García Márquez i l´Àfrica

És sabuda -perquè així ho va manifestar ell en algunes entrevistes- la influència africana en l´obra de Gabriel García Márquez. D´aquesta evidència, tot un seguit d´entesos han teoritzat la gènesi de l´anomenat realisme màgic també en el continent negre, de manera semblant als que reclamen l´origen del blues entre els homes del desert i l´Àfrica Occidental.

No és tan sabut, però sí igualment documentat, que quan l´escriptor colombià es referia a aquesta influència negra en la seva obra solia anomenar no pas escriptors africans sinó a una cantant colombiana, concretament a Totó la Momposina, fins al punt que, a instàncies de l´escriptor, va ser convidada a Estocolm amb motiu de la cerimònia d´entrega del Premi Nobel de Literatura.

Els que vam tenir la sort de veure i sentir Totó la Momposina -una venerable àvia avui dia, però amb un cap i un cos encara al seu lloc- fa uns mesos a l´Apolo de Barcelona, vam entendre immediatament el perquè d´aquesta simbiosi artística ente literatura i música per un cantó i entre Amèrica i Àfrica per l´altra: només sortir a l´escenari envoltada per un nodrit grup de músics tots uniformats com si fossin mariachis, va començar a ressonar un poliritme que ens va remetre directament a l´Àfrica Central i que podria haver estat tocat perfectament per un grup de percussionistes fang.

Aquell dia a Barcelona, Totó la Momposina es va referir a sí mateixa com a mulata, "Yo no soy negra" va dir, no sense ironia, i com a guardiana i divulgadora de la tradició popular colombiana, on la traça afrodescendent hi està naturalment inscrita.
Resulten curiosos aquests viatges d´anada i tornada per l´Atlàntic, perquè tot i que també és sabut el deute que molts escriptors africans confesen tenir amb García Márquez, també és veritat que una vegada que l´etiqueta realisme màgic va fer fortuna, va ser aplicada retroactivament a autors africans tan dispars i diferents com el nigerià Amos Tutuola, el congolès Sony Labou Tansi, el moçambiquès Mia Couto o els angolans Pepetela i José Eduardo Agualusa, fins al punt que algun d´ells ha arribat a ironitzar-ne o mostrar obertament el seu enuig per aquesta simplificació.

Més sobre la vida en parella

Per un cantó, després de l´excel·lent pel·lícula Her que barrejava amor i tecnologia en temps de perplexitats emocionals, ha arrencat ara en la cartellera la gens menyspreable 10.000 Km que també barreja amor i tecnologia en temps no només d´incerteses amoroses sinó també laborals, o sigui els nostres.

10.000 Km s´inscriu en aquesta sèrie de films fets aquí, amb pressupostos modestos, però una factura intimista i una bona qualitat d´escriptura i interpretacions. Penso en les recents Una pistola en cada mano, Jo mai, o Tots volem el millor per ella per exemple. En aquest cas la ruptura és la distància, tan física com mental de la parella, invertint els tòpics i presentant un punt de vista masculí conservador i familiar versus un punt de vista femení més arriscat, aventurer i suposadament egoïsta, laboralment parlant. L´arsenal de gadgets tecnològics desplegats pels protagonistes no fa altra cosa que mostrar que l´amor és la mateixa cosa que ha estat sempre i que sense els cossos que es toquin la cosa es refreda i el pla es desdibuixa.

Curiosament, si a Her no feia falta la fisicitat, tot era mental, a 10.000 Km ni el software més sofisticat pot salvar la manca del tacte. I si Her podia llegir-se com una crítica de la solitud i l´enclaustrament contemporanis, 10.000 Km pot veure´s com un reflex de la situació de la generació de 30 anys: sense feina, sense parella i amb cap seguretat a la vista.

