La roda de Gógol

la rotació 

Si mirem una mica de prop contes clàssics de Gógol com ara "L'abric" o "El nas", ens adonarem que una de les principals estratègies narratives de l'autor rus és l'alternança de passatges clarament poètics amb d'altres de caire contrari ja siguin fantàstics, grotescos o absurds, de tal manera que gairebé sense excepció a cada esplaiada lírica hi segueix un gir xocant de la trama que, per contrast, aconseguirà un major efecte en el lector. Així, per exemple, just abans que li robin l'abric a Akaki Akàkievitx, hi ha un parell de paràgrafs de digressió poètica sobre el paisatge nevat i les llumetes de la plaça on l'atracaran. O bé abans de la primera aparició del nas de Kovaliov dins d'un panet hi ha una digressió de varis paràgrafs sobre l'olor del pa i la conveniència o no de beure cafè per acompanyar l'esmorzar.

la duplicitat 

Aquest recurs es troba arreu de l'obra de Gógol, tant als contes com al teatre i les novel·les. A "Diari d'un boig", per exemple, l'alternança d'allò líric es fa amb l'absurd. A L'inspector la trama juga amb la por i el malentès. A les Vetlles en un veïnat de Dikanka les digressions líriques precedeixen l'aparició de dimonis, bruixes, fades i tota mena d'esperits fantàstics. I fins i tot a Taràs Bulba, una novel·la de cosacs, hi ha una alternança de passatges bucòlics i amorosos amb d'altres d'extrema crueltat i violència.

Al pròleg de les Vetlles en un veïnat de Dikanka, Eduard San Vicente suggereix que aquesta duplicitat gogoliana que va del riure a l'angoixa es podria resseguir des de la seva pròpia biografia, per exemple en el fet que va créixer entre dues llengües, el rus i l'ucraïnès, dotant al primer de la flexibilitat oral del segon. I també per la naturalesa tan diferent de pare i mare: obert i aficionat al teatre el primer i tancada i molt religiosa la segona. Sembla que Gógol va navegar sempre de manera malaltissa entre aquests dos pols, tant l'estètic com l'espiritual. També Xènia Dyakonova a Apunts de literatura russa i Marta Rebón a La ciudad líquida dediquen un capítol cada una a parlar d'aquests dobles gogolians explicats des de diferents facetes de la seva vida.

el cotxe i la roda

Al començament de Les ànimes mortes, en traducció de Josep M. Güell per la M.O.L.U. de l'any 1984, es descriu l'arribada de la troica de Txítxikov a l'hostal, per boca de dos pagesos que s'ho miren, en els següents termes:

"-Òndia -va dir l'un a l'altre-. Guaita quin cotxe! Què et sembla, arribaria si fos el cas a Moscou, o no hi arribaria?".

En la recent traducció d'Arnau Barios d'Ànimes mortes per a la Bernat Metge del 2024, el mateix fragment queda així:

"Goita tu, li va dir l'un a l'altre, quina roda! Què en penses: si fos el cas, ¿hi sabria arribar aquesta roda a Moscou?"

El cotxe de Josep M. Güell s'ha transformat en roda. I "roda" també tradueixen les dues o tres edicions recents al castellà que he consultat, de la qual cosa en podem deduir que probablement l'original rus deu dir "roda" tot i que es refereixi naturalment al cotxe.

la síndria de Nabokov

És Vladimir Nabokov al seu Curs de literatura russa el que ens fa adonar de la importància de la forma esfèrica a l'obra mestra de Gógol. En l'extens estudi que dedica a Ànimes mortes ens fa veure que la forma rodona és clau tant pel que fa a trama com pel que fa als personatges i al propi estil d'escriptura.

Rivalitzant en excentricitat amb el mateix Gógol, Nabokov relaciona la forma esfèrica amb el propi protagonista Txítxikov que tot i que l'hem vist menjar amb fruïció, només a les darreres planes se'ns diu que és grassonet. També té forma esfèrica la carretel·la de la terratinent Koróbotxka, que quan arriba a la ciutat a escampar els rumors sobre les ànimes mortes se'ns dirà que té forma de síndria. La mateixa Koróbotxka (un nom que vol dir "capseta") és rodoneta en ser relacionada per Nabokov amb el cofret de Txítxikov ple de calaixets, que també se l'imagina bombat, tot i que enlloc no ho diu.

