L'ètica dels escacs i la lògica del capitalisme

els fets

El dia 4 de setembre d'enguany, durant el torneig de Saint Louis, la Sinquifield Cup –un torneig presencial amb ritme de joc lent–, es van enfrontar a la tercera ronda el campió del món Magnus Carlsen amb Hans Niemann, un jove jugador nord-americà de dinou anys, a qui havien convidat al torneig a darrera hora per substituir un altre jugador que no podia participar. Niemann va jugar de manera impecable, sense fer ni un error i va guanyar la partida. L'endemà, Magnus Carlsen va anunciar que es retirava del torneig amb un tuit que incloïa un vídeo antic de Mourinho on deia que si parlava llavors tindria greus problemes. Sense dir-ho, Carlsen acusava Niemann d’haver fet trampes.

El cas és que encara no dues setmanes després tots dos jugadors van coincidir en un altre torneig, el Julius Baer Generation Cup, un torneig de ritme ràpid –15 minuts per jugador i partida– i que es juga online, o sigui cadascú des de casa seva. A la sisena ronda, que és quan els va tocar enfrontar-se, Magnus Carlsen va inclinar el seu rei quan només havia fet un moviment. Va tuitar: el meu abandonament parla per sí mateix. Una altra vegada sense dir-ho ens deia que no jugaria amb un trampós.

 

les reaccions

El món dels escacs va quedar commocionat quan Carlsen es va retirar de Sant Louis sense donar més explicacions. El propi torneig va decidir tirar-hi terra a sobre i va anular les partides jugades per Carlsen i van continuar com si res. Les xarxes van bullir i es van dividir entre els partidaris i els detractors de l'un i l'altre. Un comentarista –i jugador de l'elit escaquista– gens sospitós, Peter Svidler, va fer unes declaracions en el sentit que s'havia d'aprofitar aquest fet per posar sobre la taula un tema que ja feia anys que circulava –en privat– entre els millors jugadors del món, però que era un tabú plantejar-lo públicament: que hi ha jugadors que fan trampes, ajudant-se de mòduls de computació.

Després d'abandonar Magnus Carlsen amb només una jugada a la Julius Baer Generation Cup, una partida que tothom estava esperant, el món dels escacs va entrar directament en estat de xoc. Les postures dels partidaris i detractors es van radicalitzar i es va començar a demanar mesures contra Magnus. La pròpia televisió noruega que retransmetia el torneig es va manifestar en el sentit que aquest fet era una falta d'esportivitat i que per tant Carlsen havia de ser sancionat.

 

els precedents

Com que Carlsen es va negar a donar més explicacions, es va desenterrar una entrevista seva a la televisió noruega d'uns anys enrere on ell manifestava que hi havia jugadors joves que havien fet uns progressos espectaculars en poc temps i que hi havia sospites que no estiguessin fent trampes. Hans Niemann podria ser un d'aquests joves perquè va passar de ser un jugador regular a ser un jugador excel·lent en només dos anys, justament entre els setze i divuit anys.

Que Hans Niemann havia fet trampes era un fet conegut en el món dels escacs. Pel que sembla havia estat expulsat vàries vegades de tornejos online en detectar-se que feia servir mòduls d'anàlisi per jugar les seves partides. La influent plataforma de joc online chess.com fins i tot li va prohibir de participar en els tornejos que organitzen.

Alguns comentaristes d'escacs van capbussar-se en partides antigues de Niemann del període –quan tenia setze anys– on va esclatar el seu joc. Analitzant victòries seves en els tornejos on va assolir la categoria de Gran Mestre van arribar a la conclusió que hi havia dubtes raonables respecte del seu joc, donada la qualitat de les combinacions, gens d'acord amb la força escaquística que tenia en aquells moments.

 

la confessió

Davant tota aquesta pressió ambiental, el que sí que es va veure obligat a parlar va ser Hans Niemann. I ho va fer de seguida després que Carlsen es retirés de Sant Louis. Un cop finalitzada la ronda següent, va ser entrevistat pel comentarista del torneig i davant l'estupor de tothom va reconèixer que sí, que havia fet trampes, però quan tenia dotze anys, i una segona vegada quan en tenia setze. I que era cert que l'havien expulsat de chess.com i que li havien prohibit de jugar més en la seva web. Però que això ja s'havia acabat. Que no havia fet més trampes des de llavors i, per descomptat, tampoc a Sant Louis. Simplement havia tingut sort i aquell mateix matí de la partida amb Carlsen s'havia preparat la línia que després es donaria a la partida i que per això va jugar ràpid i precís.