Per l´altre, una novel·la: Un hombre enamorado. La literatura nòrdica s´ha posat els darrers anys de moda, sobretot la novel·la negra, amb la saga Larsson al capdavant i encara més recentment el fenomen Jonas Jonasson al top ten de vendes. Però hi ha molta més cosa al nord d´Europa que tot això, per exemple la islandesa Auður Ava Ólafsdóttir, la finesa Sofi Oksanen o l´autor que ens ocupa el noruec Karl Ove Knausgård.

Aquesta darrera obra recentment traduïda al castellà és la segona -després de La muerte del padre- d´una sèrie de sis llargs textos on l´autor es pren a sí mateix com a matèria de ficció per explicar-nos la seva relació amb les dones -els seus dos matrimonis- i sobretot el seu dia a dia com a pare modern de tres criatures en la Suècia del segle XXI, on viu la família, o sigui el paradigma de la societat del benestar i de la igualtat de sexes.

Aquí, el que ens interessa és aquest gens dissimulat punt de vista masculí tant pel que fa a l´enamorament com a la posterior vida en comú i la posada en escena social del matrimoni amb fills tant pel que fa a les relacions amb la família, els amics o els veïns com amb la resta de coneguts, per exemple els altres pares de la guarderia, etc.

La mirada crítica de com un noruec veu la societat sueca és interessant i podria extrapolar-se a una revisió crítica del model nòrdic de relacions humanes en general, en el sentit que el propi autor inclou en el relat les seves pròpies por, excessos i incapacitats. La paròdia del pare metro-sexual perfecte en l´aparença contrastat amb el caos diari en la seva relació amb els fills i les tasques de la llar acaben dinamitant aquesta imatge idíl·lica de la civilitat del nord-enllà.

Una vegada més, dos exemples de l´àmbit artístic que ens mostren l´abisme de les relacions de parella, amb punt de vista masculí, i les dificultats de conjugar compromís i vida plena.

Junot Díaz i les traduccions

Per la meva afició a les cultures híbrides vaig entrar fa poc, gràcies a una recomanació, a l´univers de Junot Díaz, un autor dominicà que escriu en anglès sobre el món dels hispans als Estats Units.

Que jo sàpiga, Junot Díaz ha publicat tres llibres fins ara, tots tres traduïts al castellà o català. El primer del 1996 titulat Drown, traduït aquí per Los Boys, un recull de contes  que semblen d´un marcat perfil autobiogràfic; el segon del 2007, una novel.la titulada The Brief Wondrous Life of Oscar Wao, traduïda com  La maravillosa vida breve de Óscar Wao, que no deixa també de ser un recull de narracions familiars amb el contrapunt de la turbulenta història recent de Santo Domingo. Un text aquest que va guanyar els prestigiosos premis Pulitzer i National Books Critics Cercle Awards. I, per últim, un altre recull de contes del 2012 titulat This is How You Lose Her, traduït per I és així com la perds.

De la mateixa manera que llegint Paul Auster ens fem una idea cabal del New York blanc de Brooklin, llegint Junot Díaz ens la fem dels suburbis llatins de New Jersey: la vida dels immigrants dominicans i porto-riquenys, la seva assimilació a la cultura americana i les seves relacions amb les comunitats negres, orientals i caucàsiques, sense perdre de vista mai l´illa originària de Santo Domingo.

L´aspecte costumista dels textos és important, però encara ho és més la construcció de la llengua, perquè l´anglès de Junot està farcit de llatinismes i girs propis de la comunitat hispana i fins i tot la gramàtica s´estira i s´arronsa en funció del castellà subjacent. Per això qui pugui llegir-lo en anglès copsarà la riquesa d´aquest llenguatge híbrid d´anglès fertilitzat d´espanyol, d´espanglish o com se li vulgui dir. La resta, els que l´hem llegit en traducció, ens hem de posar a les mans dels traductors, i aquí és on es complica la cosa, perquè si ja és prou difícil la feina de traslladar matisos a una altra llengua, en el cas que ens ocupa encara ho és més, perquè la llengua original és una espècie d´idiolecte molt particular. En aquest sentit, en la meva opinió, qui millor copsa l´esperit original del text és Achy Obejas, la traductora de la novel·la, potser per la seva condició d´escriptora cubana-americana, que capgira d´alguna manera la direcció en la influència dels idiomes aconseguint un castellà farcit d´anglicismes i amb una gramàtica igualment retorçada, alhora que queden intactes tots els girs dominicans. El traductor de Los Boys es queda a mig camí d´aquest to barrejat i el traductor català penso que encara queda més lluny.

