La conversa infinita
Els personatges de Borja Bagunyà no paren de parlar –cosa que ja feien en els anteriors reculls de contes. Però, curiosament, no interactuen entre ells sinó que parlen sols, en un monòleg mental continu que conforma una mena de meta-lloc on passa l’acció, on es decideixen les contradiccions morals i on es dona sentit al relat existencial tot lligant les històries.
Omplir el buit de soroll
De fet, quan s’assumeix la consciència lingüística d’una manera radical, tal i com fan els personatges d’ Els angles morts, només queden dues opcions: o bé callar, o bé omplir el buit de soroll. El personatge del Guzmán és conseqüent amb el que predica i, per tant, calla per sempre, sense poder evitar, però, que fins i tot aquest darrer silenci provocat pugui ser vist com un gest retòric d’autoafirmació postmoderna.
Els que decideixen seguir parlant, tot i saber que amb el llenguatge mai faran diana a la realitat –però què és la realitat?, diria aquesta autoconsciència–, ho fan amb un to i una intensitat tals que més aviat subratllen la seva impotència per canviar les coses que no pas proposant una voluntat transformadora, ferida ja en la seva base per una ironia que s’apodera totalment del discurs.
La consciència de les paraules
La pugna entre la Ciència i les Humanitat per tal d’apropar-se més curosament a la veritat de les coses és, per tant, una pugna estèril, paròdica: no hi pot haver guanyador aquí, només retòrica distanciada o deformació sensorial per excés d’apropament a l’objecte d’estudi. En aquest sentit, tant l’ultranebot com el monstre nounat actuen com a catalitzadors que desfermen les misèries i les limitacions dels personatges. L’un –el nebot– apunta la poca distància que hi ha entre la genialitat i la banalitat del tedi; l’altre és pot llegir com una mena de frankenstein de l’era digital.
La crítica al cinisme postmodern i a l’esclerosi de les institucions aboquen el lector a una inevitable conclusió decebedora; per contra, tota la feinada que fa l’autor amb el llenguatge fa possible una visió esperançada en una literatura gens conformista ni anquilosada on, a través de la forma (tibant la gramàtica i la sintaxi), el text s’obre a nous sentits i interpretacions.