 

escacs, tecnologia i diners

Per acabar d'entendre la conducta de Magnus Carlsen, en la meva opinió, encara hem d'anar una mica més enrere i aturar-nos en el moment, fa uns mesos, en què va decidir que no defensaria més el seu títol mundial. Es va afanyar a dir que no deixaria de jugar a escacs i que simplement li faltava motivació per repetir una vegada més el que ha fet durant els darrers deu anys i tornar a enfrontar-se als mateixos jugadors. Va arribar a suggerir que potser sí que hagués defensat el seu títol contra algun dels jugadors joves com ara el persa Alireza Firouzja. Va passar una mica més desapercebut el fet que Magnus també suggerís un canvi de format en el campionat del món. I això té molt a veure amb el seu apropament al joc dels joves talents dels escacs: ell proposava un model que inclogués partides de tres ritmes diferents, o sigui mitja hora, quinze minuts i cinc minuts. Ni més ni menys que el tipus de torneig que ell mateix promociona des de la plataforma d'escacs chess24.

D'ençà de l'any 1997 que el programa d'ordinador Deep Blue va guanyar el llavors campió del món Garry Kaspàrov, el joc dels escacs va fer un tomb considerable. D'una part, va quedar ja clar per sempre que les màquines guanyarien sempre els jugadors de carn i ossos perquè la capacitat de càlcul dels enginys és infinitament superior i encara segueix augmentant. Però per altra banda l'aparició del vessant digital va obrir noves perspectives fins llavors insospitades, des de la possibilitat de preparar-se i entrenar amb l'ajut de les màquines fins a l'aparició de webs especialitzades per jugar online, a part d'oferir cursos, xerrades temàtiques, anàlisi de partides, comentari de tornejos etc. I la culminació de tot plegat ha estat que, en aquests moments, es pot seguir per internet en temps real qualsevol torneig presencial o digital que s’estigui jugant a qualsevol lloc del món.

Tot això ha fet que s'obrís en el mon dels escacs una possibilitat de negoci que fins llavors no hi era. En aquests moments molts tornejos estan pensats per ser retransmesos online a través de plataformes digitals especialitzades, amb els seus comentaristes, xats, etc. També els jugadors tenen les seves pròpies pàgines privades en diferents plataformes. Algunes amb milions de seguidors com és el cas del jugador americà Hikaru Nakamura.

El fet de poder no només visualitzar tornejos, sinó també jugar partides amb el telèfon mòbil en qualsevol moment i des de qualsevol lloc ha atret també un públic més jove que s'havia anat allunyant dels escacs presencials jugats amb ritmes lents. El més comú avui dia és fer partides ràpides de cinc minuts i fins i tot ultra-ràpides d'un minut.Tot això ha popularitzat els escacs, els ha monetaritzat i n'ha fet negoci. La contrapartida és que el joc ha migrat cap al mon digital i cap a ritmes de joc més ràpids. El propi campió del món Magnus Carlsen ha invertit part dels seus guanys en plataformes digitals d'escacs i ha promocionat tornejos específics amb ritmes ràpids i semi-ràpids pensats per ser seguits online sense haver d'avorrir-se amb partides llargues.

 

la puresa dels escacs

Magnus Carlsen ha sigut titllat –ja quan tenia vint anys– de persona seriosa, introvertida i fins i tot melancòlica. També se sap que és un treballador incansable i que les seves preparacions són exhaustives en tots els sentits: físic, tècnic, psicològic i emocional. A tot això hi afegeix un esperit competitiu fora de mida, fet que fa que busqui la victòria fins i tot en posicions en què sembla impossible de progressar. En general, Carlsen s’ha comportat sempre de manera exemplar, per això es fa estranya la seva conducta en l'afer Niemann. Sembla com que hi hagi un component profundament ètic que fa actuar Carlsen d'aquesta manera tan radical i, aparentment, megalòmana. És probable que la seva posició de campió mundial el faci actuar amb la responsabilitat màxima de qui ha de donar exemple i protegir el noble joc de tot tipus de tripijocs, fins i tot amb el risc que et titllin de mal educat, o d'abús de poder, volent ser jutge i part alhora.

