Identitats i llengua materna

Han coincidit a principis de març dues obres de teatre que d´alguna manera es complementen en el tractament de la identitat, pel seu enfocament individual i col·lectiu. En tots dos casos, la llengua materna i la seva pèrdua o substitució són l´eix on s´articula la problemàtica narrativa.

En el primer cas, la companyia La Perla 29 ha presentat a una de les naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya l´obra Traduccions (Translations) de l´irlandès Brian Friel –de qui els aficionats al teatre recordem l´emotiu muntatge de Dansa d´agost al Lliure de Gràcia uns quants anys enrere­–, ambientada en el primer terç del segle XIX, època en què els anglesos van iniciar la substitució dels topònims en llengua gaèlica pels seus corresponents en llengua anglesa. La confrontació de llengües, en un clar exemple colonitzador, es justifica pel progrés: cal sacrificar un idioma pel bé de la comunitat i per sortir de la misèria. La construcció del text mostra com els suposats bàrbars són els que ostenten el saber –fent etimologies, fins i tot, del grec i el llatí– i els suposats il·lustrats s´imposen simplement per la força i sense cap raó de tipus filològic ni científic.

En el segon cas, s´ha pogut veure al Teatre Lliure per pocs dies el text Seuls del libanès Wajdi Mouawad –de qui els aficionats al teatre recorden l´exitós muntatge de la temporada passada, justament produt per La Perla 29, Incendis–, un exercici en solitari on el reputat autor acollit al Quebec i reconvertit aquí també en actor intenta fer les paus amb els seus orígens i la seva identitat. La pèrdua de la llengua –aquí l´àrab- és també el factor dramàtic que desencadena els desajustaments que suposa haver marxat a l´exili de petit amb els pares. És la llengua oblidada el símbol del xoc cultural que fa oblidar també les maneres, els deures familiars, les olors i els paisatges de la infantesa i, de retruc, provoca l´enfrontament amb el pare.

Mentre a Translations assistim a un genocidi lingüístic planificat, a Seuls se´ns mostra el drama de la identitat reconstruïda en altres latituds. En tots dos cassos, s´entreveu un rerefons de violència, tant individual com col·lectiva,  que el temps malauradament confirmarà i que fa que, encara ara, el binomi de llengua i identitat sigui indestriable en algunes cultures.

Heterodoxes

1.- dansa

Alguns vam tenir la sort, aquesta passada tardor, de recuperar el primer espectacle de Los Corderos Crónica de José Agarrotado que es remunta a gairebé deu anys enrere. Sort, perquè l´obra impressiona; encara que acostumats ja a una dansa híbrida que explora el teatre i altres camps amb feliços resultats com ara en Sol Picó o Marta Carrasco, el que fan Los Corderos, i això es confirma en el seu darrer treball ULTRAinnocència que s´acaba de veure al Mercat de les Flors, és una altra cosa: buscant el ritme en el soroll, usant les paraules com a moviment, fonent força física, coreografies, humor i narració en un continu no sempre amable de seguir, el resultat final és sempre en forma de pregunta: no tant què és el que hem vist, sinó més aviat qui som, què ens passa i per què això m´ha agradat tant.

 2.- cinema

Un altre franctirador del negoci cultural és Albert Serra. La darrera pel·lícula, ara a la cartellera Història de la meva mort, és un pas més en la relectura de llocs comuns de la cultura occidental: després del Quixot i els Reis d´Orient, ara és el torn de Casanova i Dràcula. Cinema endogàmic sense gaire concessions, Serra acostuma a rodar amb la imatge com a matèria primera, aconseguint moments estèticament brillants que l´acosten a Bela Tarr, per exemple, i on la narració es va construint a remolc, cosa que el fa treballar amb actors no professionals i on la paraula pren una estranya i escassa volada, cosa que l´acosta per exemple a Lisandro Alonso. El resultat sol ser un cinema pausat, de digestió lenta, però també tediós i pretenciós segons els seus detractors.

