Palimpsest

Beirut

D´acord, tota ciutat és un palimpsest, està escrita sobre papers aprofitats, està edificada sobre estrats d´altres ciutats antigues, de la mateixa ciutat en altres èpoques, sovint aprofitant les pedres primigènies. Però, mirant a la fotografia, d´on surt aquesta columna? Sembla que es vulgui escapar d´alguna cosa. Ve, potser, del passat per mostrar-se a un present que ja no és el seu i, per això, arriba de gairell, gairebé de través, d´una manera anti intuïtiva i impossible?

La columna sembla no tant una ferida, com una punxa que vol sortir del cos; una punxa que, havent-se clavat fa temps sota la pell, ara lluita per sortir altra cop a la superfície, alliberant així dolors i neguits. O, més clarament, l´escena pot representar un part, no exempt tampoc de dolor.

Però un part també comporta expectatives, ni que sigui un part mineral, un part de segles de durada: què ens aportarà la columna un cop sigui alliberada de les entranyes de la terra? Quin nom li posarem? Serà un fill legítim de la ciutat, o serà una filla bastarda?

Sigui el que sigui, l´efecte estètic és inquietant i obre més preguntes que no pas les tanca. Les herbes del voltant, sembla que esperin, indiferents, el desenllaç. Els vianants, que també passen indiferents pel seu costat cada dia, no esperen res, ni veuen la columna, com no veuen tampoc les restes d´obusos a les fatxades, els edificis derruïts per les bombes o els llocs on s´han produït magnicidis. Les fotos dels màrtirs i dels líders assassinats decoren les façanes formant una capa més de la tràgica història de la ciutat. Venir de fora et permet veure més vius els colors del sofriment.

 

Números

 

 

Amsterdam

 

 

Els pitagòrics van defensar que els números són el fonament de totes les coses. Més enllà de les ombres que ens precedeixen, de les ziga-zagues que fa la vida i de les ombres que s´insinuen al final del camí, els números romanen inalterables.

I entre els números, el número deu és el més perfecte, perquè resulta de la suma de l´ u més el dos més el tres i més el quatre. I per això, pensaven els pitagòrics, deu havien de ser les òrbites que giressin al voltant del Sol. Deu òrbites que en girar totes plegades produeixen una mena d´harmonia que, anys més tard, Plató anomenaria la musica de les estrelles.

Des de petits, vindria a dir Pitàgores, anem saltant innocents i inconscients a través dels números, fent de la vida un joc, sota el terrabastall còsmic de les galàxies i els forats negres.

Escacs

Amsterdam

El poder simbòlic dels escacs ha estat abastament tractat a la literatura. Personalment, La defensa de Vladimir Nabokov i Novel·la d´escacs de Stefan Zweig són les dues novel·les que més m´agraden, tot i que se´n continuen escrivint de força raonables, com ara Mishenka de Daniel Tammet que he llegit fa poc i que fa una reconstrucció força fidedigna del matx pel títol mundial que va enfrontar Mihail Botvinnik amb Misha Tal a començaments dels seixantes.

Ara bé, potser cap autor n´ha captat l´essència d´una manera tan rotunda com va fer Borges en un parell de sonets: “En su grave rincón, los jugadores/ rigen las lentas piezas. El tablero/ los demora hasta el alba en su severo/ ámbito en que se odian dos colores./ Adentro irradian mágicos rigores/ las formas: torre homérica, ligero /caballo, armada reina, rey postrero,/ oblicuo alfil y peones agresores./ Cuando los jugadores se hayan ido,/ cuando el tiempo los haya consumido,/ ciertamente no habrá cesado el rito. /En el Oriente se encendió esta guerra /cuyo anfiteatro es hoy toda la Tierra./ Como el otro, este juego es infinito.”

O també: “ Tenue rey, sesgo alfil, encarnizada/ reina, torre directa y peón ladino/ sobre lo negro y blanco del camino/ buscan y libran su batalla armada./ No saben que la mano señalada/ del jugador gobierna su destino,/ no saben que un rigor adamantino/ sujeta su albedrío y su jornada./También el jugador es prisionero/ (la sentencia es de Omar) de otro tablero/ de negras noches y de blancos días./ Dios mueve al jugador, y éste, la pieza./ ¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza/ de polvo y tiempo y sueño y agonía?"