Algunes notes sobre Her

Hi ha qui veu el film com un mer reflex sociològic del món actual en què vivim, amb éssers solitaris, incapaços de relacionar-se socialment i emocionalment amb la resta sense la crossa tecnològica i vivint la vida com si fos un videojoc més de la seva col·lecció. Cal aclarir aquí que es tractaria d´un món occidental, blanc, i d´una edat i una classe social determinada, clar...

Altres destaquen la importància de la veu en allò humà, recolzant-se en les darreres teories neuro-científiques que reforcen aquesta visió constitutiva i constituent de la veu, on els nadons ja amb pocs dies de vida són capaços no només de reconèixer la veu de la mare, sinó fins i tot de discernir diferents veus i diferents idiomes.

En el meu cas, el sistema operatiu protagonista de la pel·lícula, em va portar directament a HAL, l´ordinador rebel de 2001, una odisea del espacio, i per tant vaig veure-hi temes més aviat relacionats amb què és i com es dóna la consciència i per tant també l´enllaçaria amb Blade Runner, un altre clàssic.

Pel mateix motiu, aquest és un film que parla de la identitat, de què li dóna fonament i de com es reconeix. No tant important aquí és la veu com el llenguatge mateix, perquè sense cos, el llenguatge inventa una persona capaç de seduir i enamorar, per tant amb una personalitat i identitat pròpies i úniques. Aquí, com a subtema hi és evident el fet que la identitat dels altres la construïm també des de nosaltres mateixos, amb el nostre saber, els nostres desitjos i intencions. La idea d´identitat sempre canviant, sempre en construcció.

També hi vaig veure de seguida una versió contemporània del Cyrano de Bergerac. És la veu d´un altre que sedueix, en aquest cas, l´altre no hi és -tot i l´acudit del programa d´ordinador que arriba a reflexionar en un diàleg del film que tant els humans com les màquines estem fets de matèria-. I amb una altra ressonància interna perquè el protagonista, escriptor per encàrrec no deixa de sertambé una versió moderna de Cyrano, més ridícula, a mig camí de refinat seductor i rutinari mecanògraf.

Se´m van obrir els ull també quan en una tertúlia sobre el film algú em va fer veure que podria ser llegida fins i tot com un manifest de les teories queer, on no importa amb qui et relacionis, ni quin tipus de relació estableixis, ni pensis mai en termes de sexe o gènere convencionals: així tant la relació del protagonista com de l´amiga amb els respectius sistemes operatius ens estarien reforçant aquesta idea que en termes emocionals i sexuals tot s´hi val i res està per sobre de res.

Finalment, en les pel·lícules de Spike Jonze sempre hi surt un escriptor una mica tonto, desubicat i perplex -sens dubte ell mateix, també a  Being John Malkovich i Adaptation-, que obre la paradoxa de la creació: és aquest ésser fràgil i inestable el que inventa, el que crea realitat, el que fa somiar els altres. El misteri de la literatura, la màgia de la narració podríem dir, ofert en termes de metallenguatge.

També, per acabar, com m´ha fet veure una altra persona, potser es tracta simplement d´una història d´amor, d´una altra bona història d´amor, on tampoc no importen ni la identitat ni la corporeïtat dels protagonistes, sinó simplement que és creïble perquè ens atrapa i ens agrada.

Identitats i llengua materna

Han coincidit a principis de març dues obres de teatre que d´alguna manera es complementen en el tractament de la identitat, pel seu enfocament individual i col·lectiu. En tots dos casos, la llengua materna i la seva pèrdua o substitució són l´eix on s´articula la problemàtica narrativa.

