Nymphomaniac: l'ànima europea

Des dels inicis, com ara en la hipnòtica mirada d´Europa, aquell film-tren de títol inequívoc que recorria les interioritats de l´Alemanya nazi, l´obra sencera de Lars von Trier pot interpretar-se com una insistent anàlisi de l´ànima europea, o si es vol de la destructiva vocació d´universalitat dels valors del Vell Continent, això que en podríem anomenar la cultura occidental.

El mèrit del danès és que recull i s´inscriu en la tradició nòrdica tant en l´aspecte formal -l´interior de la casa on és acollida la protagonista sembla tret d´un film de Dreyer o un quadre de Hammershøi- com en els continguts on ressonen no només Strindberg o Ibsen sinó també Kierkegaard i Nietzsche -el personatge que dóna la rèplica a la protagonista sembla arribat directament de Gertrud, però amb la verborrea filosòfica d´un personatge de Bergman-. El to és de denúncia i la diagnosi malaltia: des del primer dia, Lars von Trier ens ensenya l´Europa agonitzant dels nostres dies fruit dels seus propis excessos intel·lectuals i de les seves ambicions: després de l´àpat de violència i sexe, el nihilisme com a horitzó i punt d´arribada, tal i com se´ns dibuixava amb precioses imatges a Melancolia.

Sovint el director danès agafa el punt de vista narratiu femení, justament com a revulsiu d´aquesta europeïtat calvinista i reprimida, d´aquest violent món masculí del que som deutors: tant a Rompiendo las olas com a Dancer in the dark, o Dogville, només és possible el miracle gràcies a la força de l´amor encarnat per la dona. Per això la denúncia de la societat patriarcal i la transgressió també planen en la filmografia de l´autor de Los idiotas, pel·lícula que, juntament amb el manifest Dogma, dóna també sentit a aquest impuls d´alliberament formal i moral, en la tradició danesa que alguns anomenen liberalisme cultural.

Resulta en aquest sentit particularment interessant que l´estructura de Nymphomaniac correspongui no tant a La Ronda de Schiller sinó més aviat a Les mil i una nits. Efectivament, no es tracta d´una roda tancada de festives relacions eròtiques, sinó del plaer de la narració, d´explicar i escoltar, en aquest cas un seguit de capítols sexuals mecànics i sense ànima que acaben en l´autodestrucció i el reconeixement malaltís de l´addicció.

La comparació amb Les mil i una nits és clarivident: mentre l´Orient ha inventat -i en certa manera conservat- una tradició eròtica on la dona és el centre del misteri amorós, Occident ha medicalitzat i passat per la ciència la sexualitat, aconseguint així desencantar també l´amor i el poder femení en les relacions de parella. El resultat no és tant l´alliberament sexual, sinó la identificació de patologies de rel emocional, l´entronització de la dona com a objecte i la pornografia com a model. És simptomàtic que la protagonista expliqui la seva història com a conseqüència d´haver descobert el poder femení sobre l´home, però que al final es reconegui equivocada per no haver sabut identificar l´ingredient secret de la sexualitat: l´amor.

El film, finalment, deixa un regust agre a la boca perquè si per un cantó aposta per un reencantament en les relacions humanes perquè no depenguin de fredes transaccions físiques i emocionals, per l´altra, l´autor ens està dient, que el model d´home occidental que escolta, també és una ficció, i que si cal redefinir els papers de l´amor, tant necessitats n´estem els uns com les altres. El pare de la protagonista, un metge humanista que sembla tret d´una obra de Txèkhov, ensenya a la filla a veure l´ànima dels arbres quan aquests estan despullats de fulles a l´hivern. En aquest nostre hivern europeu, l’ànima se´ns mostra cansada, apallissada, desorientada, gairebé exhausta.

