S´ha pogut tornar a veure, a final de temporada, al Lliure
de Gràcia l´excel·lent monòleg sobre la periodista russa Anna Politkóvskaia
titulat Dona no reeducable sobre un
text de Stefano Massini, traduït i dirigit per Lluís Pascual i interpretat per
Míriam Iscla.
Politkóvskaia va ser assassinada el 2006 i deu anys després
continua sense aclarir-se qui va donar l´ordre de matar, tot i que el 2014 cinc
homes -entre els quals tres txetxens- van ser condemnats a presó per aquests
fets. Un cop vista l´obra, però, un s´adona que la mort de la periodista era
una mort anunciada i que el qui va
donar l´ordre no és tan important com el per
què. Una mort anunciada no tant per les múltiples amenaces de mort que
rebia regularment, com perquè, de fet, ja havia esta enverinada en una ocasió,
i fins i tot una dona del veïnat havia estat assassinada per error en confondre-la
els assassins amb ella. En seguir de prop la guerra de Txetxènia i les seves
crisis successives com la presa d´hostatges al teatre Dubrovka de Moscou i
l´assalt a l´escola de Beslan, es va guanyar l´animadversió de la família
Kadirov a Txetxènia per un cantó i del mateix Putin per l´altre, ja que també
el KGB -i la nova versió anomenada FSB- van ser al seu punt de mira
crític.
El coratge i la valentia d´aquesta periodista russa ens ha
de recordar ara, per força, la seva col·lega bielorussa Svetlana Aleksiévitx
que, d´alguna manera, està en el mateix front de denúncia i descripció de la
societat post-comunista, la que va des de l´ensorrament de la URSS el 1989 fins
als nostres dies.
Aleksiévitx també va patir amenaces al seu país natal i va
haver d´exiliar-se durant dotze anys, però va tornar a Minsk on viu i continua
publicant els seus llibres i articles. Els gran èxit editorial dels seus textos -primer a la Rússia de la Glasnost i
després a tot el món- i el fet que li concedissin el premi Nobel de Literatura
el 2015 li ha permès persistir en la seva línia i continuar viatjant pel món
per explicar-ho personalment. Els seus textos sobre l´home soviètic, les dones
de la Segona Guerra Mundial, la guerra de l´Afganistan i la crisi de Txernòbil ens
ofereixen un fresc de la societat russa actual com no s´havia vist fins ara.
Per últim, s´ha publicat recentment en català i en castellà
la traducció d´un llibre de contes de Maksim Óssipov anomenat El crit de l´ocell domèstic, que no és
altra cosa que la mirada gairebé quirúrgica -l´autor és metge en la tradició
dels metges-escriptors russos com ara Txèkhov- del dia a dia d´aquesta societat
russa de l´era Putin. La mateixa Svetlana Aleksiévitx recomana llegir aquests contes com si fossin una diagnosi de la Rússia actual. Uns textos, per tant, no menys esborronadors que els de les seves
col·legues periodistes, on aquesta cosa anomenada ànima russa es dibuixa,
desdibuixa i redibuixa de manera accelerada, com de manera igualment accelerada
han hagut de viure tants canvis aquests centenars de milions de ciutadans
russos que han anat en pocs anys de l´imperi soviètic al desencant, passant
per la fallida del comunisme, la Perestroika,
la Glasnost, l´època de les màfies i l´enriquiment, per acabar en el
règim autoritari de Putin.