És veritat, per altra part, que al ball, quan les coses es comencen a tòrcer en aparèixer l'enredaire de Nozdriov i esvalotar el galliner, el narrador ens diu que "tot anava com una roda torta".

roda la frase 

Nabokov va més enllà i ens fa veure que la rodonesa afecta fins i tot la forma d'escriure. Són molts els paràgrafs que comencen i acaben amb les mateixes frases o referències per fer notar que hem fet un tomb i hem arribat al mateix lloc, i Nabokov ens en mostra varis exemples. Ampliant el focus, però, ens podem adonar que aquest recurs afecta també a passatges més extensos, com per exemple passa al començament del capítol 5 on el primer paràgraf acaba amb les següents paraules del narrador: "al nostre heroi el preocupava molt la descendència" (frase que ve a tomb perquè acaba d'explicar-se la fugida cames ajudeu-me de casa de Nozdriov on de poc que no l'apallissen). La trama avança i segueix una llarga digressió còmica on els cavalls del carro del Txítxikov s'entortolliguen amb els d'un altre carruatge i passem varis paràgrafs on uns pagesos intenten desfer l'embolic sense èxit enfilant-se als diferents cavalls implicats.

Entremig de tot això en Txítxikov entreveu la cara d'una noieta a la finestra de l'altra carro que li crida l'atenció i comença a especular amb el fet que podria casar-s'hi. Quatre planes més endavant, acaba la cosa amb la següent reflexió: "Si en aquell moment al lloc de Txítxikov hi hagués hagut un jove de vint anys, un hússar, un estudiant, o qui fos que comencés la carrera de la vida, aleshores, ah Senyor!, què no s'hauria despertat, que no s'hauria remogut, què no hauria parlat dins seu! S'hauria quedat dret una llarga estona al mateix lloc, insensible, clavant lluny un esguard sense sentit, oblidant el camí i totes les reprensions que l'esperen, totes les esbroncades per haver fet tard, oblidant-se a sí mateix i oblidant la feina, i el món, i tot el que hi ha al món." La preocupació per la descendència es tanca amb una renúncia expressada de manera poètica i imaginativa.

les corbes de la sintaxi

Tot i que és veritat que frases, paràgrafs i capítols sovint tenen forma rodona i acaben allà on havien començat, hi ha una altra variant, que afecta de punta a punta tota la novel·la, consistent a fer rodar les frases cap endavant, sense que tornin al seu punt de partida, de tal manera que les digressions són constants i no se sap mai del cert on una frase et portarà. Això provoca un fenomen estilístic notable: sembla que el text llisqui tot sol endavant i els personatges secundaris es van acumulant  sense que s'hi pugui fer res, perquè apareixen degut al rodar mateix de les frases que es van embalant sense aturador. 

Per exemple, ja al començament quan arriba el carro a l'hostal apareixen els dos pagesos que opinen sobre la roda i seguidament apareix un jove que s'agafa la gorra, perquè se la vol endur el vent, mentre mira la troica. Hem vist entrar la carretel·la a l'hostal a través de tres personatges que no sortiran més. Com aquests cas n'hi ha desenes al llibre fins al punt que n'és un tret d'estil que el fonamenta.

Un altre exemple, Txítxikov arriba a una casa i veu dues cares a una finestra: "...una de dona, amb una còfia, estreta i allargada com un cogombre, i una altra d'home, rodona i ampla com una d'aquelles carabasses de Moldàvia que en diuen 'carabasses de pelegrí', i que a Rússia en fan balalaiques, lleugeres balalaiques de dues cordes, joia i delícia del fadrí espavilat de vint anys, un festejador i un presumit que ara pica l'ullet, ara xiula a les noies, tan blanques de pit i coll, que s'han aplegat a escoltar el ring-catarring de les cordes suaus". Notem que la frase ha rodolat des de la cara d'home cap a la carabassa, la balalaica, el noi que la toca, fins a acabar al blanc pit i coll de les noies!

una volteta per Rússia  

Tot i que Nabokov s'esforça a dir-nos que fer una lectura de Gógol en termes de crítica social és errar el tret, el cas és que es fa difícil no llegir L'inspector, "L'abric", "El nas" o Ànimes mortes sense pensar en la Rússia zarista on la burocràcia i el servatge estructuren una societat classista de manera rígida, injusta i deshumanitzadora.

Pel que fa a Ànimes mortes, Txítxikov arriba a algun lloc de la Rússia profunda, fa un volt arrodonit per la província i se'n torna dibuixant una rodona perfecta en el seu itinerari. És el mateix narrador a les darreres planes del llibre que ens diu que a tots els russos els agrada la velocitat,  giravoltar i fer gresca, i acaba identificant Rússia mateixa amb el viatge de Txítxikov: "I no és així que també tu, Rússia, voles com una troica afuadissa que no es deixa avançar?". "Rússia, ¿cap a on corres? Respon, però no diu res."

Jugar-se els morts

 

Rarament, a la literatura, s’ha fet servir el joc dels escacs com a joc d’apostes, com si fos una variant més del pòquer –tot i l’estreta relació que, sorprenentment, s’ha donat els darrers anys entre escacs i pòquer, fins al punt que jugadors de l’elit mundial han fet el transvasament del noble joc del tauler a les cartes i n´han fet d’això, amb prou d’èxit, el seu modus vivendi.

