Més sobre la vida en parella

Per un cantó, després de l´excel·lent pel·lícula Her que barrejava amor i tecnologia en temps de perplexitats emocionals, ha arrencat ara en la cartellera la gens menyspreable 10.000 Km que també barreja amor i tecnologia en temps no només d´incerteses amoroses sinó també laborals, o sigui els nostres.

10.000 Km s´inscriu en aquesta sèrie de films fets aquí, amb pressupostos modestos, però una factura intimista i una bona qualitat d´escriptura i interpretacions. Penso en les recents Una pistola en cada mano, Jo mai, o Tots volem el millor per ella per exemple. En aquest cas la ruptura és la distància, tan física com mental de la parella, invertint els tòpics i presentant un punt de vista masculí conservador i familiar versus un punt de vista femení més arriscat, aventurer i suposadament egoïsta, laboralment parlant. L´arsenal de gadgets tecnològics desplegats pels protagonistes no fa altra cosa que mostrar que l´amor és la mateixa cosa que ha estat sempre i que sense els cossos que es toquin la cosa es refreda i el pla es desdibuixa.

Curiosament, si a Her no feia falta la fisicitat, tot era mental, a 10.000 Km ni el software més sofisticat pot salvar la manca del tacte. I si Her podia llegir-se com una crítica de la solitud i l´enclaustrament contemporanis, 10.000 Km pot veure´s com un reflex de la situació de la generació de 30 anys: sense feina, sense parella i amb cap seguretat a la vista.

Per l´altre, una novel·la: Un hombre enamorado. La literatura nòrdica s´ha posat els darrers anys de moda, sobretot la novel·la negra, amb la saga Larsson al capdavant i encara més recentment el fenomen Jonas Jonasson al top ten de vendes. Però hi ha molta més cosa al nord d´Europa que tot això, per exemple la islandesa Auður Ava Ólafsdóttir, la finesa Sofi Oksanen o l´autor que ens ocupa el noruec Karl Ove Knausgård.

Aquesta darrera obra recentment traduïda al castellà és la segona -després de La muerte del padre- d´una sèrie de sis llargs textos on l´autor es pren a sí mateix com a matèria de ficció per explicar-nos la seva relació amb les dones -els seus dos matrimonis- i sobretot el seu dia a dia com a pare modern de tres criatures en la Suècia del segle XXI, on viu la família, o sigui el paradigma de la societat del benestar i de la igualtat de sexes.

Aquí, el que ens interessa és aquest gens dissimulat punt de vista masculí tant pel que fa a l´enamorament com a la posterior vida en comú i la posada en escena social del matrimoni amb fills tant pel que fa a les relacions amb la família, els amics o els veïns com amb la resta de coneguts, per exemple els altres pares de la guarderia, etc.

La mirada crítica de com un noruec veu la societat sueca és interessant i podria extrapolar-se a una revisió crítica del model nòrdic de relacions humanes en general, en el sentit que el propi autor inclou en el relat les seves pròpies por, excessos i incapacitats. La paròdia del pare metro-sexual perfecte en l´aparença contrastat amb el caos diari en la seva relació amb els fills i les tasques de la llar acaben dinamitant aquesta imatge idíl·lica de la civilitat del nord-enllà.

Una vegada més, dos exemples de l´àmbit artístic que ens mostren l´abisme de les relacions de parella, amb punt de vista masculí, i les dificultats de conjugar compromís i vida plena.

Llegir Alice Munro

Per Sant Jordi d´aquest any vaig comprar per regalar el darrer llibre de contes de la canadenca Alice Munro Estimada vida. Poc em podia imaginar llavors que, després de llegir-lo, seguiria compulsivament amb El progreso del amor, La vida de las mujeres, La vista desde Castle Rock, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, Las lunas de Júpiter, Amistad de juventud, Demasiada felicidad, El amor de una mujer generosa, Escapada i Secretos a voces. En edicions diverses, d´editorials diverses, de butxaca, tapa dura, trobats en diferents llibreries, i fins i tot un parell d´ells –localitzats en llibreries virtuals– van viatjar milers de quilòmetres per correu abans de fer pila amb la resta.

És veritat que portava un temps interessat en la teoria queer, que seguia més o menys els debats sobre la nova masculinitat, o  que fa molts anys que –com molts mascles– estic perplex pels nous rols que juguen les dones en tots els camps, però també en el relliscós reducte de les emocions. Que acabava de llegir un parell de textos de la sociòloga Eva Illouz: L´Amor, la Raó, la Ironia i ¿Por qué duele el amor?. I també és veritat que no perdia ocasió en sopars, trobades, sobretaules, festes, o reunions diverses de plantejar aquests temes i interpel·lar amics i amigues que en ocasions acceptaven el repte, però en d´altres em miraven amb cara d´estranyesa.

Per altra part, tot i no ser un gran lector comparat amb gent que conec, sí que és veritat que al llarg dels anys a vegades m´he concentrat en temes, gèneres literaris o autors, suposo que com tothom. Voler llegir tot el que hi hagi d´un autor, però, és una cosa que no se sol repetir gaire sovint. Recordo l’obsessió juvenil per Cortázar i Borges –i per Nietzsche i El Víbora!-, per exemple. I després per Gombrowicz, Canetti, Beckett, Carver... I els darrers anys m´ha passat una mica amb Bolaño i sobretot amb Sebald.

Per mi la literatura –com totes les arts– és consol, i sempre m’havia malfiat de tots aquests que fan apologia de la literatura com a coneixement. Però aquesta vegada els haig de donar la raó: a les planes d´Alice Munro he trobat més llum que en tots aquests assajos sobre el cos, el gènere, la sexualitat i les derives de l´amor. A més a més és una narradora extraordinària. Potser simplement la cosa és tan senzilla com el que diu aquesta pintada capturada l´estiu passat al barri de Graça de Lisboa: “O amor é importante!”.