 

max weber

Cal recordar en aquest punt l'assaig seminal de Max Weber L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme. Potser aquest ascetisme calvinista que sembla traspuar Magnus Carlsen podria ser analitzat també des del punt de vista de la seva feina, de com s'ha guanyat la vida i de com vol seguir guanyant-se-la a partir d'ara.

Max Weber ve a dir que els protestants treballen per deure i que fer diners, per tant, és una mena d'obligació que serà recompensada. Fer bé la teva feina i guanyar diners és, per tant, la manera correcta de comportar-se en aquest mon. Pels catòlics, això és diferent perquè d'alguna manera se'ls ha ensenyat a menystenir els béns d'aquest mon –perquè la recompensa serà a l'altre. Fins i tot per molts catòlics està mal vist guanyar massa diners.

Un punt clau que Max Weber fa notar en la diferència entre catòlics i protestants és el fenomen de la confessió. Els catòlics pequen i a través del sagrament de la confessió són perdonats. El món calvinista no té aquest procediment. "Ser protestant és ser com un monjo des del primer moment" fa notar Max Weber. Els protestants, per tant, detesten el pecat. Hans Niemann va pecar i va confessar, però mai serà perdonat des d'una ment calvinista com la de Carlsen.

 

escacs, trampes i negoci

Per altra part, des del tomb dels escacs cap a l'àmbit digital no hi pot haver una cosa pitjor que algú que faci trampes servint-se dels propis mitjans digitals. Perquè el negoci s'ensorraria. Quina gràcia tindrà jugar online sabent que et poden fer trampes en qualsevol moment? I el mateix val pels tornejos presencials: així s'ha d'entendre que just a la ronda posterior a la retirada de Magnus Carlsen del torneig de Saint Louis es decretés des de l'organització un retard de quinze minuts en la retransmissió online de les jugades (en un intent que, en el cas que algun jugador rebés ajuda exterior pel procediment que fos, almenys aquest fet li representés un entrebanc, ja que el còmplice no rebria les jugades fetes sobre el tauler a l'instant).

En aquest sentit s'ha d'interpretar també que la plataforma de joc més important del moment, chess.com fes un comunicat uns dies després informant que havia suspès indefinidament el compte de Hans Niemann al seu portal. I que havien enviat un correu a l'americà informant-lo detalladament de totes les vegades que havia fet trampes en els seus tornejos, i que no havien sigut només dues sinó moltes més.

En una entrevista del 2019 ja Magnus Carlsen advertia que en el joc dels escacs prevalia, per sobre de tot, una norma bàsica que era la confiança en el rival. Si es trenca aquesta confiança s'acaba el joc tal i com el coneixem. En aquests moments, el cas encara no està resolt del tot i que a les darreres declaracions de Carlsen, aquest apunta cap a un dels entrenadors de Niemann, Maxim Dugly que ja havia esta involucrat en algun cas semblant en el passat. Per altra banda, la FIDE (Federació Internacional d'Escacs) ha decidit intervenir en la polèmica i ha fet un comunicat oficial anunciant que iniciarà una investigació sobre l'afer tant bon punt es presentin les primeres proves. Al mateix temps apel·la a la responsabilitat de Carlsen de donar exemple en la seva conducta com a campió del món i es compromet a crear una comissió de fair play i a millorar els protocols per tal de prevenir les trampes en els tornejos que depenguin d’ells. Caldrà estar atent a les properes jugades.

                   Carlsen/Niemann, Saint Louis 2022, foto: Lennart Ootes
 

 

 

Noruegues

 

Knut Hamsun

Pseudònim de Knut Pedersen, Knut Hamsun (1859/1952) passa per ser el pare de la literura noruega moderna i un dels puntals de les lletres escandinaves. Alguns estudiosos fins i tot el presenten com a precursor de les tècniques d'escriptura contemporània tals com el monòleg interior o la construcció de personatges escindits, complexos i contradictoris (que sovint recorden els de Dostoievski). De fet, escriptors importants com ara Kafka, Hesse, Zweig o fins i tot Paul Auster n'han reconegut el mestratge i la influència.