Una curiosa excepció a aquesta regla es dóna a Les ànimes mortes, la inacabada obra de Nikolai Gógol. L’argument d’aquesta novel·la, la primera part de la qual es va publicar el 1842, gira entorn d’un misteriós personatge anomenat Txítxikov (atenció: spoiler!) que es fa passar per un noble terratinent, però que en realitat és un antic funcionari que es busca la vida a base de tripijocs en el llindar de la legalitat. El seu negoci és comprar ànimes mortes, i per entendre què dimonis pugui ser això, cal contextualitzar el lloc i l’època: en aquests moments a Rússia encara és vigent el servatge entre els propietaris de les terres i els vassalls que les habiten, fins a un punt que la relació és d’esclavatge i propietat; un terratinent es defineix, doncs, per les ànimes que posseeix, o sigui la quantitat de persones que habiten les seves terres i li pertanyen legalment, obligades a treballar per ell i que no poden ni desplaçar-se sense el consentiment de l’amo i que, a més a més, poden ser venudes a un altre propietari.

Això, per un cantó. Per l’altre, donada la gran extensió de Rússia i la complexitat de la burocràcia, cada cop que un serf mor, a efectes legals continua viu fins a l’aparició del nou cens, que pot tardar mesos i anys a actualitzar-se. Els propietaris, però, han de continuar pagant els impostos corresponents fins que ja no figurin en el cens següent. El negoci de Txítxikov consisteix a desplaçar-se a una província llunyana on no el coneguin, fer-se passar per noble, fer coneixença dels terratinents locals i aconseguir que li cedeixin els morts, cosa que molts fan de gust i gratuïtament per tal d’estalviar-se despeses, i d’altres els hi venen a preus irrisoris –per sota d’un ruble, per exemple, quan el preu mitjà de venta d’un serf viu és de cinc cents rubles–, i fins i tot hi ha qui desconfia i regateja per aconseguir preus fins a tres o quatre rubles per mort. L’operació de venda es legalitza a l’Audiència local i Txítxikov pot marxar de la província amb ben bé un miler d’ànimes mortes a les seves mans. L’estafa consisteix en el fet que quan una propietat entra en deutes, pot ser hipotecada, juntament amb tots els serfs, a una mitjana de cinc cent rubles el serf, operació que Txítxikov farà en una altra província on ningú no el conegui, amb el temps just abans no desapareguin del cens.

És en aquest context que el protagonista de la novel·la ensopega amb un terratinent anomenat Nodriov que és un jugador compulsiu i que sabem que l’acaben de plomar en una partida de cartes contra uns militars. Quan Txítxikov li proposa de comprar-li les seves ànimes mortes. Nodriov veu l’oportunitat de treure´n un rendiment superior si se les juguen a cartes. Després de molt insistir i de regatejar la quantitat en efectiu a jugar-se contra els morts, i després de negar-se Txítxikov a embrancar-se a jugar contra un professional de les juguesques, finalment Nodriov, a la desesperada, proposa jugar-s´ho tot a una partida d’escacs: els seus morts contra cent rubles. Txítxikov que ha aguantat estoicament la negativa durant molta estona, finalment té un moment de dubte perquè ell mateix es considera un bon jugador d’escacs, i el fet de poder sumar un centenar o més d’ànimes mortes a la seva llista fa que cedeixi i accepti el repte. Mal fet! Els lectors ja sabem que Nodriov és un trampós i que farà les mil-i-una per mirar de guanyar la partida.

I això és el que, efectivament passa: d’entrada Nodriov demana quines peces d’avantatge li dóna Txítxikov; quan aquest li diu que cap, llavors pretén, com a mínim, poder començar amb dos moviments seguits. Quan Txítxikov s’hi torna a negar, el seu rival mou igualment dos peons alhora, un amb la mà i l’altre arrossegat amb la màniga de la bata. Quan algunes jugades més endavant Txítxikov s’adona que, com a mínim, tres peons s’han mogut fora del reglament, un dels peons ja és a setena a punt de convertir-se en dama. Quan Txítxikov acusa Nodriov de fer trampes, aquest ho nega tot i li reclama els cent rubles en cas que es negui a continuar la partida. Com que el seu rival insisteix en la il·legalitat de les jugades de peó, barreja les peces dient que així no juguen les persones honrades. Finalment, Nodriov crida els seus criats perquè l’apallissin i l’obliguin a pagar. Així s’acaba aquesta estranya partida d’escacs en què dos suposats terratinents es juguen les ànimes mortes dels seus serfs en una partida d’escacs plena de moviments il·legals: qui està especulant amb els morts dels altres ha sigut caçat per un escaquista trampós. La lliçó: el que no té escrúpols de cap mena sobre el tauler de la vida, en canvi demana un joc honrat sobre el tauler de fusta!