Sobre literatura colonial

Després del continuat èxit editorial des de fa dos anys, amb desenes d´edicions i reimpressions, de la novel·la de Luz Gabás Palmeras en la nieve (Planeta 2012) –un èxit totalment insòlit tractant-se d´un text sobre Guinea Equatorial-, ara acaba de sortir en català a Proa una edició en la mateixa línia. Es tracta de Casino de Santa Isabel de Gemma Freixas, premi Roc Boronat 2013.

No sé si és correcte anomenar literatura colonial a aquests llibres, però en tot cas s´inscriuen en un subgènere literari que fa referència als records d´aquells que van anar a Guinea a treballar i en van tornar, i plasmen en els seus textos no només les seves vivències sinó també les impressions de les terres i les gents que els van servir d´acollida o companyia. Textos que es diferencien notablement d’aquells altres escrits des de la perspectiva dels militars  o religiosos, i que potser va inaugurar José Mas amb En el país de los bubis publicat en primera edició el 1920 i reeditat recentment (Ed. del Viento 2010), interessantíssim testimoni dels primers colons espanyols a Guinea a finals del segle XIX. Ara, molts d´aquests llibres no són escrits pels protagonistes directes de les històries, sinó pels seus familiars que sovint en conserven les cartes i els records explicats en família. En català també hi ha algunes novel·les colonials en aquest sentit i potser de les més reeixides siguin les de Carles Decors Al sud de Santa Isabel (Quaderns Crema 1999) i Aquell món idil·lic (Ed. 62 2007).

Tot i que el contingut de les novel·les colonials sigui un conjunt de tòpics que es van repetint de l´una a l´altra, com ara l´infantilisme o la noblesa dels indígenes, els prototips de colons aprofitats o maltractadors, però també exemplars i generosos, les relacions entre blancs i negres, l´exotisme de la sensualitat desenfrenada, els rituals, els secrets, la bruixeria, etc., també és veritat que, entre línies, sovint s´hi pot entreveure tot un món que ens mostra els costums de la Colònia, podent refer així d´alguna manera no només la psicologia i la sociologia d´aquells moments, sinó també entreveure´n l´ètica i la política.

 

En aquest sentit, Casino de Santa Isabel no aporta ni més qualitat literària ni més varietat de tòpics que altres novel·les precedents. Potser el seu interès estigui en què la intriga dels fets que s´hi narren s´emmarca entre la vigília de la Independència i la fugida dels darrers espanyols uns quants mesos més tard.

A vegades un pensa en tots aquests documents anònims, siguin cartes, postals, informes d´empresa, etc., que encara  guarden centenars de famílies que van ser a Guinea i que per desgràcia es perdran sense la possibilitat de ser usats com a matèria d´estudi de futurs investigadors i que, sens dubte, podrien ajudar a afinar molts aspectes secundaris de la colonització. Aquests arxius invisibles, aquests papers plens de vivències, emocions i segurament també de dolor i mentides són probablement la genuïna literatura colonial.

Qui té por de Txèkhov?

Hi ha una plana web molt consultada anomenada sense por de Shakespeare on es pot consultar l´obra completa de l´anglès ja sigui per obres, capítols, cites cèlebres o paraules clau. No és precisament aquesta voluntat divulgativa ni vulgaritzadora la que mou la companyia Les Antonietes en la seva adaptació de l´Oncle Vània, sinó una cosa més complexa, més propera al que fa Daniel Veronese en l’adaptació dels seus espectacles, alguns també de Txèkhov, l’Oncle Vània inclòs: deglutir el text, pair-lo, quedar-se amb l´essència i tornar a muntar el plat, sense trair ni l´esperit ni el to original, encara que se´n simplifiquin personatges i situacions.

El resultat és un Vània fresc però gens frívol, un Vània amb xandall però no menys melancòlic ni enamoradís. Pels malalts de teatre, es pot consultar el procés de creació de l´obra en el blog de la companyia; així un pot resseguir dia a dia com es van encaixant els mals d´amor, la lluita de classes, la contraposició entre allò rural i la ciutat, entre els treballs manuals i els intel·lectuals. En definitiva, l´ensorrament d´un món i unes persones que ens commou novament fins a les llàgrimes.