Autor de més d'una trentena d'obres, entre novel·les, teatre i assaig, Hambre va ser el seu primer gran èxit que va publicar el 1890. Per La bendición de la tierra li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura el 1920. Són dues obres en certa manera complementàries: l'una passa a la ciutat, Oslo, l'altre al camp; l'una la protagonitza un jove aspirant a escriptor, i l'altra algú que només vol cultivar la terra. Totes dues novel·les parlen de pioners: el pioner que vol obrir-se pas al món de les lletres i el pioner que s'obre pas al món de la natura verge.

Hambre vindria a ser el diari de l'escriptor novell, a la manera de L'habitació roja d'Strindberg, tot i que els estats mentals que descriu Hamsun, derivats de passar gana, estan més a prop d'Inferno, del mateix Strindberg. Però en el cas de l'autor suec, aquests estats alterats de consciència són provocats per l'absenta, els somnífers, la morfina i altres drogues que consumia mentre va viure a Berlín i a París, ciutats per cert, on va coincidir i es va relacionar amb Edvard Munch, un altre dels puntals de la cultura noruega.

La bendición de la tierra, en canvi, té un aire més líric que recorda poderosament Walt Whitman. De fet, Hamsun va estar sis anys als Estat Units treballant en tota mena d'oficis d'on en va portar aquesta doble idea de la immensitat d'un país on tot està per fer, i la força poderosa de les grans ciutats, que arrosseguen i empetiteixen l'individu fins a límits anorreadors.

 

Ullmann i Knausgaard

Recentment s'ha publicat Inquiets, la traducció catalana de la darrera obra de l'escriptora noruega Linn Ullmann. Es tracta d'una mena de memòries novel·lades basades en la relació que va tenir amb els seus pares: el cineasta suec Ingmar Bergman i l'actriu noruega Liv Ullmann, els quals es van separar quan ella era molt petita. Els escenaris del text alternen les ciutats d'Oslo i Nova York, on ella viu amb l'àvia, la mare i, sobretot, amb mainaderes, i les visites estiuenques a l'illa de Fårö on viu el pare. L'excusa del text són sis cintes de vàries hores de conversa que va gravar amb el seu pare quan ella ja tenia quaranta-quatre anys i el seu pare vuitanta-sis, el darrer any de la seva vida. El resultat són una mena de memòries d’infantesa, on va haver de créixer sense el caliu directe dels seus progenitors, i, sobretot, un relat del procés de demència del pare, expressada en la reproducció de fragments de les converses gravades. En un estil aparentment caòtic, que reflexa acuradament la seva vida infantil i adolescent, l'autora acaba retratant una forma de vida, en aquest cas la de dos artistes escandinaus, regits per un individualisme ferotge i una concepció del món que bascula entre el temor de Déu i una mena de nihilisme humanitzat.

La darrera novel·la de Karl Ove Knausgaard, The Morning Star, passa íntegrament a Bergen. A diferència de gairebé tot el que ha escrit fins ara, que podríem encasellar en el subgènere de l'auto-ficció, aquest darrer text és una mena d'estudi de personatges. Anem seguint la vida d'una desena de personatges, les històries dels quals a vegades es creuen directament, a vegades tangencialment. D'alguna manera són arquetips de la societat noruega: un escriptor, un periodista, una infermera, un jove que toca en un grup de rock, una assistent en un hospital mental, una recepcionista d'hotel, una artista malalta mental, una oficiant de l'església anglicana, etc. L'excusa del text, que es desenvolupa en només dos dies, és l'aparició al cel d'una estrella nova, presagi que es pot prendre en els dos sentits en què apareix a la Bíblia: com a bon presagi i com a mal presagi. Cal dir que la versió original noruega del text té sis-centes seixanta-sis pàgines, cosa que la traducció anglesa respecta i, se suposa, que també respectaran les successives traduccions que hi vagi havent.

