Dràcula: una novel·la il·lustrada

 1. Narració fragmentada

Dràcula (Bram Stoker, 1898) comença amb una nota introductòria –sense signar– i acaba amb una altra nota, en aquest cas signada per Jonathan Harker i datada set anys després dels fets narrats. Pel to de la nota final, s'endevina que la nota inicial és del mateix senyor Harker que se'ns presenta no com a narrador sinó com a "compilador" d'una sèrie de materials diversos, d'autors diversos i que reflecteixen diferents punts de vista.

Se'ns avisa en aquesta primera nota que "qualsevol material sobrer ha estat eliminat" per tal que la història "pugui ser presentada com un seguit de fets". A la nota final se'ns diu que tots aquests documents van ser guardats en una caixa forta, i que quan es van ordenar per ser presentats com un relat, es va donar el cas que, llevat d'uns pocs fulls originals, gairebé tota la documentació estava formada per còpies mecanografiades.

 

2. Múltiples punts de vista

El gruix dels documents té, per tant, diferents procedències. Les principals fonts d'informació són els diaris personals –datats cronològicament– dels principals protagonistes: Jonathan Harker, la seva dona Mina Murray i el doctor Seward. Cal afegir-hi les cartes i telegrames –també datats cronològicament– que aquests s'envien entre sí i que intercanvien amb altres personatges secundaris, sobretot el professor Van Helsing, així com la Luci Westenra i el seu promès Arthur Holmwood, o l'amic Quincey P. Morris. També hi ha notes manuscrites, algunes de les quals del propi comte Dràcula així com la correspondència del comte amb diferents empreses angleses tant de l'àmbit comercial com de l'advocacia. S'hi inclouen notícies de diferents diaris tant de Londres com d'altres ciutats, així com fragments del diari de Bord del vaixell Demeter o una carta d'una monja d'un hospital de Budapest. També s'hi annexen diferents informes mèdics de varis especialistes.

 

3. Tecnologies de la informació

Se'ns informa ja a la primera entrada del llibre que el diari de Jonathan Harker està escrit taquigràficament. Sembla una cosa anecdòtica però no ho és, perquè de seguida sabrem que qui també usa la taquigrafia és la seva dona Mina, la qual també és una experta mecanògrafa. Se'ns diu que el diari del doctor Seward està enregistrat en fonògraf, i moltes notes i cartes se'ns fa notar que són escrites a mà.

La senyoreta Mina Murray, el primer cop que veu el fonògraf ho troba "terriblement impressionant" i no s'està de dir-li al doctor: "això és millor que la taquigrafia". El cas és que la senyora Murray acabarà passant a màquina tots els diaris taquigrafiats i també els gravats amb fonògraf així com les notes manuscrites, obtenint d’aquesta manera un corpus informatiu (que copiarà per triplicat) de tota la informació bàsica referent al cas de comte Dràcula. A ulls dels altres protagonistes de la novel·la se'ns presenta a Mina Murray com una persona summament intel·ligent i entenimentada, capaç de fer observacions i deduccions que a cap dels altres –mascles– no se'ls acudiria. "Oh! És meravellosa la senyoreta Mina", diu Van Helsing, "combina el cervell d'un home –d'un home extremament dotat– amb el cor d'una dona. El bon Déu la va crear amb un propòsit concret, creu-me, quan la va afaiçonar amb aquesta esplèndida combinació".

 

4. La raó contra l'insòlit i imprevist

Mina Murray és, per tant, l'instrument de què se serveix l'autor per derrotar el Mal. Ho fan entre tots, és veritat, però l'única via d'enfrontar-se a uns fets aparentment paranormals és la recopilació d'informació i l'estudi detallat de tots els ímputs determinants per tal de fer una bona presa de decisions. Si Mina Murray hagués viscut als nostres dies hagués introduït totes les dades a l'ordinador i hagués analitzat totes les variants per tal de trobar l'algoritme adequat per a l'acció correcta. A finals de segle XIX ho fa picant-ho tot amb la màquina d'escriure i fent tres còpies de paper carbó per compartir amb la resta.

Quan Mina Murray lliura tota la informació a la resta i fa les primeres deduccions, Van Helsing diu: "La nostra estimada senyora Mina de nou ens ha donat una lliçó. Allà on nosaltres avançàvem a les palpentes ella ho ha vist clar. Hem retrobat el rastre i aquesta vegada és possible que ens en sortim".

 

5. De Frankenstein a Dràcula

Curiosament Frankenstein, tot i ser publicat vuitanta anys abans que Dràcula, és un llibre més modern en termes de crítica cultural. Podríem dir que és un llibre post il·lustrat ja que es posa en dubte la bondat de la ciència i que aquesta acondueixi al progrés. El monstre s'escapa de les mans del seu creador i literalment fuig nord enllà, sense que la ciència hagi pogut pair ni resoldre el seu estatus post-humà.

