han mogut fora del reglament, un dels peons ja és a setena a punt de convertir-se en dama. Quan Txítxikov acusa Nodriov de fer trampes, aquest ho nega tot i li reclama els cent rubles en cas que es negui a continuar la partida. Com que el seu rival insisteix en la il·legalitat de les jugades de peó, barreja les peces dient que així no juguen les persones honrades. Finalment, Nodriov crida els seus criats perquè l’apallissin i l’obliguin a pagar. Així s’acaba aquesta estranya partida d’escacs en què dos suposats terratinents es juguen les ànimes mortes dels seus serfs en una partida d’escacs plena de moviments il·legals: qui està especulant amb els morts dels altres ha sigut caçat per un escaquista trampós. La lliçó: el que no té escrúpols de cap mena sobre el tauler de la vida, en canvi demana un joc honrat sobre el tauler de fusta!  

Satanàs escaquista

 

Abunden a la literatura –i a l’art en general– les metàfores de caire metafísic relacionades amb el joc dels escacs: per exemple la de Déu com el que inventa les regles i fa moure les peces, que no són altra cosa que els humans (Borges), o la partida decisiva jugada contra la Mort (Bergman). El que no és tan comú és trobar  Satanàs en persona jugant una partida, sense cap altra transcendència més enllà del plaer de jugar per sí mateix.

Això passa a una de les novel·les més importants de la literatura russa de tots els temps, El Mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov. L’escena, que dura unes quantes pàgines, és força divertida: quan Margarita entra per primera vegada al despatx de Satanàs, aquest està jugant una partida amb un dels seus ajudants anomenat Béhémoth; el joc encara no s’ha acabat i, per cortesia, el dimoni proposa de deixar-ho córrer per tal d’atendre a la dama. Margarita diu que de cap manera, que segueixin jugant, que ja voldria qualsevol revista d’escacs poder aconseguir una partida del diable per poder-la publicar. I és així que la partida segueix.

Satanàs, per descomptat, juga amb negres. Pel que fa a Béhémoth sabem que té l’aspecte d’un gat negre, gros, bípede i afrancesat. Presumeix d’elegància i savoir faire, parla amb una polidesa extrema, però en el fons és un enredaire i un busca-raons. A la represa de la partida, Béhemoth fa caure expressament un cavall sota el llit i ell al darrera fa veure que no el troba fins que el dimoni el fa sortir per força, ell i cavall. Cal dir que Satanàs juga a cegues, primer estirat al llit, i després dret mirant un globus terraqui. L’escaquer està disposat sobre una tauleta de set potes guarnides amb set canelobres i té la particularitat que les peces són vivents i s’expressen després de cada jugada, per exemple tapant-se els ulls amb les mans després d’una errada o bé alçant els braços amunt en senyal de desesperació. Aviat se’ns dóna a entendre que la posició de les blanques és desesperada i, aquí, Béhémoth intenta una darrera treta: aprofitant que Satanàs juga d’esquena, tot parlant amb Margarita, intercanvia el seu rei amb un alfil, al qual cobreix amb el mantó reial, de tal manera que quan el diable li anuncia un escac, aquest respon que no hi ha cap escac i que, per tant, la partida s’hauria de declarar nul·la. Satanàs diu que el rei estava a la casella “g2” i que per tant sí que hi ha escac al rei. Finalment, Béhémoth abandona.

El nom de Béhémoth probablement està extret de la mitologia hebrea de monstres: seria un germà de Leviatan, per entendre’ns. Però amb els trets que es van perfilant durant tota l’obra, és evident que Béhémoth és també un estereotip per ridiculitzar allò francès, com a sinònim de classe. Al gat li agrada menjar i veure, vestir bé, ser gentil amb les dames –quan surt de sota el llit, per exemple, porta corbata i els mostatxos tenyits amb tons daurats–, etc. Va ser aquí quan vaig pensar de Béhémoth també podria tenir una rel occitana, una mena de deformació del Bellmont nostrat. Una idea boja. Refer la partida, per altra part, és una mica agosarat; ara bé, tenint en compte que l’única informació purament escaquística que tenim és que el rei blanc era a “g2” quan la dama negra li va fer escac just abans d’abandonar, no seria gens estrany que l’obertura que s'hagués jugat en aquesta partida fos una Reti, o bé una Índia de rei amb els colors canviats –pensant en els patrons de canvi de l’alfil blanc del fianxet de rei. Però, tenint en compte el caràcter de Béhemoth i la cura amb què el diable destrossa la seva posició, jo optaria clarament per la possibilitat que el joc hagués començat amb una Obertura Catalana.