 

 

3.- exhibició

Precisament, la pel·lícula d´Albert Serra es pot veure a Barcelona a la nova sala de Sants Zum Zeig, una pantalla d´una seixantena de butaques, amb un agradable bar on s´hi pot menjar, però on el més interessant és que s´hi poden veure films de difícil distribució en un format rotatori que permet programar-se un mateix el millor dia i hora per visionar el que interessa. Seguint una mica l´esperit del Meliès i el Maldà, aquest nou cinema aposta per una renovació en el visionat, sense renunciar a la pantalla gran ni als films no-comercials. El que ja fa uns anys ha passat amb el teatre -sales petites i llocs alternatius que permeten la producció i exhibició de textos que d´altra manera no sortirien a la llum- sembla que també podria funcionar amb un cert tipus de cinema, i a part de la pantalla de l´Xcèntric, la Filmoteca i els festivals de cinema independent, hi hagi també llocs habituals on assistir a veure bon cinema.

Còmics i llenguatge

Jo vaig ser d'aquells adolescents que no surten de casa sense els retoladors i la llibreta a la bossa. Des de petit que he llegit tebeos i n´he seguit llegint sempre, amb els lògics alts i baixos de l'edat i les preferències. He tingut la sort de viure en una zona i uns moments no només de grans dibuixants, sinó també on s'ha editat i traduït tant el bo i millor del còmic mundial com el dibuix més underground o els fanzines més estripats, Per acabar-ho de rematar, l'aficionat al còmic no només disposa aquí de les trobades anuals dels Salons del Còmic i del Manga, sinó que, a més a més, té al seu abast una petita xarxa de llibreries especialitzades on es poden trobar des dels clàssics de sempre fins a les darreres novetats en diferents idiomes.

Alguns diuen que el dibuix és un art universal que, com la música o la dansa, no necessita traducció i s'entén a primer cop d'ull. Si hi pensem fredament, però, ens adonarem que fins i tot la pintura, com la resta de les arts, és deutora d'un context cultural -i per tant també d´un llenguatge i sovint d'uns idiomes- que li donen sentit.

Un exemple de còmic que no necessita gairebé diàlegs en cap idioma –en té prou amb unes quantes onomatopeies-  és el sorprenent Pudridero de Johnny Ryan (Entrecomics i Fulgencio Pimentel 2012), una raresa tant en el traç com en el tractament narratiu, però que beu directament de tot el background occidental -des del cinema fantàstic fins a la poesia beat, passant pels superherois-, referents sense el quals la novel·la seria una altra cosa.

 

A l'altre extrem, una obra que fa de l'idioma la seva pròpia matèria: English is not easy de Luci Gutiérrez (Blackie Books 2013) és un èxit editorial merescut perquè ensenya el recorregut vital de l'autora aprenent anglès a Nova York en forma d'original gramàtica dibuixada.

 

Hi ha dibuixos -i dibuixants- que van més enllà de les pròpies paraules i es col·loquen en un pla metalingüístic. Els dibuixos de Miguel Noguera, per exemple Ser madre hoy (Blackie Books 2012) -i els seus espectacles-, clarament ho són. En aquest sentit, entre el que he llegit darrerament m'ha agradat molt el recull de tires que el dibuixant Tom Gault va publicar al diari anglès The Guardian: You´re all just jealous of my jetpack (Draw & Quarterly 2013) és una selecció d'enginyosos esquetxos culturals que fan les delícies d'un cert tipus de lector: picades d'ullet crítiques del nostre món cultural, dibuixat, això sí, amb un estil personalíssim i àcid sentit de l'humor.

I, finalment, hi ha còmics que no importa en quin idioma els llegeixis, perquè la història és traduïble i la veritable força està a les imatges. Per exemple la novel·la gràfica de l'autora belga Judith Vanistendael When David lost his Voice (SelfMadeHero 2012), que ignoro si es pot trobar en el seu original francès o en traducció castellana, però sí que està disponible en la traducció anglesa. Es tracta d'una narració amb un desplegament de recursos gràfics i tècniques visuals molt potent que donen excel·lent cobertura a una melancòlica historia vital d'una família dels nostres dies.