En el primer cas, la companyia La Perla 29 ha presentat a una de les naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya l´obra Traduccions (Translations) de l´irlandès Brian Friel –de qui els aficionats al teatre recordem l´emotiu muntatge de Dansa d´agost al Lliure de Gràcia uns quants anys enrere­–, ambientada en el primer terç del segle XIX, època en què els anglesos van iniciar la substitució dels topònims en llengua gaèlica pels seus corresponents en llengua anglesa. La confrontació de llengües, en un clar exemple colonitzador, es justifica pel progrés: cal sacrificar un idioma pel bé de la comunitat i per sortir de la misèria. La construcció del text mostra com els suposats bàrbars són els que ostenten el saber –fent etimologies, fins i tot, del grec i el llatí– i els suposats il·lustrats s´imposen simplement per la força i sense cap raó de tipus filològic ni científic.

En el segon cas, s´ha pogut veure al Teatre Lliure per pocs dies el text Seuls del libanès Wajdi Mouawad –de qui els aficionats al teatre recorden l´exitós muntatge de la temporada passada, justament produt per La Perla 29, Incendis–, un exercici en solitari on el reputat autor acollit al Quebec i reconvertit aquí també en actor intenta fer les paus amb els seus orígens i la seva identitat. La pèrdua de la llengua –aquí l´àrab- és també el factor dramàtic que desencadena els desajustaments que suposa haver marxat a l´exili de petit amb els pares. És la llengua oblidada el símbol del xoc cultural que fa oblidar també les maneres, els deures familiars, les olors i els paisatges de la infantesa i, de retruc, provoca l´enfrontament amb el pare.

Mentre a Translations assistim a un genocidi lingüístic planificat, a Seuls se´ns mostra el drama de la identitat reconstruïda en altres latituds. En tots dos cassos, s´entreveu un rerefons de violència, tant individual com col·lectiva,  que el temps malauradament confirmarà i que fa que, encara ara, el binomi de llengua i identitat sigui indestriable en algunes cultures.

Heterodoxes

1.- dansa

Alguns vam tenir la sort, aquesta passada tardor, de recuperar el primer espectacle de Los Corderos Crónica de José Agarrotado que es remunta a gairebé deu anys enrere. Sort, perquè l´obra impressiona; encara que acostumats ja a una dansa híbrida que explora el teatre i altres camps amb feliços resultats com ara en Sol Picó o Marta Carrasco, el que fan Los Corderos, i això es confirma en el seu darrer treball ULTRAinnocència que s´acaba de veure al Mercat de les Flors, és una altra cosa: buscant el ritme en el soroll, usant les paraules com a moviment, fonent força física, coreografies, humor i narració en un continu no sempre amable de seguir, el resultat final és sempre en forma de pregunta: no tant què és el que hem vist, sinó més aviat qui som, què ens passa i per què això m´ha agradat tant.

 2.- cinema

Un altre franctirador del negoci cultural és Albert Serra. La darrera pel·lícula, ara a la cartellera Història de la meva mort, és un pas més en la relectura de llocs comuns de la cultura occidental: després del Quixot i els Reis d´Orient, ara és el torn de Casanova i Dràcula. Cinema endogàmic sense gaire concessions, Serra acostuma a rodar amb la imatge com a matèria primera, aconseguint moments estèticament brillants que l´acosten a Bela Tarr, per exemple, i on la narració es va construint a remolc, cosa que el fa treballar amb actors no professionals i on la paraula pren una estranya i escassa volada, cosa que l´acosta per exemple a Lisandro Alonso. El resultat sol ser un cinema pausat, de digestió lenta, però també tediós i pretenciós segons els seus detractors.