 

 

Vània

Companyia Les Antonietes
Espai Lliure de Montjuïc
Prorrogat fins el 2 de febrer

El forner de Cap Skirring

L’estiu del 2002 vam travessar la Casamance  des de Tambacunda fins a l’Atlàntic. Un parell de setmanes abans de marxar vam saber –a través de l’Agència Senegalesa de Notícies­– que el conflicte animat pel M.F.D.C (Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance) havia reviscolat tràgicament amb un seguit d’emboscades i enfrontaments que havien causat vàries víctimes –entre morts i ferits– en l’exèrcit senegalès. Per aquesta raó ens va caldre passar una cinquantena de  controls militars o policials en el periple est-oest i una vintena més entre Ziguinchor i la frontera gambiana; aturades que podien anar de la simple revisió dels passaports fins a baixar del vehicle i buidar les bosses d’equipatge per escorcollar-ho tot minuciosament.

La impressió d’aquells dies és agredolça: per un cantó, la magnificència del paisatge i la visió d’un país ric de terra fèrtil, tan diferent de les planes ermes del nord; la màgia dels manglars en el delta del riu, l’estada idíl·lica a l’illa de Karabane, les platges de sorra blanca de l’Atlàntic… Per altra banda, el país estava ocupat per l’exèrcit, el turisme, foragitat i per tant vam haver de passar el mal tràngol de ser hostes únics a hotels, restaurants i mercats, i sentir en carn pròpia el malbaratament de l’escassa infraestructura turística i la nul·la incidència dels nostres diners en la població local.

Tot i això, em vaig passar el viatge intentant esbrinar i aprofundir en les raons dels diferents pobles de la Casamance per enfrontar-se al centralisme de Dakar. Els resultats van ser decebedors: a cada persona que m’acostava per plantejar-li el tema, el defugia inexorablement, fins que algú em va obrir els ulls en explicar-me el motiu que es veiessin tan pocs joves pels carrers: tot i ser vacances escolars, els joves havien marxat dels pobles majoritàriament cap a Dakar perquè eren els primers a ser detinguts pels militars com a sospitosos d’ajudar o donar cobertura els grups rebels.

Així que ja m’havia més o menys resignat fins que, en els darrers dies d’estada a Cap Skirring –les platges del qual només estaven ocupades pel bestiar pasturant i els nens jugant a futbol– vaig fer el meu darrer intent en abordar un jove en una terrassa d’un bar. Recordo com anava mirant insistentment a dreta i esquerra mentre jo li feia preguntes i com em va tallar secament amb un “d’això no se’n pot parlar”. Així que, canviant de tema li vaig dir que jo feia de forner a Catalunya i em vaig disposar, al meu torn, a fer una breu exposició sobre els catalans, però em va interrompre tot dient: “Vostè és Forner? Si vol, el puc acompanyar a conèixer el forner de Cap Skirring. No és gaire lluny, als afores del poble…”. Primer vaig dir que no, però vaig tenir un pressentiment i vaig acceptar. El forn no era una botiga, sinó una casa particular al pati de la qual hi havia un forn dels que anomenem de tipus “morú” i que encara se’n veuen a moltes cases de pagès de casa nostra. L’obrador era el menjador de casa i els estris les seves mans i un parell de gibrells de plàstic. Em va convidar a tornar de matinada perquè veiés el procés de la cuita i li vaig donar les gràcies tot dient-li que no calia i comprometent-me a enviar-li les fotos que va voler que li fes a les seves filles.