Dràcula en aquest sentit és una novel·la més simple: la trama es limita a un enfrontament entre allò ortodox i allò inesperat, entre allò mesurable i allò impensable, entre la vida comuna i allò intolerable. En cap cas es posa en dubte que la raó prevaldrà i que tot incident que ens podem trobar a la vida –per increïble que sembli– podrà ser solucionat amb la força de l'enteniment. Mina Murray tria el camí il·lustrat per excel·lència: l'estadística. La compilació i l'anàlisi de dades per derrotar el vampir i deslliurar-lo de la maledicció eterna. La informàtica venç la sang.

 

 

Fleur Jaeggy: Proleterka

el barco dels bojos

Només pel títol ja tenim un argument per anomenar Proleterka el barco dels bojos. L’excusa del text és un viatge en vaixell que una “Corporació” suïssa organitza pels seus associats als anys cinquantes o seixantes del segle XX. Un creuer cultural de quinze dies per l’Adriàtic on visitaran sobretot “ruïnes, temples i pedres” gregues. El cas, però, és que la Corporació lloga un antic vaixell de guerra iugoslau anomenat Proleterka –amb tota la seva tripulació–, reconvertit en creuer de plaer. Que el moll de l’os del Capital llogui un barco anomenat “Proletari” és, segurament, una picada d’ull a Platónov que a la novel·la Txevengur bateja el cavall del protagonista amb el contundent nom de “Força Proletària”.

Els membres de la Corporació acudeixen a l’excursió amb els seus familiars. Això inclourà un munt d’homes i dones grisos i avorrits, entre els quals un capellà i la seva família, així com la narradora –una adolescent de quinze anys– que viatge amb el seu pare. A aquesta narradora, tot i que no té nom, ja la coneixem: és la mateixa que ens explica els seus anys d’internat a Els feliços anys del càstig –on, per cert, el seu pare la va a visitar en tren–, o la que surt en alguns contes de La por del cel –on, per cert, també hi surt la Corporació–; és com si la nena suïssa sortís de l’internat per anar de vacances de Setmana Santa amb el seu pare.

 

carta al pare

La distància entre pare i filla és el tema de la història. Distància física, psicològica i emocional. Tot i que associaríem l’afilada prosa de Jaeggy més aviat amb Bernhard o Jelinek, és evident que Proleterka és, sobretot, una carta al pare a la manera de Kafka. Els retrets que Kafka fa al pare en el sentit castrador del terme, els deixa anar aquí la narradora en forma del pare absent, que fins i tot no té casa i viu en un hotel (igual que passava a Els feliços anys del càstig). Un pare que, davant la incomprensió de la filla, no ha exercit mai com a tal i s´ha limitat a allunyar-la tant com ha pogut. La narradora ens informa que aquest viatge de quinze dies potser sigui la darrera oportunitat per acostar-se, conèixer i entendre el seu pare. No cal dir que fracassarà en totes tres temptatives. La fredor d’aquesta relació farà que cadascú vagi pel seu compte.

 

la barca dels bojos

El “vaixell dels bojos” és un tema literari que va començar a finals del segle XV i que ha sigut desenvolupat no només per la literatura sinó també per la música i també la pintura. Segurament arranca amb l’obra de Sebastian Brant –alsacià format a Basilea– Das Narrenschiff, una al·legoria crítica de l’Església Catòlica que alguns han vist com un precedent de la Reforma Protestant (Les 95 tesis de Martí Luter són del 1517). El vaixell està format per bojos, governat per bojos i es dirigeixen al Paradís dels Bojos. Malgrat tot, és un tema basat en fets reals: als bojos se’ls solia embarcar i es deixava la nau a la deriva fins que se’n perdia el contacte (aquest tema va ser recollit per Foucault a La història de la bogeria a l’edat clàssica).

 

ich bin dein vater

El llibre comença amb una reflexió davant les cendres del pare, i el darrer capítol s’inicia amb aquestes paraules: “Sóc el teu pare”. El viatge haurà servit per establir la justa distància entre pare i filla: una distància infinita. La fredor glacial del diner per un cantó i de la família –protestant– per l’altre  es manifesten en aquest viatge de bojos. Que també sigui un viatge d’iniciació sexual per la filla és gairebé anecdòtic perquè la veritable iniciació és política i social. El que ella aprèn aquells quinze dies és que no té pare, i que la vida és com un viatge en una nau de bojos. El gir final del darrer capítol només fa que reblar el clau davant la incomprensió de l’existència.

                                          La nau dels bojos, Hieronymus Bosch