Obabakoak

 

Bilbao

El protagonista d´ Obabakoak inicia, en els darrers capítols del llibre, un viatge amb cotxe cap a Obaba, el seu poble, seguint el rastre d´una antiga foto d´escola on els nens miren a càmera des de les escales de l´església. Ens diu el narrador que “des del poble veí hi ha cent vint-i-set corbes fins a Obaba, però que pujant, després de la corba vuitanta vuit, hi ha una petita recta entre els arbres que dóna accés a un mirador des d´on es veu primer una vall, i després el mar”. Allà, de petits es posaven els nens del poble per veure millor la cursa de bicicletes que hi passava un cop a l´any.

En el primer relat del llibre de Bernardo Atxaga, un nen d´origen alemany que es diu Esteban Werfel ens explica el dia que, tenint catorze anys, va entrar per primera vegada a l´església d´Obaba, que era al capdamunt del pujol, al final del camí. Impressionat per la foscor del temple i les flames dels ciris de l´altar, li va semblar veure un àngel que pujava des de baix fins al cor on ell era. Quan va tenir l´àngel al davant va veure que era una noia rossa molt maca que li va preguntar “si sabia què era l´amor”. Abans de desaparèixer li va dir el seu nom: Maria Vockel –que en alemany sonaria com ara Maria Ocell. Després es va desmaiar, i quan va sortir de l´església va caminar eufòric camí avall pensant que “la visió que acabava de tenir dins l´església havia emborratxat el seu cor”. Sempre més va pensar que aquell havia sigut el seu primer amor.

Ramats de cabres

Londres

Quan camines per una ciutat que no és la teva estàs llegint contínuament els signes i símbols nous que se´t van presentant al davant i que has d´anar interpretant per tal d´orientar-te en territori desconegut, ja siguin edificis, places, monuments, senyals de trànsit o rètols informatius de tota mena. Tot i que el primer precedent d´explorador de la ciutat moderna que ens ve al cap sigui el flâneur de Baudelaire, Walter Benjamin a Carrer de sentit únic en va fer d´aquesta idea un text fascinant que explora el territori de l´ànima, de la mateixa manera que en El llibre dels Passatges la contemplació urbana pels carrers de París acaba sent un recorregut per la història.

Per tant, ni et mous ni mires les coses d´una manera normal; per això als turistes se´ls veu d´una hora lluny. Passejant per Bloomsbury et pots trobar una escena com la de la fotografia; el rètol diu “sisplau, no doneu menjar a les cabres”, i de seguida penses quines cabres? I mires amunt i avall per si les veus enlloc i després dedueixes que potser són, o eren, darrere les parets de l´edifici, o en el parc que s´endevina darrere els murs. Inevitablement et ve a la memòria el ramat de cabres que vas veure tantes vegades a la infantesa pels carrers del teu poble, desenes, potser més de cent, que ocupaven la calçada de banda a banda i que obeïen el cabrer a cops de roc i xiulets.

El rètol anterior que havíem llegit encara no cinc minuts abans als Brunswick Square Gardens ens informava dels residents il·lustres de la zona alhora que en localitzava les cases en un plànol de la plaça: els escriptors Virginia Wolf, J. M. Barrie –el creador de Peter Pan-, E. M. Forster, el teòric de l´art John Ruskin o l´economista John Maynard Keynes vivien aquí a pocs metres els uns dels altres. El rètol posterior que vam llegir encara no dos carrers més avall indicava una de les cases on va viure Charles Dickens, avui convertida en museu.

Si fem cas a la famosa dita de Benjamin segons la qual sota tot document de la cultura s´hi amaga necessàriament un document de la barbàrie, llavors només podem pensar que les cabres a què fa referència el rètol de la foto són una menció directa dels ramats de turistes que van de la casa d´uns escriptors a la dels altres per tal de deixar-ne constància gràfica. Els turistes culturals com a plaga de la ciutat moderna.