I va ser a la tornada cap a la mateixa terrassa on estàvem que el noi em va explicar que simpatitzava amb un partit polític local anomenat Partit de la Terra, que havia guanyat les darreres eleccions municipals a molts indrets de la Casamance, però que per llei no es podia presentar a les eleccions generals. Quan li vaig dir que jo mateix, temps enrere, allà a Catalunya havia simpatitzat amb un moviment que portava un nom semblant, se li van il·luminar els ulls i em va dir: “A veure, expliqui’m això de Catalunya…”

De 12 anys d’esclavitud a la Crítica de la raó negra

Jo vaig ser dels que van sortir emocionats i decebuts del cinema després d’haver vist 12 anys d’esclavitud. Emocionat perquè el film emociona, està fet per arribar al cor de l’espectador, per portar-lo a un clímax d’empatia i fer-li patir, per tant, en carn pròpia totes les indignitats sofertes pel protagonista i, per extensió, per tots els esclaus de les plantacions. Decebut perquè l’èmfasi sentimental, en la meva opinió, va en detriment de l’anàlisi política: es troba a faltar per exemple la contextualització d’aquest estrany moment en què, mentre al nord una família de negres fa una vida aparentment normal, només unes quantes hores al sud, els seus germans no tenen absolutament cap dret. És veritat que la pel·lícula d’Steve McQueen puntua ocasionalment el relat emotiu amb apunts sociològics de la vida a la plantació, on les referències al capitalisme, la por, la cultura i la religió fan de coixí a la trama, però les concessions al melodrama i al gust comercial majoritari fan del film un seriós aspirant als Oscars, sí, però també una oportunitat perduda per anar una mica més enllà en la pedagogia i la denúncia del racisme.

 

A l’altra cantó de la balança se situa el darrer text d’Achille Mbembe Crítica de la raó negra (La Découverte, 2013). Com si fos una conclusió necessària dels anteriors textos del camerunès, De la Postcolònia i Sortir de la Gran Nit, aquesta nova entrega acaba de desmuntar el concepte de Negre explicant com la cultura occidental l’ha inventat en paral·lel al concepte de raça i com va ser posat al servei del capitalisme. Sense deixar-se anar de la mà de Foucault i Fanon com en els anteriors textos ­–i de Glissant també en aquest–, Mbembe analitza el caràcter malaltís d’aquesta invenció, el que li permet no només descriure’n els símptomes, sinó també fer la diagnosi i prescriure’n la medicació. La part més interessant del text, alhora que la més discutible, potser sigui aquesta generalització agosarada del caràcter negre del món a què el capitalisme ens ha portat finalment, on la precarització s’ha fet universal i, per dir-ho així, ja tots som negres.

Resumint, dues obres molt diferents, però en certa mesura complementàries. Dues mirades sobre la història de la Negritud amb dos tractaments en certa manera adaptats a les finalitats perseguides. La pregunta pertinent aquí és saber des de quina òptica se’n traurà més rendiment en pro de la dignitat i humanitat de la vida en comú als nostres dies: des de l’Oscar a la millor pel·lícula o des d’un original assaig que llegiran quatre gats?

Dues verges maltractades

És un tòpic, però quan arribes a l´illa de Bioko de seguida algú et fa saber que els catalans som a Espanya el que els bubis són a Guinea: un poble amb una llengua i una cultura pròpia i una aspiració comuna: l´autodeterminació.

Després, un s´adona que la història de la petjada catalana al tròpic –tant per bé com per mal- encara s´ha d´escriure i que ben bé es podria començar per les traces que la llengua catalana ha deixat en el castellà guineà, com a ara l´ús quotidià del catalanisme “a más a más”.

Si, més endavant, un té la sort  d´assistir el dia de la Mare de Déu d´Agost a un ofici solemne en algun poblet a la falda de la muntanya, llavors ja no tindrà cap dubte que el fervor per Bisila, la verge negra protectora de l´illa, és paral·lel al que els catalans professem per la Moreneta, patrona de Catalunya.

Sabem que els catalans, com els espanyols, vam deixar a l´època de la Colònia el costum de tradicions religioses metropolitanes transplantades amb calçador a territoris equatorials, tals com les processons de Setmana Santa, la festa dels Reis o la construcció de Pessebres, cosa que ignoro si s´ha mantingut  fins ara o ha anat remetent com també passa a casa nostra.