Tot i això, el que se'ns mostra a la novel·la és una mena de calidoscopi de la societat nòrdica actual: els problemes de parella, la insatisfacció general, la inexistent relació pares/fills, les modes de la joventut com ara el rock satànic o l'abús de l'alcohol en general.

 

Munch, les sardines i el petroli

Si alguna cosa lliga tots aquests llibres que hem comentat, és la idea d'una certa angoixa existencial, per altra banda present també a tota Escandinàvia: des de Kierkegaard a Hammershøi, Strindberg, Bergman i fins i tot Ibsen (per cert, una mica abans de volar cap a Oslo vam poder veure al Teatre Lliure la versió de la Schaubühne d'Un enemic del poble. Poc ens podíem imaginar que, uns dies després, davant la Casa Museu d'Ibsen, ens trobaríem la porta tancada amb un cartell que deia literalment: "Lamentem que La Casa Museu Ibsen hagi d'estar tancada indefinidament per manca de suport. Tenim ganes de tornar a rebre visitants").

Una visita a Stavanger al Museu de la Indústria Conservera, per un cantó, i al Museu del Petroli per l'altre, ens mostra d'una sola tacada la revolució copernicana, en termes econòmics, que ha patit Noruega des d'una cultura de la indústria de la pesca a principis del segle vint, fins a la diversificació financera dels beneficis del petroli a partir dels anys vuitanta. La inversió en educació, sanitat, infraestructures, subsidis i pensions han fet de la societat noruega una illa de prosperitat, estabilitat i benestar general.

Ara bé, hi ha tota una altra cara que també s'endevina en tots els textos que hem comentat i que també va saber expressar en imatges el pintor nacional per excel·lència Edvar Munch. El crit existencial, el fàstic pel sense sentit de la vida i les seves conseqüències: la solitud, l'alcoholisme i el sofert calvinisme de la perfecció.

La societat del benestar portada a un grau alt d'eficiència, però, també és capaç de generar productes culturals impensables: les llibreries noruegues tenen panys i panys de paret de llibres sota el lema de "Krim" i, ara mateix, per exemple, la Biblioteca Nacional Noruega a Oslo dedica una interessant exposició no pas a Knut Hamsun, sinó a Jo Nesbø i el seu personatge, el comissari Harry Hole.

 

Gabriel Ferrater: el consol de la poesia

 

El poema com a equació

Si ens hem de prendre seriosament les paraules de Gabriel Ferrater a la nota final de Da nuces pueris –i, pel que sembla, hem de fer-ho donat el seu contingut programàtic, després del tot contrastat– llavors, l’escriptor concep el poema en una doble vessant. Primerament com la resolució d’un problema: “definir ben bé la meva actitud moral”. I després com un repte més general: buscar els límits de la llengua: “veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge”. Tot i això, “tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit”.

Aquesta manera de fer poesia, “ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i les dones”, és una mena de joc intel·lectual fet a partir d’allò empíric per arribar a dir el que no es pot dir de l’existència de l’home normal. Ara bé, “cap de les coses que les meves poesies consignen no té cap valor eminent, i és la complicació i l’equilibri del temes que pot donar al conjunt un interès de veritat sostinguda”.

Sembla com si Ferrater hagués imaginat cada poema com un enigma que ha de ser desemmascarat, com una equació que ha de ser resolta. El poema busca el punt just entre l’anècdota, el tema i la distància moral tot tensant el llenguatge fins al límit. Joc intel·lectual que el lector haurà de refer si vol gaudir-ne del tot. La poesia ha de ser exigent i divertida.

 

La compassió de la memòria

La matèria primera del poema ve, per tant, de l’experiència, i per recuperar allò empíric només tenim la memòria. Els record, però, no són del tot fiables, ja ho sabem. Però no hi ha res més: memòria i oblit. El poema “Aniversari” ho diu ben clar:

                  Ja l'any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d'encenalls
se l'han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l'oblit, el drapaire mut.
L'una en farà curtes fogueres,
l'altre, caliu d'inquietud.

Amb les insegures dades de la memòria i amb l’oblit rosegant com un corc des de l’inconscient és com es fa el poema. No hi ha res més, i encara gràcies que la naturalesa ens ha fet així, amb la possibilitat de recordar, una mena de consol del viure.