Nymphomaniac: l'ànima europea

Des dels inicis, com ara en la hipnòtica mirada d´Europa, aquell film-tren de títol inequívoc que recorria les interioritats de l´Alemanya nazi, l´obra sencera de Lars von Trier pot interpretar-se com una insistent anàlisi de l´ànima europea, o si es vol de la destructiva vocació d´universalitat dels valors del Vell Continent, això que en podríem anomenar la cultura occidental.

El mèrit del danès és que recull i s´inscriu en la tradició nòrdica tant en l´aspecte formal -l´interior de la casa on és acollida la protagonista sembla tret d´un film de Dreyer o un quadre de Hammershøi- com en els continguts on ressonen no només Strindberg o Ibsen sinó també Kierkegaard i Nietzsche -el personatge que dóna la rèplica a la protagonista sembla arribat directament de Gertrud, però amb la verborrea filosòfica d´un personatge de Bergman-. El to és de denúncia i la diagnosi malaltia: des del primer dia, Lars von Trier ens ensenya l´Europa agonitzant dels nostres dies fruit dels seus propis excessos intel·lectuals i de les seves ambicions: després de l´àpat de violència i sexe, el nihilisme com a horitzó i punt d´arribada, tal i com se´ns dibuixava amb precioses imatges a Melancolia.

Sovint el director danès agafa el punt de vista narratiu femení, justament com a revulsiu d´aquesta europeïtat calvinista i reprimida, d´aquest violent món masculí del que som deutors: tant a Rompiendo las olas com a Dancer in the dark, o Dogville, només és possible el miracle gràcies a la força de l´amor encarnat per la dona. Per això la denúncia de la societat patriarcal i la transgressió també planen en la filmografia de l´autor de Los idiotas, pel·lícula que, juntament amb el manifest Dogma, dóna també sentit a aquest impuls d´alliberament formal i moral, en la tradició danesa que alguns anomenen liberalisme cultural.

Resulta en aquest sentit particularment interessant que l´estructura de Nymphomaniac correspongui no tant a La Ronda de Schiller sinó més aviat a Les mil i una nits. Efectivament, no es tracta d´una roda tancada de festives relacions eròtiques, sinó del plaer de la narració, d´explicar i escoltar, en aquest cas un seguit de capítols sexuals mecànics i sense ànima que acaben en l´autodestrucció i el reconeixement malaltís de l´addicció.

La comparació amb Les mil i una nits és clarivident: mentre l´Orient ha inventat -i en certa manera conservat- una tradició eròtica on la dona és el centre del misteri amorós, Occident ha medicalitzat i passat per la ciència la sexualitat, aconseguint així desencantar també l´amor i el poder femení en les relacions de parella. El resultat no és tant l´alliberament sexual, sinó la identificació de patologies de rel emocional, l´entronització de la dona com a objecte i la pornografia com a model. És simptomàtic que la protagonista expliqui la seva història com a conseqüència d´haver descobert el poder femení sobre l´home, però que al final es reconegui equivocada per no haver sabut identificar l´ingredient secret de la sexualitat: l´amor.

El film, finalment, deixa un regust agre a la boca perquè si per un cantó aposta per un reencantament en les relacions humanes perquè no depenguin de fredes transaccions físiques i emocionals, per l´altra, l´autor ens està dient, que el model d´home occidental que escolta, també és una ficció, i que si cal redefinir els papers de l´amor, tant necessitats n´estem els uns com les altres. El pare de la protagonista, un metge humanista que sembla tret d´una obra de Txèkhov, ensenya a la filla a veure l´ànima dels arbres quan aquests estan despullats de fulles a l´hivern. En aquest nostre hivern europeu, l’ànima se´ns mostra cansada, apallissada, desorientada, gairebé exhausta.