 

El cas és que aquest desembre hem sabut de dues agressions, una a cada una de les verges negres a banda i banda del mar. A la nostra, la Moreneta se l´ha volguda vulgaritzar del tot en convertir-la en pura mercaderia comercial del Nadal com a nova figureta caganera del pessebre. En el cas de Bisila, la seva imatge al capdamunt del volcà Basilé a 4.000 metres d´alçada, ha estat malmesa i inutilitzada en un incident que ha indignat tota la comunitat mariana del país. Després de 45 anys a la intempèrie, la imatge –esculpida per cert per l´artista català Modest Gené- va voler ser protegida per una aparatosa estructura de ferro i vidre que a la primera ventada forta va caure sobre la verge amb resultats catastròfics.

Potser ara seria un bon moment per calibrar l´equidistància entre catalans i guineans després de tants anys d´allunyament, i una manera de fer-ho seria preguntar-se si algun illenc de Bioko fóra capaç de col·locar una Moreneta caganera al pessebre de casa seva…

Sobre cultura negra: Cole, Porter, Djangany

Des que vaig tenir la sort d´escoltar-lo en el darrer festival de jazz de Terrassa que m´he tornat un incondicional de Gregory Porter, un cantant i compositor notable que integra en la seva música tota la tradició negra del jazz, des del gospel fins al rap, i ho fa d´una manera senzilla i natural com si fluís dins seu sense cap dificultat: aquest és justament el sentit del seu tercer disc Liquid spirit, un disc excepcional que opta als Grammy del 2014 per partida doble. Si, a més a més, aprofundeixes en les lletres del californià, t´adones que estàs davant d´un activista de la cultura negra amb tots els ets i uts. En aquest darrer disc, hi ha una cançó fascinant que m´ha fet rumiar molt anomenada Musical genocide que és una espècie de declaració de principis on pren partit per la tradició i ve a dir que no serà ell qui la defugirà comparant aquesta postura amb un genocidi musical. La idea és molt potent però problemàtica, perquè sabem prou bé d´on ve la tradició però no cap a on va i a vegades preservar la puresa pot portar a postures incòmodes.

I això m´ha fet pensar en Teju Cole i la seva novel·la que es va traduir l´any passat amb el títol de Ciutat oberta. Teju Cole és un jove escriptor i fotògraf que viu a Nova York, criat a Lagos i amb educació europea que narra precisament el malestar d´un africà dins la cultura afroamericana en la Nova York actual. El protagonista del relat de pare nigerià i mare alemanya se sent incòmode en la cotilla de la cultura negra fins al punt que fins i tot li desagrada que els afroamericans s'adrecin a ell com a germà. La ciutat oberta del títol és per Teju Cole la que acull tothom però alhora una ciutat amb totes les pors post 11 de setembre, una ciutat múltiple que no es deixa reduir en identitats clares i definides. També és un relat complex sobre com s´entén la negritud des de tres punts de vista continentals diferents.

Precisament la ciutat com a catalitzador de l´artista modern africà és un dels eixos que marca el camí d'Elvira Djangany, la comissària internacional per a la col·lecció d´Art Africà Modern i Contemporani de la Tate Modern de Londres. En la línia de Teju Cole, també per a Elvira Djangany conceptes com diàspora o tricontinentalitat són limitadors de la realitat artística de rel africana. Les qüestions identitàries o fins i tot nacionals, a vegades serveixen per explicar socioculturalment la producció d´un artista determinat, però la riquesa de la seva obra, i fins i tot la seva africanitat, depenen sovint, ens diu ella, també de factors individuals que fan transcendir l'obra d´art per fer-la universal. El projecte que assessora Elvira Djangany s´inscriu en un pla més general de relectura de la Historia de l´Art que eviti la mirada eurocèntrica i que la Tate Modern impulsa amb projectes similars d´abast global.