El juny del 2020, començava a caminar La drecera de Miquel Martín i Serra. Un any després, continua endavant –amb pas ferm a través de noves edicions, noves presentacions i bones crítiques– a la recerca de nous lectors, del tot consolidada ja com a una de les novel·les més ben rebudes dels darrers mesos.
Tres mesos després, o sigui el setembre de 2020, sortien dues novel·les més que, d’alguna manera, completaven la visió que Miquel Martín dóna de l’Empordà, ampliant el focus cap a Les Illes i cap al País Valencià: Sebastià Perelló firma La mar rodona i Josep Colomer Les espines del peix, que va guanyar el premi Octubre Andròmina de Narrativa del 2019.
La transformació física del paisatge
Tots tres textos ens parlen dels canvis soferts a la costa a causa de l’arribada del turisme. En el cas de La drecera, tot i que el focus és molt localitat en un indret determinat, es pot dir que ens parla també per extensió de la proliferació de segones residències de barcelonins rics que es fan construir les seves torres i xalets en els llocs on abans hi havia masos, granges i terres de cultiu, fent servir famílies locals perquè els facin de masovers per tal que els cuidin i vigilin la propietat i que tot estigui a punt per quant els amos decideixin venir.
Les espines del peix narra la transformació d’un poble imaginari –Benià–, que pot ser qualsevol poble de la costa valenciana, d’una vida de pagesos, pescadors, cacics i guàrdia civils cap a l’especulació dels terrenys, la corrupció política, les empreses immobiliàries, i la construcció d’hotels i urbanitzacions.
Pel que fa a La mar rodona, el turisme a Mallorca és un dels fils que componen la novel·la, agafat en tres moments de la història: durant la Guerra Civil, als anys de la Transició i, finalment, entrat el segle XXI. Passem, d’alguna manera, dels viatgers ocasionals dels anys trenta fins al turisme de masses actual.
La transformació moral del paisatge
Allò que tots tres textos ens venen a dir és que no hi ha una transformació física del paisatge sense que no hi hagi en paral·lel un canvi moral en els seus habitants. Això és evident quan el territori es converteix en negoci i l’especulació i el diner donen nova forma a la terra, la costa i les cases tal i com ho havíem conegut. Però la transformació ràpida i forçada del paisatge comporta també canvis en l’estil de vida i en les mateixes formes de subsistència, provocant un trencament sobtat amb el món anterior que comporta no poc malestar, angoixa i sensació de pèrdua.
A La drecera, aquest malestar el seguim a través dels ulls d’un nen que creix, i que només es fa gran quan s’adona que el paisatge de la infantesa s’ha acabat i que els camins per on passava s’han tancat per sempre i que en caldrà transitar de nous. S’insinua que els amos tenen alguna cosa a veure amb els guanyadors de la Guerra Civil (es seu iot es diu "Victòria", per exemple), fil aquest que tant a Les espines del peix com a La mar rodona es fa molt més evident: hi ha una continuïtat indubtable entre les elits locals franquistes i la venta i degeneració paisatgística en benefici propi i en detriment de la comunitat.
Identitat i paisatge
La drecera s’obre amb un poema de Carner “Ajagut a la platja” que, a part de donar les claus del llibre, també ens pot servir per orientar-nos en el tema de la transformació del paisatge. El poeta ve a dir, entre d’altres coses, que malgrat que els humans forgem la nostra identitat a través dels canvis, en la natura roman sempre alguna cosa immutable que només se'ns dóna com a revelació, com a contrast del que és finit.
Les persones establim la nostra identitat a través del canvi, però els paisatges també, malgrat que els secrets de la natura continuïn preservats. Ara bé, mentre a La drecera això és clar i no hi ha un missatge tremendista, a Les espines del peix un té la sensació que la costa llevantina ha tendit cap al desastre irreversible per la pressió del turisme de masses. A Mallorca hauria de ser el mateix (i en aquesta clau ens podem llegir la segona part del llibre: la vetlla còmica d’una mort anunciada, la de l’illa, la síndria rodona que rodola i es trenca), però la tercera part de La mar rodona encara fa un altre gir gairebé filosòfic: el turisme, reflexionant sobre sí mateix, intenta reinventar-se en una mena d’anti-turisme però acaba engolit una altre vegada, fagocitat per aquesta mena d’impuls auto-destructor que conté com a essència.