Sobre literatura colonial

Després del continuat èxit editorial des de fa dos anys, amb desenes d´edicions i reimpressions, de la novel·la de Luz Gabás Palmeras en la nieve (Planeta 2012) –un èxit totalment insòlit tractant-se d´un text sobre Guinea Equatorial-, ara acaba de sortir en català a Proa una edició en la mateixa línia. Es tracta de Casino de Santa Isabel de Gemma Freixas, premi Roc Boronat 2013.

No sé si és correcte anomenar literatura colonial a aquests llibres, però en tot cas s´inscriuen en un subgènere literari que fa referència als records d´aquells que van anar a Guinea a treballar i en van tornar, i plasmen en els seus textos no només les seves vivències sinó també les impressions de les terres i les gents que els van servir d´acollida o companyia. Textos que es diferencien notablement d’aquells altres escrits des de la perspectiva dels militars  o religiosos, i que potser va inaugurar José Mas amb En el país de los bubis publicat en primera edició el 1920 i reeditat recentment (Ed. del Viento 2010), interessantíssim testimoni dels primers colons espanyols a Guinea a finals del segle XIX. Ara, molts d´aquests llibres no són escrits pels protagonistes directes de les històries, sinó pels seus familiars que sovint en conserven les cartes i els records explicats en família. En català també hi ha algunes novel·les colonials en aquest sentit i potser de les més reeixides siguin les de Carles Decors Al sud de Santa Isabel (Quaderns Crema 1999) i Aquell món idil·lic (Ed. 62 2007).

Tot i que el contingut de les novel·les colonials sigui un conjunt de tòpics que es van repetint de l´una a l´altra, com ara l´infantilisme o la noblesa dels indígenes, els prototips de colons aprofitats o maltractadors, però també exemplars i generosos, les relacions entre blancs i negres, l´exotisme de la sensualitat desenfrenada, els rituals, els secrets, la bruixeria, etc., també és veritat que, entre línies, sovint s´hi pot entreveure tot un món que ens mostra els costums de la Colònia, podent refer així d´alguna manera no només la psicologia i la sociologia d´aquells moments, sinó també entreveure´n l´ètica i la política.

 

En aquest sentit, Casino de Santa Isabel no aporta ni més qualitat literària ni més varietat de tòpics que altres novel·les precedents. Potser el seu interès estigui en què la intriga dels fets que s´hi narren s´emmarca entre la vigília de la Independència i la fugida dels darrers espanyols uns quants mesos més tard.

A vegades un pensa en tots aquests documents anònims, siguin cartes, postals, informes d´empresa, etc., que encara  guarden centenars de famílies que van ser a Guinea i que per desgràcia es perdran sense la possibilitat de ser usats com a matèria d´estudi de futurs investigadors i que, sens dubte, podrien ajudar a afinar molts aspectes secundaris de la colonització. Aquests arxius invisibles, aquests papers plens de vivències, emocions i segurament també de dolor i mentides són probablement la genuïna literatura colonial.

Qui té por de Txèkhov?

Hi ha una plana web molt consultada anomenada sense por de Shakespeare on es pot consultar l´obra completa de l´anglès ja sigui per obres, capítols, cites cèlebres o paraules clau. No és precisament aquesta voluntat divulgativa ni vulgaritzadora la que mou la companyia Les Antonietes en la seva adaptació de l´Oncle Vània, sinó una cosa més complexa, més propera al que fa Daniel Veronese en l’adaptació dels seus espectacles, alguns també de Txèkhov, l’Oncle Vània inclòs: deglutir el text, pair-lo, quedar-se amb l´essència i tornar a muntar el plat, sense trair ni l´esperit ni el to original, encara que se´n simplifiquin personatges i situacions.

El resultat és un Vània fresc però gens frívol, un Vània amb xandall però no menys melancòlic ni enamoradís. Pels malalts de teatre, es pot consultar el procés de creació de l´obra en el blog de la companyia; així un pot resseguir dia a dia com es van encaixant els mals d´amor, la lluita de classes, la contraposició entre allò rural i la ciutat, entre els treballs manuals i els intel·lectuals. En definitiva, l´ensorrament d´un món i unes persones que ens commou novament fins a les llàgrimes.