 La pietat de la Natura

Memòria i llenguatge són el combustible del poema com a consolació. L’obra ferrateriana pot ser llegida com aquesta tensió entre allò viscut i la seva materialització lingüística en forma de lliçó moral. Entremig hi queda el joc i l’enginy –el consol– de donar-li forma literària.

El poema “By Natural Piety” en podria ser un exemple. La referència és “My heart leaps up when I behold” de Wordsworth, on el nen recorda l’arc de Sant Martí que el meravellava de petit, el meravella de gran i no vol viure sense aquesta sensació futura. Ferrater agafa el tema del pas del temps i l’adapta al que vol dir, en aquest cas un diàleg amb una dona a qui demana els seus records d’infantesa, per fer-li fer el viatge fins a l’edat adulta. El camí del poema és la lliçó moral del fer-se gran i perdre la innocència.

Tot i això, el poema ens porta també a Carner. Al poema titulat “Pietat”, que va tenir una primera versió titulat precisament “Pietat de la Natura”:

                   A l'arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure
i l'últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.

 A Carner, com em penso que passa igual a Ferrater, el treball amb el llenguatge és la via consolationis de l’existència. La fulla moribunda encara té qui la canta: la llum de la llengua. La Natura s’apiada de nosaltres dotant-nos d’aquesta capacitat de glossar el món i el temps. Imperfecte consol, però encara gràcies.

 

                 

 

Matrimoni Knausgård / Boström

 

el cas

No és gaire habitual que una parella d’escriptors –marit i muller en el moment dels fets– publiquin, cadascú pel seu costat, els relats en forma de novel·la d’una part concreta de la seva vida en comú, i molt menys si els fets que es narren són prou controvertits com per incloure els episodis de malaltia mental d’ella –amb els seus ingressos hospitalaris corresponents–, la crisi de convivència mútua en una granja d’un poblet del sud de Suècia, i la decisió compartida de tenir un altre fill –tot i que ja en tenien tres més, dues nenes i un nen– que finalment serà una altra nena. Fets, tots plegats, que desencadenaran la separació definitiva.

La versió d’ell, titulada En primavera, la publicarà el 2016. La d’ella, titulada Filla d’octubre la publicarà el 2019. Les traduccions, en castellà l’una i en català l’altra ens han arribat el 2021 i 2022 respectivament, però només amb un interval de tres mesos entre l’una i l’altra.

 

estratègies narratives

El to de Karl Ove és el mateix, si fa no fa, que el dels sis volums de La meva lluita, o sigui el gust pel detall mínim de la vida quotidiana barrejat amb llargues paragrafades de monòleg interior on filosofa sobre qüestions ètiques o literàries. Ja al darrer volum d’aquella sèrie, encara vivint a Malmö, ens parlava cruament de la malaltia mental de la seva dona i dels seus ingressos a l’hospital. Ho feia descrivint com ell s’ocupava dels nens, encara petits  i com rebia les visites tant de la mare d’ell com de la mare d’ella per ajudar-lo amb el dia a dia de les criatures per tal que ell tingués una mica de temps propi per escriure. A En primavera, l’estratègia narrativa és exactament la mateixa: ell es cuida dels nens, una de les quals acabada de néixer, els lleva, els dona l’esmorzar, els acompanya a l’escola, fa els biberons, canvia a la criatura, etc. Tot això amb la seva parella o bé absent, o bé al llit dormint fruit de la medicació que pren. Es veu a l’escriptor robant minuts preciosos del seu temps per tancar-se al seu estudi per tal d’escriure.

L’estratègia narrativa de Linda Boström a Filla d’octubre és totalment una altra: les cent cinquanta pàgines del text són una barreja de les seves estades a l’hospital psiquiàtric de Helsinborg entre el 2013 i el 2017, les seves relacions amb altres interns, infermers, metges i, sobretot, una reflexió sobre els tractaments d’electroxoc a què va ser sotmesa en aquesta institució. També parla de la seva família: la mare actriu del Dramaten, el pare, violent i també ingressat per malaltia mental... Parla del marit i els nens també, però sobretot d’ella mateixa: una infància rebel i una joventut amb diferents interessos que la portaran al teatre, la ràdio, el cinema documental i l’escriptura. L’estil és volgudament entortolligat i sovint confús, reflectint l’estat mental i anímic en què es trobava quan relata els fets.