 

 

3.- exhibició

Precisament, la pel·lícula d´Albert Serra es pot veure a Barcelona a la nova sala de Sants Zum Zeig, una pantalla d´una seixantena de butaques, amb un agradable bar on s´hi pot menjar, però on el més interessant és que s´hi poden veure films de difícil distribució en un format rotatori que permet programar-se un mateix el millor dia i hora per visionar el que interessa. Seguint una mica l´esperit del Meliès i el Maldà, aquest nou cinema aposta per una renovació en el visionat, sense renunciar a la pantalla gran ni als films no-comercials. El que ja fa uns anys ha passat amb el teatre -sales petites i llocs alternatius que permeten la producció i exhibició de textos que d´altra manera no sortirien a la llum- sembla que també podria funcionar amb un cert tipus de cinema, i a part de la pantalla de l´Xcèntric, la Filmoteca i els festivals de cinema independent, hi hagi també llocs habituals on assistir a veure bon cinema.

Còmics i llenguatge

Jo vaig ser d'aquells adolescents que no surten de casa sense els retoladors i la llibreta a la bossa. Des de petit que he llegit tebeos i n´he seguit llegint sempre, amb els lògics alts i baixos de l'edat i les preferències. He tingut la sort de viure en una zona i uns moments no només de grans dibuixants, sinó també on s'ha editat i traduït tant el bo i millor del còmic mundial com el dibuix més underground o els fanzines més estripats, Per acabar-ho de rematar, l'aficionat al còmic no només disposa aquí de les trobades anuals dels Salons del Còmic i del Manga, sinó que, a més a més, té al seu abast una petita xarxa de llibreries especialitzades on es poden trobar des dels clàssics de sempre fins a les darreres novetats en diferents idiomes.

Alguns diuen que el dibuix és un art universal que, com la música o la dansa, no necessita traducció i s'entén a primer cop d'ull. Si hi pensem fredament, però, ens adonarem que fins i tot la pintura, com la resta de les arts, és deutora d'un context cultural -i per tant també d´un llenguatge i sovint d'uns idiomes- que li donen sentit.

Un exemple de còmic que no necessita gairebé diàlegs en cap idioma –en té prou amb unes quantes onomatopeies-  és el sorprenent Pudridero de Johnny Ryan (Entrecomics i Fulgencio Pimentel 2012), una raresa tant en el traç com en el tractament narratiu, però que beu directament de tot el background occidental -des del cinema fantàstic fins a la poesia beat, passant pels superherois-, referents sense el quals la novel·la seria una altra cosa.

 

A l'altre extrem, una obra que fa de l'idioma la seva pròpia matèria: English is not easy de Luci Gutiérrez (Blackie Books 2013) és un èxit editorial merescut perquè ensenya el recorregut vital de l'autora aprenent anglès a Nova York en forma d'original gramàtica dibuixada.

 

Hi ha dibuixos -i dibuixants- que van més enllà de les pròpies paraules i es col·loquen en un pla metalingüístic. Els dibuixos de Miguel Noguera, per exemple Ser madre hoy (Blackie Books 2012) -i els seus espectacles-, clarament ho són. En aquest sentit, entre el que he llegit darrerament m'ha agradat molt el recull de tires que el dibuixant Tom Gault va publicar al diari anglès The Guardian: You´re all just jealous of my jetpack (Draw & Quarterly 2013) és una selecció d'enginyosos esquetxos culturals que fan les delícies d'un cert tipus de lector: picades d'ullet crítiques del nostre món cultural, dibuixat, això sí, amb un estil personalíssim i àcid sentit de l'humor.

I, finalment, hi ha còmics que no importa en quin idioma els llegeixis, perquè la història és traduïble i la veritable força està a les imatges. Per exemple la novel·la gràfica de l'autora belga Judith Vanistendael When David lost his Voice (SelfMadeHero 2012), que ignoro si es pot trobar en el seu original francès o en traducció castellana, però sí que està disponible en la traducció anglesa. Es tracta d'una narració amb un desplegament de recursos gràfics i tècniques visuals molt potent que donen excel·lent cobertura a una melancòlica historia vital d'una família dels nostres dies.