 

 

Vània

Companyia Les Antonietes
Espai Lliure de Montjuïc
Prorrogat fins el 2 de febrer

El forner de Cap Skirring

L’estiu del 2002 vam travessar la Casamance  des de Tambacunda fins a l’Atlàntic. Un parell de setmanes abans de marxar vam saber –a través de l’Agència Senegalesa de Notícies­– que el conflicte animat pel M.F.D.C (Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance) havia reviscolat tràgicament amb un seguit d’emboscades i enfrontaments que havien causat vàries víctimes –entre morts i ferits– en l’exèrcit senegalès. Per aquesta raó ens va caldre passar una cinquantena de  controls militars o policials en el periple est-oest i una vintena més entre Ziguinchor i la frontera gambiana; aturades que podien anar de la simple revisió dels passaports fins a baixar del vehicle i buidar les bosses d’equipatge per escorcollar-ho tot minuciosament.

La impressió d’aquells dies és agredolça: per un cantó, la magnificència del paisatge i la visió d’un país ric de terra fèrtil, tan diferent de les planes ermes del nord; la màgia dels manglars en el delta del riu, l’estada idíl·lica a l’illa de Karabane, les platges de sorra blanca de l’Atlàntic… Per altra banda, el país estava ocupat per l’exèrcit, el turisme, foragitat i per tant vam haver de passar el mal tràngol de ser hostes únics a hotels, restaurants i mercats, i sentir en carn pròpia el malbaratament de l’escassa infraestructura turística i la nul·la incidència dels nostres diners en la població local.

Tot i això, em vaig passar el viatge intentant esbrinar i aprofundir en les raons dels diferents pobles de la Casamance per enfrontar-se al centralisme de Dakar. Els resultats van ser decebedors: a cada persona que m’acostava per plantejar-li el tema, el defugia inexorablement, fins que algú em va obrir els ulls en explicar-me el motiu que es veiessin tan pocs joves pels carrers: tot i ser vacances escolars, els joves havien marxat dels pobles majoritàriament cap a Dakar perquè eren els primers a ser detinguts pels militars com a sospitosos d’ajudar o donar cobertura els grups rebels.

Així que ja m’havia més o menys resignat fins que, en els darrers dies d’estada a Cap Skirring –les platges del qual només estaven ocupades pel bestiar pasturant i els nens jugant a futbol– vaig fer el meu darrer intent en abordar un jove en una terrassa d’un bar. Recordo com anava mirant insistentment a dreta i esquerra mentre jo li feia preguntes i com em va tallar secament amb un “d’això no se’n pot parlar”. Així que, canviant de tema li vaig dir que jo feia de forner a Catalunya i em vaig disposar, al meu torn, a fer una breu exposició sobre els catalans, però em va interrompre tot dient: “Vostè és Forner? Si vol, el puc acompanyar a conèixer el forner de Cap Skirring. No és gaire lluny, als afores del poble…”. Primer vaig dir que no, però vaig tenir un pressentiment i vaig acceptar. El forn no era una botiga, sinó una casa particular al pati de la qual hi havia un forn dels que anomenem de tipus “morú” i que encara se’n veuen a moltes cases de pagès de casa nostra. L’obrador era el menjador de casa i els estris les seves mans i un parell de gibrells de plàstic. Em va convidar a tornar de matinada perquè veiés el procés de la cuita i li vaig donar les gràcies tot dient-li que no calia i comprometent-me a enviar-li les fotos que va voler que li fes a les seves filles.

I va ser a la tornada cap a la mateixa terrassa on estàvem que el noi em va explicar que simpatitzava amb un partit polític local anomenat Partit de la Terra, que havia guanyat les darreres eleccions municipals a molts indrets de la Casamance, però que per llei no es podia presentar a les eleccions generals. Quan li vaig dir que jo mateix, temps enrere, allà a Catalunya havia simpatitzat amb un moviment que portava un nom semblant, se li van il·luminar els ulls i em va dir: “A veure, expliqui’m això de Catalunya…”