 

l’interlocutor

Ara bé, si alguna cosa distingeix clarament els dos textos és el fet de a qui estan adreçats: Karl Ove escriu la novel·la per a la seva filla nounada. I, de fet, acaba amb un epíleg datat el 2016 on ens diu que ja té dos anys. En primavera és el testimoni, per tant, dels fets que van envoltar el naixement i primers anys  de vida de la nena que el seu pare pren cura de transcriure, per tal que quedi testimoni de com la va cuidar i estimar des del primer moment, tal i com li diu ja a les primeres planes del llibre. El text conté una desena d’il·lustracions –aquarel·les amb colors i temes primaverals– que endolceixen una mica el contingut cru d’algunes escenes alhora que subratllen que el text va dirigit a un nen.

L’interlocutor de Linda, però, és el seu marit Karl Ove. Tot el text va dirigit a ell, amb qui parla, discuteix i matisa els fets de la seva convivència, com si, de fet, estigués contestant una carta que li ha estat escrita prèviament. Podem arribar a pensar que Filla d’octubre és la resposta a En primavera. Ara bé, el to emprat no és tant de retret –que n'hi ha– com d’explicació. El text de Linda està més a prop d’una confessió personal que no pas d’una llista de greuges. Diguem que vol ser –o bé almenys d’alguna manera funciona– com una mena de justificació, tant de la seva conducta com de la seva malaltia: genètica, infància i electroxocs estarien al darrere de moltes de les preguntes que subtilment planteja Karl Ove.

 

la lluita dels escriptors

Una de les coses més interessants després d’acarar tot dos textos és veure de quina manera dos escriptors amb família nombrosa han de buscar i trobar temps propi per dedicar-se a escriure. És significatiu que a la novel·la de Karl Ove Knausgård l’únic escriptor que hi surt sigui ell, i que mai es mencioni que ella també escriu, ni com, ni on, ni quan (excepte a l’epíleg, i en forma de retret, perquè li fa saber a la filla que tot i que a la Linda no li agrada el món rural, resulta que ja ha escrit dos llibres mentre han viscut a la granja).

Pel text d’ella sabem que ell es tanca a la seva caseta del jardí a escriure i que no se’l pot molestar, i que moltes de les estades de les respectives àvies, tampoc no tenen altra funció que alliberar el temps del pare envers les criatures per dedicar-lo a l’escriptura. També sabem que bona part de l’escriptura d’ella la comença a l’hospital, primer com a teràpia suggerida pel personal sanitari i després simplement perquè allí té temps per dedicar a ella mateixa.

 

el macro-text

Cal dir que els textos de l’un i l’altra es complementen d’alguna manera. Però també permeten desemmascarar les respectives estratègies narratives. Cada un dels dos autors es construeixen com a personatges atractius al lector, però vistos des de la perspectiva dels contra-personatges creats pels respectius cònjuges mostren les misèries de la tria interessada dels fets, dels silencis i les coses no dites. Per exemple, és significatiu de quina manera tan diferent descriuen l’un i l’altra les estades de vacances dels estius de diferents èpoques: en general optimistes des del punt de vista d’ell; pessimistes i angoixants des del punt de vista d’ella. D’alguna manera, el matrimoni Knausgård/Boström es despulla en el macro-text resultant d’ajuntar les dues novel·les.

Al text de Karl Ove se'ns explica una estada a l’illa de Fårö a la casa d’hostes d’Igmar Bergman a rel de participar en una trobada acadèmica sobre el cineasta suec. Karl Ove ens narra com van mirar junts, amb la seva dona –embarassada de poques setmanes de la darrera filla–, Secrets d’un matrimoni i com a ell, de jove, el va colpir l’adaptació al cine que la dona de Bergman –la noruega Liv Ullmann– va fer de la novel·la del seu marit Converses íntimes. Sembla com si Karl Ove i Linda, emulant Bergman i Ullmann conversessin íntimament a través del que calla cadascú al seu text, fent aflorar així algun que altre secret dels que van contribuir a posar fi al seu matrimoni.